“Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu” (MT 5,9)

Analitzem les arrels cristianes de la cultura de la pau i la no-violència

Treballar per la pau ens situa en un pla de compromís radical de fills i filles de Déu. Hem superat el “no mataràs” d’un moment de la història d’un poble en què calia una base moral per caminar junts. En el sermó de la muntanya (Mateu,5-7), Jesús fila més prim tot confiant als apòstols i a aquelles persones que el vulguin seguir, la que ha de ser la conducta ètica dels fills i filles de Déu. Ho va fer amb un missatge transformador, revolucionari.

“Treballar per la pau” i “ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” són els dos moments que la paraula “pau” surt en el sermó. Ara bé, amb la lectura completa del text bíblic veiem la promesa que, seguint aquest camí, la felicitat i la pau per a tothom és possible.

A la missa, en el ritu de la pau abans de rebre la comunió, demanem a Crist el do de la seva pau. Amb el gest de pau fraternal ens preparem per rebre el seu cos.

La pau és un do. I com tot do, el rebem i el donem. Si neguem la pau és perquè neix aquesta negació dins nostre. Cal, per tant, un compromís personal ferm per fer de la nostra vida un exemple d’aquest do.

L’expressió del compromís també es fa amb la participació en l’acció col·lectiva per la pau. En relació amb la invasió de la Franja de Gaza, el 28 d’abril es va fer un «Pelegrinatge per l’alto el foc a Gaza». Tretze entitats, entre elles FundiPau, en van ser les organitzadores i va aplegar més de 200 participants. Antoni Soler, president de FundiPau, va participar en el programa Llevat dins la pasta, de Ràdio Estel, i va definir l’estat d’ànim de les persones compromeses amb la pau a la terra de Jesús: “No podem fer res més que estar absolutament indignats i irritats per cada minut que passa a Palestina sense que l’alto el foc sigui un fet i sense que es construeixi una situació de dignitat i de justícia per a tothom que permeti una convivència estable a la zona”.

Conflictes actuals i de sempre

El papa Francesc, en el discurs d’inici de l’any del 8 de gener d’enguany davant els 184 membres del cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu, els va dir: “El món és travessat per un creixent nombre de conflictes que lentament transformen el que he definit moltes vegades com a ‘tercera guerra mundial a pedaços’ en un veritable i propi conflicte global”. Denuncia, també, que “la disponibilitat d’armes incentiva el seu ús i incrementa la seva producció. Les armes creen desconfiança i desvien recursos. Quantes vides es podrien salvar amb els recursos que avui es destinen a l’armament?”. I afirma: “La guerra és una immensa tragèdia i una cruel massacre” i el camí cap a la pau “passa pel diàleg polític i social, perquè és la base de la convivència civil en una comunitat política moderna”.

Aquest discurs el pronuncià quan feia dos anys de l’intent d’invasió d’Ucraïna per part de Rússia, conflicte que encara dura, i més de dos mesos de la invasió israeliana de la Franja de Gaza. Conflictes bèl·lics virulents en què la societat civil es veu envoltada pel terror, la fam i la mort, i molt en particular les dones, com explica Vicky Moreno Campón, feminista antimilitarista que treballa per la no-violència i la pau des de Dones x Dones (entitat que va néixer quan s’inicià la guerra dels Balcans i es va tenir notícies que milers de dones de Bòsnia, Croàcia i Sèrbia havien estat violades): “La guerra és un plus de violència per a les dones perquè els nostres cossos reben la major part de la violència en forma de violacions, segrestos, xantatges, matrimonis forçats, etc.”, va explicar al programa Llevat dins la pasta, de Ràdio Estel.

“Les guerres són el màxim exponent de les violències. Són els valors de la masculinitat hegemònica per excel·lència, en què es continua glorificant el paper de l’heroi, mentre que el paper de les persones que volen alternatives a la guerra (insubmissió, objecció o deserció), no té cap valor”, argumenta Vicky Moreno. Aquesta mestra jubilada posa I’accent en què passa quan la guerra s’acaba: “Moltes vegades la postguerra és molt dura també. Les dones víctimes d’aquestes situacions no han tingut a disposició recursos per a poder iniciar tot un procés de guarició no només físic (que també) sinó també emocional.”

Desinvertir en l’economia de guerra

Les universitàries i universitaris s’han mobilitzat per exigir a les seves universitats que trenquin llaços amb Israel. És un boicot econòmic amb la retirada de fons a empreses i universitats vinculades a aquest estat.

El moviment del boicot es va crear el 1959 al Regne Unit per demanar als consumidors que s’abstinguessin de comprar productes sud-africans en protesta pel règim racista de Pretòria. Va ser una mobilització internacional que va tenir efectes, entre altres, amb el boicot a la participació d’equips sud-africans en competicions esportives. El que va començar com un boicot comercial dels consumidors aviat es va transformar en una campanya en pro de sancions econòmiques i de l’aïllament total de la Sud-àfrica de l’apartheid, fins que va caure.

