«Per l’acollida i inclusió d’infants i joves emigrats sols»
«Ens sentim profundament interpel·lats per la situació en la que es troben els infants i joves emigrats sols.» La Plataforma d'entitats cristianes amb la immigració, de la qual l’ACO forma part, ha debatut els darrers mesos la situació dels coneguts com a menas a partir de l’experiència d’entitats de la Plataforma que donen suport a aquestes persones i amb representants de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència. A partir d’això, aquest mes de març han publicat el document que podeu consultar a l’enllaç on es comparteixen les conclusions a què s’ha arribat. Igualment, us enllacem altres informacions que poden ser d’interès: · Els Menors no Acompanyats, protagonistes d’una conversa entre Jaume Funes i Laila Karrouch, publicada a la revista Valors. · El comunicat i reacció d'Amnistia Internacional als darrers atacs racistes que hi ha hagut a Catalunya contra menors estrangers no acompanyats. «Els atacs de Castelldefels i Canet de Mar són gravíssims, no tenen precedents en els darrers anys i reflecteixen una manca de polítiques per preveure i combatre el racisme i la xenofòbia a l'Estat espanyol», denuncien des d’AI.
Llocs de treball dignes, segurs i estables, objectiu prioritari de l’agenda política
Davant les eleccions al Parlament Europeu que tindran lloc del 23 al 26 de maig propers, el Moviment de Treballadors Cristians Europeu, del qual l’ACO forma part, ha fet tota una sèrie de propostes a partir de la constatació de l’extensió de la pobresa i de l’exclusió social i del document de la COMECE (Comissió Europea de Conferències Episcopals) «Configurando el futuro del trabajo». L’MTCE advoca per la «creació i manteniment de llocs de treball dignes, segurs i estables», per la «protecció social i laboral de tots» i per l’eliminació de la bretxa salarial entre homes i dones, entre altres propostes. Podeu consultar el comunicat a l’enllaç. Igualment, el moviment germà HOAC acaba de publicar una reflexió sobre la importància de la política i de votar en els propers processos electorals. Podeu consultar-la a l'enllaç.
Darrers butlletins de la POB i de la Federació de Moviments de Vic
Us adjuntem en enllaços a: · El Full Informatiu n. 33 de la Pastoral Obrera de Barcelona. · El butlletí Moviments n. 40 de la Federació de moviments de la diòcesi de Vic, que es fa ressò de la Jornada General d’ACO del 12 d’octubre passat i de la celebració de la pregària del Nadal.
Si «Església» és femení, on som les dones?
(Grup Lila) A l’assemblea de final de curs de la zona, un dels objectius que va sortir va ser treballar la visió feminista al moviment i a l’Església. La manera de vehicular-ho va ser dedicar la jornada de formació que fem cada any a la zona a reflexionar sobre la dona al moviment i a l’Església. El grup Lila ens vam oferir a preparar-la. Dissabte, 16 de març, ens vam trobar a la parròquia de Sant Pau de Badalona, un nombrós grup de militants de l’ACO, alguns membres de la GOAC i altres persones del barri, per celebrar la jornada. En el moment de l’acollida, vam projectar fotografies acompanyades de música feta per dones, per anar situant el tema. Moltes eren de pancartes de les manifestacions dels darrers 8 de març, imatges clàssiques de la jerarquia de l’Església… Per començar la jornada, unes quantes persones del públic van llegir frases i vam visionar dos vídeos de dues dones que tenen molt a dir sobre les dones a l’església: la Isabel Gómez Acebo i la Maria del Mar Albajar. La Neus Forcano, teòloga i filòloga, professora de llengua i literatura i membre de l’Associació Europea de dones per la recerca teològica, va fer la ponència. Va analitzar com pel feminisme, el 8 de març ha esdevingut un crit molt potent per la dignificació de la dona. S’hi ha apuntat una generació de joves que dona frescor i maneres diferents de fer. El feminisme és ara l’avantguarda dels moviments de