“Projectes editorials petits com el de Salillum són representatius del periodisme de cuca de llum, és a dir, el que dona context, fa un periodisme humà i de foc lent. Veig les portades de la revista i veig els referents, quin regal!”, va valorar Sonia Herrera, membre del Consell Editorial i participant a la taula rodona, que va ser moderada per Quim Cervera, consiliari de la Comissió de comunicació de l’ACO. “Salillum, a l’igual que l’ACO, és un petit miracle, un petit oasi on beure i conèixer una lectura assossegada i serena. És una publicació que ajuda a pensar en un context que hi ha una estratègia global per carregar-se la necessitat humana de viure en la veritat”, va aportar Daniel Jover.

A la qüestió de com contribuir a donar veu al cristianisme d’alliberament, la Mercè Solé, directora del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya i també membre del Consell Editorial de la revista, va dir que “és qüestió d’autenticitat, no una Església que jutgi, sinó que aculli”. I va fer notar que als cristians “ens falta una certa gosadia: som molta sal, estem en moltes sopes, però també hem de ser llum, sortir amb decisió dels nostres armaris cristians i compartir allò que ens mou amb persones amb les que tenim una relació de qualitat”. Per la seva banda, Jover va fer notar que “l’Església avui és un gran destorb per al neoliberalisme, perquè l’Església alliberadora incorpora la coherència entre el sentir, el pensar i el fer” i va proposar “resistir en les catacumbes per fonamentar les propostes, caldrà renovar les celebracions i incorporar mirades laiques i la dona en pla d’igualtat”. Sonia Herrera va contextualitzar que tots els moviments d’una Església d’alliberament “estem en un moment de resistència, davant la dretització de la pròpia Església i tenim el repte del relleu generacional. Ens correspon sortir de l’armari i traslladar els testimonis i els referents”.

En la part dels agraïments es van recordar aquelles persones que s’han entrevistat a la revista i que ja han mort: Josep Fontana, Arcadi Oliveres, Víctor Codina i Viqui Molins. Així com la Comissió del Butlletí, especialment al militant Albert Marín, que va precedir l’actual Comissió de comunicació, responsable, juntament amb el Consell Editorial, d’editar la revista Salillum. També als equips de correctors i traductors, el disseny original del militant David González, la maquetació d’Enric Vidal, l’impressor Cevagraf i el manipulat i distribució a càrrec de la Fundació Ginesta.

Diverses personalitats entrevistades o col·laboradors de Salillum van encoratjar amb missatges escrits a continuar amb la publicació, com Jordi Armadans, Gabriela Serra, Laia de Ahumada, sor Isaura Marcos, Neus Forcano, Laura Mor, Pepa Torres o Xavier Casanovas.

A continuació, en el marc de l’església romànica de Sant Pau del Camp, la quarantena d’assistents a la Jornada van poder gaudir d’un recital de Lídia Pujol, que havia estat entrevistada al n. 6 de la revista. Va ser un concert molt inspirat i emotiu en el qual la intèrpret va fer-se acompanyar pel públic en alguna peça com “Poeta i fangador”. La sala abat Safont de Sant Pau del Camp es va decorar amb diverses pàgines representatives de la revista i l’acte va finalitzar amb un aperitiu servit a l’atri.

Podeu consultar el reportatge fotogràfic del Jordi Romero a continuació:

L'entrada El periodisme “cuca de llum” de “Salillum” ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Durant la jornada en la que van participar uns 25 militants i simpatitzants de l’ACO es van projectar set seqüències diferents, escollides per Mn. Peio, i que van ser disseccionades pel director de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya i per Sonia Herrera, responsable de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia. La jornada va acabar amb les aportacions dels participants a l’entorn de les preguntes: Quines dificultats fortes trobem per viure en fraternitat? (individualisme, fragmentació, distàncies no perdonades, ideals no reals, afinitats i no Evangeli, dificultats exteriors…) i recordant Fratelli tutti del papa Francesc, què aporta la fraternitat com a clau en aquest moment històric?

En el diàleg final es va compartir que a vegades és més fàcil fer fraternitat amb tradicions religioses allunyades de la pròpia que entre fidels d’una mateixa confessió i per això és necessari treballar la intrareligiositat entre les nostres comunitats. Entre les dificultats es va destacar el fet de viure compartimentats, els prejudicis, les presses i el soroll (especialment, mediàtic), la manca de creativitat i imaginació, les pròpies ferides («cal perdonar i perdonar-nos, acollir les pròpies ferides i les dels altres, per sostenir la fraternitat»).

