DECÀLEG PER LA DIGNITAT EN LA VELLESA
[Quico Manyós, recursos del Dossier Salillum n. 18] La dignitat en l’acompanyament a la vellesa és una responsabilitat ètica que destaca la importància de tractar cada persona gran amb respecte, reconeixent la seva integritat i valor propi. Aquesta perspectiva implica proporcionar atenció personalitzada, preservar l’autonomia sempre que sigui possible i crear entorns que afavoreixin la dignitat i el benestar de les persones grans. A través d’aquest enfocament, es busca assegurar que cada individu mantingui la seva identitat, contribució i sentit de significat en la seva experiència de la vellesa. Dignitat universal: Com a persones, independentment de la nostra edat, malalties, estat cognitiu o grau de discapacitat o dependència, tots posseïm dignitat i mereixem ser tractats amb igual consideració i respecte que qualsevol altra persona. Persones úniques: Cap persona gran és igual; cadascun de nosaltres té el seu propi projecte vital. Per això, la personalització de l’atenció és essencial per respondre adequadament a les nostres necessitats úniques en aquesta etapa de vellesa. Importància de la nostra biografia: Les nostres biografies són la raó fonamental de la nostra singularitat. Esdevenen el referent bàsic en el disseny dels plans d’atenció, assegurant-se de respectar i reconèixer la trajectòria de vida de cadascun de nosaltres. Tenim dret al control de la pròpia vida: Com a persones grans, som considerades agents actius i protagonistes del nostre propi procés d’atenció. És fonamental que es respecti la nostra autonomia i que es busquin oportunitats i suports perquè puguem mantenir el control sobre el nostre entorn i la nostra vida quotidiana. Autonomia en afectacions cognitives: Inclús si experimentem afectacions cognitives greus, tenim dret a exercir la nostra autonomia. Aquest dret no es limita a una capacitat única i fixa, i s’ha de treballar amb nosaltres per identificar oportunitats i suports que facilitin l’exercici d’aquest dret. Reconeixement de fortaleses i capacitats: Tot i la nostra dependència, les persones grans com nosaltres també tenim fortaleses i capacitats. És important que la mirada no només se centri en els dèficits, sinó que també busqui una relació que reconegui i enforteixi aquestes capacitats individuals. Influència de l’ambient físic: L’ambient físic té un impacte significatiu en el nostre benestar subjectiu, especialment si ens trobem en situació de dependència. Cal assegurar-nos que els entorns siguin accessibles, còmodes, segurs i amb significat per millorar la nostra qualitat de vida. Valor de l’activitat quotidiana: Les activitats quotidianes tenen un impacte determinant en el nostre benestar i salut. És fonamental que es reconegui la influència del que succeeix dia a dia en la nostra satisfacció física i emocional. Interdependència social: Com a persones, som interdependents. Les relacions socials juguen un paper clau en el desenvolupament del nostre projecte vital, i són essencials per a l’exercici de l’autodeterminació i el nostre benestar general. Perspectiva de moltes dimensions humanes: Les persones som multidimensionals i estem sotmeses a canvis constants. Les diferents dimensions biofísiques, psicològiques, socials i espirituals han de ser ateses amb suports diversos i ajustats a les diverses situacions que podem experimentar com a persones grans.