lluita, que reivindica el que s’ha anat perdent d’ençà de la crisi. Està a la cresta de l’onada i uneix transversalment homes, dones, treballadors, exclosos… En el fons, darrera de totes les lluites contra les precarietats i contra el sexisme hi ha la lluita contra les relacions de poder. El creixement del moviment feminista, també pot ser un crit contra la involució que estem detectant. Coses que semblaven superades es qüestionen o es tornen enrere: l’educació sexual, les polítiques d’igualtat, el fenomen de la repuntada dels partits d’ultradreta que manifesten que les polítiques d’igualtat són un abús, la reducció dels diners destinats a l’atenció de les víctimes de la violència de gènere, la redefinició d’aquesta violència… I tot això no es veu només al nostre país, a Europa també se’n parla en contra de la ideologia i la perspectiva de gènere parlant d’ella com a “dictadura de gènere”. I l’església també s’ha “enredat” amb tot aquest tema. Part del magisteri es manifesta en contra de la ideologia de gènere, critica l’alliberament sexual, creuen que està en perill la família. En un moment determinat, amb el Papa Joan Pau II quan va interessar reforçar el paper de les famílies, es va forjar la teoria de la complementarietat basada en la missió determinada pel sexe. Homes i dones cridats a uns papers concrets. Però això no està escrit enlloc. Estem cridats a ser persones. Fer correspondre un rol amb el sexe biològic és coartar la llibertat de ser el que es vulgui ser. És un missatge fortament ideològic. L’Església durant segles ha exercit control sobre la moralitat de les persones. Des de l’Església es diu que la sexualitat forma part de la tríada: cos, ment i esperit. És una visió des del Déu trinitari. Un Déu que és pol receptiu i pol donador. Representa una relació recíproca. I si som fets a imatge i semblança d’aquest Déu, estem cridats a viure l’amor d’aquesta manera recíproca, però no determinant qui és pol receptiu i donador perquè això en si mateix redueix les capacitats. El cristianisme, com el feminisme, busca l’emancipació i l’alliberament de les persones. Què significa aquesta invitació a viure en llibertat? Què fem amb tot allò que se’ns presenta i sobre el que no tenim resposta? La Neus també ens introdueix el fragment de la samaritana des d’un punt de vista feminista. Jesús l’allibera d’una identitat imposada, la que li dona el grup, la identitat social. L’allibera de l’essencialisme determinant de ser home o ser dona i el que això ens volen fer creure que suposa com a crida, com a rols. En aquest text Jesús transgredeix codis i la samaritana també. El més alliberador del missatge és que el més petit pot humanitzar-se, pot esdevenir persona. El culte no té a veure amb els espais sagrats. El que hem de venerar no és el temple, ni el clergue, ni la institució. És la persona. És la trobada personal, la comunió amb Jesús. La dignitat ens la donem nosaltres mateixos. I finalment la Neus ens va recordar que la lluita feminista és política i ens uneix l’objectiu, no el gènere. Perquè en aquesta lluita no estem soles, hi són els explotats pel sistema econòmic, hi són aquells que no encaixen en les identitats sexuals clàssiques. Després es va obrir un debat molt ric. Aquí teniu algunes aportacions: Tots som iguals en dignitat. No és més sagrada una persona ordenada que una laica. Aspirem a una església rodona, no piramidal, més semblant a les primeres comunitats. Que ara no ens encolomin a les dones la solució al planeta! La desigualtat que practica l’Església, allunya. Com podem fer que els espais que es buiden es tornin a omplir? Fer propostes atractives que apropin. Com cridem amb les celebracions que fem? No podem esperar que ningú no ens doni l’autoritat. Prenem-la i després ja veurem què fan. Si reconeixem que tots som capaços, no permetre que les dones exerceixin les seves capacitats és directament un percentatge de pèrdua molt gran. L’església no la podem canviar… canviem les nostres comunitats. Negociar amb el capellà canvis en la litúrgia, celebrar la paraula. El poder és masculí en tots els àmbits. Aquesta és una lluita a molts fronts. El moviment és paritari, però s’haurien de fer accions més contundents, fer un pas més com que una dona pugui celebrar. També falta interpretar més en femení l’evangeli. Dissidència, desobediència, no témer l’oficialitat. La Neus Forcano també va deixar-nos alguns textos per ampliar informació: Article de Teresa Forcades: «De la batalla de
