Please enable JS

Carta oberta de Teresa Miquel

desembre 04/Joan Andreu Parra/

[Publiquem aquesta carta en aquest espai del web, Vida de Grups, que podeu fer vostre i continuar enviant-nos comunicacions]

 

Bona tarda amigues i amics:

He llegit l’escrit que ha fet darrerament en Francesc Porret i m’agradaria afegir unes lletres. També vull agrair la foto que va sortir feta a la Jornada de l’ACO, referent a en Josep Escós i servidora, ja que és un verdader sacerdot del Pradó i m’ha ajudat a treballar la Paraula de Déu i a lliurar-me a l’abraçada de Déu Pare-Mare, durant 24 anys (tinc 520 pàgines copiades; gràcies, Josep i a tots els sacerdots del Pradó!).

Estic completament d’acord amb tot el que diu Francesc Porret, junt amb la Pepa. Ells han tingut la sort de pertànyer a l’ACO, fa 60 anys. Servidora només porto 16 anys i sóc, com diu Sant Pau, com un avord afegitó. Us diré que sóc la de «l’Eixample», però des de fa 61 anys estic molt feliç vivint en barris. Durant molts anys vaig buscar un grup del món obrer, i no ho vaig assolir fins que vaig arribar a Sant Andreu del Palomar.

Tinc la sort de pertànyer a la Congregació de les de les Germanetes de l’Assumpció; la nostra vida està al servei del món obrer i llurs famílies. Les Germanetes va ser fundades per Esteve Pernet i Antoinette Faig, a París, fa 150 anys. Van venir a Barcelona el 1906 i van marxar el 1909 per la Setmana Tràgica. Tornàrem el 1926 i vam tornar a marxar per la Guerra Incivil del 1936. Per fi, tornem el 1940 i ja ens quedem definitivament a Sant Andreu. Moltes vegades ens preguntem: Què tindria Catalunya, concretament Barcelona, per decidir arriscar-se per tercera vegada?

Des del primer moment vaig ser molt ben acollida i així hem anat caminant tot aquest temps en el desig d’ajudar-nos mútuament i sobretot seguir les petjades del Crist i estar més a prop dels germans per comprendre millor els problemes del món laboral, societat, sindicats, escolars, església, autonòmics, etc.  Crec que som un grup molt responsable amb les dates que ens donem per retrobar-nos. D’una trobada a la següent, ja assumim qui presentarà el fet de vida i ho passem a la llum de l’Evangeli que la mateixa persona ha escollit i ho enriquim amb les nostres aportacions. En fi, crec que acceptant la nostra edat “de jubilats en propina” tots fem el que podem i som un grup que ho passem molt bé.

Com diu en Porret, nosaltres passem la torxa i vosaltres i els que aniran arribant, feu que l’ACO sigui cada cop més ferma en tots sentits, doncs val la pena...

Una abraçada a totes i tots.

Teresa Miquel i Torrents