“Déu és allà, ara, aquí, és senzill, a disposició teva i cost zero”
Per: Ton Clapés i Pons
Fotografies: Jordi Esplugas
Després d’una estada de més de cinc anys a Madrid, on ha dirigit la Compañía Nacional de Teatro Clásico, Lluís Homar (Horta, Barcelona 1957) ha tornat a la seva ciutat amb molts projectes, amb l’horitzó d’una retirada de l’escena anunciada per a d’aquí a dos o tres anys i també de la marxa de la ciutat cap al món rural. Per ara, però, no para, i aquesta primavera ha rodat dues pel·lícules, Marfil i Ébano, dirigides per Óscar Pedraza i produïdes per Álex de la Iglesia, i a l’estiu afronta, a l’impressionant teatre romà de Mérida, l’estrena de Memorias de Adriano, de Marguerite Yourcenar, obra amb què posteriorment voltarà per diversos teatres d’Espanya. També ha participat en un documental que Sílvia Munt està fent sobre l’escriptora Mercè Rodoreda.
Més enllà de la seva activitat en el món teatral, Lluís Homar aquests últims mesos ha expressat i explicat la seva experiència de “retrobar Déu”. Començarem per aquí.
Has dit que un llibre et va canviar la vida.
El llibre que em va girar del revés va ser Biografía de la luz, de Pablo d’Ors. Me’l van regalar el dia de l’estrena d’El príncipe constante, de Calderón de la Barca, un personatge que té molta substància, no deixa de ser un místic, en certa manera. I mentre jo representava El príncipe constante, anava llegint aquest llibre, que és una mirada mística sobre els evangelis. I no em podia creure com el llibre em tocava, em parlava, em deia…
Però tu sempre has mantingut un anhel de buscar la transcendència i l’espiritualitat.
Nosaltres som vuit germans, a casa hi havia hagut sempre un esperit religiós molt important, quan tenia catorze o quinze anys el signe meu de rebel·lia va ser deixar d’anar a missa, dir jo no crec, va ser com posicionar-me. Però quan vaig entrar al Teatre Lliure amb dinou anys, tenia com un anhel dins meu. Primer vaig començar fent yuki i katsugen, que eren pràctiques orientals, i després el taitxí, el txikung, el taoisme, el zen… Vull dir que sempre hi havia com una inquietud, una inquietud d’alguna cosa que necessitava ser encarrilada, que necessitava que trobés un camí. Em vaig donar molt de temps, vaig fer també mindfulness, vaig fer retirs de Vipassana amb el mestre budista Dhiravamsa. Tot això m’anava conformant una relació amb mi, amb la vida, i cada vegada anava agafant més espai.
El cop definitiu és Pablo d’Ors i els Amics del Desert?
Pablo em torna a casa, diríem. Em connecta amb el que era la meva arrel, ara hi hagi una realitat molt interreligiosa, que depenent de quina part del món, tothom té la seva manera de manifestar el Déu, de creure els ritus. Però l’important, ja ho diu Ibn Arabí al segle XII, és seguir “la religió de l’amor”, que és allò que ens uneix.
I també t’hi deu ajudar que a la Compañía Nacional de Teatro Clásico aprofundeixes en els autors místics.
El primer que faig quan arribo a Madrid és sant Joan de la Creu. Recordo que començava l’espectacle ─encara no havia llegit el llibre del Pablo, Biografía de la luz─ i en un moment parlàvem del desassossec i de les diferents maneres com l’ésser humà busca d’assossegar-se. I a vegades això és el ioga, el budisme… Però no cal que anem a l’altra punta del món a buscar el remei. Aquí tenim uns místics molt importants, com sant Joan de la Creu, santa Teresa o Miguel de Molinos.
A mi m’agraden molt els místics. El misticisme, justament, el que fa és un nexe d’unió entre totes aquestes sensibilitats religioses, perquè està quasi sempre separat dels dogmes i de les normatives. És un anhel, és com pujar una muntanya per diferents cares per arribar al mateix lloc, perquè hi ha diferents maneres d’arribar-hi. I llavors vaig descobrir quina era la meva.
Reivindiques que els místics no són uns “penjats i sí uns antisistema…”
Són persones que et donen eines concretes perquè ara i aquí tu puguis fer un camí i que puguis, realment, trobar o retrobar un sentit de vida.
És aquesta cosa de l’absolut de Déu. Tu pots llegir sant Joan de la Creu i no et parla de missa, i no et parla de culte, et parla de l’absolut de Déu, el tot, el res. O sigui, t’obre a la dimensió desconeguda, d’una manera radical.
