“Projectes editorials petits com el de Salillum són representatius del periodisme de cuca de llum, és a dir, el que dona context, fa un periodisme humà i de foc lent. Veig les portades de la revista i veig els referents, quin regal!”, va valorar Sonia Herrera, membre del Consell Editorial i participant a la taula rodona, que va ser moderada per Quim Cervera, consiliari de la Comissió de comunicació de l’ACO. “Salillum, a l’igual que l’ACO, és un petit miracle, un petit oasi on beure i conèixer una lectura assossegada i serena. És una publicació que ajuda a pensar en un context que hi ha una estratègia global per carregar-se la necessitat humana de viure en la veritat”, va aportar Daniel Jover.

A la qüestió de com contribuir a donar veu al cristianisme d’alliberament, la Mercè Solé, directora del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya i també membre del Consell Editorial de la revista, va dir que “és qüestió d’autenticitat, no una Església que jutgi, sinó que aculli”. I va fer notar que als cristians “ens falta una certa gosadia: som molta sal, estem en moltes sopes, però també hem de ser llum, sortir amb decisió dels nostres armaris cristians i compartir allò que ens mou amb persones amb les que tenim una relació de qualitat”. Per la seva banda, Jover va fer notar que “l’Església avui és un gran destorb per al neoliberalisme, perquè l’Església alliberadora incorpora la coherència entre el sentir, el pensar i el fer” i va proposar “resistir en les catacumbes per fonamentar les propostes, caldrà renovar les celebracions i incorporar mirades laiques i la dona en pla d’igualtat”. Sonia Herrera va contextualitzar que tots els moviments d’una Església d’alliberament “estem en un moment de resistència, davant la dretització de la pròpia Església i tenim el repte del relleu generacional. Ens correspon sortir de l’armari i traslladar els testimonis i els referents”.

En la part dels agraïments es van recordar aquelles persones que s’han entrevistat a la revista i que ja han mort: Josep Fontana, Arcadi Oliveres, Víctor Codina i Viqui Molins. Així com la Comissió del Butlletí, especialment al militant Albert Marín, que va precedir l’actual Comissió de comunicació, responsable, juntament amb el Consell Editorial, d’editar la revista Salillum. També als equips de correctors i traductors, el disseny original del militant David González, la maquetació d’Enric Vidal, l’impressor Cevagraf i el manipulat i distribució a càrrec de la Fundació Ginesta.

Diverses personalitats entrevistades o col·laboradors de Salillum van encoratjar amb missatges escrits a continuar amb la publicació, com Jordi Armadans, Gabriela Serra, Laia de Ahumada, sor Isaura Marcos, Neus Forcano, Laura Mor, Pepa Torres o Xavier Casanovas.

A continuació, en el marc de l’església romànica de Sant Pau del Camp, la quarantena d’assistents a la Jornada van poder gaudir d’un recital de Lídia Pujol, que havia estat entrevistada al n. 6 de la revista. Va ser un concert molt inspirat i emotiu en el qual la intèrpret va fer-se acompanyar pel públic en alguna peça com “Poeta i fangador”. La sala abat Safont de Sant Pau del Camp es va decorar amb diverses pàgines representatives de la revista i l’acte va finalitzar amb un aperitiu servit a l’atri.

Podeu consultar el reportatge fotogràfic del Jordi Romero a continuació:

L'entrada El periodisme “cuca de llum” de “Salillum” ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

En la part inicial de la Jornada, la directora de l’ISOR de la UAB va constatar que el catolicisme a l’esfera pública s’està expressant de dues maneres: “D’una banda, hi ha hagut una culturalització de la religió, és a dir, una defensa de la civilització cristiana que ha portat a grups d’extrema dreta a adoptar la identitat religiosa com a forma exclusiva. I de l’altra, els darrers cinc anys hi ha una tendència oposada: la religionalització de l’extrema dreta, amb l’ús de la simbologia religiosa catòlica que és segrestada per aquests grups. És més estètica que fe com a tal; un fet creixent que observem en joves catòlics que utilitzen símbols religiosos com un signe d’identificació tribal i un mecanisme de diferenciació, separació i defensa”.

