Proposta d’un consiliari sobre el sensellarisme a Badalona
El consiliari de l’ACO, el jesuïta Isidre Ferreté, ha pronunciat aquesta proposta al ple de l’Ajuntament, l’1 de desembre passat: PROPOSTA DE DEFENSA DE LA MOCIÓ PER REACTIVAR L’OPERACIÓ HIVERN I IMPULSAR UNA POLÍTICA CONTRA EL SENSELLARISME A BADALONA Regidores i regidors. Jo no formo part de cap partit polític. Soc un ciutadà de Badalona amb trenta anys d’arrelament al barri de La Salut, amb sensibilitat humana i social i amb participació en tot el que pugui ajudar a fer una Badalona més humana, integradora i integrada. Admiro i m’adhereixo a la trajectòria d’entitats de Badalona sempre compromeses a peu de carrer amb les persones més necessitades d’assesorament i urgència social. Parlo per primera vegada en un ple municipal per si puc recolzar la petició d’una resposta urgent davant aquesta vulneració greu de drets humans que és el sensellarisme a Badalona. Parlo de persones que dormen al carrer a la nostra ciutat, que pateixen fred, malalties, inseguretat i una vulneració evident de la seva dignitat. Sovint famílies amb nens i nenes abocades a viure i, sobre tot maldormir, al carrer, amb els traumes humans, sanitaris i psicològics que els marcaran negativament per sempre. Davant d’això, tothom entén que un Ajuntament no pot mirar cap a una altra banda. Dormir al carrer no és un “problema personal”: és una qüestió comunitària, una vulneració greu de dret, perquè quan l’Ajuntament deixa de garantir mínimament l’acollida, condemna aquestes persones a la intempèrie. I a Badalona, com a tantes ciutats, el problema no només persisteix, sinó que s’ha agreujat. En el 5è recompte de persones sense llar a Badalona, fet al maig d’aquest any, amb la col·laboració de més de 200 voluntaris, es van localitzar 110 persones dormint al ras, en cotxes, en caixers o sota qualsevol cobert. Aquesta xifra suposa un augment del 22% des de fa dos anys. I consta que hi ha 214 persones més que ho fan en recursos d’entitats socials. El sensellarisme és un fenomen greu i complex. I el sensellarisme femení és una realitat encara més invisible i que es troba en augment, especialment entre les dones joves. Tota persona té dret a un habitatge digne. L’habitatge és un bé de primera necessitat i no hauria de quedar restringit a les lleis del mercat. L’infrahabitatge és també sensellarisme. I les persones que viuen, o mal viuen, al B9 de Badalona, no ho fan per gust sinó per la imperiosa necessitat de viure, o sobreviure, una mica millor que al pur carrer. La Taula Sense Llar de Badalona, que l’Ajuntament de Badalona va abandonar l’any passat (2024), manifesta també que cal promoure polítiques públiques que facin possible un parc d’habitatge social, que actualment és clarament insuficient. És imprescindible garantir l’accés a serveis bàsics. Cal continuar creant serveis i complementant els serveis actuals per fer un seguiment de les persones i una derivació als recursos adequats: no fer-ho comporta un cost social. En aquest punt cal defensar la feina que fa el personal del Servei d’Atenció als Ciutadans SAC, que cal potenciar-lo i dignificarlo. Especialment en el problema de tramitació de les cites prèvies i de la web municipal significativament per l’empadronament i els informes de vulnerabilitat en els corresponents centres cívics dels serveis socials. Som a l’hivern i la baixada de temperatures, les pluges i les onades de fred es converteixen en un risc real afegit al fet de viure a la intempèrie: hipotèrmies, infeccions i emergències sanitàries que podríem evitar amb una actuació responsable. Malauradament l’any 2024 l’actual govern municipal va tancar l’alberg de Can Bofí Vell, l’únic espai municipal d’acollida per a persones sense llar, va tancar el menjador social i va decidir deixar de participar a la Taula Sense Llar, debilitant la coordinació