Sant Joan és un místic cristià que aglutina i concentra tota aquesta meva inquietud al llarg de tant temps que venia més manifestada pel taoisme, el zen, el budisme.
Sant Joan va estar dues vegades empresonat pels propis carmelites. La segona vegada és santa Teresa qui l’ajuda a escapar-se. A Miguel de Molinos, els jesuïtes el tenen reclòs deu anys a Roma, perquè són gent que, en certa manera, posen en evidència el despropòsit del que s’ha construït sobre una realitat que és l’essència. Jo també tinc la consciència que des de l’Església s’han fet barbaritats de tota mena. Hi ha una cosa que no puc entendre: una dona no pot ser sacerdot? Hi ha una sèrie de coses que em costa molt de poder encaixar.
En aquest canvi de vida, què fas que no feies?
Una cosa que faig que no feia és anar a l’eucaristia. No sempre és fàcil trobar l’eucaristia que t’hi sentis còmode, perquè també és important la persona que l’oficia. A Madrid ha sigut un lloc molt important per a mi l’església de les trinitàries, on celebra Pedro Huerta. A Barcelona ho he trobat als jesuïtes del carrer Casp.
L’eucaristia és fantàstica. La capacitat que tenim de compartir el pa i el vi i fer present Jesucrist, per mi és un viatge, l’essència de l’eucaristia és brutal. Ens obre un espai… i amb Déu: és allà, ara, aquí, en aquest moment, és senzill, a disposició teva i cost zero.
Bé, en això faig servir paraules de Pablo d’Ors: estem com al final d’una era, que és l’era de la raó, i estem oberts a l’era de la consciència. L’era de la raó ens ha fet fer uns avenços increïbles com a humanitat, però també té les seves limitacions, és com si ens hagués anat esvaint la possibilitat d’obrir-nos a una altra dimensió. I aquesta altra dimensió, per mi, en una eucaristia, es fa molt evident. A partir del moment de combregar, tens la possibilitat d’encarnar i ser això altre. No és com aquesta idea de Déu que és un senyor amb barbes i que decideix què està bé i què no ho està. A mi m’agrada molt aquesta idea que Déu va dipositar una llavor seva en el cor de tots els humans. I és en tothom. Déu és dins de cadascú. Aquesta llavor que tens, la pots fer créixer, la pots alimentar, i si nosaltres ens connectem de llavor a llavor, tenim la possibilitat entre tots de generar, de recrear, de ser part, de ser Déu. I això és com l’erotisme. És una realitat que és al nostre abast, que no costa diners, i que ens permet estar en una dimensió de la vida absolutament sucosa i plena de sentit.
Ho expliques com si fos fàcil, però no ho és…
Perquè vivim en un món que és l’antítesi d’això, perquè tot aquest món de la raó que hem creat ens porta a estar en una realitat de la qual jo me’n sento tot sovint presoner… No sé si presoner és la paraula, però estem enganxats al que tenim, a les emocions, als pensaments.
A mi m’agrada pensar que tot això que és el nostre dia a dia, que donem com a realitat, és part de la il·lusió, que la Realitat en majúscula té a veure amb aquesta altra dimensió.
Llavors aquí s’obre una possibilitat de vida que per mi s’ha fet molt atractiva, perquè no té a veure amb el que tens sinó amb el que ets. M’agrada molt aquesta idea del pelegrinatge al ser. Emprendre el camí cap a la teva essència. I això és un camí de vida. Perquè en aquest camí… anar a Déu és anar a tu. O sigui, a l’autoconeixement. I amb tot el que això comporta.
Fas més d’una hora i mitja de meditació diària, participes activament en els seminaris i trobades dels Amics del Desert.
Això és com un entrenament, és anar practicant, anar practicant, anar practicant, i ja fa molts anys que medito poc o molt, però d’una manera així regular fa deu anys. Ja forma part del meu aliment, ho necessito.
I una cosa que també és molt important com a pràctica ─perquè, vulguis o no, portem tant a dintre el fet que allò que fas és en benefici teu─ és que meditar té una part per mi molt útil, que és practicar per oferir. Aquella estona que hi dediques no és pel teu benestar, sinó que és perquè tu t’entrenes a donar. Al final el que és més important és revisar cada vegada, quan t’hi poses, si has meditat per tu o has meditat per donar. Meditar per res, meditar per oferir-ho. A Déu, a l’infinit, als éssers humans, i aquí moltes vegades m’adono que ho faig per mi.
Passem al teatre. Tots els papers que fas són com un vestit que et poses quan toca i després el deixes, o alguns deixen pòsit?