Griera va observar que aquests moviments es revitalitzen amb “emprenedors morals que tenen voluntat de fer creuades morals” a partir de 2004-2005 per algunes polítiques promogudes pel govern de Zapatero. Aquests grups han avançat la seva agenda perquè, “d’una banda, l’esquerra ha regalat el cristianisme, és a dir, ha renunciat a utilitzar el llenguatge de la moral i, de l’altra, els sectors més progressistes del catolicisme no han construït un argumentari ni l’han presentat a l’esfera pública”. Per contra, aquests moviments creen plataformes campanya a campanya (contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, final de vida, avortament…) “amb un una narrativa moral que s’articula amb el missatge cultura de la vida/cultura de la mort, fàcil de transmetre. Aquesta simplificació és una idea abstracta de la moral, un marc de pensament que ha calat de forma intensa en molts sectors socials i permet establir aliances transnacionals, com per exemple, els evangèlics d’Amèrica Llatina”. Griera es va referir a que aquests moviments estan esperonats per “les guerres culturals, les xarxes i la geopolítica i això fa molt difícil mostrar l’heterogeneïtat del catolicisme”.

Contrapès als grups ultracatòlics

Entre les bones pràctiques que signifiquen un contrapès a aquest tipus de comunicació es van destacar els comunicats conjunts de diverses entitats cristianes que s’han pronunciat recentment sobre la crisi de les presons o el clima bèl·lic: “Té sentit per fer més incidència, que se’t reconegui per part dels mitjans com un actor consistent, per unir-nos i coordinar-nos…”, va subratllar Laura Mor. En aquesta balança també es va posar la Tribuna Joan Carrera “un exemple de les noves veus, tot i que les entitats convocants tenen molt recorregut, i on es genera un nou espai que es fa en comú” o el moviment de dones en l’Església Alcem la Veu que “aporta credibilitat cap enfora i cap endins de l’Església, mètode (en sinodalitat, en diàleg, compartint, escolant, des de l’obertura a la xarxa) i amb un to amable, alegre, positiu. A més, fa un exercici de contenció d’una certa diàspora en l'Església: hi ha generacions joves que diuen si l’Església és així, em quedo”, va continuar Mor.

En definitiva, es tracta d’una presència pública on “l’Església passa de la protesta a la proposta. Hem de poder explicar més el que fem i després ja arribarem al que som. Hi ha testimonis que tenen molt de pes: no pel fet de posar-se medalles, sinó per transformar a través del missatge”. En aquest sentit, “es tracta de continguts no estrictament vinculats a l’actualitat, més lents, però que desperten interès perquè que van a l’ essencial de la vida de les persones”, va remarcar Mor. De fet, en un context d’acceleració del temps i de polarització, la catedràtica de la UAB a partir de la seva experiència amb els alumnes va dir que “hi ha una certa demanda de parlar de temes amb sentit, morals, complexos, de crear espais de resistència on alentir el temps; la demanda de sentit és extraordinària per part dels joves. Però aquí hi ha un desajust i no acabem de saber com donar-li resposta: sovint acaben sent gurus de l’autoajuda que ocupen un espai que podrien ocupar altres relats com una Església que té coses a donar i oferir”. Tot això sense oblidar les condicions estructurals dels mitjans de comunicació en què s’hi opera: els assumptes conflictius i novedosos tenen més ganxo, el desprestigi públic de la institució eclesial combinat amb el fet que estigui descartada pels mitjans com un actor rellevant i “un cert interès en què això es mantingui”, va apuntar Mar Griera.

En acabat, va haver-hi un diàleg entre les ponents i els assistents i el sociòleg Quim Cervera, consiliari de la Comissió de comunicació de l’ACO (a qui havien entrevistat al programa “Paraules de vida” de Catalunya Ràdio el diumenge anterior per parlar sobre la Jornada), va fer un resum i conclusions final.

