Pregària per la mort d’un amic, Ramon Companyó
Què dura ha estat la teva mort, Ramon! Encara ara, que han passat uns dies, sembla impossible que no hi siguis. Una immensa buidor acompanya el teu record. No era hora de marxar, ho diu tothom. Però quina és aquesta hora oportuna en la que una persona desapareix del món? Per els que l'estimem, mai és l'hora. Ens has donat un exemple com mai, assumint la teva malaltia i preparant-te per la mort. Endinsar-te en la pregària, en la meditació, en el silenci, en la contemplació. Quantes revisions de vida compartides amb nosaltres, a partir de les teves vivències i les de la Paquita. Recordo com vam preparar a casa el recés sobre la mort que férem a Castellterçol. D'una manera o una altra t'hem acompanyat en tot aquest llarg camí: amb por, amb respecte, amb silencis, amb molta estimació. Tu com tots nosaltres hem crescut i madurat en aquest camí. A casa teva hi ha el que en gran part va ser el teu món: llibres, fotos, música, mapes d'excursions… tot en el seu lloc de sempre. Segueix com si tu també hi fossis, com si haguessis marxat per un viatge d'estudis, una temporadeta fora. Però, cada dia, la buidor de la teva absència és més colpidora i sentida pels teus estimats: la Paquita, l'Andreu, el Xavier, la Mariona. Avui nosaltres, com a grup d'ACO, també sentim la teva absència i presència a la vegada. Has deixat un solc molt profund i llarg en tots nosaltres. No solament per les revisions de vida compartides, sinó per tantes estones d'amistat viscudes al voltant de la taula, per tants camins fresats per les muntanyes, per tantes vegades que vam unir les veus amb tu per cantar a Déu, a la vida, a la natura… Mai acabem d'aprendre que la mort és un fet de tots els dies. Ho sabem, encara que, normalment d'altres. Quan ens toca a prop ve el desconcert, el refús, quedem com aturats sense poder dir ni un mot. I si, com ara, és una persona estimada, amiga, plena de simpatia, de saviesa i de vida, un dolor molt profund ens envaeix, ens fa plorar i posa un mur a qualsevol paraula de consol. No som ningú per jutjar-vos, oh Déu, Pare estimat. Fóra una estupidesa absurda. Ja sabem que Vós no envieu la fi de la gent o les malalties i accidents. Però, avui, a la pregària volem compartir amb Vós el nostre dolor, aquest torbament anguniós de que el Ramon hagi marxat. Som molts els que ho lamentem, els que voldríem tornar a escoltar la seva veu, i a ser mirats pels seus ulls. Inútil. Mai més en aquesta vida. Potser ara ens adonem de quin tresor teníem i, per això, ara, és quan ens disposem a acomboiar i guardar aquest tresor en els nostres cors. Recull, Senyor, aquestes llàgrimes. Si poguéssim físicament experimentar la vostra presència recolzaríem els nostres caps en Vós, Pare nostre, i sentiríeu humanament com patim pel traspàs del Ramon, que tant es feia estimar. L'estimem ara també, i més que mai. Ara en Vós. A on, sinó, el podríem retrobar? En aquests moments ens omplen de pau i serenor les paraules de Jesús: "Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tothom. Vaig a preparar-vos-hi estada. I tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic" (Jn 14, 1-3). Que la seva mort hagi estat aquesta trobada amb Jesús, el vostre Fill, que us l'ha dut a casa vostra per sempre. Guardeu-nos de tot mal. Amén. GRUP POBLENOU III Nota de la redacció. Adjuntem el llibret que Ramon Companyó va preparar per la seva celebració de comiat. Gràcies a la Paquita per donar-nos-en permís per publicar-lo: http://acocat.org/sites/default/files/llibret_comiat_ramoncompanyo.pdf.
