Actualitat

[Diòcesi de Vic] Sota el lema “CONSTRUIR UNA COMUNITAT I NO MORIR EN L’INTENT. Signes del Regne de Déu” l’ACO de la diòcesi de Vic vam organitzar una trobada de formació el 12 de març passat a la parròquia de Montserrat, a La Balconada a Manresa, amb unes vint persones assistents entre militants de Manresa, Igualada i Ripoll i convidats de la mateixa parròquia i altres moviments.

El conductor del tema va ser Pepe Rodado, que fa de cambrer-netejador en una residència de joves esportistes, és consiliari de l’ACO i de la JOC de Nou Barris i col·labora a les parròquies de Torre Baró i Vallbona, de Barcelona. En Pepe va exposar que, davant la preocupació sobre les dificultats que hi ha per fer comunitat, de seguida veu que les nostres preocupacions també són les seves. Es va ordenar la trobada seguint l’esquema de RV de manera oberta. Així doncs tots hi farem aportacions i a l’hora del jutjar, es dirà alguna pista que ha pensat. 

Es comença un VEURE.

Cal que primer ens adonem que no estem sols. Si veiem que només som els que ara som aquí, no fem una bona lectura, la comunitat s’estén més enllà del nostre grup. 

Preguntem-nos doncs com podem fer comunitat; sobre els signes del Regnat de Déu que veiem avui.

Adonem-nos també de la diferència que hi ha entre laïcitat i laïcisme. 

Parlem d’un món al qual Déu sosté i li dona la sal i el gust a la vida.

Quan fem comunitat què volem dir? 

Entenem la comunitat circumscrita només a l’àmbit de l’Església o veiem que cal que la comunitat tingui també una dimensió que abasti tota la societat?

Hem d’aprendre a tenir una consciència col·lectiva, de comunitat. Parlar de fer comunitats no vol dir trobar la manera d’omplir les esglésies...

Algunes aportacions

• Cal que la comunitat vagi més enllà de l’Església i abasti també als companys de feina, als amics, tan els propers com els que han arribat fa poc.
• Col·laboro amb una AAVV i també vaig a la coral on canto; a tot arreu ajudo en allò que puc a fer perquè hi hagi més comunitat.
• Mantenim el contacte amb la gent que ha perdut el contacte amb l’Església. Hi veig dificultats a oferir als companys del carrer el missatge cristià que compartim en el Moviment.
• A la parròquia de S. Maure ens hi sentim ben acollits.
• Compartir les vivències, fer camí junts, és el que intento fer, també a Càritas; ajudar a fer comunitat.
• A Manresa m’ha calgut refer la meva comunitat personal un altre cop. També amb les companyes de feina, que són de diferent religió, compartim les nostres experiències. Ser de diferents religions ens ha enriquit i unit. Ara busco una parròquia on m’hi pugui sentir acollida, segurament serà El Carme, de Manresa. També vaig a cantar a la Seu.
• Sobre el sínode convocat pel papa Francesc, ens va fer una conferència en Víctor Codina que deia que calia fer camí junts.
• Dificultats que trobem per construir comunitat en un entorn sense referents, molt diversa, laïcista.
• Ara no hi ha referents ni en la política, ni en l’Església, persones com en Casaldàliga que tenien una paraula sòlida. Gent així, ara no hi són.
• Falten referents de gent que tingui prestigi, coneixements i coherència de vida que avali el que diu. O sia que tingui autoritat i no autoritarisme fonamentat en la violència i la repressió. Ara, altrament, el govern diu una cosa i els jutges una altra, i els metges un altra; ara les pautes no s’imposen per autoritat o prestigi, sinó per la por (llei mordassa). I les referències que teníem s’han mort, penso en l’Arcadi, en Carles Capdevila, Florenci Costa i Pep Escós. I quan el Papa fa una reflexió profunda els mitjans l’ignoren. Hi ha un programa de televisió que es titula Todo es mentira.
• Ara ens presenten la llibertat com una vivència individual, no col·lectiva. A les empreses cada treballador ha de negociar individualment el seu conveni amb la direcció.
• Hi ha moltes pel·lícules i cançons de discoteca que parlen de la rebel·lió dels joves contra tota mena de referència. La modernitat està en contra de les institucions.
• La por és un element que dificulta la creació de comunitat. A Càritas volem fer mentories amb joves, o sia que acompanyin a gent gran, i les famílies han tingut por de que els joves s’impliquessin en associacions.
• Món del laïcisme. Al Concili Vaticà II es va reconèixer l’autonomia de la realitat, estenent-la més enllà de la religió. El món és autònom; ha de fer el que decideixi. Però la ideologia laïcista pensa que ens hem de despendre de la visió religiosa teocèntrica de la vida. En aquest ambient costa de manifestar la nostra fe. Per altra banda, tot el que és humà va acompanyat d’ambigüitat. 
• La llibertat és relació, o sia que sense una xarxa d’acompanyament no ens és possible construir-nos com a persones. Som animals de cultura, tot el que sabem ho hem rebut dels que ens han precedit en el temps.
• He trobat uns no creients que em diuen “prega per mi”. No podem renunciar a ser testimonis.
• Hi ha qui ho veu tot negatiu i això demostra una manca de confiança. Altrament cal fer-ho tot amb confiança, i no només una confiança en Déu, sinó també en els germans. 
• No som només nosaltres, conec un subsaharià que te una filla malalta, ha estat acollit per un altre subsaharià i unes famílies d’aquí li han fet un contracte de treball per tal de que pugui regularitzar la seva situació administrativa i laboral.
• Oportunitats. Jo confio en que Déu és al meu costat i em tiro a la piscina. 
• Cal una actitud oberta, sense prejudicis, tots som diferents i ens cal adreçar-nos als altres amb una mirada d’amor.
• Una oportunitat és establir relacions entre els grups.
• Surt una solidaritat en moments negatius.