Podeu consultar el vídeo de la jornada a l’enllaç: https://youtu.be/g67KwIUKjqI i les fotos de la jornada a l’enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjBmWQy

L'entrada La diversitat del catolicisme, absent en els mitjans, un repte a abordar ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Entre altres qüestions es va abordar l’origen i on vivien els periodistes (per alguns això era més rellevant que per altres), els criteris periodístics vigents («el periodisme busca notícies d’impacte, la velocitat i immediatesa permanent, els conflictes, la violència física, no pas l’estructural. Això porta a la poca profunditat i una informació sensacionalista», va dir Picazo) o la propietat dels grans mitjans: «El que volen és guanyar els diners i mantenir l’statu quo. Una manera és no visibilitzar altres realitats que podrien canviar això: feminisme, ecologisme, anticapitalisme….», va plantejar Picazo. «Igual que no volen això, no volen mostrar les necessitats, els problemes, les lluites… podrien ser les llavors d’alguna cosa. Per tant, o no s’expliquen o s’expliquen com ens està arribant», va continuar. Picazo va concloure que «no hi ha possibilitat de canviar el sistema dels mitjans de comunicació a curt i mitjà termini, ho sento! Estem en plena onada liberal privatitzadora i amb els majors índex de desigualtat global, no s’albiren canvis de profunditat en el sistema».

L’escola d’en Huertas Clavería

En qualsevol cas, a partir de la menció del mestre de periodistes Huertas Clavería per part de Marc Andreu, que moderava la taula, s’ha destacat que «hi ha una generació de periodistes joves que fa reporterisme social, amb molta voluntat de seguir el llegat d’en Huertas Clavería. I surten mitjans locals nous amb una altra visió, no tan acomplexada», va destacar Santolino. El periodisme, certament, no té a veure amb un exercici individual de l’ofici (amb baixos nivells de sindicació i una auto-imatge de professió liberal): «La bona feina periodística o és col·lectiva o és impossible. Les grans investigacions s’han fet en xarxa, aquest és el periodisme potent i que pot canviar coses», va recordar Santolino.

Com a propostes, Montse Santolino va apostar per les noves capçaleres independents (El Crític, La Directa, La Marea o elDiario.es), algunes en format de cooperatives i va suggerir que «és important organitzar-se perquè hi hagi agenda social. Les entitats han de tenir capacitat per generar relat, sense competir entre nosaltres per espais molt limitats als mitjans. També ens hem de queixar com a lectors quan hi ha coses que estan malament explicades dels nostres barris».

A El Crític, on Picazo és periodista i editor, han publicat molts mapes sobre segregació urbana que confirmen que les perifèries no són només al Barcelonès: «Hi ha barris de Figueres, Vic i Manlleu molt castigats i marginats que no surten als Telenotícies. Les pitjors dades d’accés a l’educació i a la universitat són a Salt. La renda per càpita més baixa no està a l’àrea metropolitana sinó a Terres de l’Ebre. Hi ha una sensació de lluita entre pobres: si estem igual de fotuts i fotuts pels mateixos, unim-nos!»

En tota la jornada, la desigualtat va ser una qüestió de fons que va travessar el debat: «Parlar de perifèries ha de servir per adonar-nos que el 90% som perifèries per alguna raó. Només una petita part de la població té el control del poder i dels recursos. Em preocupa que hi ha desigualtats internes dins les pròpies ciutats. S’estan generant perifèries dintre les pròpies perifèries. Aquí la ultradreta creix», va observar Santolino.

Ara bé, no tot el relat es construeix des dels mitjans de masses: en particular, els joves de menys de 20 anys ja no s’informen aquí, sinó que ho fan a través de les xarxes socials (TikTok), grups de whatsapp…, tot «un nou ecosistema on es va colant el discurs d’ultradreta», va alertar Montse Santolino. La periodista també va recordar que «la música urbana i les imatges que l’acompanyen està generant molt relat perifèric. Aquesta gent adolescent i jove té molta creativitat i imaginació des de la precarietat, surten del no-res».