José Antonio González, prop d’Abbà, “papaíto”
Per als components del grup de RV de l'ACO, José Antonio sempre va ser una persona molt especial. Era servicial, responsable, respectuós, auster, necessitava poc per viure. Però sobretot ho era per la seva humilitat, la seva senzillesa i la seva saviesa. Era un gran coneixedor i interpretador de la bíblia. Sempre tenia la resposta davant d'alguna lectura difícil d'interpretar. Persona de poques paraules però encertades, com si les hagués reflexionat abans de dir-les. Amb una ferma fe en Déu. Una fe viscuda amb una ment oberta la qual cosa li proporcionava una gran llibertat de pensament. En ell no hi havia el Déu ampul·lós, jutjador o justicier. En la seva fe només cabia el Déu del perdó i de l'amor. Moltes vegades deia que en arameu, que era la llengua de Jesús, ABBA volia dir "papà" i que això s'acostava més a la idea del Déu pare de què parlava Jesús. La seva manera de ser feia que les coses fossin senzilles. Solia dir: “Quan tinguis dubtes de quin camí agafar, i has de decidir-te per un, tria el del mig”; “Tu cada vegada que fas alguna cosa pels altres, estàs fent el que Déu vol. Perquè Jesús va dir: ‘Per les seves obres els coneixereu’”. Responia després d'haver comentat sobre la fe amb algú que no la tenia. Amb freqüència explicava les seves vivències, senzilles però grans a la vegada, viscudes allà en el seu petit poble salmantí de Morilles. "Ostres, doncs bé te la podies haver posat abans!". Contestava la innocència d'un nen quan de broma els va dir que la gorra la portava perquè no se li caigués el pèl. Com bé sabeu, ell era calb. Li agradava explicar les anècdotes viscudes amb ells. No només la seva família i amics hem perdut a José Antonio, també ho han perdut els xiquets del "Centre Obert", als que amb tant afecte i paciència tractava d'ensenyar a causa de les seves dificultats en l'estudi. Donem gràcies a Déu i a la vida per haver posat en les nostres a una persona com ell. Grup Pomar
El meu estimat padrí Lleonard Ramírez
El meu estimat padrí Lleonard Ramírez va morir el passat 23 de novembre de 2013 a l’edat de 85 anys, envoltat per la seva esposa, fills i germana. En plena dictadura franquista va ser un dels fundadors de la Joventut Obrera Cristiana i d’Acció Catòlica Obrera. Per a mi i per a molts seguirà sent tot un referent de compromís cap els demés i sobretot pels més necessitats. L’evangeli i Jesús eren presents a la seva vida. Tinc molts bons records del meu padrí, de la seva lluita i l’estimació cap els demés. Me´n recordo dels estius, quan era petit, a Sant Pere de Vilamajor on estava uns dies amb la dona i els sis fills. El meu padrí treballava entre setmana i pujava els caps de setmana. La seva família m’acollia com a un més i em possibilitava de passar uns dies de vacances lluny de l’Hospitalet. La seva senzillesa en el tracte, la seva empatia, bondat i la seva manera de plantejar els temes, els guardo en el meu record. Lleonard t’agraeixo de tot cor haver-te conegut i crec sincerament que no estàs mort, crec que estàs viu allà on tu voldries que els demés lluitessin contra les injustícies. Intentarem ser coherents amb el teu exemple i de fer honor al teu testimoni. Afegeixo un article extret de la revista Carrer de la FAVB que porta per títol “Adéu al company Lleonard” (a la pàgina 10: http://www.favb.cat/pdfs/carrer_130/carrer130.pdf): Recordem el Leonard en plena campanya contra el pla especulatiu del Barça 2000. Nerviós. Pendent de tots els detalls per convocar una assemblea o muntar una manifestació. Ningú no pensava que les barriades de les Corts poguessin vèncer el totpoderós Josep Lluis Núñez, el vell conegut del moviment veïnal i en aquells moments president del Barça. Però Núñez va perdre, i els barris, amb Lleonard al capdavant, van tombar