amb les entitats que coneixen millor la realitat del carrer. El resultat? Persones derivades directament a dormir al carrer. Persones en situació d’emergència social, sense alternativa, sense seguiment i sense cap recurs mínim. Això, més que governar és abandonar: Abandonar persones vulnerables i abandonar una responsabilitat institucional essencial. Cap persona hauria de dormir al carrer a Badalona. Cap. Ni a l’hivern, ni a l’estiu. Per això cal una política continuada que combini acollida, itineraris socials, salut comunitària i accés a habitatge. Però mentre això no es consolidi l’Ajuntament té el deure immediat de protegir vides durant el període més perillós de l’any. Per això demanem: 1. Posar en marxa immediatament una Operació Hivern completa, cada dia, fins que acabi l’estació. Amb places suficients, dutxes, sala d’estar i àpats. 2. Reobrir l’alberg de Can Bofí Vell, retornant-li la funció que tenia i garantint-ne la continuïtat. 3. Reintegrar l’Ajuntament a la Taula Sense Llar, col·laborant amb les entitats per planificar polítiques estructurals. 4. Comunicar aquests acords a totes les entitats i institucions implicades per reactivar la coordinació i garantir la transparència. No es tracta d’ideologies. No es tracta de competir políticament. Es tracta de protegir persones. De garantir que Badalona sigui una ciutat que no abandona, que no gira l’esquena a cap persona. És per tot això que us demanem el vot favorable a la moció PER REACTIVAR L’OPERACIÓ HIVERN TOTES LES NITS INDEPENDENTMENT DE LA TEMPERATURA I IMPULSAR UNA POLÍTICA CONTRA EL SENSELLARISME A BADALONA. Per coherència, per humanitat i per responsabilitat pública.Perquè aquest hivern ningú hagi de morir-se de fred.
Per una pau real i duradora a Gaza… i aquí
[El consiliari Isidre Ferreté va fer aquesta reflexió en la pregària per la pau a Gaza que es va fer al monestir de les clarisses de la Divina Providència, de Badalona, el 15 d’octubre passat] Hi ha un eslògan de les manifestacions per Gaza que jo mai he cridat: “Des del riu fins al mar, Palestina vencerà” (o “Israel vencerà”). El sentit és esborrar els altres. Vencedors i vençuts. Més odis, més destrucció, més inhumanitat. La solució no és aniquilar sinó entestar-nos a conviure. En aquest cas, a respectar-se com a dos estats. Impossible? Així la pau serà impossible. Però els cristians i cristianes no creiem que sigui impossible. Déu en Jesús, s’hi ha compromès Què podem fer nosaltres per Gaza? Fonamentalment dues coses: 1. Recuperar la lògica del que és evident (ho he tret de la Reflexió de Cap d’Any 2023 de Cristianisme i Justícia). Quan diem “tot és molt complicat”, ens quedem perplexos, sense saber què fer, i acabem no fent res. “Però no ens enganyem. La indiferència perplexa forma part de l’estratègia d’aquest sistema que ens embolcalla subtilment, que ens satura els sentits, que ens embena els ulls amb la “bena de la complexitat”… i ens fa dubtar dels fets mateixos”. (“No vaig anar a la manifestació perquè tot és molt complicat…”) Hamas va assassinar brutalment 1.400 persones. Però Israel n’ha bombardejat 70.000, molts d’ells nens, deixats morir de fam. “Tot és molt complicat”. Segur que sí, però el que és evident, en aquest cas, és la mort de milers de civils palestins sota les bombes d’un exèrcit que, en nom d’una suposada “legítima defensa” actua contra el dret internacional humanitari. Per tant, “recuperar el que és evident”: on son les víctimes innocents. A Gaza, i també a l’assentament d’immigrants del B9 de Badalona. Això és ja un primer pas per superar la indiferència que ens afebleix els sentiments. No ens deixem embenar el cor i l’enteniment amb la “bena de la complexitat”. 