En el diàleg obert, Sonia Herrera, de Cristianisme i Justícia, va apuntar que el cinema també genera relat sobre els barris, amb les resistències i les lluites veïnals (Chavalas, En los márgenes…). Josep Maria Pujol va admetre que «tenim camí a recórrer a valorar la bellesa dels barris que habitem». I Quim Cervera va anotar que el concepte perifèria no és només geogràfic, sinó que també és social, cultural, racial…

La jornada es va seguir a través de Twitter amb el hashtag #JdacomunicacioACO. A l'enllaç podeu consultar l'àlbum de fotografies i també podeu consultar la gravació a l’enllaç: https://www.youtube.com/live/dyd68kJbbU0?feature=share

L'entrada Les perifèries existim ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Durant la jornada en la que van participar uns 25 militants i simpatitzants de l’ACO es van projectar set seqüències diferents, escollides per Mn. Peio, i que van ser disseccionades pel director de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya i per Sonia Herrera, responsable de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia. La jornada va acabar amb les aportacions dels participants a l’entorn de les preguntes: Quines dificultats fortes trobem per viure en fraternitat? (individualisme, fragmentació, distàncies no perdonades, ideals no reals, afinitats i no Evangeli, dificultats exteriors…) i recordant Fratelli tutti del papa Francesc, què aporta la fraternitat com a clau en aquest moment històric?

En el diàleg final es va compartir que a vegades és més fàcil fer fraternitat amb tradicions religioses allunyades de la pròpia que entre fidels d’una mateixa confessió i per això és necessari treballar la intrareligiositat entre les nostres comunitats. Entre les dificultats es va destacar el fet de viure compartimentats, els prejudicis, les presses i el soroll (especialment, mediàtic), la manca de creativitat i imaginació, les pròpies ferides («cal perdonar i perdonar-nos, acollir les pròpies ferides i les dels altres, per sostenir la fraternitat»).

Es va constatar que calen homes i dones comunitaris i pontífexs (constructors de ponts), que cal valorar les petites comunitats que fem cada dia (al grup de fe, a les parròquies, a la feina, a la família…), que és signe de fraternitat i esperança el treball que s’està fent a la diòcesi sobre el Sínode de la sinodalitat, que la fraternitat (el gran signe de l’Evangeli) exigeix cuidar-la i és el bot salvavides enmig de la tempesta.

A l'enllaç podeu consultar les conclusions que va resumir Quim Cervera, consiliari de la Comissió de Comunicació. 

Poden consultar-se fotos de la Jornada a l'enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjzP2yE.

Selecció de seqüències

· La fraternitat fundada en la Gràcia. El festín de Babette (1987), Gabriel Axel.

Al voltant de l’alimentació i de la gastronomia hi pot haver molta vida comunitària i és un espai de veritat on podem obrir la nostra ànima, on parlar de misericòrdia, gràcia i perdó, va destacar Sonia Herrera. 

La Gràcia de Déu és sobreabundant i té una força transformadora que veiem com opera en les persones. La Gràcia funda la comunitat, va observar Peio Sánchez.

· L’orientació en el discerniment comunitari. Lars y una chica de verdad (2007) Craig Gillespie.

És una al·legoria preciosa de l’acollida de la diferència i on veiem la pregunta fonamental per discernir: «Què faria Jesús?» En la comunitat és important la capacitat de superar els prejudicis i els apriorismes, va destacar la Sonia.

Ser comunitat és fer una cosa aparentment estranya (en aquest cas, permetre que la nina inflable entri a l’Església) per l’acollida de l’altre. Hem de recordar que l’Evangeli se surt de tots els protocols que tenim pensats. En una comunitat a vegades el més important és fer bogeries i estar-hi, va observar en Peio.

· El contrast fratern. Fortuna (2018) Germinal Roaux.

És massa habitual trobar dos homes discutint sobre la salut sexual i reproductiva de la dona, en aquest cas, una menor embarassada (probablement fruit de la violència sexual). I també hi ha una denúncia de la incapacitat del sistema a l’acompanyament, va destacar la Sonia.

És interessant la dinàmica de contrast de diferents visions i com s’intenta un diàleg de fraternitat, és a dir, acceptar la visió de l’altre i fer un procés de reconstrucció d’una sortida. Això no és fàcil i pot ser que la fraternitat no sigui possible, va observar en Peio.

· La comunitat en èxode. La isla de los monjes (2017) Anne Christine Girardot.

Hi ha un dol individual i col·lectiu com a comunitat en aquesta sortida dels monjos de la clausura i hi ha un fil amb l’Església en sortida del papa Francesc, va destacar la Sonia.

Se’ns mostra la feblesa de la fe i la disponibilitat a la sortida d’una estructura (quan hi estem molt de temps, t’acomodes). Aprendre a sortir és necessari, adonar-se’n que no tens més que la vocació i el farcellet, va observar en Peio.