Vulnerabilitat i final de vida. Reptes i dificultats de l’acompanyament
[Quico Manyós, recursos del Dossier Salillum n. 18] La vulnerabilitat en l’etapa final de la vida planteja reptes i dificultats significatives per als qui ofereixen suport i acompanyament. Aquest període implica una fragilitat física i emocional que exigeix una atenció especialitzada i comprensió. Aquí hi ha alguns dels desafiaments clau associats a l’acompanyament en la vulnerabilitat del final de la vida: Dolor i simptomatologia: Enfrontar-se al dolor físic i a la simptomatologia associada a malalties terminals o avançades requereix una gestió efectiva del dolor i una atenció especialitzada per assegurar el confort i la qualitat de vida. Comunicació sensible: La comunicació amb persones en la fase final de la vida implica una sensibilitat excepcional. La gestió de converses sobre la mort, les preferències de cures i altres temes delicats exigeix habilitats de comunicació compassives. Preparació per a la mort: Tant els pacients com els seus éssers estimats han de preparar-se per al final de la vida. Aquesta preparació pot implicar aspectes pràctics, com la planificació dels darrers desitjos, i emocionals, com ara la gestió de la por i l’ansietat. Suport emocional: L’acompanyament en la vulnerabilitat del final de la vida implica proporcionar suport emocional tant per als pacients com per als seus familiars. Afrontar la pèrdua imminent pot generar sentiments d’angoixa, tristesa i desesperança. Preservació de la dignitat: Mantenir la dignitat de la persona en aquesta fase és essencial. Això inclou respectar els seus desitjos, preferències culturals i valors personals, tot assegurant que se sentin reconegudes i respectades fins al final. Decisions de cures i tractaments: Les decisions sobre cures i tractaments al final de la vida poden ser complexes. És essencial involucrar els pacients i els seus familiars en aquest procés, assegurant que s’entengui plenament el que és important per a ells. Acompanyament espiritual: L’atenció a les necessitats espirituals i existencials és una part integral de l’acompanyament en la vulnerabilitat del final de la vida. Aquest suport pot prendre la forma de converses espirituals, ritus o altres pràctiques significatives. Gestió del dol i la pèrdua: Tant abans com després de la mort, l’acompanyament inclou la gestió del dol i la pèrdua. Això implica proporcionar recursos i suport per ajudar els qui pateixen la pèrdua a enfrontar-se al procés de dol. Coordinació de cures: En la fase final de la vida, la coordinació entre diferents proveïdors de cures és crucial. Això assegura una atenció integrada i eficient que aborda les necessitats clíniques, emocionals i espirituals del pacient. Planificació anticipada: La planificació anticipada, que inclou les preferències de tractament i la planificació dels darrers moments, és essencial per assegurar que els desitjos del pacient es compleixin de manera respectuosa. En conjunt, l’acompanyament en la vulnerabilitat del final de la vida requereix un enfocament holístic, amb una atenció especialitzada que respecti la dignitat, preservi les preferències personals i ofereixi suport emocional i espiritual a tots els implicats.
Vulnerabilitat i demència. Reptes i dificultats de l’acompanyament
[Quico Manyós, recursos del Dossier Salillum n. 18] La vulnerabilitat associada a la demència planteja reptes i dificultats significatives en l’acompanyament d’aquestes persones. Aquesta etapa complexa pot implicar diversos desafiaments tant per a la persona afectada com per als seus cuidadors i familiars. Alguns dels punts destacats inclouen: Pèrdua de l’autonomia: La progressió de la demència sovint comporta una pèrdua gradual d’autonomia per a la persona afectada. Aquesta disminució pot generar sentiments i frustració, requerint un acompanyament per abordar aquesta transició. Comunicació difícil: La demència pot afectar la capacitat de comunicació, generant reptes per expressar necessitats i entendre les interaccions socials. Això pot provocar frustració i desconnexió, exigint