Tot parlant de la corresponsabilitat
(Jaume Ribas García) Deia en Tano que si no fos per “uns quants, el moviment no existiria”. Hi ha militants que han pres aquesta consciència: es senten corresponsables amb el moviment. Les motivacions d’estar al moviment no són iguals per a tothom: hi ha qui ve al grup a resoldre els seus problemes, o a buscar amics, i no per a l’evangelització de la classe treballadora. Com a militants tenim la responsabilitat que Déu arribi a la classe treballadora, i aquesta responsabilitat és de tots. I com arribarà Déu a la classe treballadora si no és per la mateixa classe treballadora, per quin mitjà, si no? Quan nosaltres vam començar en el moviment hi havia els butlletins, vivències, influències d’altres companys militants, que eren mitjans per a l’evangelització. Els consiliaris que estaven a les parròquies ajudaven. Ara molts d’ells ja no hi són. Si tenim clar que la nostra missió és evangelitzar, això vol dir que hem de sortir de nosaltres mateixos per posar els altres pel davant nostre. No sempre ho fem. Què és el que fa que es vagi més enllà d’un mateix? La responsabilitat i el compromís d’arribar a uns altres joves. Per què costa? Perquè no es fa de la corresponsabilitat una forma de viure que pugui anar d’acord amb l’evangeli, amb les benaurances, és a dir, un estil de vida. La vida i les idees han d’anar de la mà. Seguir Jesús no és una moda, no són moments, per això fem Revisió de vida: per veure si la nostra vida està d’acord amb l’evangeli. Això et planteja si vivim coherentment amb el que pensem. Perquè el que transforma a la gent és la vida. No es pot parlar d’allò que no es viu. Ser de la JOC, de l’ACO, dels moviments, és costós, però dona una gran felicitat, perquè t’enriqueix, et fa persona i així estàs més a la vora de Déu. Una vida no és vida sinó s’ofereix i es dona. Avui en dia costa tot molt més: hi ha menys generositat, la paraula solidaritat està devaluada. L’esforç actual és molt més gran ara que abans”.
Com acompanyem els més joves del moviment
(Pepe Baena) «Acompanyar els i les militants de les noves generacions d’ACO. Un repte per tot el moviment.» Aquest va ser el títol i la temàtica que vam abordar a les Jornades de consiliaris de l'ACO el 22-23 de febrer passats a la Casa d’Espiritualitat de Betània (Cornellà de Llobregat). Vam participar unes 24 persones i també ens va acompanyar en algun moment el bisbe Sergi Gordo. Aquí podeu consultar algunes fotografies de les Jornades. Vam treballar amb l'esquema de la Revisió de Vida i també vam fer un treball per grups amb les preguntes: A què ens hem de convertir com a consiliaris en el nostre acompanyament en els grups, zones, comissions, moviment en general? Quines crides de Jesús, com a col·lectiu de consiliaris, tenim en referència a les demandes dels militants més joves en el conjunt del moviment? Quins elements, accents hem d’aprofundir com a consiliaris? Vam partir del veure —amb els testimonis del Vicente Araque, del Pere Pérez i del Rafa Míguez—, del jutjar —amb l'aportació d’en Pep Soler— i com a actuar van sortir aquests reptes (oberts a un actuar més concret que s’ha de desenvolupar en els equips de consiliaris i en el moviment en general): Cuidar i acompanyar la iniciació dels nous consiliaris (preveres i laics) Acompanyar per aprofundir la pertinença de l’Església per part dels i les militants tenint en