· La fraternitat més enllà de la fe. Las inocentes (2016) Anne Fontaine.

Films com aquest on s’aborda la violència sexual en escenaris de conflicte a les dones ens travessen el cos. Veiem com unes dones es troben en un mateix lloc, no des d’una fe compartida. També veiem el silenci sobre determinats fets que a vegades planeja sobre la vida comunitària i que és una perversió, va destacar la Sonia que va recordar la carta d’agraïment de sor Juana Inés de la Cruz, Yo, la peor de todas.

Es tracta d’una comunitat que viu amb un trauma brutal, també tancada i que té els seus vicis. També observem en el diàleg el pas indistint de la fe al dubte i a la inversa. La fraternitat s’estableix en vincles misteriosos que no tenen a veure amb la fraternitat institucional, va observar en Peio.

· La unitat fraterna entre la vida i la mort. De dioses y hombres (2010) Xavier Beauvois.

Ens connecta amb tota una història de màrtirs contemporanis (el seu llegat és aquest moment de fe profunda que arriba en un moment de fragilitat màxima) i veiem una al·legoria dels estats de Jesús davant la imminència de la mort (la por, els dubtes, l’abandonament de Déu i l’abandonar-se a Déu), va destacar la Sonia.

Assumir la mort junts és una de les coses més difícils de la vida en comunitat. Igualment, la pregària és una de les coses més difícils de filmar i aquí es fa de manera sublim. Hi viem el camí del discerniment i el d’una comunitat que accepta un destí, va observar en Peio.

· La comunitat de sacrifici. Silencio (2016) Martin Scorsese.

Aquest film està ple de preguntes (podríem dir que és una pregunta molt llarga) i és profundament teològic, doncs parla del silenci de Déu. És un contrast davant algunes visions dogmàtiques de la fe que avui predominen, va destacar la Sonia.

Els protagonistes són els cristians ocults (no pas els jesuïtes), se’ns mostra la fidelitat de fe dels més petits i senzills. Per tant, la fe es transmet en una comunitat de fe dels senzills. Quan tenim la seguretat, la fe desapareix, va observar en Peio.

· La fraternitat dels diferents. London River (2009) Rachid Bouchareb. 

Veiem el diàleg interreligiós des del concret i també com es construeix comunitat des del dolor, la resiliència i la transformació d’aquest dolor. Al cristianisme occidental ens hem instal·lat en una relació amb la mort una mica de la Verge dolorosa i en el diàleg interreligiós podem veure altres enfocaments de la mort que posen l’accent en l’agraïment per allò viscut, en el reconeixement d’aquestes vides, va destacar la Sonia.

La fraternitat va més enllà del territori de la pròpia creença. El repte és com construir la fraternitat des de cultures i tradicions religioses diferents, va observar en Peio.

L'entrada Recuperar la perspectiva comunitària a través del cinema ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

En el taller 1 «Vull millorar les Revisions de Vida en format telemàtic», que va impartir Joan Andreu Parra, es va fer una breu enquesta que va constatar que la majoria de grups s’havien enfortit durant la pandèmia (10 vots, 6 vots corresponien a grups que s’havien estancat i 4 vots a grups que s’havien afeblit). En aquest mateix taller es va subratllar que la gestió de les emocions a través de la pantalla és més complicada, es va valorar la flexibilitat que aportava el format telemàtic (per la possibilitat d’haver-se trobat encara que s’estigués separats), que és un format que ens fa ser més rigorosos amb la puntualitat i la durada (es va recomanar que les reunions no excedeixin l’hora i mitja) i, finalment, que alguns aspectes han vingut per quedar-se com ara les propostes formatives online que podrien aportar fins i tot més avantatges i virtuts que el format presencial.