El moviment Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) demana boicotejar les empreses que fan costat a Israel, en protesta pel seu règim d’apartheid en els territoris palestins, i ara per la guerra a Gaza. Són empreses amb marques que tothom coneix, i està al nostre abast prendre la decisió de no consumir-ne els productes.

Desescalar els conflictes i no alimentar la indústria de la guerra pot acabar portant al desitjat procés de negociació de la pau en què, “lamentablement, les dones pinten poc, perquè no se les considera prou protagonistes o capacitades per estar en una taula de negociació, formades sempre per senyors. En els acords de Dayton, les Dones de Negre de Belgrad havien demanat de formar-ne part, pels valors feministes del diàleg, de l’escolta de l’altre, de no considerar l’altre com l’enemic, sinó la persona amb qui es pot parlar. En no poder ser les dones en els processos de negociació, queden una mica esbiaixats. I d’aquí que el període de pau que s’ha de construir en acabar les guerres, de vegades, queda bastant coix”, constata Vicky Moreno.

Educar en la pau

“El nostre objectiu, per molt que sigui una utopia, és desmilitaritzar la societat. Que s’acabin les guerres perquè són un absurd. I, sobretot, trencar la lògica que diu que les guerres són inevitables. Nosaltres intentem argumentar que les guerres són evitables. Estan provocades per un capitalisme militarista i depredador, que el que fa és vendre-les com a mercaderia. Des de fa temps, volem acabar amb la carrera armamentística amb opcions com l’objecció fiscal a les despeses militars”, argumenta Vicky Moreno, de Dones x Dones.

“Cal educar en la pau en tot moment i en totes circumstàncies. El primer esforç per educar en la pau és que cadascú s’ha d’adonar del que té en el seu interior. Els ressentiments no són genèrics, tenen a veure amb la cultura que has rebut, l’educació que reps…”, són paraules del president de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, Jordi Cussó.

Un dels exemples és el Programa Vitamina de la Fundació: empoderar joves perquè siguin líders en transformació social i referents de pau en els seus barris. Vitamina és un programa de quatre anys de formació experiencial en habilitats socials i emocionals que va dirigit a adolescents entre 13 i 17 anys amb risc d’exclusió social.

El compromís per la pau i la justícia des de la perspectiva de l’Evangeli i el pensament social cristià el promou des de finals dels anys seixanta Justícia i Pau. L’entitat manté el missatge i llegat de qui va ser el seu president, Arcadi Oliveres, pensador i activista reconegut. La Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres és el programa que reuneix activitats de pensament i acció sobre drets humans, pau i medi ambient, entre altres.

La societat civil té una tasca molt important en la construcció d’una cultura de la pau que sigui sòlida. Si les institucions també es comprometen amb la cultura de la pau, tot plegat l’afavoreix. Fa poc més de quatre mesos va començar a caminar el Fòrum Català per la Pau: un procés participatiu de reflexió i debat que tindrà dos anys de durada (2024-2025) i neix amb un doble objectiu: crear una política pública de pau de Catalunya i reforçar les agendes i les capacitats d’incidència social i política de les organitzacions de foment de la pau catalanes. Una iniciativa institucional i social impulsada pel Govern de Catalunya, el Consell Català de Foment de la Pau, l’Institut Català Internacional per la Pau i el teixit associatiu català. Els eixos temàtics que tractarà són: cultura de la pau, seguretat i justícia, conflictes armats, reptes globals i l’eix amb visió transversal de dones, pau i seguretat.

Destacats

La pau és un do. I com tot do, el rebem i el donem (…). Cal, per tant, un compromís personal ferm per fer de la nostra vida un exemple d’aquest do

“Quantes vides es podrien salvar amb els recursos que avui es destinen a l’armament?”, es pregunta el papa Francesc

Vicky Moreno: “La guerra és un plus de violència per a les dones perquè els nostres cossos reben la major part de la violència en forma de violacions, segrestos, xantatges, matrimonis forçats, etc.”

El moviment Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) demana boicotejar les empreses que fan costat a Israel, en protesta pel seu règim d’apartheid en els territoris palestins, i ara per la guerra a Gaza

Jordi Cussó: “El primer esforç per educar en la pau és que cadascú s’ha d’adonar del que té en el seu interior. Els ressentiments no són genèrics, tenen a veure amb la cultura que has rebut, l’educació que reps…”

Peus de fotografia

Les fotografies, cedides per David Segarra, són del seu llibre Viure, morir i nàixer a Gaza (Sembra Llibres, 2014) amb fotografies i cròniques de la vida i la història a la franja palestina.

Recursos