mètodes de comunicació alternatius i paciència. Càrrega emocional: Tant els cuidadors com la persona amb demència poden experimentar una càrrega emocional significativa. L’angoixa, la tristesa i la preocupació poden ser freqüents, necessitant suport emocional i recursos per gestionar aquesta càrrega. Adaptació a canvis continus: La naturalesa progressiva de la demència requereix adaptabilitat constant per part dels cuidadors. Aquests han de fer front a canvis en les rutines, comportaments i necessitats de la persona afectada, exigint una flexibilitat emocional i pràctica. Reconeixement de la identitat: Preservar la identitat de la persona amb demència és un desafiament. La pèrdua de memòria pot impactar la seva pròpia percepció i reconeixement personal, requerint un esforç conscient per mantenir la seva individualitat. Pressió econòmica i de temps: L’acompanyament de persones amb demència sovint implica una pressió econòmica i de temps per part dels cuidadors. La necessitat de dedicar recursos significatius pot generar estrès i afectar la qualitat de vida dels cuidadors. Maneig del comportament: Els canvis en el comportament, com agitació o agressivitat, són comuns en la demència. L’acompanyament requereix estratègies específiques per manejar aquest comportament sense comprometre la seguretat i el benestar de la persona afectada. Estigma social: La manca de comprensió de la demència en la societat pot portar a l’estigma social. Acompanyar una persona amb demència pot implicar educar l’entorn social sobre aquesta malaltia i defensar la dignitat de la persona afectada. Recursos limitats: En molts casos, l’accés a recursos i suports per a la demència pot ser limitat. Això pot generar una necessitat crítica d’advocar per millors serveis i recursos comunitaris. Presa de decisions complexa: L’acompanyament en la demència implica prendre decisions difícils, com ara sobre el tipus de cures, la planificació del futur i altres qüestions relacionades amb la salut i el benestar de la persona afectada. Enfrontar-se a aquests reptes requereix un enfocament integral de la persona amb una atenció especialitzada, suport emocional i una xarxa de recursos que abordi les necessitats tant de la persona amb demència com dels seus cuidadors. Acompanyar la persona gran amb demència des del reforç de la seva identitat i història de vida implica reconèixer la seva singularitat malgrat els desafiaments cognitius. A través de l’empatia i la comprensió de la seva història personal, es pot construir una connexió significativa que preserva la seva dignitat. Aquest enfocament no només fomenta un ambient més familiar per a la persona amb demència, sinó que també contribueix a millorar la seva qualitat de vida i benestar emocional enmig dels canvis que experimenta.
La zona Montserrat presenta la seva monografia al Comitè General
“Un espai de coneixement de les diòcesis i zones per compartir l’experiència de ser responsables i acompanyar-nos”. Aquest és el propòsit de fer les monografies de zona al Comitè General que s’han reprès (després de molts anys) en el segon Comitè General de curs que es va celebrar el dissabte 18 de novembre. M. Jesús Gaona, responsable de la zona Montserrat incardinada en la diòcesi de Sant Feliu i que aquest curs celebra els seus 30 anys, va explicar que són 55 militants (32 dones i 23 homes) i 8 consiliaris (la meitat dels quals són dos matrimonis laics) distribuïts en 7 grups i de 16 poblacions diferents. Els militants de la zona Montserrat estan compromesos en diferents espais de voluntariat (Ecoparròquies, Estudis d’evangeli a les parròquies, espais cívics de les poblacions…). La zona es coordina en reunions mensuals en format presencial i online a la parròquia de Sant Andreu de la Barca precedides d’una pregària que prepara alternativament cada responsable de grup. A l’inici de curs planifiquen les tres trobades que es faran: Advent (de caire formatiu), la pregària de Quaresma i final de curs (de caire lúdic). En la majoria d’aquestes trobades aprofiten per fer l’Eucaristia amb la comunitat