compte la diversitat que hi ha. Anar més enllà amb els mitjans que té el moviment (revisió de vida, estudi d’evangeli, quadern de vida, pla de curs…). Per tant, ha d’haver sempre una renovació, formació, creativitat a l’hora de detectar Jesús a la vida i no quedar-se enquadrat en la forma i el mètode dels mitjans. Per exemple, és pot una revisió de vida correctament a nivell de metodologia seguint els passos pertinents i precària a nivell de esperit i conversió. Confiar més l’acció de l’Esperit i no quedar-se només en els esforços humans del nostre acompanyament. Això significa invocar, a cada reunió, acció, pregària… a l’Esperit Sant. Donar importància al testimoni de fe davant aquesta vida diversa, atrafegada… Requereix saber llegir la vida, potenciar la pregària del dia al dia. Tenir en compte les actituds que la i el consiliari ha de conrear: observar, pregar, escoltar, respectar Acompanyar les diverses demandes dels i les mateixes militants: Treballar el concepte de la classe obrera Aprofundir en la qüestió de l’espiritualitat i valorar tot el que vingui d’altres àmbits, experiències Aprofundir la qüestió de la celebració de la fe Treballar la pertinença a l’ACO distingint l’esperit del moviment de l’organització. I també ajudar a fer procés de la pertinença només al grup cap a la pertinença també al moviment des de l’experiència interior dels militants Treballar l’organització de l’ACO perquè sigui més flexible Reflexionar sobre la paraula militància i tot el vocabulari propi del moviment
L’encontre de les tradicions espirituals en la visita del Papa al Marroc
«És obvi que el Papa ve al Marroc per als cristians que aquí vivim; però no crec equivocar-me si dic que ve també i sobretot per al poble marroquí, que aquí ens acull com a germans.» Davant la visita al Marroc del papa Francesc els propers dies 30 i 31 de març, el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo ha adreçat una carta circular que posa l’accent «en la crida als cristians i musulmans a treballar per la pau, a obrar segons justícia, a ser solidaris amb els altres, a promoure la llibertat de tots.» En la missiva també hi ha una atenció específica «als últims dels últims, els migrants.» Podeu consultar la carta a l’enllaç. Igualment, relacionat amb el significat profund de les tradicions espirituals, us compartim aquest article del jesuïta, Javier Melloni: Presente y futuro de las tradiciones espirituales La primera cuestión es acercarnos a la palabra tradición. Tradición significa transmitir. Transmitir no es repetir. Tampoco es inventar. Está entre ambas cosas. Sería “recrear”, pero recrear a partir de lo que se ha recibido. Toda transmisión tiene al menos cuatro tiempos. El primero es la recepción. Lo que nos llega a través de la tradición es como una antorcha que ha pasado de mano en mano. Ese fuego ha sido prendido antes y viene de muy lejos. Recogemos la llama que nos llega de las generaciones precedentes. El segundo momento es asimilar lo que estamos recibiendo. Eso requiere toda una vida y además hay diferentes capas de asimilación y de sedimentación. Sólo si hacemos nuestro lo que hemos recibido podemos recrear, lo cual no es inventar ni improvisar. Ese es el tercer paso: una recreación, aportar algo nuevo que no existía todavía, como germina una semilla de un fruto que pendía de una rama antigua. El talle, las hojas y sus flores son nuevas, no repetidas. Finalmente está la transmisión: el nuevo árbol genera sus propias semillas para que prosiga la vida. Lo recibido se traspasa a través de la asimilación y recreación que se ha producido al convertirlo en vida en uno mismo. Pertenecer a una tradición comporta, pues, la responsabilidad de transmitir con fidelidad y a la vez con creatividad lo que se ha recibido. No solo se trata de una responsabilidad, sino también de un deseo y de una convicción: que lo que ha sido depositado en las propias manos merece ser traspasado.