De mal rotllo em venen dos personatges. L’un és el Coriolà de Shakespeare, que era un personatge que es definia a si mateix com un senyor, l’absolut, i jo hi tenia una mala relació; ell em mirava a mi i em deia tu no ets l’actor per fer de mi; i jo li deia i tu m’interesses ben poc; perquè sempre m’agrada ─ho intento d’una manera o d’una altra─ enamorar-me del personatge que faig.
L’altre que també em va costar molt va ser quan vaig fer la pel·lícula de Montxo Armendáriz No tengas miedo, sobre els abusos dintre de la família i jo feia de pare abusador. Vaig estar un any i mig preparant aquest personatge. I quan estava al rodatge tenia la sensació que la gent em mirava com… Em sentia com si jo mateix estigués brut.
Però era tant la consciència d’estar servint a una temàtica tan necessària de divulgar, que el fet de tenir consciència que jo hi estava contribuint, encara que em tocava fer el paper més desagradable, això em compensava i em donava sentit.
Ara que s’ha tornat a parlar de l’Estatut de l’artista han sortit algunes dades com que el 52% dels actors i actrius han de compatibilitzar el teatre amb altres feines.
Sí, hi ha una quantitat d’atur increïble. La meva experiència, però, és que no he parat i tinc seixanta-set anys. Només vaig tenir un moment de parada que no va arribar a mig any.
I una altra dada, només el 23% supera els dotze mil euros d’ingressos bruts anuals.
És un sector molt complicat, molt complicat. I, a més a més, quantes fornades d’actors entren cada any dins el nostre sector, de les escoles, oficials i no tan oficials! Són moltíssims.
Quan estava a Madrid amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, a la sisena promoció de la companyia jove s’hi van presentar nou-centes seixanta persones i n’havíem de triar dotze, sis actors i sis actrius.
I és l’única companyia estable per un període de temps que hi ha pràcticament a tot l’Estat espanyol. No hi ha feina per a tothom. I, a més, quan tens feina està mal pagada. És una suma de tot. Hi ha tota una tasca molt gran a fer per intentar crear unes condicions més equitatives, més justes, més repartides.
En parlar d’això, és clar, tinc com una mica de mala consciència, perquè el meu cas ha sigut tan privilegiat…
Les afirmacions de Lluís Homar
En les últimes entrevistes Lluís Homar cita quatre frases com a referent de la seva actitud davant la vida. Li hem demanat que ens les desenvolupi una mica:
No deixis que res ni ningú alteri la teva pau interior
És de Pablo d’Ors, aquesta, jo me la recordo perquè tot sovint a mi la meva pau interior se’m posa potes enlaire.
És molt difícil, però és possible. I moltes vegades és una qüestió mental.
La vida és eterna
Tenir consciència de la dimensió et fa veure que tot això que m’és tan important, que sembla que és el centre del món, si ho emmarco dins una dimensió més infinita, es relativitza. Inclús la mort.
Nosaltres hem arribat a crear un món en què pensem que la mort és un accident. Que la mort no existeix. Hem creat un confort.
Tenir consciència que la vida és immortal és dir: bé, és clar que morirem, però morirem a aquesta dimensió. Però potser hi ha una altra dimensió a la qual no morirem.
Tothom fa sempre el millor que pot, no jutgis i no seràs jutjat
Aquesta és fonamental i dificilíssima. Això sempre em serveix en l’àmbit del dia a dia. Perquè és tan fàcil, sobretot, carregar sobre l’altre. I dir, fill de puta, i aquest cabró…
Perquè això ho tenim tant a tocar… Carregar, criticar… que els altres són els responsables. No jutgis. Això no m’ho invento, això és paraula de Déu, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Tot té un motiu d’amor. Tot passa per alguna cosa
No entrem al concret, però vull dir que el que passa és perfecte.
Això m’ha servit moltíssim, el que està passant és el millor que podia haver passat. Llegint l’últim llibre de Pablo d’Ors, Devoción, vaig trobar una pàgina que té a veure amb això: “Consumido por mi desgracia. Lloré todo el día sin descanso. Y por la noche tardé bastante en conciliar el sueño. Cuando me dormí, vi en sueños a mi maestro quien me dijo poco más o menos lo siguiente: Has vivido una lección de desprendimiento de lo terreno. Se trata de una prueba necesaria para que no caigas en la voluptuosidad espiritual. No olvides que Dios dispone todo por el bien de las personas. Así pues, anímate y date cuenta de que esto, como todo lo demás, es para tu bien. El pensamiento de que todo lo sucedido no era una fatalidad sino su voluntad, me alivió inmensamente.”
I una cinquena de propina que tu també dius molt: Déu és simple, tota la resta és complex
Oh, m’encanta aquesta! Déu és allà, ara, aquí, en aquest moment, és senzill, a disposició teva i cost zero.
