“El turisme massiu és la coartada de l’economia criminal”
Mitja tarda, dia de Sant Jordi enmig de la Rambla. Itziar González Virós (Barcelona, 1967) arriba amb retard, ve d’Olot on l’ha portat el seu nou projecte professional: la rehabilitació del nucli antic de la capital de la Garrotxa. De seguida es posa en solfa. Tot i que en principi es deixa fer fotografies a contracor, després ens atén pacientment al fons d’un restaurant on la coneixen i li deixen una taula perquè parlem una estona. Tot, a “casa seva”, al districte de Ciutat Vella de Barcelona, on ha viscut gairebé tota la vida i d’on va ser regidora (2007-2010) fins que va dimitir abans d’acabar el mandat en destapar i denunciar un cas de corrupció funcionarial.
D’abans i després d’aquesta curta etapa de política institucional, té un llarg currículum i bagatge d’activisme i professional en diferents llocs i projectes que la fan definir-se com a arquitecta social. La seva vocació d’arquitecta social devia començar just en acabar la carrera d’arquitectura quan va fer “un jurament hipocràtic” que mai faria obra nova. Jurament fet en els anys d’ebullició constructiva que vivia la ciutat de Barcelona els anys previs als Jocs Olímpics de 1992.
Explica’ns, per començar, què és això que anomenes arquitectura social.
És tornar a dotar l’urbanisme de tot allò que cal perquè les persones generin vincles entre elles en els seus espais, en els seus barris, en les seves ciutats. He anat desenvolupant una metodologia i he anat col·laborant amb diferents agents institucionals i socials que em demanaven processos de deliberació i mediació entre les parts. Donat que tinc experiència de veïna, d’activista, de tècnica municipal i de regidora, conec una mica totes les casuístiques i m’és fàcil “empatitzar” amb totes les parts. Faig com de mediadora entre agents diversos. Miro de generar projectes comunitaris, i a vegades faig de reforç en temes de qualitat democràtica i participació amb diferents ajuntaments.
Treballes sola o en equip?
Sola, però quan vaig als llocs ─he treballat a Euskadi, al Priorat, a França, a Suïssa…─, miro de crear un equip amb la gent jove d’allà, faig planter. Sempre em comparo amb aquells artesans de l’edat mitjana que eren experts a fer vitralls, estaven a Tolosa, després anaven a la catedral de Girona, després a Barcelona i treballaven compartint els seus coneixements amb la gent dels llocs.
I ara estàs a Olot…
Sí, però no hi he anat com un arquitecte que va a fer obres, sinó com un arquitecte que va a refer la comunitat, perquè conjuntament, privats, Administració i societat en general, veïns, entitats, defensin el nucli antic com un bé comú. Si no hi ha la comunitat que el reivindica, no es pot fer la feina bé. He anat a viure allà, a una altra ciutat vella.
Dius que les ciutats han de bategar al ritme de la gent, a Barcelona passa això?
A Barcelona hi ha petits espais molt autèntics que resisteixen, però és veritat que la realitat global i sobretot la del mercat immobiliari han impedit que aquesta ciutat es pugui conjugar en primera persona.
Fa la sensació que el diagnòstic és clar, gentrificació, massificació turística…, però no es toquen o no es volen tocar les tecles de fer canvis.
A veure, hi ha dos fenòmens. Un és la gentrificació; l’altre, la turistització. La turistització és pitjor que la gentrificació, perquè amb la gentrificació, tot i que és la substitució de població de classes populars d’un lloc per la de classes més benestants, segueixen vivint-hi persones. Per tant, hi ha esperança. Però la turistització és realment letal, perquè bàsicament el que fa és garantir que en un territori no hi hagi cap veí i, per tant, no hi hagi vida política.
La turistització funciona de la manera següent: buidem un territori de veïns i hi instal·lem un dispositiu d’oci per a persones que van i venen. D’alguna manera convertim les ciutats en contenidors. Els pisos són fixos, la part material, són el contenidor, i la càrrega canvia tota l’estona.
