«Reprendre els llaços col·lectius i l’autoconsciència són els únics remeis capaços de capgirar aquesta situació»
A l’últim assaig de Remedios Zafra Alcaraz (Zuheros, 1973), El bucle invisible (Ediciones Nobel, 2022), s’hi trasllueix part de la seva vida: el treball agrícola al seu poble de Còrdova, la llar i la convivència, l’elecció ciències/lletres del batxillerat, les dificultats per explicar als pares el seu ofici, els mals físics i de l’ànima, la degeneració de la professió vocacional… Tot això permet connectar amb l’autora i, probablement, com en llibres precedents suscitar tot un corrent de vivències compartides amb els lectors. Ens rep cordialment (amb pantalla interposada) al seu despatx del CSIC.
Ets filla d’un poblet de Còrdova. Aquest origen rural, què t’aporta?
Té molt a veure amb les oliveres: aquesta idea de l’arbre arrelat i que descobreix el que hi ha fora; com diu Virginia Woolf: “Tinc arrels, però flueixo”. Es pot habitar en aquesta contradicció, tot i que integrar-ho és complicat: uns orígens que acotxen (i de vegades estrenyen) però que també permeten volar. A més, són part imprescindible de la meva escriptura; m’interessa l’observació del món per a comprendre’l, però una observació des del punt de vista biogràfic, ja que els estudis basats en les dades en massa no aprofundeixen en les persones. Aprofundir vol dir conèixer el valor que dona la reflexió escoltant l’altre i aprofundint en un mateix. Un dels aprenentatges que per ser de poble he tingut l’explico a Lo mejor (no) es que te vayas (Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí del Govern d’Espanya, 2007). Són històries de dones en què narro les diferents posicions que una persona es troba en un poble petit des que neix: el que més se’t repeteix és que “el millor que pots fer és anar-te’n”, per formar-te, per no repetir una herència de desigualtat… El descobriment de la llibertat que implica aquest consell va implicar, en el meu cas, prendre distància del poble per a ser lliure. És la metàfora de l’el·lipse transformadora dels antropòlegs Edith i Victor Turner, és a dir, inicies un pelegrinatge i tornes transformat o no tornes, perquè alguns consideren que el lloc d’origen els ha oprimit.
En el pas cap a la maduresa, amb quina part essencial de tu estàs connectant?
Estic just en aquest moment vivencial de presa de consciència de recuperació de la materialitat del cos, ja que en els últims temps semblava que volava sense cos, quan hi ha un cos propi i cossos que cal cuidar. En els treballs intel·lectuals i abstractes sembla que amb la veu i la presència ja hi és tot. Però complir anys et sacseja, et porta les malalties dels qui són a prop teu i les pròpies, l’envelliment dels pares. En el meu cas, el cos s’ha fet sentir radicalment i ha demanat atenció. ¿Era incapaç de frenar en aquesta vida-treball que ens caracteritza? La meva voluntat anava per una banda, i el cos ha reclamat aturar-se. Els treballs vocacionals que neixen amb passió per un fer, que tenen a veure amb la creativitat, amb allò social, amb la idea de millorar les coses, els vius com un tresor. Però en els últims quinze o vint anys, allò que donava sentit ha quedat sepultat per estrats de rutines, d’exigència, de compromisos, de pressions per aconseguir una estabilitat econòmica. Ho he patit moltíssim. L’única manera de calmar aquesta mena d’angoixa és amb tips de poesia, ha estat un retorn a aquesta espiritualitat, un pou per descobrir aquesta sensibilitat amb allò humà i allò social que seguia estant dins.
De fet, El bucle invisible està escrit en una convalescència.
Sorprenentment, molts lectors s’han identificat amb això, no hauria escrit el llibre si no hi hagués vacances, ja que la major part del nostre temps s’ocupa amb feines relacionades amb la burocràcia, amb la seva avaluació… Els temps de concentració estan reduïts a vacances i al descans, això és pervers. Fa uns dos anys em van fer una operació de retina, aquell repòs el recordo amb una gran nostàlgia. La salut em va obligar a frenar, vaig poder parar de debò i trencar aquest vincle amb la tecnologia. Aquest temps d’introspecció i entotsolament va ser un temps guanyat per a la lectura i per a gravar fragments de text. M’esglaia el que dic: és inadmissible que empenyem les persones a reduir els temps d’aquest descans i introspecció als de la malaltia.