El taller 2 «Les videoconferències no són per mi» va ser acompanyat per Quim Cervera i es van poder constatar les dificultats que tenen alguns militants per seguir les reunions en el format online per les dificultats personals (edat, saturació, cansament físic i psíquic…), tècniques (manca de càmera, fibra òptica o wifi) i de les pròpies eines de reunions telemàtiques (no hi ha diàleg fluït, interrupcions, distanciament, refredament, poc caliu…). En aquest sentit, es van anotar algunes necessitats com la d’un temps per habituar-se a aquestes eines, una millor formació… i es van valorar algunes ajudes que es reben de persones que hi entenen més o dels fills i néts. Altres valors positius d’aquest format va ser la possibilitat de veure’s sense mascareta, que es puguin trobar més persones, facilitar la participació i horaris més escaients. Algunes alternatives a les reunions online que es van llistar van ser: visitar-se a les cases o residències, trobar-se en un parc, reunions mixtes (presencials-online), passeigs, telefonar-se sovint, enviar-se comunicacions per email, whatsapp o correu postal…

En el taller 3 es va projectar quines poden ser les dificultats amb la tecnologia dels grups de persones grans i es van concretar en l’accés, la por a les equivocacions i considerar que fer grup online no supera la trobada personal, posant l’accent en un cert aïllament i solitud. En el taller es va comentar que pot trobar-se un format intermig, que ja abans de la pandèmia hi havia militants que es connectaven als grups a través d’aquest format (per estar viatjant o viure a l’estranger), que no ha d’haver-hi exclusivitat del format online (pot fer-se un cafè amb una persona del grup que ho necessiti). Al taller es va començar a treballar la possibilitat de fer apadrinament digital a grups de persones grans.

Clicant al títol de cada taller es pot consultar la presentació que van fer servir els talleristes.

L'entrada Comunitat tecnològica en la fe ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

4 de cada 5 militants consideren que s’assabenten del que passa al moviment (79%) i la sensació de poder participar en la comunicació que es genera al moviment decau una mica (68,7%). A continuació es valoraven els diferents canals de comunicació: web, e-butlletí, Jornada de comunicació i revista Salillum. Pel que fa al web, es consulta per part de la meitat de la militància (55,5%) amb una periodicitat que oscil·la entre mensual i trimestral. S’han pogut recollir diferents aportacions i suggeriments que es tindran en compte a l’hora de redissenyar-lo per poder-lo adaptar a dispositius mòbils. L’e-butlletí que, com sabeu, és una selecció de notícies del web que s’envia mensualment per email, el reben el 97% dels enquestats i, pel que fa als continguts, el 74,3% els puntua entre 4 i 5 (sobre 5).

La temàtica de la Jornada de comunicació és valorada com a interessant pel 79,1% dels enquestats i s’apunten canvis en la dinàmica de properes convocatòries. Recordem que la V Jornada de comunicació ja té data, el proper 25 d’abril, i tema: «5 anys fent camí amb Salillum». Quant a la revista Salillum, un 77,6% dels enquestats puntua entre 4 i 5 (sobre 5) l’interès dels continguts, en canvi, es detecten dificultats a l’hora de passar-la després de llegir-la a possibles simpatitzants o aconseguir subscriptors.

Es pot consultar el resum detallat dels resultats del qüestionari a l’enllaç.

L'entrada Elevada participació en el Qüestionari de comunicació de l’ACO ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Maria-José Masanet, professora a la Universitat Pompeu Fabra, va ser la primera ponent a intervenir i va compartir el resultat de les seves investigacions pel que fa a com socialitzen i interioritzen els estereotips de gènere els adolescents i joves a través de les sèries. Amb diversos exemples, es va comprovar la reproducció de l’esquema tensió-agressió-lluna de mel en les relacions —de fet, sovint, els joves no interpreten com a tal la violència psíquica i verbal en les relacions— i com es continuen transmetent els mites de l’amor romàntic entre l’home i la dona. «Les sèries tenen èxit entre els adolescents i joves perquè s’hi troben representats i utilitzen aquestes representacions per parlar-ne a les aules dels instituts», va argumentar la Maria-José.

Per la seva banda, Sonia Herrera, responsable de comunicació a Cristianisme i Justícia, va abordar com les sèries ens eduquen i com s’adapten als temps que representen. «Qualsevol pel·lícula o sèrie crea models de conducta i un imaginari social, ens diu com és el món, però hem de ser crítics», va assegurar la Sonia. La ponent va fer un repàs pel component religiós d’algunes sèries d’èxit (El conte de la serventa, Las escalofriantes aventuras de Sabrina, Vikingos o Juana Inés) i va apuntar alguns reptes que tenen les sèries: la igualtat entre sexes i la diversitat en la representació (no només el relat occidental), la conveniència de barrejar diversos eixos de discriminació (gènere, classe social) i la incorporació d’altres espiritualitats.