Es va constatar que calen homes i dones comunitaris i pontífexs (constructors de ponts), que cal valorar les petites comunitats que fem cada dia (al grup de fe, a les parròquies, a la feina, a la família…), que és signe de fraternitat i esperança el treball que s’està fent a la diòcesi sobre el Sínode de la sinodalitat, que la fraternitat (el gran signe de l’Evangeli) exigeix cuidar-la i és el bot salvavides enmig de la tempesta.

A l'enllaç podeu consultar les conclusions que va resumir Quim Cervera, consiliari de la Comissió de Comunicació. 

Poden consultar-se fotos de la Jornada a l'enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjzP2yE.

Selecció de seqüències

· La fraternitat fundada en la Gràcia. El festín de Babette (1987), Gabriel Axel.

Al voltant de l’alimentació i de la gastronomia hi pot haver molta vida comunitària i és un espai de veritat on podem obrir la nostra ànima, on parlar de misericòrdia, gràcia i perdó, va destacar Sonia Herrera. 

La Gràcia de Déu és sobreabundant i té una força transformadora que veiem com opera en les persones. La Gràcia funda la comunitat, va observar Peio Sánchez.

· L’orientació en el discerniment comunitari. Lars y una chica de verdad (2007) Craig Gillespie.

És una al·legoria preciosa de l’acollida de la diferència i on veiem la pregunta fonamental per discernir: «Què faria Jesús?» En la comunitat és important la capacitat de superar els prejudicis i els apriorismes, va destacar la Sonia.

Ser comunitat és fer una cosa aparentment estranya (en aquest cas, permetre que la nina inflable entri a l’Església) per l’acollida de l’altre. Hem de recordar que l’Evangeli se surt de tots els protocols que tenim pensats. En una comunitat a vegades el més important és fer bogeries i estar-hi, va observar en Peio.

· El contrast fratern. Fortuna (2018) Germinal Roaux.

És massa habitual trobar dos homes discutint sobre la salut sexual i reproductiva de la dona, en aquest cas, una menor embarassada (probablement fruit de la violència sexual). I també hi ha una denúncia de la incapacitat del sistema a l’acompanyament, va destacar la Sonia.

És interessant la dinàmica de contrast de diferents visions i com s’intenta un diàleg de fraternitat, és a dir, acceptar la visió de l’altre i fer un procés de reconstrucció d’una sortida. Això no és fàcil i pot ser que la fraternitat no sigui possible, va observar en Peio.

· La comunitat en èxode. La isla de los monjes (2017) Anne Christine Girardot.

Hi ha un dol individual i col·lectiu com a comunitat en aquesta sortida dels monjos de la clausura i hi ha un fil amb l’Església en sortida del papa Francesc, va destacar la Sonia.

Se’ns mostra la feblesa de la fe i la disponibilitat a la sortida d’una estructura (quan hi estem molt de temps, t’acomodes). Aprendre a sortir és necessari, adonar-se’n que no tens més que la vocació i el farcellet, va observar en Peio.

· La fraternitat més enllà de la fe. Las inocentes (2016) Anne Fontaine.

Films com aquest on s’aborda la violència sexual en escenaris de conflicte a les dones ens travessen el cos. Veiem com unes dones es troben en un mateix lloc, no des d’una fe compartida. També veiem el silenci sobre determinats fets que a vegades planeja sobre la vida comunitària i que és una perversió, va destacar la Sonia que va recordar la carta d’agraïment de sor Juana Inés de la Cruz, Yo, la peor de todas.

Es tracta d’una comunitat que viu amb un trauma brutal, també tancada i que té els seus vicis. També observem en el diàleg el pas indistint de la fe al dubte i a la inversa. La fraternitat s’estableix en vincles misteriosos que no tenen a veure amb la fraternitat institucional, va observar en Peio.

· La unitat fraterna entre la vida i la mort. De dioses y hombres (2010) Xavier Beauvois.

Ens connecta amb tota una història de màrtirs contemporanis (el seu llegat és aquest moment de fe profunda que arriba en un moment de fragilitat màxima) i veiem una al·legoria dels estats de Jesús davant la imminència de la mort (la por, els dubtes, l’abandonament de Déu i l’abandonar-se a Déu), va destacar la Sonia.

