“Ha canviat tot i ens hem d’adaptar, però els problemes dels barris són els de sempre”
Per: Marc Andreu Acebal
Fotos: Jordi Esplugas
Entre Johan Cruyff i Camarón de la Isla, que són alguns dels rostres que, en forma de murals, decoren les mitgeres dels blocs del barri de la Florida, la periodista i activista social Montse Santolino (l’Hospitalet de Llobregat, 1967) i el capellà obrer Emilià Almodóvar (Villarta de San Juan, Ciudad Real, 1957) no dubten a escollir el cantant flamenc com a fons de la sessió fotogràfica que precedeix aquesta entrevista. La fem a dins del local de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Florida que ells han contribuït a mantenir viva i activa, mal li pugui pesar a l’administració municipal clientelar o als moderns mercaders del temple en una societat en què el neoliberalisme i l’individualisme han deixat el terreny preparat per als nous feixismes. Feixismes que no passaran, perquè són incompatibles amb la vocació comunitària i alliberadora de la paraula de Déu que l’Emilià i la Montse –ell catequista d’ella; ella activista amb ell– són capaços de fer aterrar a escala social i de barri. Això ja passava en l’Església de fa molts anys, però ara, en temps de crisis tan vocacionals o militants com del moviment veïnal, potser és més difícil de veure. O potser no, i justament aquí rau l’esperança.
Montse Santolino (MS). Jo soc una filla del barri i ell un capellà obrer, ja jubilat, a qui ens ha agradat i ens ha remogut molt, igual que a molta gent, això de tornar als barris.
Emilià Almodóvar (EA). Quan, un parell d’anys abans de la meva ordenació, vaig venir de seminarista a la parròquia de la Florida, ella ja hi era. Estava en un grup de la parròquia. Així ens vam conèixer i després, amb el temps, hem mantingut la relació. Ella m’anava dient: “Escolta, tu què fas pels barris? Aquí tenim una problemàtica immensa i ens falten mans, per què no vens?”. I el 2017 vaig tornar.
MS. Jo vaig fer la catequesi al Centre Social la Florida, que va promoure el naixement de l’Associació de Veïns i que va ser epicentre de tota l’activitat política antifranquista a l’Hospitalet. D’aquella època, ja cap al final de la Transició, conservo llibres salvats de la biblioteca del Centre Social sobre comunisme i Església. A la meva primera manifestació, en contra de l’OTAN, m’hi va portar la gent de la parròquia i de la JOC. Tot això és part de la meva formació política entre molta gent jove i al costat d’un capellà obrer com l’Emilià. Després ell va desaparèixer i va marxar a fer coses hippies pel món. Però quan l’hi vaig demanar, va tornar per ajudar a recuperar l’AV en l’estela del 15-M.
EA. Vam fer un treball molt maco amb la gent del 15-M al barri, reunint veïnes i veïns en assemblees de fins a setanta persones. La qüestió és que, un cop recuperada l’associació, no podíem fer el mateix que s’estava fent i que, en definitiva, ha dut moltes associacions de veïns a una dependència clientelar de l’Ajuntament de torn.
MS. Vam superar aquesta possibilitat enfortint-nos amb motiu d’un Pla Integral que ens va enfrontar amb l’Ajuntament i que ens va obligar a no dependre’n econòmicament, no demanant subvencions i mirant de ser autosuficients a partir d’una xarxa comunitària. Amb dificultats i encerts, ara estem arribant a persones a qui habitualment l’administració pública no arriba i a qui no es té en compte perquè no voten. I això és el que ens havíem proposat. Amb lluites tan simples com evitar que tanquin fonts públiques on hi ha qui va a buscar aigua perquè l’hi han tallat a casa.
EA. No hi ha res perfecte i, com a entitat, l’Associació de Veïns i Veïnes de la Florida és petita, però el seu potencial comunitari és molt significatiu per al barri.
Generar aquesta dinàmica comunitària, en un context molt diferent del de l’origen del moviment veïnal ara fa mig segle, és més difícil avui?
EA. Infinitament més difícil. És clar que ha canviat tot i que ens hem d’adaptar a la realitat. Però jo tinc un informe de Càritas de 1966 en què els problemes que descriu del barri, menys la falta d’enllumenat i d’urbanització dels carrers, són més o menys els mateixos. Els qui avui ja són avis i àvies i tenen un gran sentiment de propietat perquè han vist créixer el barri del no-res mitifiquen un sentiment de comunitat homogènia que no era tal, perquè ja tenien picabaralles entre ells, però que contraposen a la gran diversitat d’orígens que hi ha avui. Fa cinquanta anys, com ara, ja hi havia molts problemes i prejudicis, tot i que és cert que socialment hi havia més cohesió.
