Un any més d’exercicis “amb olor d’ovella”
[Ramon Porti i Piqué] Aquest any ens hem tornat a trobar del 21 al 25 d’agost un total de vint-i-sis persones entre militants i simpatitzants d’ACO a l’Espai d’Interioritat Francesc Palau de Barcelona per dur a terme els exercicis. Un gran què l’aire condicionat del qual disposava la casa. Ha estat una gran ajuda! Cada matí, a ¾ de 8, amb la Paquita, fent ioga a la terrassa, als peus del Tibidabo, la torre de Collserola i al nostre costat la de Bellesguard. Un bon començament del dia. Després de l’esmorzar, ens trobem tots a la sala per fer els treballs del matí i posteriorment de la tarda, portats per en Pepe Baena, darrer consiliari general, sobre el tema puntal d’aquest any, “Espiritualitat amb olor d’ovella”. Cada treball té la seva cançó, textos bíblics, testimonis, proposta de reflexió i documentació per consultar i ajudar a orientar la nostra vivència. Durant tres dies (veure, jutjar i actuar) han estat un seguit de pistes que tothom ha treballat segons el seu procés personal, però sempre amb l’actitud d’ovella que cerca el seu pastor. Al vespre, abans de sopar, l’eucaristia. En Pepe es fa com un més, abaixa la cadira de l’alçada de l’altar fins arran dels bancs. Tothom qui vulgui pot comentar el text de l’Evangeli que es llegeix aquell dia i que es troba escrit al treball de la tarda; s’ofereixen pregàries, poesies… fins i tot a la darrera que es fa el dijous concelebra amb el Pepe un matrimoni. Gràcies per tot, per aquesta fe viva. També es va fer una sortida voluntària un dia, després de l’exposició del matí, abans de dinar, a la torre Bellesguard, preciosa. Gaudí era creient, tenia un lligam amb la natura i ho mostra en les seves construccions. En aquesta, també. Després de sopar mirem de compartir el que s’ha treballat al llarg del dia. Qui vol explica el que li han aportat els textos del matí i la tarda. El conte que es llegeix ajuda a centrar. Quantes experiències de vida que surten! És un moment de buidar-se, donar-se. Un actuar també vol dir paciència, confiança. I, finalment, el divendres fem cinema, amb la pel·lícula Johnny, del 2022, una historia real d’amor pel món i per altres persones, sobre el fet que tots mereixem una segona oportunitat. Comencem amb un cant, AXET (celebra la vida). Tothom mereix el perdó. Es fa una valoració final d’aquests dies. Molt positiva, els treballs, les aportacions… Un regal per a la Paquita, un ram de flors, i per al Pepe, dos llibres. També, d’una manera especial, s’agraeix a en Joan Comella la seva tasca duta com a responsable de la sortida i de l’organització perquè tot funcionés bé, alliberant en aquest cas a l’Àngela Rodríguez que també ens ha acompanyat. Dinem per darrera vegada a la casa. Felicitem al servei de cuina i menjador. Moltes gràcies per la feina feta! Anem a recollir les nostres coses. Ens acomiadem mútuament, fins al proper any! Podeu consultar les fotos a l'enllaç.