I és un gran negoci…
Sí, la turistització és el gran negoci perquè permet que l’economia blanquegi capital amb el parc immobiliari, la droga, el tràfic de persones…, i tot plegat en una marea de turisme queda ben justificat. Hi ha molta gent que consumeix coses i, per tant, tu pots obrir negocis que no són realment negocis, que no tenen realitats o no hi viu ningú i pots anar blanquejant.
Sempre dic que el turisme massiu és la coartada de l’economia criminal. Això és la veritable economia que està funcionant en molts llocs d’Europa i, malauradament, també a Barcelona.
Es poden fer coses per revertir la situació?
Quan vaig guanyar el concurs de rehabilitació de la Rambla juntament amb l’UTE KmZERO, professionals de Ciutat Vella, vam proposar una solució per a la gentrificació. Vam dir que cada vegada que l’Ajuntament urbanitzés o millorés un espai públic, escripturés en el registre de la propietat una afectació.
Has de dir al privat a qui es millora el valor urbanístic del seu edifici, que com que aquesta millora l’hem produït amb rendes públiques, l’hem de recuperar.
Tu pots inscriure les finques que són contigües a l’espai millorat i posar-los una afectació, que vol dir, vostè si s’ho ven, la diferència de preu ens la dona, i si no s’ho ven i ens vol retornar això, posi-ho quinze anys de lloguer a tal preu i considerarem que està fent un retorn social.
Hi ha maneres per cooperar amb el privat i fer-lo sensible, que no pot ser simplement una actitud d’extractivisme i que una ciutat com tot ecosistema necessita ser circular.
Per tant, el que no pot ser és que les rendes dels que hi vivim, les rendes públiques, es portin a les privades i que les privades no facin un retorn social.
Tot passa perquè els que manen tinguin voluntat política de fer canvis?
Tot passa perquè el polític deixi de practicar la política clientelar i de favoritismes i es posi realment al servei dels contribuents i de la ciutadania, indistintament del que votem. Hi ha gent que està més interessada en el poder i tots els càrrecs i tota l’economia que se’ls genera de tràfic d’influències que realment fer un veritable servei públic.
Per tant, tu deus estar molt convençuda d’aquella frase que diu que si tu no fas política te la fan?
Jo considero que els partits polítics no estan fent política i estan massa interessats en qüestions del poder. La intuïció de la proposta que vam fer el 2012 d’un Parlament Ciutadà és que hem de complementar el poder delegat, amb un altre poder ciutadà fiscalitzant, que controli i impulsi els observatoris ciutadans, i que es publiquin les dades…
La ciutadania s’està adonant que no és que li facin la política, és que els diners que està aportant a través de les seves contribucions al comú, van a coses que són totalment antisocials.
No pot ser, per exemple, que els plecs de condicions per als serveis a les llars, a persones sense sostre, a les residències de gent gran, etc., les guanyi l’empresa del Florentino Pérez. «Ah, és que són les normes, és que això es fa així…» Doncs canvia els plecs de condicions!
Un altre exemple, com podem concebre que acompanyem els menors immigrants fins als 18 anys, i a partir dels 18 passem i els deixem al carrer? S’ha de ser psicòpata com a Administració, perquè, «escolta, és la mateixa persona». «Ah, no, administrativament ha canviat el seu rang.» Com que administrativament? És una persona.
Em crida molt l’atenció com el polític s’inhibeix de les accions realment transformadores i considera que l’Administració és com una realitat en què ells només poden entrar per corrompre-la i no pas per transformar-la.
Però ara els ajuntament ja fan consells de barri, pressupostos participatius…
La democràcia formal té els seus rituals. Primer eren rituals més dels cacics, del poder unipersonal de l’amo i després de l’alcalde. Amb el temps i la democràcia els ciutadans semblava que delegaven en els representants dels partits. Ara, darrerament, sembla que es fa espai a la representació ciutadana directa i ja hi ha consells ciutadans. Però sempre és una petita obertura formal, mai és intrínsecament cultural, ni alliberadora, ni vinculant! Queda molt de camí per fer!
Parlen de participació, però tu dius cooperació, un esglaó més?
