Analitzem el fenomen que converteix en producte una destinació i provoca moviments massius de persones que generen impactes de tot ordre
Salva Clarós, responsable de política sectorial a CCOO de Catalunya
Què és la turistització
El turisme abans que res és un fenomen social i econòmic que va lligat a unes societats industrials desenvolupades que generen excedents en forma d’estalvis familiars, temps lliure i vacances. També és el resultat de la globalització propiciada pel gran desenvolupament de les infraestructures viàries, ports i aeroports, i la digitalització. Tanmateix cal dir que la gran mobilitat de les persones a escala planetària s’explica per l’assequibilitat de l’energia relativament barata per a viatjar a grans distàncies amb l’aviació low cost perquè les companyies aèries no estan obligades a pagar una taxa pel querosè, a diferència d’altres sectors de l’economia d’acord amb el principi de qui contamina paga. Un informe de fa un any quantifica en 700 milions d’euros l’impacte que podria tenir en el PIB català la introducció de l’impost al combustible de l’aviació. Segons aquest informe, es reduiria la despesa turística en uns 1.000 milions d’euros i provocaria una caiguda de llocs de treball a Catalunya.
Els negocis diversos entorn del turisme com les línies aèries, l’hostaleria, el comerç, la restauració i les activitats d’oci, entre altres, han agafat una gran importància en la nostra economia, representant entorn del 12% del PIB català. Exposo inicialment un estat de la qüestió per entendre millor, de manera reflexionada, la dimensió del sector i la seva importància en riquesa generada i llocs de treball, que ajuda a entendre per què en el context de crisi ecològica i climàtica tenim tanta dependència del turisme alhora que en fem escarafalls.
El turisme no ha parat de créixer al món, a excepció dels anys de la pandèmia. Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT) el 2023 es van registrar al món prop de 1.500 milions d’arribades de turistes internacionals. L’activitat turística va superar els 9,5 bilions de $US i és responsable de la creació de 300 milions de llocs de treball entre directes i indirectes.
Espanya és la segona destinació turística mundial amb més de 80 milions de viatgers i prop de 477 milions de pernoctacions (any 2023) entre hotels, albergs, càmpings i apartaments. Catalunya, amb 18,2 milions de turistes estrangers (Generalitat de Catalunya, 2023), és la principal destinació de l’Estat en volum de turistes i també en despesa total. Durant l’any 2024, Barcelona, que és la primera marca turística catalana, ha rebut 12,6 milions de turistes allotjats als establiments turístics de la ciutat i 37 milions de pernoctacions. D’aquests viatgers, la major part (82,7%) són turistes de procedència internacional que arriben en avió, un 25,7% dels quals s’han allotjat en un habitatge turístic. Això, sense tenir en compte els allotjaments irregulars o il·legals.
Queda clar que el fenomen de la turistització, l’interès per convertir en turístic un lloc determinat, un valor cultural o un producte concret, és divers, principalment econòmic, i provoca moviments massius de persones que generen impactes de tot ordre. Per això el concepte de la turistització ha anat prenent en els darrers anys una connotació negativa i han aflorat moviments socials de rebuig, però també de suport perquè hi ha molta gent que en viu.
El turisme a Catalunya
Catalunya és una destinació turística igual que altres regions i ciutats mediterrànies. El turisme anomenat de sol i platja és el de les persones que busquen fer les vacances en un clima temperat, amb mar i paisatge, al que s’afegeix l’element cultural, gastronòmic i una infraestructura d’allotjaments. El turisme a Catalunya no és només de sol i platja, també és urbà, de congressos, cultural, rural, esportiu (com la Fórmula 1 o la Copa Amèrica, el Barça, entre altres).
La ciutat de Barcelona es va afegir al moviment turístic de masses a començament del segle actual amb la modernització de la ciutat, la construcció d’infraestructures com l’ampliació del port i de l’aeroport, les dues grans portes d’entrada de viatgers, i un gran creixement també d’oferta hotelera. El 2012 Barcelona era ja la principal destinació turística de Catalunya amb el 44% dels viatgers totals. Tot plegat fa que Barcelona tingui en l’actualitat una afluència turística regular durant l’any que està generant tensions en localitzacions concretes com Ciutat Vella. Uns nivells de saturació que exigeixen una reconsideració profunda. No obstant això, en algunes comarques de l’interior el turisme representa una de les poques —si no l’única— opcions per mantenir la població.
Si parlem de la turistització com a fenomen rellevant és per la importància dels canvis que està provocant en l’economia, el comerç, el sector de l’habitatge i la cultura, a més dels impactes ecològics que comporta l’increment temporal molt notable de població en el territori. El turisme es va convertir en sector refugi de l’economia en l’escenari de la crisi financera de 2008. L’aturada del sector immobiliari va ser total, a excepció de la construcció d’hotels. La davallada sobtada del sector de la construcció es va compensar relativament amb l’augment d’ocupació del sector turístic que, en general, crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats. Els salaris del conjunt de subsectors turístics estarien un 23% per sota de la resta de sectors econòmics (segons l’Observatori del Treball i Model Productiu). Aquesta tendència de la nostra economia a crear ocupació en sectors que tenen un nivell elevat de precarietat per l’estacionalitat, baixos salaris i precàries condicions laborals, que ocupa molts treballadors immigrants, explica la baixa productivitat del conjunt de l’economia espanyola i catalana.