Un pelegrinatge a les arrels del Pradó
[Ana Maria Giménez Bonafé] La primera setmana d’agost vaig participar en el pelegrinatge que vam fer un grup de pradosians i d’amics del Pradó als llocs de referència del Pare Antoine Chevrier a Lió. Va ser un viatge on vaig conèixer els llocs on el beat va viure, va exercir el seu ministeri i va morir. Antoine Chevrier va ser un capellà lionès de mitjans del segle XIX que, a partir de la meditació sobre la pobresa que va fer la nit de Nadal del 1856, va decidir deixar-ho tot i viure tan pobrament com pogués. Va fundar la seva obra comprant una sala de ball a Lió anomenada Pradó per formar capellans pobres per als pobres. El primer lloc que vam visitar va ser la casa on va néixer Jean-Marie Vianney, el rector d’Ars, a Dardilly. Aquests dos preveres van ser contemporanis i els va caracteritzar l’amor apassionat que sentien per Jesucrist i la seva manera de viure des de la senzillesa i la pobresa. El Pare Chevrier va consultar el rector d’Ars sobre la seva vocació i va rebre un estímul especial del venerable per continuar amb la seva obra. Vam celebrar l’eucaristia al poble d’Ars on Jean-Maria Vianney va exercir el seu ministeri. Ens vam allotjar a Limonest, casa d’espiritualitat que va comprar Chevrier per formar seminaristes. Allà ens van ensenyar els seus manuscrits, vam veure l’habitació on va passar temporades malalt i vam escoltar els testimonis del prevere que s’encarrega dels manuscrits, de l’obra educativa del Pradó i el testimoni de les germanes del Pradó que viuen a l’edifici del costat. Per mi, com a laica del Pradó, veure els seus escrits originals amb la seva lletra i tan a prop, em va emocionar. Veure les columnes que feia amb els seus comentaris a l’evangeli i les seves reflexions em va commoure profundament. L’escrit El Veritable Deixeble de Nostre Senyor Jesucrist, obra inacabada, és fruit del profund amor que sentia per Jesucrist. És el seu testament espiritual, un recull dels seus estudis d’evangeli personals, les conclusions que treia a partir de la contemplació de Nostre Senyor Jesucrist en l’Evangeli. El coneixement de Jesucrist és uns dels tres “tots” del Pare Chevrier juntament amb tenir l’esperit de Déu i evangelitzar els pobres. Si coneixem més Jesús, l’estimarem més i el seguirem més a prop i això es fa a partir de l’estudi d’evangeli personal responent a un tema o a una pregunta que ens fem. Estudiar així l’evangeli és una de les característiques que ens identifica com a membres del Pradó. La part culminant del pelegrinatge va ser visitar el Pradó, que era una antiga sala de ball que va comprar el P. Chevrier per catequitzar els infants pobres. Vam arribar allà passant pel barri de la Guillotière (barri que va patir greus inundacions en la seva època), i per l’església on demanava almoina. Va ser una experiència única i molt desitjada. Allà ens van acollir d’una manera exquisida. A la capella on hi ha la tomba del beat Chevrier, el responsable internacional del Pradó, Armando Pasqualotto, ens va fer algunes reflexions sobre el misteri del naixement de Jesús, la creu i l’eucaristia. I és que el veritable deixeble de Jesucrist, segons el Pare Chevrier, ha de viure el seu ministeri a partir de l’encarnació de Jesucrist, que va néixer en una menjadora, va ser crucificat en el calvari i entregat com a bon pa en l’eucaristia per tots nosaltres, però especialment per als més pobres. Allà també vam visitar el museu i l’humil habitació on va morir. El moment més especial i emocionant va ser visitar el mural de Saint Fons, on hi ha escrit, en tres columnes, els tres signes de la perfecció evangèlica: pessebre, calvari i tabernacle, fonaments de l’espiritualitat pradosiana. El mural està situat en un local molt senzill al costat del que era llavors una granja. El propietari, en veure sovint al P. Chevrier pregant a la intempèrie, va decidir donar-li aquesta petita estança. A partir de llavors, ell anava allà unes tres o quatre vegades l’any a pregar, tot sol i en silenci. Més endavant, també va portar els seminaristes a fer recessos. Vam estar en silenci una bona estona meditant sobre el camí de tots aquells que volem configurar-nos a Jesucrist i evangelitzar els pobres. L’eucaristia celebrada allà mateix per mi va ser única i molt sentida. He de dir que estar allà és un dels millors regals que m’ha fet la vida. Van ser uns dies de germanor en què ens vam sentir una família compartint moltes estones de convivència, pregària, bon humor, estudis d’evangeli diaris i eucaristies units per l’amor tan gran que tenim a Jesucrist. Voldria destacar també el testimoni d’en Jaume Obrador, prevere de Mallorca que va compartir la seva experiència com a missioner a Burundi. Va ser una experiència única que guardaré per sempre en el meu cor. M’ha apropat més al beat Chevrier i a la seva espiritualitat. Dono gràcies a tots els pelegrins amb qui he compartit aquests dies. Vaig tornar a Barcelona amb forces renovades per intentar esdevenir, amb l’ajuda del P. Chevrier, una bona seguidora de Crist i de la Bona Nova de l’Evangeli. Aquest pelegrinatge també el van explicar Lurdes Collet i Manel Grau al Llevat dins la Pasta, de Ràdio Estel. Podeu sentir-lo a l'enllaç.
