Us imagineu per un moment, una concentració d’homes reivindicant la igualtat salarial amb les seves companyes de feina, els mateixos estudis, els mateixos càrrecs de responsabilitat, el repartiment de les cures a la llar, l’accés als llocs de decisió, el dret a decidir sobre el seu propi cos, a no ser discriminats per haver nascut homes o a no patir violència per part de les seves parelles o ex-parelles?
Què passaria si cada setmana un home o dos fossin assassinats “presumptament” per una dona que els considerés una propietat seva sense dret a la llibertat de decidir si vol seguir o no amb una relació?
Què passaria si una dona matés davant seu els seus fills, només per fer-los mal, per fer-los patir?
Doncs això que sembla tan i tan inversemblant, està normalitzat completament en el sentit contrari, per l’altra meitat de la humanitat. En ple segle XXI, les dones hem de continuar lluitant per tot això. I fins i tot, hi ha qui diu que els joves (barons, s’hi entén) es veuen amenaçats per un “excès de feminisme” i s’acaben afegint als postulats masclistes i patriarcals de l’extrema dreta perquè veuen en perill les seves prerrogatives. Em sembla que fer recaure també sobre nosaltres les dones aquesta responsabilitat, amb la que ens cau a sobre, és sobrepassar totes les línies vermelles imaginables.
I què passa a l’Església? Doncs el mateix que a la societat. El patriarcat i el masclisme hi són presents també. I hem de continuar recordant que Jesús va tractar les dones sense cap mena de discriminació, que formaven part del seu grup, de la nova comunitat que va instaurar amb tots els drets i deures que els seus companys homes. I, per tant, si reconeixem amb sant Pau que el bateig ens fa iguals, que un cop batejats, ja no hi ha diferències entre homes i dones, mantenir-nos com a cristians de segona, invisibilitzar-nos, negar-nos alguns dels sagraments, vetar-nos alguns ministeris, oblidar d’aplicar mesures de certa obertura més de seixanta anys després d’un Concili… no ajuda precisament a sentir-nos formant part d’aquesta Església.
Però som tossudes i creiem fermament que Jesús ens estima tal com som, amb els nostres cossos, que ens fa iguals en dignitat a totes les persones, tinguis l’orientació sexual que tinguis, que cal rellegir l’Evangeli no des del patriarcat sinó des del feminisme, per recuperar el paper de la dona a la comunitat. No volem ser encasillades en estereotips que ens idealitzen i ens deshumanitzen. No som ni Maries ni Eves.
Per això, diumenge dia 1 de març per setè any consecutiu, les dones d’Alcem la Veu ens vam concentrar davant la Catedral de Barcelona, com van fer també les nostres companyes de la Revuelta de Mujeres en la Iglesia per més de trenta ciutats arreu de l’estat, en el marc de la celebració del 8 de març. Tant de bo no calgués ja fer-ho!!