parroquial que els acull. A l’inici de curs també decideixen els grups amb què es farà Estudi d’Evangeli compartit, de manera que cada any canvia aquest grup i s’intensifica el coneixement entre militants. A la darrera trobada de final de curs de la zona Montserrat van dedicar un espai a agrair els fruits del curs passat (les trobades dels grups de Revisió de Vida, les noves incorporacions als grups, el bon treball de coordinació, les aportacions dels consiliaris i el fet de pertànyer a la família d’ACO) i a dibuixar els reptes i objectius per aquest curs: incidir més en acompanyar-se, compartir més les Revisions de Vida i Estudis d’Evangeli que es fan als grups, participar més a les trobades generals del moviment (“ens sentim ACO des de la perifèria”, va dir M. Jesús), que la trobada de final de curs inclogui una sortida o visita (anteriorment havien anat a la presó Model) i créixer en la responsabilitat i els compromisos amb alegria. Una singularitat d’aquesta zona és que a la diòcesi tenen els monestirs de Montserrat i Sant Benet i aprofiten aquests pols d’espiritualitat per fer recessos de grup o celebracions amb espai per compartir amb algun dels monjos o germanes. Com en altres zones, hi ha dificultats per trobar relleus de responsable. “La responsabilitat de zona l’he viscut com un gran repte personal, he intentat fer el que he pogut. Estic molt agraïda a moltes persones, en particular a l’Eva que ha ajudat amb les actes i les convocatòries i als consiliaris. M’he sentit molt acompanyada”, va dir M. Jesús Gaona que ja ha acabat la seva responsabilitat i que es va acomiadar al Comitè General. A l'enllaç es pot consultar el guió de la monografia de la zona Montserrat. Aprovat el document amb els criteris per als posicionaments públics de l’ACO En el Comitè General es va aprovar per consens el document Posicionaments públics de l’ACO. Alguns criteris, que va presentar la Comissió de comunicació. Aquest document, que es pot consultar a la Mediateca, recull alguns criteris que l’ACO ha definit per a posicionaments públics (indicats al VII Consell i al Pla de comunicació), els temes possibles (fonamentalment, la feina i l’Església) i el circuit d’adhesió. També es va informar que la trobada de responsables (17-18 de febrer a la Casa Betània, de Cornellà de Llobregat) i la Setmana Santa tindran com a tema L’eclesialitat i el paper dels moviments en l’Església, avui, que es correspon amb la primera de les resolucions del XII Consell (la segona, sobre la classe obrera, es deixaria per al curs proper). En aquest sentit, el plantejament és adoptar un format de Revisió de vida amb un Veure en la trobada de responsables (dificultats, possibilitats, com reforçar el paper dels laics) i un Jutjar i Actuar a la ponència de Setmana Santa. Pel que fa a la Setmana Santa, hi ha un grup de treball que està concretant propostes per la propera Pasqua a partir de les respostes a l’enquesta que van distribuir. Les diferents comissions del moviment també van fer un breu informe de les seves ocupacions actuals. A l’inici del Comitè General, la presidenta Rocío Elvira va donar la benvinguda i va dir que el Comitè Permanent “ens hem proposat prioritzar el nostre temps per intentar acompanyar les zones i estar una mica més a prop d’elles. Acompanyar és un signe d’esperança”. La diòcesi de Madrid va preparar la pregària que podeu consultar a l’enllaç. A banda de M. Jesús Gaona, de la zona de Montserrat, al Comitè General es van acomiadar Ramon Porti (diòcesi de Vic) i Gemma Muñoz (zona Barcelona Nord) i es va donar la benvinguda a Josep Anton Belchi (responsable diòcesi de Lleida), Ferni Seijas (zona Nou Barris), Tere Lara (diòcesi de Còrdova) i a Josep Bonastre (nou responsable d’economia).
L’ACO fa memòria agraïda dels 70 anys del moviment en la Jornada General