Entrem al JUTJAR.

Trets fonamentals de la comunitat. 

L’antropologia ens diu, i també la tradició cristiana, que som humans juntament amb els altres. Naixem en una família de la que rebem cultura i valors que depenen molt del lloc on vivim. No som res sense els altres. I els altres també ens condicionen. Al Japó hi ha joves que no surten mai de la seva habitació i a casa nostra són molts els joves que passen hores i més hores davant la pantalla.

La història del moviment obrer mostra una experiència que s’ha construït i formulat des de l’explotació i de la que n’ha sorgit una rebel·lió. En la lluita per la pau, la tradició que ve del moviment obrer és essencial. Avui els sindicats estan centrats en els problemes dels treballadors que tenen feina i contracte de treball i deixen a fora a tots els que viuen precàriament. La capacitat profètica que tenen ha esdevingut quelcom fat, sense sal. La història, que abans era col·lectiva, ara ha esdevingut individual: mentre em solucionin el meu problema ja en tinc prou. 

Tenir fe en Jesucrist i el seu Regne; cal deslliurar el Regne de la referència geogràfica que sempre té la paraula regne, i que presenta als reis com a amos d’un territori. És molt més encertat dir regnat, o sia el lloc on hi ha Déu, i persones que li obren el cor i que hi confien. Cal entendre el Regnat de Déu amb un sentit de comunitat. I una comunitat on cada membre sigui plenament reconegut. No com la societat marxista russa que es copsava al grup com un instrument de poder, i les persones concretes restaven ignorades. Cal viure la comunitat des de Jesús, i no sol sinó amb els altres. 

Des de la fe som comunitat i copsem a Déu com a Pare, Fill i Esperit. El nostre Déu no és un Déu solitari, sinó solidari. O sia que des de Jesús cal tenir una preocupació pels del voltant. El Regnat de Déu és un projecte de fraternitat, entre homes i dones sense cap exclusió. 

