Quatre anys com a consiliari general junt al pou d’aigua viva
Com ha passat el temps! Quatre cursos com a consiliari general acompanyant persones, militants i consiliaris a l’ACO. Un acompanyament que s’ha anat concretant amb el pas del temps amb Crist de veritable Company de camí. Més d’una vegada m’ha hagut d’esperar al costat d’un pou per entrar en diàleg amb mi en moments delicats: marxa prematura del coordinador general que ens va portar a fer una revisió de vida per actuar a la llum de l’Evangeli, dificultat de trobar relleu de presidenta i d’altres responsabilitats de militants i consiliaris, protagonisme imprevist de la pandèmia de covid que ens ha canviat la vida i el funcionament del moviment, envelliment i mort de consiliaris referents que ens han fet plantejar-nos seriosament la memòria històrica (darrerament la mort del ben estimat Tano Casacuberta), sensació de pària i indocumentat davant els bisbes per no tenir un nomenament episcopal com a consiliari d’un moviment d’Església, mort inesperada del company sentimental de la coordinadora general que ens ha deixat amb una bretxa de dolor i de coratge per a tirar cap endavant… En aquest pou d’aigua compartida s’han anat parant persones amb els seus noms i cognoms que han deixat escrit en el meu quadern de vida de consiliari capellà. Jesús havia de travessar Samaria. Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: “Dona’m aigua.” Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. (Joan 4,4-8) Abans m’havia deixat el testimoni Josep Jiménez Montejo com consiliari general per dedicar-se a l’acompanyament del Moviment Europeu de Treballadors Cristians al costat de tantes tasques com tenia. Continuava donant el millor del seu carisma de prevere en el món obrer. També jo he hagut de compaginar la meva responsabilitat d’ACO amb altres feines pastorals i familiars: rector de la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bellavista i de la parròquia de Santa Coloma de Marata, consiliari del MIJAC de Bellavista i de la JOC del Vallès, consiliari de tres grups de ACO, consiliari de zona de ACO del Vallès Oriental, responsable d’un grup del Pradó i fill d’un pare amb demència senil i germà d’un divorciat amb problemes afegits. No m’estranya que Jesús es detingués per a descansar i demanés aigua a una dona samaritana sense importar-li que no fos jueva. Necessitem demanar aigua als altres sense posar etiquetes per entrar en diàleg humà i diví. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: “Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que soc samaritana?” Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: “Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dona’m aigua", ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva.” (Joan 4,9-10) Possiblement he volgut apaivagar aquesta set sense assaborir prou aquesta aigua tan especial posant-me impediments o aferrant-me a experiències passades amb altres moviments. Perquè no és el mateix acompanyar moviments de nens i de joves que d’adults. Així vaig haver de realitzar aquest procés pertinent. He hagut de fer-me meu el servei de consiliari general d’ACO amb les meves qualitats i limitacions, les meves renúncies i els meus aprenentatges com la samaritana de l’evangeli. La dona li diu: “Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. Que potser ets més gran que no pas ell?”. Jesús li respongué: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna.” Li diu la dona: “Senyor, dona’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.” Ell li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna.” La dona li contesta: “No en tinc, de marit.” Li diu Jesús: “Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.” (Joan 4,11-18) Voldria deixar constància que hi ha hagut molts espais en aquest camí de quatre anys o cursos que he pogut beure d’aquesta aigua que no s’acaba. Sí, he pogut viure moments i espais per afirmar que l’ACO amb Jesús de Natzaret pot oferir aigua viva. Voldria recordar algunes experiències d’aigua viva que m’han anat calmant aquesta set que em produïa pel fet de caminar, a vegades sol i d’altres, acompanyat, com a consiliari general: el mateix comitè permanent amb les oracions inicials i el compartir les nostres vides personals sense deixarnos portar per la fredor de la feina pastoral del moviment; el comitè general on he percebut discretament que ha anat dibuixant la seva diversitat des de la petitesa en una família anomenada ACO; l’equip de consiliaris i consiliàries (general, zona, diocesà), que any rere any ens hem anat reunint per a fer pinya en l’acompanyament des de la humilitat i l’amor fratern; el grup del curs de formació de consiliaris i consiliàries laiques que em feien obrirme a nous reptes des de la bíblia, la teologia, l’acció…; l’equip de treball per a elaborar propostes de documents per al Consell General que em feia aprofundir en què, més enllà de les normes i la lletra petita, hi ha un Esperit que vol donar vida al moviment; les trobades més personals i íntimes amb diferents militants, responsables, consiliaris i consiliàries que han estat gratificants perquè m’he sentit un consiliari de les distàncies curtes en les relacions humanes impregnades de fecunditat i no de