La participació és que algú des de dalt convida a participar un altre. Implica una jerarquia. La cooperació és que jo sense tu no puc fer res. Jo parlo de cooperació perquè l’Administració fa el seu paper, però la ciutadania, si hi estem posant hores i estem cooperant, hem de ser reconeguts i tenim els mateixos drets per definir les actuacions d’interès general. És a dir, el resultat no pot ser només consultiu. Escolta, jo hi estic posant hores. Què en rebo jo, d’això? Per tant, jo crec que el salt i l’aprofundiment en la democràcia directa s’ha de fer.
És posar en el centre les persones?
El model és que, tinguis el rol que tinguis, miris tothom com a persona; si tens davant un polític, mira’l com a persona, no com a representant d’un partit; si tens un tècnic, no el miris com un funcionari que t’ha de fer unes hores, mira’l com una persona que l’has de motivar, que l’has de formar, has de vetllar per ell, has de cuidar. És una persona, no és una màquina. Un veí és una persona, tothom…
El més infernal són aquests fons voltors que són impersonals. És al món de la borsa, de l’especulació, que no hi ha persones.
Però en tots els altres àmbits, sigui una empresa privada, sigui inclús un gran tenidor, si hi ha una persona, podem fer política. Podem fer, podem construir, ens podem aproximar.
Si hi ha persones, hi ha esperança. Si decidim que les administracions funcionen com màquines cegues, si decidim que el món financer mana, si ho fem abstracte, si ho deshumanitzem, aleshores estem perduts.
I jo em temo que els partits polítics estan deshumanitzant-se per maquinàries partidàries que tenen unes quotes, uns ingressos, uns espais d’influència, que els permeten tenir més poder. És una maquinària infernal, no és humana.
Per tant, jo et dic, hi ha vida política si hi ha persones.
Parlant de política, quan eres regidora del districte de Ciutat Vella vas alertar d’un cas de corrupció en l’atorgament de llicències per a pisos turístics pel qual van ser condemnades disset persones per diferents delictes. Vas haver de dimitir per falta de suport.
Jo en el moment que dimiteixo m’adono que tinc una gran vocació política en tant que ciutadana, perquè no suporto no fer el que hem vingut a fer els que volem fer això. Jo era molt feliç amb la feina de regidora de Ciutat Vella, la formació d’arquitecte i urbanista em permetia dissenyar coses pràctiques, m’ho estava passant francament bé, però anava amb escorta, estava amenaçada de mort, em van entrar a casa, tot bastant estressant. Al final, la situació era ja molt límit, també sabia entendre que jo era persona no grata, que no m’estaven fent costat. Em va semblar que el més elegant era mostrar la impotència, perquè precisament, perquè hi ha aquest interès en el poder, em sembla rellevant que algú mostri que hi ha alguna cosa més important que el poder, els teus valors de compromís de servei públic. I vaig optar per fer aquesta dimissió molt conscient que no volia anar criticant ningú, sinó d’una forma silent, perquè jo no compartia com es comportaven davant la corrupció i no compartia moltes altres coses.
Fins al cap de tretze anys, ja amb la sentència ferma del cas, a l’Ajuntament de Barcelona no es va fer un acte de reconeixement i es va obrir un expedient per possible rescabalament patrimonial que no va tenir el suport del partit (PSC), que és qui t’havia posat a les seves llistes com a independent.
En el moment del judici, a la persona que em va amenaçar de mort, li vaig rebaixar la quantitat que m’havia d’indemnitzar perquè vaig valorar que la seva acció contra mi era greu, però molt pitjor era com vaig ser tractada per la institució a la qual servia. A mi qui m’hauria de rescabalar de tot el patiment és la institució. I em va semblar que l’Administració havia de fer un gest indemnitzant-me l’any que no vaig treballar ni tenir atur. Jo no volia que les persones em demanessin perdó, jo volia que la institució hagués de reconèixer que s’havia equivocat. Però la institució es corporativista, li costa molt reconèixer que hi havia funcionaris corruptes, prefereix criticar una regidora que denuncia la corrupció que reconèixer que tenia corrupció a dins.
I parlant de corrupció, el 2015 per iniciativa de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, que presideixes, va ser signat per tots els partits del Parlament de Catalunya, excepte el PP, un pacte contra la corrupció. Quin recorregut ha tingut?