Assumir la mort junts és una de les coses més difícils de la vida en comunitat. Igualment, la pregària és una de les coses més difícils de filmar i aquí es fa de manera sublim. Hi viem el camí del discerniment i el d’una comunitat que accepta un destí, va observar en Peio.

· La comunitat de sacrifici. Silencio (2016) Martin Scorsese.

Aquest film està ple de preguntes (podríem dir que és una pregunta molt llarga) i és profundament teològic, doncs parla del silenci de Déu. És un contrast davant algunes visions dogmàtiques de la fe que avui predominen, va destacar la Sonia.

Els protagonistes són els cristians ocults (no pas els jesuïtes), se’ns mostra la fidelitat de fe dels més petits i senzills. Per tant, la fe es transmet en una comunitat de fe dels senzills. Quan tenim la seguretat, la fe desapareix, va observar en Peio.

· La fraternitat dels diferents. London River (2009) Rachid Bouchareb. 

Veiem el diàleg interreligiós des del concret i també com es construeix comunitat des del dolor, la resiliència i la transformació d’aquest dolor. Al cristianisme occidental ens hem instal·lat en una relació amb la mort una mica de la Verge dolorosa i en el diàleg interreligiós podem veure altres enfocaments de la mort que posen l’accent en l’agraïment per allò viscut, en el reconeixement d’aquestes vides, va destacar la Sonia.

La fraternitat va més enllà del territori de la pròpia creença. El repte és com construir la fraternitat des de cultures i tradicions religioses diferents, va observar en Peio.

L'entrada Recuperar la perspectiva comunitària a través del cinema ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Maria-José Masanet, professora a la Universitat Pompeu Fabra, va ser la primera ponent a intervenir i va compartir el resultat de les seves investigacions pel que fa a com socialitzen i interioritzen els estereotips de gènere els adolescents i joves a través de les sèries. Amb diversos exemples, es va comprovar la reproducció de l’esquema tensió-agressió-lluna de mel en les relacions —de fet, sovint, els joves no interpreten com a tal la violència psíquica i verbal en les relacions— i com es continuen transmetent els mites de l’amor romàntic entre l’home i la dona. «Les sèries tenen èxit entre els adolescents i joves perquè s’hi troben representats i utilitzen aquestes representacions per parlar-ne a les aules dels instituts», va argumentar la Maria-José.

Per la seva banda, Sonia Herrera, responsable de comunicació a Cristianisme i Justícia, va abordar com les sèries ens eduquen i com s’adapten als temps que representen. «Qualsevol pel·lícula o sèrie crea models de conducta i un imaginari social, ens diu com és el món, però hem de ser crítics», va assegurar la Sonia. La ponent va fer un repàs pel component religiós d’algunes sèries d’èxit (El conte de la serventa, Las escalofriantes aventuras de Sabrina, Vikingos o Juana Inés) i va apuntar alguns reptes que tenen les sèries: la igualtat entre sexes i la diversitat en la representació (no només el relat occidental), la conveniència de barrejar diversos eixos de discriminació (gènere, classe social) i la incorporació d’altres espiritualitats.

Oriol Quintana, professor a l’Institut Químic de Sarrià, va intervenir en darrer lloc i va censurar que «hem abraçat cegament la tecnologia. Estem tot el dia a la feina amb l’ordinador i a l’estar lliures veiem sèries. On està la nostra vida?», es va preguntar. Segons l’Oriol, el fet de viure tan abocats cap a fora i sense una vida pròpia, de no saber desconnectar d’internet, de tenir dificultats per viure una vida off-line, revela que tenim un problema espiritual. «Tot internet (les sèries també) està dissenyat per fer-ne un consum compulsiu i fer-nos addictes per mitjà de la sobreestimulació. Quan no ens sabem aturar i descansar, perdem la capacitat contemplativa», va observar l’Oriol.

En el diàleg final, es van apuntar algunes idees de cara a procurar més espais de consum col·lectiu i no tan individualitzat (especialment en el marc de la família) o no demonitzar la tecnologia per poder fer un abordatge més racional (introduir criteris, moderació en el consum d’internet…). 

Podeu consultar a l’enllaç la gravació de l’acte que es va retransmetre en streaming i que, entre altres, va ser seguit pels companys de la diòcesi de Lleida en un centre cívic i també algunes fotografies de l’acte. L’etiqueta en xarxes socials va ser #SèriesACOCiJ.

L'entrada Una mirada crítica a les sèries de televisió ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.