Impactes de la turistització
Entre els impactes més destacats que s’atribueixen, almenys parcialment, al fort increment de visitants, hi ha la greu crisi de l’habitatge assequible que ha passat a ser, segons les darreres enquestes, el principal problema que percep la població. A les ciutats més importants es va produint un traspàs dels pisos de lloguer de residència habitual a lloguer de temporada demandats pels visitants. Una part d’aquests pisos van obtenir llicència d’activitat (Barcelona té unes 10.000 llicències) però n’hi ha una quantitat semblant que són il·legals. Tot plegat ha contribuït a una davallada de l’oferta d’habitatge amb un increment de preus que arriba a generar una veritable crisi d’habitatge.
L’elevada demanda atrau, a més de petits propietaris de pisos turístics animats per les plataformes digitals com Airbnb i les facilitats de contractació a través d’internet, capital de fons financers internacionals que estan acaparant gran quantitat d’immobles a Barcelona i altres ciutats de destinació turística. En l’actualitat hi ha ajuntaments diversos en les ciutats més tensionades per la dificultat d’accés a l’habitatge i la gentrificació, que han començat a prendre mesures. No obstant això, tot i que el problema derivat del gran atractiu turístic del nostre país ha generat alarma, els governs estan prenent tan sols tímides mesures coaccionats per interessos contraposats de ciutadans, propietaris, empreses que viuen del turisme i treballadors del sector. Les empreses hoteleres es queixen de la competència deslleial dels habitatges turístics que no tenen llicència d’activitat i actuen en el mercat negre. El sector patronal, sobretot de PIMES, defensa l’afluència de visitants perquè reporten beneficis econòmics al país. Els propietaris s’oposen a la regulació dels preus del lloguer. I així les coses, l’accés a l’habitatge ha esdevingut un problema greu.
L’habitatge no és l’únic impacte. La saturació de turistes en determinades àrees molt visitades està tenint conseqüències molt diverses per a la convivència veïnal, la gran mobilitat generada, la substitució del comerç tradicional de proximitat per bars, restaurants i altres establiments enfocats als visitants, la congestió de l’espai públic en entorns determinats de gran afluència a Barcelona i a les principals marques turístiques catalanes com la Costa Brava i la Costa Daurada. A aquests inconvenients cal afegir que l’elevada afluència de visitants en èpoques de vacances (alguns pobles poden duplicar i triplicar la població censada) transforma completament l’entorn i la vida social, a més de generar grans quantitats de residus, consum d’aigua i electricitat que cal gestionar des dels recursos del país.
Mentre que en pobles de muntanya el turisme rural és desitjat i constitueix una part important del mitjà de vida de la seva gent, les destinacions de platja pateixen una saturació que ha causat grans impactes paisatgístics i desordre urbanístic: la construcció d’hotels, apartaments i urbanitzacions a tocar de les platges; també camps de golf, instal·lacions lúdiques, piscines, a més de transformar la línia de costa amb ports esportius i espigons que trenquen els equilibris de la dinàmica costanera. Aquests impactes són ben visibles a la Costa Brava, el Maresme i la Costa Daurada. En el referent a l’impacte social i ecològic cal dir que el turisme ha transformat la vida i l’economia de molts pobles del litoral i ha desmembrat les estructures naturals que mantenien l’ecosistema costaner amb la construcció de passeigs marítims i infraestructures que ara cal revertir davant l’amenaça de temporals més freqüents i l’augment del nivell del mar.
D’altra banda, s’ha esmentat abans, la baixa qualitat de l’ocupació de la majoria d’activitats relacionades amb el turisme com empleats de comerç, cambrers i personal de cuina de la restauració, cambreres de pis, empleades de la neteja, transport i assistents diversos, moltes vegades contractades indirectament a través d’empreses terceres en un marc de relacions laborals amb els pitjors convenis col·lectius. No és una qüestió menor. El negoci turístic massiu de sol i platja és intensiu en mà d’obra a baix cost que només funciona gràcies a llargues i extenuants jornades de treball de persones que no troben altra alternativa laboral. Cal dir que amb unes altres condicions laborals més dignes i amb millor remuneració desapareixeria una part de la demanda.
Les alternatives
Quedi clar d’entrada que qui escriu aquestes notes creu que cal una reconversió del turisme de sol i platja que no pot consistir sinó en una reducció de la capacitat i la millora de la capacitat restant. Objectivament l’actual model que propicia la massificació té una rendibilitat pública, en forma de renda familiar disponible, baixíssima i molt poc sostenible tant socialment com ecològicament. En altres paraules, genera una correlació negativa entre la intensitat turística i la renda disponible.
El turisme català es troba en una situació de cruïlla que fa necessari optar per un nou model ambientalment responsable, socialment just, territorialment equilibrat i reconnectat amb els elements identitaris del país. Amb aquesta premissa, el Govern de Catalunya va encarregar el 2023 un estudi sobre el sector per analitzar-lo a fons, atenent a la petició d’alguns agents socials que sol·licitaven un Pacte Nacional pel Turisme. La participació de gairebé la totalitat dels agents implicats, amb interessos diferents i propostes sovint contradictòries no va permetre anar més enllà d’un document de síntesi “Compromís Nacional per un turisme responsable”, que no deixa de ser una declaració d’intencions però sense normativa ni pressupost. Aquest Compromís ha de ser el full de ruta de transformació cap a un model sostenible, amb un creixement acotat de la xifra de turistes, respectuós amb el medi ambient i l’ocupació de l’espai públic, amb ocupació de qualitat i major estabilitat reduint les conseqüències de l’estacionalitat.