2. Veure que Gaza també és aquí, entre nosaltres Som en una societat, la nostra, d’aquí, cada dia més fragmentada, més de ghetos, de col·lectius culturals i religiosos. Una societat autòctona que es creu amb uns drets que nega als “no-nosaltres”. Suportem i ens acontentem amb la coexistència, pacífica, per ara. Deixant les coses així, al seu aire, no anem a un futur integrat i integrador sinó a futurs enfrontaments, d’imprevisibles conseqüències (recordem els conflictes de les “banlieus” de París, de fa pocs anys). Tots veiem com creix l’extrema dreta. Amb el discurs simplista però afalagador que a “problemes complexos respostes simples”; lògicament falses. Què podem fer? (Parlo a cristians i cristianes) 1-Comprometre’ns a crear convivència, a no rebutjar ningú. A atrevir-nos a mirar-los als ulls i dir-los, secretament: “A tu, Déu t’estima tant com a mi”. Els cristians diem que tots som fills i filles de Déu. 2-Abans de recolzar-nos en els nostres “drets”, posem-nos en les seves necessitats: “cada vegada que ho feu a un d’aquests petits, a mi m’ho vau fer». Compte amb els «nostres drets!». Què hem pagat cadascun de nosaltres per néixer aquí? Què han pagat ells per morir-se de gana, inseguretat, indefensió? 3-Ser conscients que els pensaments xenòfobs acaben esdevenint assassins: si tolerem el “no els volem aquí» en el fons estem cridant “des del riu fins al mar, els “no-nosaltres” fora”; que s’enfonsin al mar”… però que no ho veiem? I per justificar-nos falsament es diu que “venen a delinquir, a viure del cuento”. Per què no pensem una mica, sis plau? Recordem la cançó d’en Raimon que diu “Mans dels que maten, brutes; mans fines que manen matar…” 4-No hem de caure en el “bonisme” sinó en la misericòrdia humana. N’hi ha de bons i de no tan bons, com entre nosaltres (paràbola del blat i el jull. Mt 13,24-39). «Mestre, voleu que anem a arrencar les males herbes? « No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a la sega i llavors serà la separació». Una versió actual d’aquesta paràbola seria: “Papa, si matem a tots el dolents, quedaríem només els bons? «No, fill. Quedaríem només els assassins”. …La Guerra Civil espanyola, 80 anys després, encara crema d’odis i de vencedors i vençuts”. -En resum: Què podem fer per Gaza, aquí, avui? Juramentar-nos tots els que som avui aquí. No ficar pals a les rodes de la convivència; no llençar llenya al foc dels prejudicis; millor callar abans de dir mentides tendencioses. I, sobretot, trencar barreres personals; quan ens anem coneixent i apreciant, les barreres cauen: entre palestins i jueus, o entre “nosaltres i els no-nosaltres”. A mida que ens anem coneixent de debò, en la diversitat, en el respecte, en l’estima, va apareixent un nosaltres més ric, més plural, més humà, més cristià. Una pau veritablement duradora. Aquest dissabte de 10 a 21, a la Plaça del carrer Provença (Rambla Floridablanca), estarem fent la festa d’Els colors de la convivència. És un signe pràctic de tot això. Pregària des de l’ACO És difícil o impossible d’imaginar, les peripècies que ha de fer una mare o un pare defamília treballador per mirar de portar aliments a una llar que estigui a Gaza o a Cisjordània. Quan les feines i les empreses on es treballava per obtenir un salari han deixat d’existir, quan de casa teva només queda runa, quan l’urpa de la guerra t’ha ferit un familiar o, directament, te l’ha arrabassat, l’ordre de les prioritats de vida es modifica radicalment. I la primera de les prioritats passa a ser sobreviure a la barbàrie, a l’infern que han creat altres persones, germans de la mateixa espècie, fills d’un mateix Pare, es digui Abbà, Yahvé o Al·là. Senyor, et demanem perquè aquests treballadors i treballadores palestins, pares i mares de família, artesans, comerciants, guies turístics, sanitaris, assistents socials i treballadors socials, mestres, transportistes i tants i tants altres oficis, recuperin una mínima estabilitat des d’on poder començar a reconstruir les seves vides. Senyor, ofereix-los