Sí, vam fer un pacte social contra la corrupció. El van signar més de setanta entitats. Amb això ens en vam anar al Parlament i vam demanar que aquest pacte el signessin els partits polítics. El van signar tots menys el PP. A partir d’aquí, com que nosaltres, amb la idea del Parlament Ciutadà, havíem confluït amb els polítics i ells estaven creant la comissió parlamentària per analitzar les causes estructurals de la corrupció, se’ns va invitar a anar a la comissió. I aquí per primera vegada vam acostar-nos a fer el parlament ciutadà efectiu, per una banda els partits polítics i per l’altra nosaltres. Vam assistir a tot el procés, vam fer les conclusions, vam fer el resum i vam fer tanta feina que es va acordar que cada dos anys l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció seria el responsable d’organitzar al Parlament una cimera contra la corrupció. Així, cada dos anys ajuntem les entitats, els partits polítics i els òrgans de control i fem un seguiment dels acords que va prendre el Parlament que malauradament és molt ínfim.
Execució minsa, però, a més, el PP, un dels partits més gran i amb més poder de l’Estat espanyol, no té cap problema a no adherir-se a un pacte contra la corrupció.
La corrupció és una paraula que només serveix com a arma de destrucció entre partits. Res més, no té més conseqüències. La defensa de les persones alertadores és zero, no existeix, hi ha molts òrgans que “viuen” institucionalment del tema però, salvant algunes excepcions, en general no funciona. Ningú vol lluitar contra la corrupció, perquè està intrínsecament en el funcionament dels partits polítics.
Llavors, quina via ens queda?
La cultura de la integritat. És a dir, tornar al món de les persones i els valors democràtics reals. No en queda una altra, que és fer formacions en la integritat pública, formar els càrrecs en la integritat pública, ajudar la gent que tingui eines per fiscalitzar els comptes, és a dir, que torni a ser estimulant, millorar, ser millors.
Jo sempre els dic que els que són independentistes, més que demanar que Catalunya s’independitzi, haurien de demanar que a Catalunya s’avancés en valors, en integritat pública, per exemple. Per tant, jo sí que crec que un projecte per a aquest país pot ser lluitar per bastir benestar i justícia social des de la cultura de la integritat i l’arquitectura social. Hem de tornar a fer un pacte social entre els contribuents i les nostres administracions, els que gestionen, perquè s’ha trencat, ningú confia en ningú.
Destacats
“La realitat global i sobretot la del mercat immobiliari ha impedit que Barcelona es pugui conjugar en primera persona”
“La turistització és realment letal, perquè bàsicament el que fa és garantir que en un territori no hi hagi cap veí i, per tant, no hi hagi vida política”
“Els partits no estan fent política i estan massa interessats en el poder”
“La ciutadania s’està adonant que els diners que estan aportant a través de les seves contribucions al comú, van a coses que són totalment antisocials”
“Si hi ha una persona, podem fer política, si la deshumanitzem, estem perduts”
“La corrupció només serveix com a arma de destrucció entre partits”
“Un projecte per a aquest país pot ser lluitar per bastir benestar i justícia social des de la cultura de la integritat i l’arquitectura social”
“El cristianisme és la meva base cultural, jo en tinc la compassió, l’empatia, el valor de les persones, l’esperança”
Complement
“El cristianisme és part de la meva base cultural, ètica i personal”
L’Itziar s’estranya que, sent una revista d’un moviment cristià, no li fem cap pregunta directa sobre aquesta realitat, i és ella que expressa que vol manifestar-se: “El cristianisme és la meva base cultural, jo en tinc la compassió, l’empatia, el valor de les persones, l’esperança. Gràcies al pare i a la mare [Josep Antoni González Casanova, 1935-2021, i Maria Rosa Virós i Galtier, 1935-2010] he tingut aquest acompanyament. Jo dibuixava mentre fèiem la catequesi, puc dir que em vaig fer arquitecte dibuixant l’Evangeli. És part de la meva base cultural, ètica i personal, ho reconec sense cap mena de problema. Ho porto amb molt d’orgull i no me n’avergonyeixo. Soc més espiritual que religiosa, però no reconèixer la meva base cristiana seria no ser honesta ni fer reconeixement del que se m’ha donat en el meu entorn familiar i social.”
