Please enable JS

Pregàries per (a) una comunió perduda

febrer 05/Joan Andreu Parra/

Senyor,

 

Fer castells a la sorra

sempre m’ha agradat.

El vent i l’aigua se’ls emporten,

Hem de tornar a començar.

Il·lusions que es construeixen,

il·lusions que se'n van.

Aquesta és la condició humana,

la natura i jo.

Però,

nosaltres volem fer castells que aguantin

els vents i les aigües,

volem

dominar i forjar les nostres il·lusions,

i això està bé,

si no oblidem mai,

la nostra condició humana,

natura i jo.

Si això no és així,

si hem oblidat,

o no hem après encara,

la nostra condició:

Natura i jo,

un misteri tot plegat,

no sabrem què ens passa

quan el nostre castell

sigui emportat pels vents i les aigües.

 

Gràcies, Senyor,

Perquè amb Tu he après

totes aquestes coses,

Tu ets la roca que em sosté,

Tu ets el Misteri que em sobrepassa,

amb Tu reposa

la meva esperança.

 

Cesc Cónsola i Àlvar

 

Podem pendre uns minuts de silenci i reflexionar sobre com emprenem les nostres accions: 

Ho fem amb fe, amb il·lusió, amb generositat, amb humilitat?  

Som conscients de la nostra condició humana i que a voltes es traspassada per la transcendència del Senyor?