Singular, viscuda, intensa, atapeïda, comunitària. Són alguns dels adjectius que es poden atribuir a la 70a Jornada General que el 12 d’octubre passat va servir per inaugurar un curs en què l’ACO celebra les set dècades d’existència. En efecte, es tractava d’una jornada amb una estructura diferent que molts militants han agraït: el matí es va reservar pels tres plats forts com van ser la presentació del Pla de curs, la ponència de la benedictina Teresa Forcades i l’Eucaristia, sense el treball de grups habitual en altres jornades. D’aquesta manera, hi va haver una majoria d’assistents al matí que van participar-hi aquest cop en un lloc diferent, els Salesians del carrer Rocafort de Barcelona, on ja s’havia celebrat la Jornada General del 2006. La jornada va començar amb la presentació del Pla de curs per part del consiliari general, Pepe Rodado. La ponència de Teresa Forcades va servir per analitzar el capítol 12 de la carta de sant Pau als Romans d’on s’ha extret el lema de la jornada i del curs: “Que l’esperança us ompli d’alegria”. La tarda va servir per fer una mirada agraïda enrere i donar protagonisme als més grans del moviment; Dora Pizarro, Dèlia Viedma, Pilar Malla, Manel Maeztu i Edmon Ribatallada van fer aportacions molt valuoses en una taula rodona que va ser moderada per Joan Francesc Cánovas. Precisament, sis dies més tard, va morir Enric Blasi, militant gran i fidel participant al moviment. La taula de memòria va ser una de les propostes que la comissió del 70 aniversari fa fer a la militància i que es va complementar amb la projecció d’un vídeo del 70 aniversari, les actuacions musicals de Llar de Folk i la coral Dum i unes danses festives finals. En diferents moments del dia van participar convidats assenyalats com el copresident del Moviment de Treballadors Cristians d’Europa, Karl Brunner, el director d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, el secretariat de la JOC Nacional de Catalunya i Balears, militants de la GOAC o la delegada d’Apostolat Seglar de l’Arquebisbat de Barcelona, Anna Almuni. I van enviar missatges gravats o escrits diversos bisbes (Omella, Gordo, Giménez i Conesa). També es va aprofitar per fer una trobada de consiliaris i consiliàries de zona i de comissions on es va compartir la situació de les zones i van quedar que aquest curs faran tres reunions. A la convocatòria s’han distribuït els documents fundacionals actualitzats al darrer Consell: Document d’Identitat, Normes de funcionament i Organització i Carta Econòmica i també un document formatiu dedicat a Madeleine Delbrêl. L’acte s’ha pogut seguir a les xarxes socials amb les etiquetes #JGACO2023 i #70anysACO. I diversos mitjans s’han fet ressò de la Jornada com: Arquebisbat de Barcelona, Catalunya Cristiana, CatalunyaReligió.cat, Religión Digital. Als enllaços podeu consultar el Dossier de la jornada i el manifest. Vídeos i fotografies de la Jornada Al canal YouTube de l’ACO poden consultar-se els vídeos de la Jornada: la ponència de Teresa Forcades https://youtu.be/tvrbjqm9bYg, la taula de memòria https://youtu.be/ofAorQMj_Xk, el vídeo del 70 aniversari https://youtu.be/E3CsxL1axjs i el vídeo dels consiliaris https://youtu.be/s3CzHATGHLw. En relació a aquest darrer vídeo, la militant Mercè Solé, directora del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya, ha fet aquestes reflexions al blog A jornal: https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/jornal/consiliaris-veterans-aco-308461 https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/jornal/consiliaris-plantegen-uns-quants-reptes-pastoral-308597 Als enllaços també podeu consultar els àlbums de fotos a Flickr: Acollida: https://flic.kr/s/aHBqjAYnxu Pregària del matí: https://flic.kr/s/aHBqjAYnxV Ponència Teresa Forcades: https://flic.kr/s/aHBqjAYg38 Eucaristia: https://flic.kr/s/aHBqjAYfHo Dinar de germanor: https://flic.kr/s/aHBqjAYnyg Activitats de tarda: https://flic.kr/s/aHBqjAYhBV
“Llevat dins la pasta”: els programes d’octubre i novembre