¿En algun moment has rebut un tracte inhumà, és a dir, t’has sentit tractada com un instrument, com una força productiva o com qualsevol objecte d’ús i abús?
Haver-ho sentit ha estat justament el motor dels meus últims llibres (El entusiasmo, Frágiles, El bucle invisible). No sé si hi ha un agent específic que faci aquest mal. Són caps que pressionen? Aquesta pressió avui està desdibuixada, té a veure amb la cosificació del subjecte que es deshumanitza, el fet de sentir-nos com engranatges d’una maquinària. Un dels signes dels temps és la manera com estem construint els treballs contemporanis, tolerant que aquests poders que són presents (forces tecnocapitalistes, difícils de personificar) s’apropiïn de la totalitat dels temps (vides-treball). La tecnologia ha permès la globalització de la pressió que tendeix a convertir les vides en vides-treball.
Acostumes a comparar capitalisme i patriarcat.
És pervers projectar en nosaltres la responsabilitat del que estem patint. Si ens mirem de prop el patriarcat veiem que és un sistema de poder que ha convertit les dones en mantenidores de la seva pròpia subordinació, l’obligació de reiterar un sistema que les oprimeix que, per exemple, promou l’enemistat entre dones (això té similitud amb la rivalitat entre treballadors competint entre ells). Hi ha una altra analogia: el capital simbòlic o el capital afectiu amb què el capitalisme paga com a pagament suficient, per exemple, sense entendre que les cures transversalitzen la nostra vida. En el treball hi pot haver un pagament simbòlic a través de la visibilitat o el prestigi que pots bescanviar amb una altra remuneració. Descobrir aquestes analogies em va permetre canviar el sentit de l’autoexplotació: això que sembla electiu, no ho visc així, ho visc com a pressió i és deshumanitzador. En l’autoexplotació hi ha una responsabilitat no en el jo sinó en el nosaltres sota una força externa que és el capitalisme.
Això que expliques de la competència induïda entre dones, es desmunta en algunes pel·lícules recents com La Maternal.
Hi ha una lectura propositiva d’apropiar-nos de l’aprenentatge del feminisme, la que ve de la sororitat, la gran revolució de l’aliança i l’agermanament entre dones, que descobreixen una desigualtat educada, l’empatia que trenca amb la inseguretat educada. Critico com les forces tecnocapitalistes converteixen el subjecte en producte animant-lo a exhibir la privadesa; però davant d’aquesta força externa també hi ha apropiacions de les xarxes per exposar el que és íntim i el que és privat quan ha estat opressiu i construir una aliança col·lectiva, com va passar amb el moviment #MeToo, que va denunciar formes de violència normalitzada. Aquesta sororitat contagiosa com un fil d’acer que uneix i crea una empatia valuosíssima entre dones, també val per al context laboral, per reforçar col·lectivitats i comunitats.
Defenses amb insistència el que és públic. Per què cal aquesta lluita?
El que és públic és el cor de la igualtat, ho crec des de l’experiència íntima viscuda i des de l’observació profunda. Si la desigualtat creixent caracteritza el món contemporani, una de les eines que permeten contrarestar-la és el que és públic. Garanteix que les persones tinguin oportunitats i drets, independentment del carrer on neixes, el cos en què neixes, el gènere amb què creixes, la família que et correspon… Aquestes diversitats que formen part de les nostres identitats són compatibles amb la igualtat. Igualtat i diversitat van de bracet. Quan dic públic em refereixo a una sanitat pública, que et garanteix, independentment del teu poder adquisitiu, poder aspirar a viure i contribuir en allò social, i a l’educació pública, que per mi han estat garantia de supervivència. L’educació pública ens ha encoratjat, ha permès optar a oportunitats que creen un sòl social i que ens iguala com a humans. La tolerància i la convivència de diversitats i la llibertat de les persones de pensar per elles mateixes venen de l’educació pública de qualitat (no burocratitzada, ni mercantilitzada).
La presidenta de la Comunitat de Madrid, on vius, no pensa el mateix.