Se’ns empeny per la societat neoliberal, i ens agrada pensar que el pobre, el marginat, ho és per culpa seva; que s’espavili, perquè han volgut. Sovint hem escapçat el missatge de Jesús fent-lo quelcom fat, sense sal, sense càrrega revolucionaria, ni contracultural, ni provocatiu. Ell va dir ben clar que el deixeble no és més que el seu mestre. Francesc d’Assís ho diu ben clar: On no hi hagi amor posa-hi amor i hi trobaràs amor. O sia posem comunitat on no hi ha comunitat. 

Unes dones que resaven el rosari i eren menystingudes per militants socials, en el seu àmbit (tots tenim un àmbit que sentim més proper) eren grans militants de l’amor i de la comunitat. S’escarrassaven molt per tenir cura de fills i dels nets.

Missatge de Quaresma: Convertiu-vos (adoneu-vos) que el Regne de Déu és amb nosaltres; adonar-nos dels signes del RD que hi ha en nosaltres. Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu. Ho deia sempre el bisbe Joan Carrera. 

Al Quadern de Cristianisme i Justícia n. 226 titulat Recuperar els béns comuns, reivindicar el bon viure, es parla de dues maneres d’entendre la vida.

En el nostre món dominat pels mercats tot és mercaderia; tot es regeix pels valors neoliberals, l’individualisme, l’èxit individual, la natura separada de la vida, la propietat que va contra els drets de les persones. 

Altrament, els principis del bé comú són uns altres: fomentar els vincles socials, i unes formes de govern on ningú sigui exclòs. 

Ara el Sínode dels Bisbes ens demanen que hi diguem la nostra. L’economia ha de ser social i ja hi ha moltes iniciatives que no tenen en el seu centre el benefici econòmic. Són molts els que no estan d’acord amb el model econòmic capitalista actual. No s’ha arribat a la fi de la història com ells voldrien. 

La Revisió de vida és una experiència comunitària de primer ordre, alguns que ho veuen des de fora ho copsen com un moment privilegiat. Un lloc amb un potencial comunitari de primer ordre.

Tocar de peus a terra és necessari, imprescindible però la lectura de la realitat pot esdevenir molt dura i cal complementar-la amb l’esperança. 

Adonar-se de l’abast del canvi climàtic pot generar angoixa; cal, però, compensar el pessimisme de la raó amb l’esperança de l’amor. Una esperança en Déu que va complir la seva paraula en Crist ressuscitat. Un altre Déu és possible. El Pare, el Fill i l’Esperit formen una comunitat: el nostre Déu no és un conco, solitari, sorrut. 

A la terra podem fer-hi arrelar l’esperança com a motor de transformació social. 

Podem rellegir el Parenostre fixant-nos en les referències comunitàries que té. 

Pare nostre; no només meu

Vingui a nosaltres el vostre regne; a tots no només a mi i als meus

El nostre pa de cada dia doneu-nos; El pa de tots no només el meu, a tots, no a uns quants

I perdoneu les nostres culpes tal com nosaltres perdonem; a tots, no només a mi, les culpes de tots, que el perdó, la salvació no sigui individual

I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació i deslliureu-nos. A tots 

de qualsevol mal. Amen.

Preparem l’ACTUAR. 

Questions:

• On i amb qui vull centrar la meva acció comunitària? Que cadascú s’ho repensi.
• On volem construir comunitat col·lectivament? Pot ser un motiu de reflexió dels grups.
• Quina acció comunitària, com a moviment, podríem emprendre? És una nova orientació que es va estenent pels grups; fer una acció col·lectiva com a zona, com a diòcesi, com a ACO...
• A la parròquia fem trobades per compartir recursos. Ara la celebració de 25 anys de la parròquia pot ser una nova oportunitat.
• Tenim grups de celebracions on hi participen llatinoamericans. Cal aprendre a aprofitar les xarxes socials.
• Vam celebrar l’aniversari del JM Pujol de manera molt emotiva. També fem estudi d’evangeli obert a tothom.
• Llibre: Persones i treball, de Rafael Allepuz.