Sense sostre digne, no és possible una vida digna
«Dues són les realitats més preocupants, els joves triguen més a emancipar-se i moltes famílies continuen perdent l'habitatge per la impossibilitat de poder pagar el seu cost.» Aquestes són algunes de les observacions que podem llegir a l’article «Un techo digno» del coordinador de l’ACO, Joaquim Villanueva, i que es publica en el butlletí Infor del mes de febrer de l’MMTC. «Davant d'aquesta situació d'injustícia, nosaltres com a moviment catòlic i obrer hem de ser capaços de denunciar-la amb claredat i coratge, som conscients que sense un sostre digne no és possible una vida digna, i alhora saber acollir i acompanyar els col·lectius i a les persones que es troben en aquesta situació de vulnerabilitat amb humilitat i esperança a la llum del missatge de l'evangeli. Hem de ser una veu de l'Església.» Podeu llegir l’article a la P. 7 del butlletí a l’enllaç. Igualment, també s’ha publicat a la revista Témoignage del gener-febrer de l'ACO de França un article sobre l’ACO. Aquí teniu el text traduït al català.
El Comitè Permanent visita el cardenal-arquebisbe Omella
Com és habitual, el febrer passat una representació nodrida del Comitè Permanent va visitar l’arquebisbe de l’arxidiòcesi de Barcelona, el cardenal Omella. Va ser una entrevista cordial en la que es van poder presentar el nou president de l’ACO, Santi Boza i el nou consiliari general de l’ACO, Pepe Baena, així com la línia prioritària que tenim per aquest curs, la iniciació. Es va subratllar el treball en xarxa que es fa en el marc de la Pastoral Obrera amb els diferents moviments, i Omella va observar que moments com l’actual, en què el cristianisme ha deixat de ser una opció majoritària, «són una oportunitat per a la comunió entre els diferents moviments i sensibilitats que hi ha a l’Església, per conèixer-nos millor.» En el diàleg també es va remarcar que al darrer Comitè General s’ha fet una proposta de Pla de formació per al moviment i que un dels aspectes que tindrà rellevància és conèixer millor la Doctrina Social de l’Església. En aquest sentit, el cardenal va recomanar el document Docat, una guia d’estudi per conèixer de manera molt didàctica la DSI. Per últim, també es va compartir amb Omella el treball que s’està fent en diferents diòcesis per tal que el moviment sigui reconegut (en aquests moments ho està en sis) i la previsió que properament ho estigui a la Pastoral Obrera d’Espanya.
Un 8 de març per deconstruir l’androcentrisme
«Des de la Pastoral Obrera de Catalunya volem reivindicar un model d’Església feminista on hi hagi els mateixos drets, tracte i oportunitats entre homes i dones.» Al manifest del Dia de la Dona d’enguany els moviments que formem part de la Pastoral Obrera de Catalunya fem èmfasi en el tractament que es fa de la dona en el si de l’Església i «lamentem la presència del patriarcat, la verticalitat del sistema eclesiàstic i les nul·les oportunitats de les dones per arribar a assumir qualsevol responsabilitat.» Per revertir aquesta situació la proposta que fem és «una Església assembleària i transparent on les dones també puguem accedir a qualsevol responsabilitat, inclòs el diaconat o el sacerdoci, on totes les veus comptin sense importar el seu gènere i es penalitzi durament qualsevol abús de poder.» En el mateix manifest també hi ha la invitació «a la reflexió personal, i en grup, dels micromasclismes que alimentem a diari. No vulguem canviar el món, canviem nosaltres, que som qui l’habitem; i construïm les realitats en les què vivim.» La Pastoral Obrera de Catalunya també fa èmfasi en els àmbits de l’educació, la justícia, la salut i el laboral: «Reconeixem i denunciem l'impacte patològic que exerceix sobre les nostres vides la desigualtat estructural del sistema patriarcal i capitalista.» Podeu llegir el manifest a l’enllaç. Igualment, l’ACO, com a membre del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, també s’han adherit al manifest que podeu llegir a l’enllaç i que ha estat escrit pel Moviment Obrer Coreà. En aquest enllaç o bé a l'agenda del web podeu consultar alguns actes relacionats amb aquesta diada i que organitzem des de diverses diòcesis i zones.