Oriol Quintana, professor a l’Institut Químic de Sarrià, va intervenir en darrer lloc i va censurar que «hem abraçat cegament la tecnologia. Estem tot el dia a la feina amb l’ordinador i a l’estar lliures veiem sèries. On està la nostra vida?», es va preguntar. Segons l’Oriol, el fet de viure tan abocats cap a fora i sense una vida pròpia, de no saber desconnectar d’internet, de tenir dificultats per viure una vida off-line, revela que tenim un problema espiritual. «Tot internet (les sèries també) està dissenyat per fer-ne un consum compulsiu i fer-nos addictes per mitjà de la sobreestimulació. Quan no ens sabem aturar i descansar, perdem la capacitat contemplativa», va observar l’Oriol.

En el diàleg final, es van apuntar algunes idees de cara a procurar més espais de consum col·lectiu i no tan individualitzat (especialment en el marc de la família) o no demonitzar la tecnologia per poder fer un abordatge més racional (introduir criteris, moderació en el consum d’internet…). 

Podeu consultar a l’enllaç la gravació de l’acte que es va retransmetre en streaming i que, entre altres, va ser seguit pels companys de la diòcesi de Lleida en un centre cívic i també algunes fotografies de l’acte. L’etiqueta en xarxes socials va ser #SèriesACOCiJ.

L'entrada Una mirada crítica a les sèries de televisió ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

Al document annex podeu consultar el resum de la Revisió de vida sobre la postveritat i a l’enllaç podeu consultar la crònica que va fer l’Arquebisbat de Barcelona.

En la mateixa Jornada també es va posar en valor el taller que es va fer per Setmana Santa, Analfabetisme informacional, a càrrec d’Albert Dresaire i en el qual es va elaborar un decàleg (inacabat) per fer front a les fake-news:

• Donar suport a noves iniciatives d’economia social en l’àmbit de la informació (cooperatives El Crític, La Directa, La Marea, Alternativas Económicas…)
• Promoure l’educació en comunicació                                                                
• Llegir o seguir informacions que ens qüestionin les nostres opinions
• Buscar informacions / mitjans de comunicació que ens ajudin a posar-nos en el lloc de l’altre
• No «retuitar» o «rebotar» sense pensar-hi abans, no ser repartidors de «porqueria”
• Potenciar els mitjans d’entitats, associacions veïnals, iniciatives socials… 

L'entrada David Fernàndez i Joan Guerrero debaten, convidats per l’ACO, sobre la post-veritat ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

En la Jornada es van impartir tres tallers sobre Facebook, Twitter i blogs a càrrec de tres militants de l’ACO, la Marta Digón, en Ramon Bassas i en Joan Manel Mayordomo. En la introducció, el responsable de comunicació de l’ACO, Joan Andreu Parra, va explicar que l’objectiu de la jornada era veure de quina manera es pot promoure una comunicació eficient per a traslladar el missatge de l’Evangeli a la societat de la informació. A banda de destacar l’impacte que les xarxes socials estan tenint a les nostres vides, es van aportar algunes frases del filòsof Jordi Pigem sobre aquest tema i que podeu consultar en aquesta entrevista que li va fer CatalunyaReligió.cat.

Al taller sobre Facebook, la Marta Digón va destacar que «la comunicació és estratègia, no s'improvisa i cal pensar-la.» A la vegada, va constatar que «Facebook també pot servir per expressar la nostra vivència espiritual sigui quina sigui.»

Al taller sobre blogs, en Ramon Bassas va preguntar-se que si «Evangeli vol dir Bona Nova, per què no la donem a conèixer?» I, en aquest sentit, va destacar els canvis d’hàbits que s’estan produint en el consum d’internet i que s’han de tenir ben presents: «Hi ha hàbits nous: la gent no navega, rep inputs via xarxes socials», va dir.