MS. La gent s’aplegava i ajudava més perquè tenien unes condicionsmolt precàries i unes necessitats molt primàries: no tenien llum ni on tirar la brossa, necessitaven una escola pública que no existia, un metge que venia… També és veritat que, malgrat que la Florida va ser un nucli fort de la JOC i de molta mobilització, potser hem idealitzat massa aquells temps i tampoc estava tothom mobilitzat. El meu pare era d’aquests: venia de la fàbrica, veia els grisos a cavall i corria cap a casa. Em deia sempre que no em signifiqués i, òbviament, li va sortir malament. Però es va mobilitzar perquè jo pogués anar a una escola pública que no existia i per moltes necessitats concretes. Ara, malgrat tenir escoles i metges, les dades objectives segueixen assenyalant la Florida com un dels barris més densos i empobrits de Catalunya i de la Unió Europea. La pobresa i la diversitat d’orígens van unides. Aquí hi ha milers de persones d’origen estranger i són la majoria de la població. Molt més que el 55% que diuen les dades oficials, perquè hi ha molts veïns i veïnes sense empadronar. Ho veus pel carrer i a les escoles, totes de màxima complexitat, on el 90% de la matrícula són fills d’immigrants.
EA. Les condicions per treballar i generar cohesió social són infinitament més complicades ara que abans, i aquí que en altres barris. Si ja és difícil cohesionar tota aquesta comunitat migrada tan diversa, també ho és que la comunitat catalana i espanyola d’origen hi convisqui.
MS.Això es veu als bars: n’hi ha de blancs i uns altres de gent de colors. Es veu també als parcs i als bancs: en uns hi seuen les famílies migrants i, en altres, les famílies blanques. Ara ens hem adonat que a Catalunya som vuit milions, però resulta que en aquest barri ja fa vint-i-cinc anys que vivim un gran recanvi de població. Treballar amb persones d’orígens tan diversos, establir lligams, generar comunitat i confiança amb elles, i entre elles, és infinitament complicat. Però hi ha coses que s’assemblen a les de la immigració dels anys seixanta i setanta: són gent que necessita resoldre coses tan pràctiques com trobar una escola on deixar la canalla o omplir la nevera. Durant la covid va ser bestial: vam haver de muntar una xarxa per donar menjar perquè va emergir una pobresa espectacular, amb centenars de persones que estaven fora del radar dels Serveis Socials.
EA. Tanta precarietat, misèria i diversitat fa que sigui, efectivament, molt més complicat teixir xarxa. Hi ha molta gent que no té ni idea de què és una associació de veïns. Però és que per tenir consciència de veïnatge has de tenir uns mínims que molta gent no té, perquè n’hi ha que només tenen consciència de supervivència.
Queda clar que el mapa sociodemogràfic és diferent i el moment històric, també. Com influeix que el moment sociopolític i el moment de l’Església siguin també diferents dels de fa cinquanta anys? Perquè l’Església arrelava als barris, el moviment obrer portava la gent al moviment veïnal, els partits d’esquerres també ajudaven…
EA. En l’àmbit d’Església tot és ple de forats i l’Arquebisbat de Barcelona, com altres, no té criteri pastoral a l’hora de fer els seus nomenaments. Jo encara he tingut la sort de viure a Cornellà amb un equip de preveres que han configurat una comunitat que conviu habitualment a l’hora dels àpats i sota el mateix sostre, i això crea un humus que és impossible forjar de cap altra manera. Ningú tenia la seva parròquia en exclusiva, sinó que jugàvem a interrelacionar-nos segons les especialitats. Jo he pogut ser capellà d’una parròquia al barri d’Almeda, consiliari de la JOC i del MIJAC i treballador en una fundació. I tot això ho podia fer alhora perquè, si calia, la missa de diumenge de la meva parròquia me la deia un company o un altre.
MS. Ara, en canvi, tot funciona diferent. A la Florida hem passat de tenir el capellà de sempre, el Pepe Murillo, que animava a manifestacions i, si calia, anava a treure joves de la comissaria de Via Laietana, a uns successors que, sigui aquí o a Can Vidalet, són els capellans més conservadors del món. Ens han arrencat de cop la nostra memòria de parròquia obrera i han suprimit la democràcia que significava el consell parroquial. Si als anys setanta calia batallar amb la religiositat de vegades massa folklòrica dels immigrants andalusos, ara tenim l’espiritualitat exagerada i el ritualisme de les famílies immigrants llatinoamericanes. I qui gestiona tot això ja no són capellans obrers, de la JOC, de l’ACO o del Pradó, ni seminaristes amb ganes de respectar aquesta memòria, sinó preveres dels ordes religiosos més conservadors del món, com la Hermandad de los Hijos de Nuestra Señora del Sagrado Corazón, formats al seminari de Toledo, referència per a l’Església més ultra i que s’orienten a competir amb els evangèlics.
EA. Quan parlem entre capellans i et pregunten «quantes ànimes tens a la teva parròquia?», jo podria respondre que 45.000. Però no és cert, perquè 45.000 deuen ser els habitants del barri, però la gent que va a la parròquia són moltes menys. I n’hi ha que es conformen a tenir la parròquia plena durant les misses. Fins que no canviem aquest xip no resoldrem un problema que hem creat nosaltres mateixos: estem en una Església de minoria. Si omplim una parròquia com fan els evangèlics no significa que ens estiguem dedicant a les persones que ho necessiten i que potser no venen. Ja no es fa la tasca de missió, de sortir fora, que és la raó de ser dels capellans obrers, per acostar l’Església a la classe treballadora. Els capellans del Pradó hem quedat reduïts a Barcelona a dos grups, amb vuit o nou membres a cadascun, i algunes són persones reconegudes i valorades, però ja molt grans. No tenim relleu. I, per altra banda, són les dones les qui sostenen les comunitats.