“Llevat dins la pasta”: els programes de juliol i setembre
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel en el final de curs passat i a l’inici de la cinquena temporada (cada dimecres a les 18.25). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, el podeu trobar a la plataforma Ivoox (https://www.ivoox.com/podcast-llevat-dins-pasta_sq_f11013703_1.html) i a Ràdio Estel (https://www.radioestel.cat/podcasts/llevat-dins-la-pasta). Pelegrinatge dels pradosians: https://www.ivoox.com/pelegrinatge-al-prado-audios-mp3_rf_115716678_1.html Els millors moments de la temporada 2022-2023: https://www.ivoox.com/els-millors-moments-temporada-2022-2023-audios-mp3_rf_112865798_1.html Manuel García González, per acabar amb el mobbing laboral: https://www.ivoox.com/manuel-garcia-gonzalez-per-acabar-amb-mobbing-audios-mp3_rf_112466491_1.html
Resum i declaració final del Seminari i la XIV Assemblea General de l’MMTC a Lourdes
Del 24 al 31 de març del 2023, 75 delegats representants de moviments afiliats al Moviment Mundial de Treballadors Cristians, de 25 països de quatre continents, es van reunir a Lourdes (França), amb motiu de la seva XIV Assemblea General. Amb el lema “Justícia social per a una economia per a la vida”, es va compartir la vida dels treballadors dels diferents països i regions. Utilitzant el mètode Veure-Jutjar-Actuar, es van analitzar les causes de les situacions denunciades i es van decidir les accions a prendre tant a nivell del moviment global com dels moviments locals. En aquests documents podeu consultar la declaració final de l’Assemblea i l’informe del Seminari Internacional.
“Hostia con sabor a pobre”
Pepe Baena, consiliari de l’ACO, és l’autor d’aquest poema sorgit a partir de les imatges de les processons a la darrera JMJ (Jornada Mundial de la Joventut) a Lisboa. Cada vez que te ofreces en hostia consagrada me remites con paciencia al rostro del humilde. Cada vez que te guardo en el sagrario de bronce me invitas sin derroche a desnudarme del lujo. Cada vez que te traslado en custodia magnifica me acompañas con dulzura a la manifestación del descartado. Cada vez que te engrandeces en el pan de la eucaristía me transmites sin agonía la Palabra hecha Pobre.