Les crítiques a allò públic em costa no veure-les com a biaixos o opinions interessades, el que és públic sembla destorbar les ànsies d’enriquiment. Missatges com el construeix-te a tu mateix, pots fer-ho, afavoreixen l’individualisme i el model neoliberal i dificulten la construcció del que és col·lectiu. O quan es planteja la llibertat com una cosa oposada al que neix del que és públic. He patit en carn pròpia el que passa a Madrid amb els serveis públics, s’emmascara aquesta privatització amb un mantra d’un govern amb belles paraules com ara llibertat, creixement, felicitat, que amaguen molta desigualtat i injustícia.
Vides-treball
Intentar circumscriure la feina a un horari concret, és una batalla perduda?
Amb la tecnologia s’ha agreujat això, cal lluitar perquè aquesta batalla no es pugui perdre, ja que garanteix la nostra humanitat. Sense temps no solament no podem pensar lliurement, no podem ser subjectes; la deshumanització té la seva fórmula més evident en aquesta neutralització o fagocitació dels temps pels treballs. La feina s’ha transformat de moltes maneres: els treballs han quedat desdibuixats en tasques líquides molt intervingudes per la tecnologia, que no sabem gaire bé on acaben. La tecnologia, en ser portàtil, sempre va amb nosaltres i així la feina ve amb nosaltres; hem guanyat els espais, però hem perdut els temps. Fa anys ho vèiem com una cosa afavoridora per a la conciliació, pensàvem que tindríem una vida millor a través de la tecnologia, però el que ens trobem és una apropiació per part del treball de la major part dels temps (vida, son, descans). Ens resulta molt complicat desconnectar.
Quins factors influeixen en tot això?
D’una banda, les pròpies lògiques que s’amaguen en les aplicacions, en què hi ha una intencionalitat evident de crear addicció, capten i enganxen l’atenció basant-se en la indústria del joc. A les xarxes socials hi ha unes estructures que hem normalitzat com si fossin carrers públics, però no són un espai públic democràtic ja que estan regides per unes quantes empreses que concentren gran part del poder i dels diners. Tot això cal regular-ho. D’altra banda, hi ha similituds entre els treballadors contemporanis i els artistes o els treballadors creatius, amb la preeminència del jo-marca. És a dir, gran part del treball es projecta sobre una signatura. L’exhibició del subjecte a les xarxes socials l’ha mercantilitzat i l’ha exposat a una grandíssima vulnerabilitat, en veure’s sotmès a l’escrutini públic les 24 h. A més, quan pensem en artistes la seva identitat té a veure més amb un ser més que amb un fer. De la mateixa manera que un artista ho és tot el temps, la feina ens inunda i s’apropia de la totalitat dels temps. Això té semblança amb el treball domèstic de les dones, no valorat i no remunerat, al qual es dedica energia psíquica fins i tot quan no es treballa. Interrompre aquest bucle per prendre consciència no sempre és possible, ja que estem imbuïts en una diversitat de pràctiques i activitats intervingudes per la tecnologia en què difícilment hi ha un límit.
Què hi ha en joc?
És el temps que ens permet viure, ser conscients del que som i recuperar-nos. Hi ha símptomes d’aquest agreujament en la reiteració de la paraula esgotament (sempre hi ha coses a fer) i que es materialitza en un altre signe dels temps: la tecnologia química, és a dir, la normalització dels ansiolítics i antidepressius. Especialment els ansiolítics responen a allò que ens pertorba i ens permeten ser productius sense enfrontar-nos a la necessitat comunitària. Reprendre els llaços col·lectius i l’autoconsciència són els únics remeis capaços de capgirar aquesta situació.
Simone Weil
Simone Weil, una autora a qui recorres, es va ocupar de la urgència i la necessitat de recuperar els llaços de comunitat. Per què és significativa avui?
Hi ha una clau de transformació en el poder del que és col·lectiu. La cultura contemporània es construeix revaloritzant allò individual, hi ha un miratge de llibertat quan triem, quan en realitat som orientats. “Potser podem no ser-hi, a les xarxes socials?”, es pregunten els joves. Allò que es planteja com una elecció es viu com una obligació. Hi ha una grandíssima diferència entre les formes de col·lectivitat que promouen les xarxes socials (és una compareixença, més que sentir, construir i formar part d’una comunitat) amb lligams més superficials. Potser són més forts en els adolescents. La veritat és que hi ha polaritat en els discursos i un miratge de diversitat allà on hi ha homogeneïtat. S’accentuen els clàssics estereotips: Instagram és una xarxa molt estetitzada, protagonitzada per noies i dones. Es tracta de col·lectivitats condicionades per la màquina en qui s’ha delegat la construcció d’aquest fil superficial de col·lectivitat com a suma d’individualitats.
