Per una pau real i duradora a Gaza… i aquí
[El consiliari Isidre Ferreté va fer aquesta reflexió en la pregària per la pau a Gaza que es va fer al monestir de les clarisses de la Divina Providència, de Badalona, el 15 d’octubre passat] Hi ha un eslògan de les manifestacions per Gaza que jo mai he cridat: “Des del riu fins al mar, Palestina vencerà” (o “Israel vencerà”). El sentit és esborrar els altres. Vencedors i vençuts. Més odis, més destrucció, més inhumanitat. La solució no és aniquilar sinó entestar-nos a conviure. En aquest cas, a respectar-se com a dos estats. Impossible? Així la pau serà impossible. Però els cristians i cristianes no creiem que sigui impossible. Déu en Jesús, s’hi ha compromès Què podem fer nosaltres per Gaza? Fonamentalment dues coses: 1. Recuperar la lògica del que és evident (ho he tret de la Reflexió de Cap d’Any 2023 de Cristianisme i Justícia). Quan diem “tot és molt complicat”, ens quedem perplexos, sense saber què fer, i acabem no fent res. “Però no ens enganyem. La indiferència perplexa forma part de l’estratègia d’aquest sistema que ens embolcalla subtilment, que ens satura els sentits, que ens embena els ulls amb la “bena de la complexitat”… i ens fa dubtar dels fets mateixos”. (“No vaig anar a la manifestació perquè tot és molt complicat…”) Hamas va assassinar brutalment 1.400 persones. Però Israel n’ha bombardejat 70.000, molts d’ells nens, deixats morir de fam. “Tot és molt complicat”. Segur que sí, però el que és evident, en aquest cas, és la mort de milers de civils palestins sota les bombes d’un exèrcit que, en nom d’una suposada “legítima defensa” actua contra el dret internacional humanitari. Per tant, “recuperar el que és evident”: on son les víctimes innocents. A Gaza, i també a l’assentament d’immigrants del B9 de Badalona. Això és ja un primer pas per superar la indiferència que ens afebleix els sentiments. No ens deixem embenar el cor i l’enteniment amb la “bena de la complexitat”. 2. Veure que Gaza també és aquí, entre nosaltres Som en una societat, la nostra, d’aquí, cada dia més fragmentada, més de ghetos, de col·lectius culturals i religiosos. Una societat autòctona que es creu amb uns drets que nega als “no-nosaltres”. Suportem i ens acontentem amb la coexistència, pacífica, per ara. Deixant les coses així, al seu aire, no anem a un futur integrat i integrador sinó a futurs enfrontaments, d’imprevisibles conseqüències (recordem els conflictes de les “banlieus” de París, de fa pocs anys). Tots veiem com creix l’extrema dreta. Amb el discurs simplista però afalagador que a “problemes complexos respostes simples”; lògicament falses. Què podem fer? (Parlo a cristians i cristianes) 1-Comprometre’ns a crear convivència, a no rebutjar ningú. A atrevir-nos a mirar-los als ulls i dir-los, secretament: “A tu, Déu t’estima tant com a mi”. Els cristians diem que tots som fills i filles de Déu. 2-Abans de recolzar-nos en els nostres “drets”, posem-nos en les seves necessitats: “cada vegada que ho feu a un d’aquests petits, a mi m’ho vau fer». Compte amb els «nostres drets!». Què hem pagat cadascun de nosaltres per néixer aquí? Què han pagat ells per morir-se de gana, inseguretat, indefensió? 3-Ser conscients que els pensaments xenòfobs acaben esdevenint assassins: si tolerem el “no els volem aquí» en el fons estem cridant “des del riu fins al mar, els “no-nosaltres” fora”; que s’enfonsin al mar”… però que no ho veiem? I per justificar-nos falsament es diu que “venen a delinquir, a viure del cuento”. Per què no pensem una mica, sis plau? Recordem la cançó d’en Raimon que diu “Mans dels que maten, brutes; mans fines que manen matar…” 4-No hem de caure en el “bonisme” sinó en la misericòrdia humana. N’hi ha de bons i de no tan bons, com entre nosaltres (paràbola del blat i el jull. Mt 13,24-39). «Mestre, voleu que anem a arrencar les males herbes? « No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a la sega i llavors serà la separació». Una versió actual d’aquesta paràbola seria: “Papa, si matem a tots el dolents, quedaríem només els bons? «No, fill. Quedaríem només els assassins”. …La Guerra Civil espanyola, 80 anys després, encara crema d’odis i de vencedors i vençuts”. -En resum: Què podem fer per Gaza, aquí, avui? Juramentar-nos tots els que som avui aquí. No ficar pals a les rodes de la convivència; no llençar llenya al foc dels prejudicis; millor callar abans de dir mentides tendencioses. I, sobretot, trencar barreres personals; quan ens anem coneixent i apreciant, les barreres cauen: entre palestins i jueus, o entre “nosaltres i els no-nosaltres”. A mida que ens anem coneixent de debò, en la diversitat, en el respecte, en l’estima, va apareixent un nosaltres més ric, més plural, més humà, més cristià. Una pau veritablement duradora. Aquest dissabte de 10 a 21, a la Plaça del carrer Provença (Rambla Floridablanca), estarem fent la festa d’Els colors de la convivència. És un signe pràctic de tot això. Pregària des de l’ACO És difícil o impossible d’imaginar, les peripècies que ha de fer una mare o un pare defamília treballador per mirar de portar aliments a una llar que estigui a Gaza o a Cisjordània. Quan les feines i les empreses on es treballava per obtenir un salari han deixat d’existir, quan de casa teva només queda runa, quan l’urpa de la guerra t’ha ferit un familiar o, directament, te l’ha arrabassat, l’ordre de les prioritats de vida es modifica radicalment. I la primera de les prioritats passa a ser sobreviure a la barbàrie, a l’infern que han creat altres persones, germans de la mateixa espècie, fills d’un mateix Pare, es digui Abbà, Yahvé o Al·là. Senyor, et demanem perquè aquests treballadors i treballadores palestins, pares i mares de família, artesans, comerciants, guies turístics, sanitaris, assistents socials i treballadors socials, mestres, transportistes i tants i tants altres oficis, recuperin una mínima estabilitat des d’on poder començar a reconstruir les seves vides. Senyor, ofereix-los