Valorant la 4a temporada del “Llevat dins la pasta”
“És com una mena de miracle. Portem 168 programes, en quatre temporades, que preparem entre uns quants militants de moviments diversos de la Pastoral Obrera”, explica Mercè Solé, en aquest post valorant el programa de la Pastoral Obrera de Catalunya a Ràdio Estel: https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/jornal/fent-radio-llevat-dins-pasta-306992
Joseba Segura, bisbe de Bilbao: “Les diferències econòmiques entre classes s’estan engrandint de manera preocupant”
Joseba Segura és bisbe de Bilbao des de fa dos anys, en aquesta entrevista que li fan a El Economista fa algunes reflexions interessants pel que fa a l'economia i el treball: https://revistas.eleconomista.es/pais-vasco/2023/julio/joseba-segura-obispo-de-bilbao-las-diferencias-economicas-entre-clases-se-estan-agrandando-de-forma-preocupante-LA14501749
Assemblees de final de curs per valorar i agrair el camí fet
Per final de curs els calendaris treuen fum i resulta complicat encabir més trobades, però les de l’ACO no són una més. Tot seguit diverses zones i diòcesis comparteixen cròniques i/o fotografies d’aquestes trobades: · Final de curs a Lleida, el 3 de juny. Fotografies: https://flic.kr/s/aHBqjAM76W · Final de curs a Montserrat, el 4 de juny. Fotografies: https://flic.kr/s/aHBqjAM78V · Final de curs a Vic, el 4 de juny. El passat 4 de juny l’ACO de la diòcesi de Vic va celebrar la seva jornada de final de curs a Sant Maure, als locals parroquials amb vint persones assistents entre militants de Manresa, Igualada, Ripoll i convidats. Vam començar la jornada assistint a la missa parroquial de les 11, oficiada per en Josep M. Pujol, qui forma part d’un dels equips de l’Anoia. Seguidament ens traslladàrem als locals parroquials, on la Marta Ruiz Palau, antropòloga i especialista en comunicació humana i noves tecnologies, ens parlà sobre “La persona, el simbolisme i les relacions interpersonals. Com ens influeixen les noves tecnologies?” Ens exposà les noves tecnologies digitals, com cercar l’equilibri per no perdre el sentit de comunitat i quedar-se sol: avantatges i inconvenients en el nou model de comunicació. Hem acabat l’acte amb un dinar i posterior valoració de curs. · Final de curs a Còrdova, el 25 de juny. Fotografies: https://flic.kr/s/aHBqjAM77Y Diumenge passat, 25 de juny, l'ACO vam celebrar la nostra Assemblea final de curs amb l'objectiu d'avaluar el curs 22-23 i celebrar l'Eucaristia juntament amb militants, simpatitzants i amics. Vam començar el dia celebrant l'Eucaristia, presidida per Manuel Varo, el nostre consiliari diocesà i donant gràcies al Pare Déu per la vida i per tots els processos alliberadors en què hem estat immersos els militants de l'ACO durant el curs. El nostre comitè diocesà ha preparat el contingut de l‟assemblea a partir de les aportacions que hem fet els equips de vida. A manera de síntesi, traiem en clar diversos aspectes fonamentals: El curs ha estat ple de fets d'esperança per als militants, en ser presents a Associacions veïnals, AMPAs, col·lectius ecologistes, sindicats, parròquies, moviments juvenils d'AC… Aquest és el tresor de l'ACO, fer present l'Evangeli en aquests ambients per anar descobrint amb altres persones el “pas de Déu per la vida” i intentar construir una vida més digna per a la gent més humil. Hem de continuar aprofundint en la nostra espiritualitat, íntimament relacionada amb l'apassionant tasca de ser militants a la frontera Església-món obrer. També volem créixer la nostra capacitat d'arribada a la societat, als barris, a la ciutadania… amb l'objectiu de fer arribar la Bona Nova a un món obrer que té una realitat difícil i precària per poder transformar-lo en la direcció que marca l'Evangeli. · Final de curs al Vallès Oriental. Fotografies: https://flic.kr/s/aHBqjAMEPD [Fidel Membrive Sola, Grup Granollers I] El dia 25 de juny, la zona Vallès Oriental va celebrar la trobada de final de curs al santuari de Puiggraciós (La Garriga), un indret en plena natura, molt apreciat pels vallesans. Des d’aquí mostrem el nostre agraïment a les religioses que ens van acollir i ens van cedir l’espai. El tema central: la pregària, compartim experiències. Hi vam assistir unes 40 persones entre militants d’ACO i convidats. La posada en comú inicial va ser molt enriquidora, doncs vam constatar que hi ha una gran diversitat de recursos