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel en la cinquena temporada (cada dimecres a les 18.25). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, el podeu trobar a la plataforma Ivoox (https://www.ivoox.com/podcast-llevat-dins-pasta_sq_f11013703_1.html) i a Ràdio Estel (https://www.radioestel.cat/podcasts/llevat-dins-la-pasta). Àlvar Sánchez Calvo, testimoni de la reacció del poble marroquí al terratrèmol: https://www.estelfitxers.com/podcasts/2023-2024/CAPITOL_77_20231101_LLEVATDINSLAPASTA___ALVAR_SANCHEZ.mp3 Carmel Montllor Nogués, què passa a Nicaragua?: https://www.ivoox.com/carmel-montllor-passa-a-nicaragua-audios-mp3_rf_118574197_1.html Rocío Elvira i Montserrat Sidera, l’ACO fa 70 anys i acull el seminari de l’MTCE: https://www.ivoox.com/rocio-elvira-i-montserrat-sidera-l-aco-fa-70-audios-mp3_rf_118215913_1.html Ramir Pàmpols, capellà obrer: https://www.ivoox.com/ramir-pampols-capella-obrer-audios-mp3_rf_118215584_1.html
Visita fraterna a l’ACO francesa
[Quim Cervera] El dijous 19 d’octubre al matí ens van rebre el secretariat nacional de l’ACO francesa (tres persones alliberades per sis anys) i vam ser molt ben acollits en una trobada molt agradable, al C/Paul Lelong 7, de París. En un primer moment van estar amb nosaltres la secretària nacional Murielle Becel (bretona), la secretària de qüestions financeres i d’afers internacionals Sandrine Souprayen (de Nantes) i el secretari de publicacions i comunicació Jean-François Courtille (de prop de Tarbes. Els presidents (home i dona) no són alliberats, i per tant no estaven en el local. Vam estar comentant diverses qüestions, que ens ressonaven per similituds amb l’ACO catalana i espanyola: Disminució de militants, com passa amb altres moviments de la Missió Obrera i de l’Acció Catòlica. Poca presència de l’ACO en medis d’immigració i del precariat. Que calia simplificar la organització en ser menys, però que no era fàcil. Ens van preguntar si com ACO fèiem accions obertes i públiques. Sobre la relació de l’ACO amb l’Església, amb les parròquies, amb els bisbes… En general, hi ha certa llunyania (es manté la relació, però no es nota massa recolzament). Hi ha militants que participen activament en parròquies i altres no. Falten capellans que vulguin fer de consiliaris. Han d’estar més per les parròquies. Fa poc que han iniciat que hi hagi consiliàries religioses laiques i laics reconeguts oficialment. De fet en la pràctica ja fa temps que en tenien però no era “oficial” del moviment. A les parròquies (o fora) hi ha força moviments carismàtics i que agrupen força joves i força dretans (a casa nostra trobem neo-catecumenals o Kikos, Opus, Legionarios, Emmaús, Effatà, etc.). Com arribar a altres persones a través d’actes oberts a no militants: organitzen un acte en una zona (els equips de RdV que hi ha a la zona), quan hi ha un esdeveniment destacable: una vaga important, un fet que val la pena comentar, un cinema-forum…. Economia: hi ha militants que no cotitzen, que van disminuint les quotes i és preocupant. No demanen subvencions i només depenen de les cotitzacions. Ens van preguntar sobre el moviment independentista si havia afectat a l’ACO catalana. Sobre el Moviment de Treballadors Cristians d’Europa estaven molts preocupats per la gran diferència que hi ha entre l’ACO catalano-espanyola, la francesa, l'HOAC i la LOC portuguesa (mètode revisió de vida), com els pocs grups que resten a Anglaterra (que com a moviment ja no existeix) i els moviments belgues, austríacs i alemanys, que són uns moviments d’oferir serveis, formació, propostes lúdiques… però no fan revisió de vida. Potser cal més relació i organitzar-se més els que fem revisió de vida. En el dinar vam seguir parlant de temes prou interessants: la pujada de l’extrema dreta; sobre les diverses llengües a Espanya i a França, ara més reconegudes; viatgen força per visitar els diferents llocs on està present l’ACO; també ens van comentar una trobada de moviments eclesials d’ampli espectre on hi són, “Promesses d’Église”, amb uns punts comuns sobre el debat de l’autoritat dins l’església, el paper de la dona, etc. Vam coincidir molt, i vam reforçar els lligams fraternals d’un moviment que més que germà és, de fet, pare-mare nostre, com els hi vam recordar ara que hem celebrat els 70 anys, i els fundadors van beure de l’ACO francesa. Vam quedar tots molt contents de la trobada que vam agrair.
