El XII Consell de l’ACO ja és història. Les sensacions dels dos dies viscuts a Veciana encara vibren perquè entre tots vam aconseguir crear un espai de fraternitat, d’escolta, de comunió, de construir plegats, sinodalment, una manera de fer que al nostre moviment (com admetia el bisbe Sergi Gordo a l’eucaristia de la Jornada General) no és nova. Certament, quan Jesucrist i el seu Esperit ens convoquen, d’allà en pot sortir alguna cosa nova, encara que hi haguem arribat molt justos de forces.
És cert, ho van dir els presidents de l’ACO, ens hem posat uns objectius molt (massa) ambiciosos per a aquest Consell i això ha provocat algunes disfuncions: pocs grups han pogut treballar tots els documents plantejats, els grups de treball dels documents han hagut de discernir una quantitat ingent de propostes, s’ha hagut de diferir una part de la feina a la Trobada de Responsables del febrer, les treballadores del moviment han estat amb molta tensió… De tot això, n’hem d’aprendre: calibrar els recursos, prioritzar, tenir cura els uns dels altres.
I és que el Consell de Veciana no ha estat un més de la llista: hem pogut actualitzar el Document d’Identitat i la Carta Econòmica als nous temps que ens toca viure i ens hem marcat unes línies d’actuació per als tres anys vinents per poder aprofundir en el sentit de pertinença al moviment, en la nostra espiritualitat i en la nostra acció militant, amb una atenció preferent cap aquells que queden al marge del camí. És una autèntic sacsejada que ara ens toca pair, cadascú al seu ritme.
Aquest Consell ens ha fet sentir que l’ACO (un moviment de 69 anys que vol presentar Jesucrist a la classe treballadora) està viva, que té ganes de transformar i de ser llavor. Perquè, com encertadament va dir el nou consiliari general, Pepe Rodado, «els grans de mostassa som nosaltres mateixos. I ens hem d’enterrar per donar fruit. La nostra espiritualitat és l’encarnació, enterrant-nos i compartint amb els nostres companys». Per enterrar-nos s’entén ser llevat (dins la pasta), comprometre’s, no caure en el desànim ni en la indiferència davant uns temps difícils, com certifica el pensador Manuel Reyes Mate a l’entrevista que li fem: «Som capaços de destruir el planeta i som incapaços d’impedir-ho».
Comptem amb els millors antídots: Jesucrist i la comunitat. Valorem-ho.