El conte d’algú, de ningú, de tothom i de qualsevol
El consiliari general, Pepe Baena, ens comparteix aquest conte per animar que hagi relleus de les responsabilitats al moviment: Aquesta és la història de quatre persones anomenades: TOTHOM, ALGÚ, QUALSEVOL i NINGÚ. Hi havia una tasca important que calia realitzar i TOTHOM estava segur que ALGÚ la faria. QUALSEVOL podia fer-la, però NINGÚ la va fer. Per això, ALGÚ es va molestar, perquè aquesta era una feina molt important a fer de TOTHOM. Llavors, TOTHOM va pensar que QUALSEVOL podia fer-la, però NINGÚ va pensar que TOTHOM no l'havia fet. Finalment, TOTHOM va culpar ALGÚ quan NINGÚ va fer el que QUALSEVOL podia haver fet.
Paraules d’amor d’un capellà d’estar per casa
Per començar, és sa compartir que també els capellans ens enamorem una vegada i una altra. En aquests 25 anys he tingut l'oportunitat de descobrir en Crist aquest amor arrelat a la vida de cada dia amb tot tipus de gent: d'Església plural, del carrer i del camp, de frontera, d’infants protagonistes, de joves rebels, d'adults compromesos, d'ancians guerrers, de pobres que fan olor a dignitat, de presos alliberats, de dones empoderades, dels i les que encara estan per conèixer… Abans, de jove, vaig tenir experiències d'amor amb noies que resten en el meu cor al costat de tantes persones que m'han ajudat a fer-me fort en l'amor fratern. Des de les paraules de Jesús “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills…” (Lc 10,21) de la meva ordenació d'abril de 1997 fins les viscudes d'ara, abril de 2022, “que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 13,34), hi ha hagut un procés de maduració per dins i per fora. Com a prevere diocesà ho he gaudit en la centralitat de Crist i en l'evangelització dels i les pobres sent capellà de l'Associació de preveres del Pradó fundat pel beat Antoine Chevrier. Sí. Jesucrist i només Ell ho és tot, ha estat l'estrofa del poema d'amor que he anat recitant sense cansar-me. Per això, continua sent Ell el que em mou per fer del meu ministeri un diàleg d'amor amb els necessitats i les necessitades dels diversos mons en un mateix Món. Perquè siguin protagonistes actius, i no objectes d'una pastoral de la llauna de conserves, i sí la de l'ampolla de perfum trencada. Avui amb vosaltres, en aquest ambient de germanor, dono gràcies a Déu Amor Trinitari i a l’Amorosa Mare de Déu en totes les seves advocacions pensant en tants homes i tantes dones, grups, moviments apostòlics, parròquies que acompanyo. I continuo demanant, des del servei evangèlic del davantal, perquè l'Església que formem part no perdi mai la riquesa de ser pobra amb els i les pobres del món. Pepe Baena Iniesta
«El último regalo», una gran peli per formar-nos per dins i per fora
(Pepe Baena, consiliari general) La pel·lícula «El último regalo» (Estats Units, 2006), del director Michael O. Sajbel, és molt suggerent i provocadora davant una societat materialista i consumista. Ens pot ajudar molt a la nostra formació integral, tant per dins com per fora, per valorar el que és essencial a la vida com a ens diu el nostre amic Jesucrist: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa (Lc 10, 41). La trama se centra en Howard Red Stevens, un home de negocis milionari que després de morir deixa una gran part de la seva fortuna al seu ressentit nét anomenat Jason, un jove solitari i irresponsable que no valora el valor del treball ni el significat de guanyar béns honradament. En Jason, com a hereu de la fortuna del seu avi, se li assigna completar 12 tasques que, mica en mica, li faran comprendre el valor del ben guanyat i també deixaran en ell una lliçó de vida coneguda com a regal per cada tasca realitzada. Durant aquest camí d'aprenentatge, amb les seves llums i ombres, en Jason perdrà tot el que posseeix perquè així comenci a valorar el cost dels béns. També es farà amic de l'Emily, una nena petita que li diu les coses sense pèls a la llengua, i la seva mare Alexia, una amistosa dona que es troba lluitant contra problemes econòmics i la leucèmia que pateix la seva filla. Tot això comença a generar un canvi en Jason. Comprendrà que té el potencial suficient per a convertir-se en un home especial per a les persones no encegades pels diners. Fins i tot, dedicarà la seva fortuna per a fer realitat les necessitats d'altres persones. Per fi, arribarà a descobrir quina és la principal lliçó, el darrer regal, que el seu avi li ha pogut deixar juntament amb l'herència. Durant la pel·lícula, en Jason rep els següents regals, que ha d'aconseguir un darrere l'altre per poder avançar: del treball, dels amics, dels diners, d'aprendre, dels problemes, de la família, del riure, dels somnis, del donar, de la gratitud, d'un dia i de l'amor. Us animo a que la pugueu veure perquè gaudireu de valent. La teniu a l’enllaç.