Miguel Montenegro, un lluitador íntegre
[Antonio Velasco Gómez] D’una elegància natural, pèl entrecà, edat indefinida —mitjana la seixantena al meu entendre—, lents que s’enfosqueixen o aclareixen a caprici de la llum solar, somriure perenne malgrat les terribles vicissituds que la vida li va plantejar, Miguel Montenegro és el director de la Comissió dels Drets Humans del Salvador (CDHES), que té, entre d’altres, la tasca de denunciar les situacions de violència i abusos del poder en aquest país. – Durant gran part dels 12 anys que va durar el conflicte armat al meu país, des del 1980 al 1992 —em diu Miguel mentre prenem cafè en un restaurant dels afores de Girona—, els Estats Units van aportar a les forces armades salvadorenques un milió de dòlars diaris, per impedir que el poble, alçat contra la dictadura de l’oligarquia, aconseguís la llibertat. No volien veure una nova revolució triomfant a Centreamèrica, com la de Nicaragua. Miguel Montenegro va patir en primera persona els horrors de la guerra, sent perseguit, torturat i empresonat. Però l’assassinat d’un dels seus cosins, la desaparició de tres més, així com el de tants companys i companyes de la CDHES i molts amics i paisans, van ser les fletxes que més van ferir el seu cor, que encara sagna. Tot i així, o potser per això, fa més de 40 anys que treballa contra la injustícia, contra la manca de llibertats i en la defensa i promoció dels Drets Humans (DDHH). Tot i haver criat nou fills, ha pogut dedicar part de la seva existència a defensar causes humanitàries. Col·laborador de l’ONU acumula una gran experiència en la realització d’estudis, seminaris i tallers sobre el tema. Per la seva tasca, és conegut a diversos països, havent realitzat missions a Irlanda i Sud-àfrica. Ha actuat com a delegat de DDHH a diversos països americans, així com representant de la Comissió dels Drets Humans del Salvador a les Nacions Unides. Miguel Montenegro ha visitat Barcelona, Terrassa i Girona durant aquests primers dies d’octubre del 2023, convidat pels Comitès Òscar Romero. La finalitat d’aquesta visita és donar a conèixer la terrible situació en relació amb la vulneració dels drets humans a El Salvador i sol·licitar ajuda a entitats i administracions del nostre país. Amb aquest motiu es va reunir, acompanyat de membres dels Comitès Òscar Romero, amb representants de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. – He vist les terribles imatges de les detencions massives de joves al teu país, Miquel —li dic. Són tots bandes? – No, gens —em respon. Nayib Bukele tuiteja diàriament la frase “0 homicidis”. Així comencen tots els seus tuits, dient zero homicidis. Això significa, per a ell i per als molts salvadorencs que li donen suport, que la seva guerra contra les bandes criminals —les mares— està tenint èxit. Al cost d’un Estat d’excepció que roman des del 27 de març del 2022 i que ja s’ha cobrat 72.600 detinguts, segons l’última dada coneguda. En realitat, aquestes detencions massives i indiscriminades són la part visible d’una política repressiva més àmplia, que arriba a les organitzacions civils, fins i tot a la premsa que s’atreveix a denunciar i qüestionar les captures d’innocents. Una política que ha enfrontat Bukele amb la Comissió Interamericana de Drets Humans, a la qual el mandatari acusa de defensar els criminals. Miguel Montenegro comenta que Bukele va prometre molts canvis relatius al suport a les víctimes. Parlem de més de setanta mil morts, milers i milers de ferits i més d’un milió de persones que van abandonar el país a conseqüència del conflicte armat. La realitat n’ha estat una altra, ja que no hi ha hagut cap acostament d’aquest govern per encarar l’assumpte de la reparació a les víctimes. Som deu els comensals al restaurant entre Girona i Riudellots de la Selva, on vam dinar amb Miguel Montenegro. Algunes d’aquestes persones són les que difonen per la província de Girona l’Agenda Llatinoamericana Mundial i d’altres formen part dels Comitès Òscar Romero. Montenegro, com vaig dir al principi, manté tot el temps un somriure, fins i tot quan comenta fets terribles, si bé és cert que, mentre s’adona d’aquests negres episodis, el seu somriure es tenyeix d’una lleu