Al taller sobre Twitter, en Joan Manel Mayordomo va aportar que «com a moviments hem d'estar disposats a fer xarxa amb d'altres i crear espais compartits on ens sentim comunitat.» I que, més enllà dels discursos apocalíptics vers les xarxes socials, els cristians hem de veure que «les xarxes ens demanen un esperit més d'esperança i de ressurrecció. Twitter és una realitat de frontera», va concloure.

Podeu consultar les presentacions dels tres tallers als enllaços:

• Taller Facebook, de Marta Digón
• Taller blogs, de Ramon Bassas
• Taller Twitter, de Joan Manel Mayordomo

L'entrada «Si els cristians som al carrer, també hem de ser a les xarxes socials» ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.

El dret a la informació, va explicar Vidal, és un dret de la ciutadania que es contempla a la legislació (Estatut) a l’alçada del dret a l’habitatge. Malgrat això, aquest dret està en risc ja que la professió periodística està molt precaritzada (“a les redaccions és molt difícil fer la vocació”) i dins de l’agenda dels mitjans “no estan els temes que s’han de pensar”. També va defensar que “no tothom pot fer periodisme: hi ha un mètode i una mirada, que han de conèixer els ciutadans per també poder col·laborar”.

Vidal va fer una perspectiva des de finals dels 90 en què el periodisme travessa una crisi de model (amb l’entrada en joc d’Internet i les xarxes socials), a la crisi econòmica que envia al carrer 10.000 periodistes (són els que perden la feina des de novembre de 2008 fins el 2012), fins el canvi de paradigma polític a partir del 15-M i que porta a una emancipació de les audiències. Això últim s’ha concretat en que els moviments socials que fan de portaveu de la desigualtat tinguin més presència als mitjans.

També són destacables la financiarització dels mitjans (que els ha fet perdre autonomia per l’entrada de corporacions bancàries i fons d’inversió als consells d’administració) i la preferència de la imatge i, per tant, de la televisió, que ha passat a construir l’agenda dels temes que han d’aparèixer als mitjans, en detriment dels diaris. És la transició de l’homo sapiens a l’homo videns (Giovanni Sartori, dixit), “el paradigma del directe constant” i el pas de l’anàlisi de la realitat des de la racionalitat-abstracció a l’actual, des de l’emoció i la mirada (“no tenim consciència de la realitat fins que no ens emociona”). La prova del pes de l’audiovisual és que les inversions dels mitjans es concentren en la tecnologia (“com oferir millor els directes”) i s’està deixant de fer periodisme d’investigació.

La informació superabundant, va dir Vidal, “està generant un efecte tsunami que no podem gestionar” i “és un oceà del qual hem après a desconfiar” (a les xarxes socials, el concepte veritat/mentida queda molt afectat). Com indica Ignacio Ramonet, en aquest context “la censura no funciona per defecte sinó per excés”, ja que falta jerarquitzar, contextualitzar i donar sentit a la informació. Vidal també va fer autocrítica: “Els periodistes hem parlat amb el llenguatge del poder i ens hem obsessionat en explicar el com de les coses i no el per què”.

David Vidal va destacar alguns mitjans com Le Monde Diplomatique (el director del qual és Ignacio Ramonet) que enfoca sobre temes que no es toquen habitualment, o altres iniciatives com El Crític, Infolibre, Eldiario.es, el Grup de Periodistes Ramon Barnils o l’Anuari MediaCat. “Seguirem tenint grans transatlàntics de la informació, però neixen noves iniciatives que intenten ser alternatives”.

SomAtents és un grup de periodistes transgeneracional que neix el 2012 a on hi ha periodistes que estan a la universitat o acabats de sortir amb d’altres amb molt de bagatge. Defensen també la dignitat dels professionals del periodisme com a treballadors i reivindiquen tornar a “fer a carrer” front el periodisme de “moqueta i tertúlia”. A l’enllaç podeu consultar el manifest.

Us enllacem altres enllaços que poden ser interessants:

• Vídeo Vida i mort d’un diari.
• Dossier Papel Mojado de Mongolia sobre el creixent pes de la banca en els mitjans d'informació.

L'entrada El dret a la informació, un dret ciutadà a reivindicar ha aparegut primer a Acció Catòlica Obrera ACO.