La formació permanent també a l’ACO
La formació permanent, a l'ACO en particular i a l'Església en general, es pot entendre, partint del que diu Amedeo Cencini, com la disponibilidad constant per aprendre que s'expressa en una sèrie d'activitats ordinàries, i després també extraordinàries, de vigilància i discerniment, d'ascesi i oració, d'estudi i servei, de verificació personal i comunitària… que ajuden contínuament a madurar en la identitat creient i en la fidelitat creativa a la pròpia vocació en les diverses circumstàncies i fases de la vida. És, per tant, un procés que allarga en el temps la formació inicial i el camí de conversió contínua. Podríem dir en síntesi amb Amedeo Cencini que la formació permanent és i constitueix el nucli central d'un cert camí de renovació de la vida religiosa en el pla personal i en el comunitari, a nivell de servei i d'expressió del propi carisma; que aquesta formació no consisteix essencialment en cursos i trobades extraordinaris, sinó que segueix el ritme dels dies i les ocupacions ordinàries, dels mesos i els anys; que la formació permanent és sobretot intervenció de Déu en nosaltres, i no tasca o esforç de la persona. Ve a ser, en definitiva, viure en disposició de deixar-se treballar pel Senyor perquè ell ens modeli i conformi a la seva imatge, i recreï així en nosaltres una criatura nova. Aquest és l'objectiu de la formació permanent i aquesta és alhora la tasca. Per això, la formació abarca tota la vida; no acaba mai. Es consuma en la trobada definitiva amb Déu en la vida eterna. Així, i a manera d'exemple, ja l'Exhortació apostòlica de Joan Pau II «Christifideles Laici» afirmava el 1988 que la formació dels fidels laics s'ha de col·locar entre les prioritats de la diòcesi i s'ha d'incloure entre els programes de acció pastoral, de manera que tots els esforços de la comunitat concorrin a aquest fi. Es reafirma aquesta asseveració quan s'adverteix que no es tracta només de saber el que Déu vol de nosaltres, sinó que cal fer el que Déu vol. I es conclou dient que per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu cal ser capaç i fer-se cada vegada més capaç. En aquesta dinàmica de formació adquireixen importància els elements personals i comunitaris que configuren la nostra vida: les experiències positives i les negatives, la posada en comú de l'oració, les vivències espirituals que compartim, el discerniment comunitari, el projecte comunitari, la correcció fraterna, la revisió de vida, l'estudi d'evangeli, els exercicis espirituals, la pregària, la celebració dels sagraments, el servei concret vers i amb els pobres, el temps d'oci que gaudim… És com si la vida tota estigués esquitxada d'innombrables ocasions formatives que ens ajuden a madurar i a ser capaços de millorar contínuament, que sostenen alta la tensió saludable del creixement i que conserven desperta la capacitat per apreciar les novetats i la bellesa de la vida a la llum de la Paraula de Déu. Resulta llavors decisiu per a tota comunitat (parròquia, moviment eclesial, grup, col·lectiu…) i per a tot cristià/na definir amb detall un projecte de formació permanent l'objectiu prioritari del qual sigui acompanyar a cadascun/a amb un programa que abasti tota la seva existència. Cap cristià/na ha de sentir-se sol/a i abandonat/da pel que fa al seu creixement humà i espiritual. Cap fase de la vida pot considerar-se neutra o sense problemes particulars. El temps que a cada militant cristià li ha tocat viure mai s'ha de posar entre parèntesis pel desig de futur o per la nostàlgia del passat. Cap temps ha de sostreure's al seu propi ritme; a cap temps se li pot forçar a ser un altre. I sempre des de la missió apostòlica que està cridat a realitzar com, en el nostre cas, evangelitzar el món obrer. Dimensions a conrear en la formació permanent Formació humana i per a la vida fraterna Formació espiritual Formació apostòlica Formació cultural, tècnica i professional Formació del propi moviment ACO
Somio un món aquí i ara. Us hi apunteu?