amargor. – Un dels meus cosins va ser assassinat i tres segueixen desapareguts, tants anys després —em diu Miguel amb la mirada perduda. El meu avi, el meu pare, la meva germana i dos oncles van ser capturats i torturats. El meu pare va ser detingut una segona vegada, i en vam estar sense notícies durant més d’un mes. L’angoixa familiar, com et pots imaginar, va ser terrible. Quan va ser alliberat per la Guàrdia Nacional va arribar a casa amb tremendes lesions, ja que l’havien torturat amb extrema crueltat. La resta de comensals estava immers en apassionades discussions, mentre jo conversava amb Miguel Montenegro. Em vaig atrevir a preguntar-li, tot i saber que era un tema delicat, si ell també havia patit tortures i presó als anys del plom a El Salvador. – Em va detenir la policia durant tretze dies i em van aplicar tota mena de tortures físiques i psicològiques. Després d’això, em van traslladar al Penal de Mariona, on vaig estar pres per sis mesos. La impunitat dels horribles crims continua present. Sobre aquest tema de la impunitat li va preguntar Javier del Pino a Montenegro l’endemà, 8 d’octubre, al programa de la Cadena SER A vivir que son dos días. – A El Salvador mai no hi va haver democràcia fins al 1992 —va contestar Montenegro—, any en què finalitza el conflicte després de la signatura dels Acords de Pau, que estableixen la desaparició dels batallons d’elit, especialitzats en tortures i assassinats, la reducció de les Forces Armades i la instauració d’una nova policia nacional civil, així com una procuradoria per a la defensa dels drets humans. A partir d’aquí, s’inicia un procés nou, de democràcia, a El Salvador. No obstant això, en cap moment no es va enfortir el sistema de justícia, de manera que la lluita contra la impunitat no va aconseguir tenir defensors des de les estructures estatals, així
El Primer Anunci, en les Jornades d’Apostolat Seglar
[Maria Martínez Rojas] Els dies 21 i 22 d’octubre es van celebrar a Madrid les XLIV Jornades Nacionals de delegats d’Apostolat Seglar i responsables de Moviments i Associacions organitzades per la Comisión Episcopal para los Laicos, Familia y Vida. Partim del Precongreso y posterior Congreso de Laicos “Pueblo de Dios en Salida” que es va celebrar a Madrid el febrer del 2020 i a on es van elaborar 4 itineraris (Primer Anunci, Acompanyament, Processos Formatius i Presència en la vida pública). La pandèmia durant un temps va dificultar poder treballar aquests itineraris. Referent a l’itinerari Primer Anunci, es va publicar el Document “Nuevos frutos para un pueblo de Dios en camino” a on durant el curs 2022-2023 s’ha volgut reflexionar com estem personalment i comunitàriament en relació amb aquest itinerari. Els objectius d’aquestes Jornades eren concretar el discerniment realitzat en les nostres realitats eclesials sobre el Primer Anunci, dissenyar un full de ruta cap al Encuentro Nacional de Laicos sobre el Primer Anunci que se celebrarà a Madrid del 16 al 18 de febrer del 2024 (ens van entregar el document “Pueblo de Dios unido en la misión. Instrumento de trabajo” que recull la síntesis dels treballs fets i planteja el camí que anem a seguir junts fins el Encuentro), també donar continuïtat després del Encuentro al procés del Congreso de Laicos i fer l’experiència de sinodalitat amb les Delegacions, Moviments i Associacions. En el programa trobàvem la taula rodona i diàleg “El Primer Anuncio como centro de nuestra acción pastoral” amb els ponents Juan Ignacio Damas López i Josep Otón Catalán, treball en diferents grups, presentació de propostes, informacions de la Comisión. L’Eucaristia del dissabte la vam celebrar participant en la parròquia del barri. La del diumenge en la residència a on estàvem allotjats.
Nou “Anem a fons” dedicat a Madeleine Delbrêl
Delbrêl és una mística francesa que ens pot il·luminar molt en la nostra militància. És la figura que ens proposen conèixer des de la Comissió de formació en el darrer número de la col·lecció Anem a fons que es va distribuir en la darrera Jornada General i que també pot consultar-se a la Mediateca de la web: https://acocat.org/mediateca/anem-fons-n-31-madeleine-delbr-l-testimoni-de-l-evangeli-encarnat-les-perif-ries