MS. Cal ordenar dones, ara ja. Elles, efectivament, són les qui sostenen les comunitats.
L’ACO, la JOC o el MIJAC no fan ja, en barris com el vostre, la funció d’iniciar en la fe a gent jove de classe treballadora?
EA. Vet aquí el gran problema. En el seu moment, el MIJAC va haver de competir amb els esplais professionalitzats de Fundesplai, i alguns monitors voluntaris, amb tota l’honestedat del que significa haver de fer protagonistes els nois i noies, van començar a tenir treball com a animadors i moltes responsabilitats…
MS. A mi em costen d’entendre aquestes dificultats actuals del jovent. Mentre jo feia la tesi doctoral ja treballava, vivia amb els pares i també estava al MIJAC i a la JOC, i sortia de festa. Però ara sembla que no es poden fer tantes coses a la vegada. El jovent és completament diferent. I això no afecta només els joves de parròquia o els de barri, és un canvi generacional bestial. També per als partits polítics, per als sindicats, per als moviments socials i per a les ONG. Ja no hi ha aquell sentiment de compromís social tan bèstia ni cap horitzó, tot és més fluid. Ara l’horitzó és que el món se’n va a la merda: la precarietat vital, la precarietat emocional, la precarietat laboral, els preus dels pisos… La gent necessita respostes i seguretats, solucions, i per ara sembla com si només les aporti l’extrema dreta. Ens hem d’adaptar a una altra realitat, a un altre barri, a un altre món. No podem seguir fent el mateix, a menys que vulguem reforçar l’Església d’extrema dreta.
Però no tots els joves abracen acríticament l’extrema dreta.
MS. Efectivament, s’està fent una lectura apocalíptica dels joves com a extrema dreta, i és mentida. Hi ha molts joves guais, ben educats i amb criteri, que fan coses…, però no en fan com les fèiem abans. La meva experiència al Tercer Sector i a les ONG és que tothom va boig buscant voluntaris, perquè no s’hi apunta gent, no aconseguim una renovació de les nostres bases socials. Tenim institucions, entitats, estructures i llenguatges que són vells, que no són atractius per a la gent jove. Si parles amb gent de la campanya del 0,7% o del 15-M, per als quals allò va representar la seva entrada al món polític, tothom coincideix a dir que ara allò és irrepetible, perquè el món és un altre. Hem de confiar més en la gent jove i deixar-los pas. Però que facin alguna cosa. Perquè l’extrema dreta sí que ha fet un gran exercici d’adaptar-se als temps i el seu missatge està arribant a les criatures a partir dels dotze anys, així que tenen mòbil. Per whatsapp, amb memes, de forma senzilla, ràpida i divertida han entrat a sac. I nosaltres no ho hem sabut fer. És veritat que l’extrema dreta té recursos, gent i tot el que vulgueu, però ho han fet fàcil, han baixat el nivell, han sabut adaptar-se i nosaltres no. Però no dic que hàgim perdut els joves; això seria contrarevolucionari. Encara hi ha esperança.
EA. Potser hem de tornar a llegir l’Evangeli i saber el que Jesús deia: “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom, jo ja hi soc”. Les primeres misses es feien als rius, on s’aplegava la gent disseminada, i eren quatre arreplegats. Jo ho interpreto com un missatge clar: hem de retornar els desgraciats. I hem de considerar-nos part del col·lectiu dels desgraciats perquè, si no, fem com el ric, que parla dels pobres, però ell no s’hi considera. O arribem a la convicció que també som pobres –perquè, davant de Déu, totes les persones estem al mateix nivell– i compartim des d’aquesta realitat de la pobresa la riquesa que significa relacionar-nos amb Déu, o ens perdrem pel camí.
MS. Jo la sortida, l’esperança, la veig per aquí. I no per comptar-nos quanta gent som en una parròquia o en una reunió de grup, sinó per valorar la qualitat de la trobada. Hem d’incidir en el nostre entorn i trobar la manera de donar eines a la gent i, després, atorgar-li protagonisme.
EA. No ens podem conformar a donar el peix, sinó que hem de donar la canya i ensenyar a pescar perquè la gent pugui tirar endavant per si sola. Hem de ser capaços d’anar a la transformació de les estructures. Al Nou Testament hi ha profetes de tots els estils. I també n’hi ha que són barroers, com el que es caga en el temple i els que denuncien els mercaders… Potser ja va sent hora que, de tant en tant, a l’ACO o a l’Església sortim amb algun estirabot. I no per l’estirabot en si mateix, sinó perquè aquest estirabot estarà denunciant una realitat crua de les que vivim: el preu dels habitatges, els sous que no arriben a final de mes, les dones que pateixen per tirar endavant i, en definitiva, la realitat d’aquests barris nostres.