En pensar en contextos per a crear comunitat, penso en paraules que no estan de moda (decréixer, alentiment, descans, no productivitat) i que tenen a veure amb els temps buits, amb la distància, amb el desviament de la rutina. Començant per un mateix ens permet arribar a l’altre a través de l’escolta, la compressió i l’empatia. I això enllaça amb Simone Weil, una grandíssima filòsofa des de la coherència de practicar el que predica, per exemple, encarnant en el cos propi el dolor del treball. Aquesta vivència encarnada ens ofereix un coneixement més profund i íntim que avui necessitem més que mai, ja que no es propicien espais per preguntar-nos per l’altre, empatitzar i escoltar l’altre. Weil reivindica la comprensió i l’empatia com a formes necessàries per transformar el món i millorar la situació dels treballadors. No només es posa al lloc dels iguals, també demana mirar els superiors i anar més enllà dels prejudicis, ja que dificulten les enteses i que puguem veure’ns com una comunitat més gran amb interessos compartits. El que més em mobilitza de la filosofia de Weil té a veure amb la seva visió moral: segons ella, una organització és bona si tendeix a minorar les desigualtats, no traient drets, sinó donant-ne. I adverteix d’una cosa que avui té molta actualitat: una organització pot ser odiosa si afavoreix compartiments estancs, repetir-nos en el sempre igual, en els bucles invisibles. Estant sempre ocupats i actius tenim la sensació d’estar sempre prosperant quan de fet estem perdent qualitat de vida i precaritzant-nos. Theodor Adorno deia que l’esperança està en el desviament davant d’allò sempre igual, que comença amb l’autoconsciència. Aquí hi ha un interruptor que s’encén.
Aquí és on trobes l’esperança?
Així és, no serveix de res si no parles amb un altre, per això necessites escoltar l’altre. El meu llibre Frágiles són històries explicades amb profunditat, amb temps i amb intimitat. Ser-ne conscient va canviar la meva escriptura: no escric a un conjunt, sinó que es tracta de parlar de l’un a l’altre, un parlar íntim. Volia construir comunitat des del dos. La meva funció era mitjançar entre aquests contadors d’històries i fer-los coincidir perquè es reconeguin, sentir que no estàs sol. Sentir que aquest esgotament, aquest dolor que ens porta a voler marxar de la nostra feina és una cosa que senten molts altres. Ens pot portar a aquesta cohesió comunitària o a la mobilització (pensem en la Gran Dimissió als Estats Units). Col·lectivitat es relaciona amb el futur: tinc una visió contradictòria sobre el present. Sovint el futur pot contribuir a descoratjar, a no implicar-nos en l’ara. Aquest desànim amb el futur, i dels joves, pot contribuir a refugiar-se en l’ara més complaent: “Em dedico al dia a dia i vaig a la meva”, et pots dir. Per mi el futur és una paraula importantíssima: quan consideres que el futur és modificable (col·lectivament), això sí que incentiva a aquesta cohesió, a aquest llaç comunitari, a la solidaritat com a costura comunitària.
Destacats
«Els temps de concentració estan reduïts a vacances i al descans, això és pervers»
«La tecnologia ha permès la globalització de la pressió que tendeix a convertir les vides en vides-treball»
«En l’autoexplotació hi ha una responsabilitat no en el jo sinó en el nosaltres sota una força externa que és el capitalisme»
«La sororitat com a fil d’acer que uneix i crea una empatia valuosíssima entre dones, també val per al context laboral»
«La desigualtat creixent caracteritza el món contemporani i l’eina que permet contrarestar-la és allò públic»
«L’exhibició del subjecte a les xarxes socials l’ha mercantilitzat i l’ha exposat a una grandíssima vulnerabilitat, en veure’s sotmès a l’escrutini públic les 24 h»
«Els ansiolítics responen a allò que ens pertorba i ens permeten ser productius sense enfrontar-nos a la necessitat comunitària»
«Quan consideres que el futur és modificable (col·lectivament), això sí que incentiva a aquesta cohesió, a aquest llaç comunitari, a la solidaritat com a costura comunitària»
Peus de fotografia.
El darrer assaig de Remedios Zafra ha obtingut el Premi Internacional d’Assaig Jovellanos, 2022.