[Paraules pronunciades pel consiliari general de l'ACO, Pepe Baena, en la gala Vallesà de l'any, on ha resultat finalista, el 3/05/2019] Davant tantes persones diverses i plurals en aquest Centre Cultural de Vilanova del Vallès, em surten unes paraules de somni a partir de la nostra tasca humil de Càritas de la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bellavista. Paraules amb regust de somni amb el meu amic Jesucrist, de qui en aquests dies els cristians celebrem el seu pas de la mort a la vida: Somio un món on els infants puguin aprendre amb el cor que la vida és tota una assignatura d’amor, i no caiguin en una educació útil només per ser els millors preparats per un sistema del capital i no per una terra de tots els éssers humans. Somio un món on els joves puguin treure’s l’etiqueta de que són el futur, per començar a formar part de la construcció del present ple de vida i creativitat, tenint en compte els ancians com a memòria històrica que no té principi ni fi. Somio un món on les dones i els homes puguin descobrir que la complementarietat no està en la diferència sexual, sinó en la comunió de dues llibertats que dialoguen en l’abraçada i en la mirada cap un mateix horitzó. Somio un món on els més pobres puguin aixecar-se de valent per cridar, amb un somriure de bat a bat, que ja no hi ha poderosos ni febles, sinó persones que practiquen el compartir tot allò que els falta als altres. Somio un món on els refugiats i emigrants puguin gaudir de la terra, sense fronteres ni murs, perquè ja no es mira el territori com una propietat a defensar, sinó que es viu el cor de cadascú com a patrimoni de la humanitat. Somio un món on els malalts puguin ser guarits per petons, abraçades, somriures i cants d’amor i no per medicaments sintètics que són fabricats per omplir els comptes bancaris d’uns quants malalts pel càncer dels diners. Somio un món on els qui estan dormint al carrer viuen en habitacions comunicades amb finestres de comprensió i portes d’estimació, perquè ja els carrers i les places de qualsevol ciutat i poble han esdevingut una gran casa acollidora per tothom. Somio un món on els i les batlles del Vallès Oriental, i tots el qui governen a tot arreu, puguin expressar que servir al poble és un honor per construir entre tots i totes municipis plens de benestar, pau i fraternitat, i no sigui l’oportunitat per omplir-se les butxaques al so de l’egoisme i de la corrupció. Somio un món on el dia d’avui no és una gran gala del premi per un vallesà o una vallesana de l'any, sinó que és la festa d’una societat agermanada per l’amor entre totes les persones de qualsevol procedència, color, religió, tendència sexual, cultura, llengua… Somio un món aquí i ara. Us hi apunteu? »Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Quan jo renovaré la vida d'aquest poble, en el país de Judà i per les seves ciutats encara tornaran a dir: "Que el Senyor et beneeixi, seu de justícia, muntanya santa!" Al seu entorn hi habitaran els de Judà en les seves ciutats, els pagesos i els qui transhumen amb els ramats. Saciaré tots els qui defalleixen, satisfaré els qui pateixen d'escassetat. Davant d'això diran: "Em desvetllo i veig que és realitat el meu dolç somni." (Jeremies 31,23-26) Moltes gràcies per tot!!! Pepe Baena Iniesta