el seu pla. L’Associació de Veïns del Racó de les Corts, que va fundar el 1990, portava 10 anys de lluita per un un barri més digne: reivindicant una biblioteca, un CAP o una residència per a la gent gran. O la important lluita en defensa del parc de Can Rigalt. Recordem el Lleonard venint a la FAVB amb un munt de papers perquè Carrer tingués en compte aquesta o aquella lluita. La baralla contra el Barça 2000 va ser pràcticament l’última d’un lluitador de tots els temps. Va participar en els inicis de CCOO a Sants, va fundar la combativa editorial Nova Terra. Hi va dedicar moltes hores i va córrer riscos sent militant del Grup de Solidaritat amb els Presos Polítics i Represaliats. Es va tancar en la catedral en solidaritat amb els treballadors d’AEG. Detingut en diferents ocasions, també va ser membre actiu de l’Assemblea de Catalunya. Era incansable. La seva esposa Josefina Rofastes va ser la seva companya de lluita. L’any 2005 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. El reconeixement que li va fer la ciutat era més que merescut. L’Associació de Veïns va enviar unes línies anunciant la seva mort: “Hem perdut a Lleonard”. No és del tot cert: Lleonard, amb el seu exemple, continuarà empenyent la lluita de les Corts per uns barris millors. Per al moviment veïnal ha estat un luxe compartir hores, treball i lluites. No t’oblidarem. Moisés Ribas
L’Aureli: Semblança d’un Sant i Amic
Per transmetre alguns fets de la vida de l’Aureli ens caldria escriure un llibre, però només ens demanen algunes pinzellades. Tots sabem que va estar a Xile, on va viure la dictadura de Pinochet, i que en els setanta va tornar per trobar-ne la de Franco (gràcies a Déu, per pocs anys). Ens el van presentar com un curilla amb la seva sotana, ple d'humilitat, senzillesa i molt auster en la seva forma de viure. El barri Riera de Cornellà va quedar enamorat per la seva gran humanitat i tracte cap a les persones, sense mirar ideologies, ni religió. Volíem i respectàvem tot allò que sonava a Aureli i com quedava el que deia. Era "el capellà de la moto", ja que sempre visitava a la gent gran i malalts: on era la moto, allí estava l’Aureli, fins i tot en la ment de les persones i sobretot dels joves. Aquesta moto era intocable. Aureli era un capellà molt diferent als que per aquelles dates teníem a la nostra diòcesi. També vam tenir la gran sort de comptar amb García-Nieto a Cornellà. Ens va omplir i va introduir a l'ACO: érem membres de la comunitat que per amistat va formar al barri de Riera, on el grup de cures en què estava García-Nieto formaven una altra església a Cornellà. A Aureli el van assignar al nostre barri i aquí va començar la seva tasca: a banda de l'eclesial, arribem a sentir-nos amics, vivint el dia a dia amb els veïns i les seves lluites. Estava proper a les persones més pobres i quan organitzàvem manifestacions per obtenir serveis, l’Aureli allà hi era. Per la seva actitud, els veïns el sentien molt proper. Tenia molt clar l'amor gran a la classe obrera i va saber influir en les nostres consciències. Una part de la societat patia les injustícies del capital i ens va animar en el despertar de la letargia de resos i litúrgies, per viure la consciència de classe en les lluites obreres, on tant es trepitjava les persones, en la seva dignitat. L’Aureli, buscava militants que ja portaven anys a l'ACO: la Manoli, els Ribas, en Joan Estrada i la seva dona, en Carmelo i la seva dona, i altres més. La seva humanitat, senzillesa i austeritat, la seva forma de viure la fe eren un estímul per aixecar la nostra fe, militància i amor a la classe obrera. Durant gairebé 30 anys ha estat el nostre consiliari, el suport i columna de la nostra fe. Hem estat testimonis, encara que l'església no ho digui, que va anar un SANT OBRER I CURA. En la seva malaltia sempre hi havia el demanar perdó i que era un consiliari més, però per a nosaltres era un autèntic testimoni de fe i amor profund a la classe obrera. Veient-lo tan malalt, els membres del grup en fer revisió de vida sortíem enfortits per seguir en la lluita obrera i en l'amor, fer millor i amb amor les accions de cadascú en el seu dia a dia. Amb el testimoni de Sant Aureli ha quedat segellada la nostra fe i amor al nostre moviment i al món obrer. Rosario i Andrés. Grup Riera