i maneres de fer pregària: a casa, en una església, en horari fix, anant amb el cotxe, al tren, passejant pel bosc, al matí o al vespre, o a l’hora de dinar; fent Estudi d’Evangeli, amb l’ajuda d’un llibre de pregàries, meditant el Parenostre, participant a l’Eucaristia, i moltes més. L’exposició va ser lliure i sense cap judici per part dels assistents. Després d’acollir les experiències compartides, la Teresa Vallvé ens va ajudar amb saviesa i discreció a aprofundir en el tema. Remarcaria aquests aspectes de la xerrada: – El desig i la necessitat de silenci per arribar al nostre interior. Hem de deixar que els sorolls del pensament vagin passant i deixin pas al silenci per arribar al fons d’un mateix, jo profund (entès com el que soc, no el que faig) per anar a l’encontre de l’Altre. Allà trobarem el Senyor, que sempre hi és. En Ell trobarem l’amor, la pau i el repòs que anhelem. – No podem dir que no sabem pregar. Es pot pregar en qualsevol moment i hi ha moltes maneres de fer-ho. Cadascú fa un itinerari al llarg de la vida. – De vegades no cal dir res, només oferir allò que hem viscut, escoltar, sentir, confiar. – El desig: Vingui a nosaltres el teu Regne, faci’s, Senyor, la teva voluntat. En la segona part de la trobada, la Montse Gómez ens va introduir a la biodansa. He trobat una descripció que coincideix amb el que jo, i segurament molts dels participants, vam experimentar: La biodansa ens convida a dansar la vida, a l’expressió saludable del que som, i per això no s’ha de saber ballar. És una proposta que ens porta a través de la música, el moviment, les emocions i el grup, a l’experiència intensa de l’Aquí i Ara, i a l’encontre autèntic d’un mateix, de l’altre i d’allò que ens envolta. Va ser com una continuïtat de la xerrada, una manera de viure l'experiència de sentir-nos acceptats i estimats en comunitat amb els que hi érem, amb els qui no van venir, amb la natura que ens envolta i amb tota la humanitat. En acabar vam gaudir d’un refrigeri amb coques i begudes. En general s’ha fet una valoració positiva de la trobada. No obstant, ens hem quedat amb ganes d’aprofundir més sobre la pregària i ens emplacem a cercar noves ocasions per fer-ho. · Final de curs a Madrid. Fotografies: https://flic.kr/s/aHBqjAM7ai Al voltant d'una gran taula, a la parròquia de La Crucifixión vam celebrar el nostre final de curs la Zona de Madrid. Vam començar esmorzant: unes porres amb xocolata, pa de pessic… Tot és més saborós compartit i acompanyat de converses. L'assemblea en clau d'eucaristia va començar amb
Àngel Mena i Josep Ramírez, expresidents d’ACO, marxen al Pare de la mà
Els expresidents de l’ACO, Àngel Mena (1976-1979) i Josep Ramírez (1973-1976), han mort amb pocs dies de diferència a 90 anys. Recordem que l'abril passat també ens va deixar un altre expresident del moviment, Josep Sànchez Bosch. Tot seguit, us enllacem l’escrit de Mercè Solé sobre Àngel Mena publicat al blog ‘A jornal’ (https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/jornal/angel-mena-somriure-militant-306567) i també transcrivim l’escrit que Josefina Faidella, esposa d’en Josep Ramírez, va llegir en el funeral de l’Àngel Mena: DOS GRANS AMICS L’Àngel treballava de meritori amb 17 anys a un banc i el Josep també s’hi va incorporar. Tenien la mateixa edat, deu dies de diferència i aprofitant que eren del mateix barri el va invitar al grup de la JOC que ell participava. Barri, treball, la JOC els va facilitar una trobada que va marcar tota la vida. En el barri formaren amb un grup d’amics la Penya Cuni, varis d’ells entraren a la JOC. Al fer-se adults i casar-se el Josep amb mi i l’Àngel amb l’estimada Montse, canviar de barris, tenir fills igual que la resta de la Penya no es veuen tant però l’amistat i l’aprofundir en la vida seguia igual ja que els dos entraren a l’ACO. I quan ja més grans i menys obligacions tornaren a trobar-se els de la Penya Cuni, afegint-hi totes les dones, fem trobades, sortides, excursions i dinars. Uns últims anys gaudint de l’amistat i donant valor a tot el que la vida ens ha aportat. Van començar junts i també ens en deixat gairebé alhora per anar cap el Pare. Vida plena de la qual hem participat tots. Donem gràcies al Pare per haver-los tingut entre nosaltres Sempre els recordarem. També podeu consultar els escrits de comiat al Josep Ramírez de la seva filla Montse i de la seva neta Anna.
Joves, espiritualitat i diversitat religiosa
[Quim Cervera i Duran, consiliari d'ACO i membre de l’equip coordinador del Grup de Diàleg Interreligiós (GDI) de Gràcia] Una delícia de Taula rodona a Gràcia, a l’Espai Fontana el dijous 25 de maig per la tarda. Convocada i preparada per AUDIR jove (Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional) i pel Grup de Diàleg Interreligiós de Gràcia, vam escoltar sis joves sobre com viuen les seves creences religioses i espirituals. Vam gaudir del seu procés personal i lliure per decidir encaminar-se en una vivència espiritual profunda. Estaven presents en la taula, tres noies, una de tradició budista mahayana, una altra de la fe bahà’í i una tercera cristiana catòlica. I tres nois, un de la Federació de Famílies per la Unificació i la Pau mundial, un altre de Sūkyō Mahikari i un tercer de l’Església de Scientology. I com assistents hi havia, a més, 7 joves i 14 adults. En total, entre assistents i ponents, 27 persones, 19 dones i 8 homes. La sensibilitat pel fet religiós i espiritual, sempre ha estat més alta en l’àmbit femení. De les aportacions que van fer els sis joves val la pena destacar la naturalitat, lluminositat, conviccionalitat i claredat en expressar quelcom que no és massa “ben vist” actualment, com és el fet religiós, com ells mateixos van comentar. També les ganes de canviar la societat, tot reconeixent l’íntima vinculació de la seva creença amb la transformació social per tal que totes les persones puguin viure felices i amb dignitat, sense discriminacions. Van donar molta importància a compartir amb els altres el que un sent, experimenta i creu, i a donar exemple amb la coherència en l’estil de vida. Davant de la desinformació, rebuig i indiferència sobre el fet religiós van apostar per l’educació, la comunicació (fins i tot emprant en bon ús les xarxes socials –“són armes de doble fil”, deien). Les comunitats religioses i espirituals han de ser molt obertes, afables, acollidores, on els joves se sentin escoltats i acompanyats i es respectin els seus processos personals. La comunitat, el grup amb joves i adults, reforça la fe. Igualment remarcaven la necessitat de l’esperit crític i la responsabilitat de veure què es creu i què no es creu, davant dels infinits missatges, sovint falsejats, procedents dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Coincidien en molts aspectes com l’estar al costat dels que sofreixen i posar-se al servei dels altres, actitud fonamental en totes les religions. I arrel del diàleg que es va produir després, també van coincidir que era més important l’experiència (el “cor” per comprendre a fons la realitat de la vida i del món) que els pensaments o ideologies (el “cap”), ja que el viure una fe és un acte d’amor, d’haver sentit que reps amor i que l’has de donar, és a dir, estimar tothom i la natura. Van insistir molt amb les problemàtiques del canvi climàtic i de la desigualtat social. Cal començar per un mateix –“netejar el propi pati”, deien–, pel teu entorn i també incidir en tota la societat. Es van expressar, doncs, camins diferents que ens enriqueixen, vers una mateixa finalitat, que és la felicitat de tota la humanitat. Escoltar amb atenció aquestes persones joves, va emocionar els adults assistents. Veure que hi ha joves convençuts del que creuen, senten i viuen, dona molta esperança als adults que, a vegades, ens sembla que tot va de baixa, que ningú o molt poques persones segueixen les nostres aspiracions, sentiments i conviccions humanes, allò que ens fa viure. En aquesta hora i mitja llarga, i amb un grupet de persones, vam captar un tresor. A vegades els petits esdeveniments de no molta gent, en un racó de món, són d’una llum, potencialitat i creativitat impressionants. Tant de bo, moltes entitats, escoles i comunitats s’animin a organitzar una taula interreligiosa de joves, semblant. En vam quedar tant satisfets que estem disposats com a Grup de Diàleg a col·laborar en organitzar-ne i segur que ningú en quedarà defraudat.