Inici de curs de la Zona Barcelona Nord
La sopa de pedres, o…… Quina Paella! Algú del Comitè de Zona va dir, i si pel inici de curs féssim una paella? Les respostes van ser variades, per una banda els pessimistes: no ho hem fet mai, és complicat, no saben quants vindran, no tenim paella, ha de ser de carn o de peix, no sabem les mides, no tenim foc…….. Altres trobaven la idea engrescadora…. I vam marxar de vacances amb una data proposada per l’acte. Passava l’estiu i la proposta semblava caiguda en l’oblit però molt a poquet a poquet la idea va anar prenent cos: En Pep va dir que a Nou Barris tenien paelles, en Josep tot i que no ho havia fet mai, amb la seva il·lusió i amb el seu esperit de servei, va començar a enviar cartes a tots els responsables dels grups. Tot d’una la cosa es va anar animant. Un bon llistat del necessari, i cada grup es va anar responsabilitzant dels diferents components de la paella: Cebes, tomàquets, pebrots, alls, sípia, musclos, conill, pollastre, oli, suquet de peix, ah!, i l’arròs! cinc kg. I va arribar el gran dia!. De bon matí els promotors ja estaven preparats amb els seus grans davantals. En començar, la por i la responsabilitat de tantes boques per alimentar!…..però poc a poc va començar a escalfar-se la gran paella. El sofregit ja feia xup xup i la cosa s’anava animant, la gent anava apareixent al seu voltant i cada grup anava aportant el seu ingredient . Ja s’ensumava una oloreta, com la que sents quan passes per davant dels “Caracoles” a l’hora de dinar. L’arròs ja semblava cuit, el punt de sal el va donar en Pepe Rodado, i la Montse va tapar la paella amb unes bones tovalloles de bany. La taula era parada amb tovalles de tots colors i ja podíem començar a dinar! De moment va semblar que en sobraria, però gairebé tothom va repetir. No en va quedar ni una “engruna”, es a dir ni un granet. Estava boníssim!. També hi va haver amanides diverses, pastissos elaborats artesanalment, begudes i cafè. La companyonia i l’alegria, van estar presents tot el dinar. Mentrestant a la nostra taula, amb el tresorer, vam comptar mes o menys el cost per persona que podia haver suposat aquell dinar tan deliciós, podria ser d’uns 6€. I ara un punt de reflexió: Aquest àpat podria ben bé ser un relat del Nou Testament: Amb esforç i confiança s’aconsegueix tot i per molts. .(multiplicació del pans i peixos) També podria ser el conte de la Sopa de pedres: Sense res, però entre tots, podem arribar a fer una fantàstica sopa, o un arròs. Bon curs 2014/2015. Grup d’Horta
Nova incoorporació al grup La Guarderia
At vero eos et accusamus et iusto odio dignissimos ducimus qui blanditiis praesentium voluptatum deleniti atque corrupti quos dolores et quas molestias excepturi sint occaecati cupiditate non provident, similique sunt in culpa qui officia deserunt mollitia animi, id est laborum et dolorum fuga. Et harum quidem rerum facilis est et expedita distinctio. Nam libero tempore, cum soluta nobis est eligendi optio cumque nihil impedit quo minus id quod maxime placeat facere possimus, omnis voluptas assumenda est, omnis dolor repellendus. Temporibus autem quibusdam et aut officiis debitis aut rerum necessitatibus saepe eveniet ut et voluptates repudiandae sint et molestiae non recusandae. Itaque earum rerum hic tenetur a sapiente delectus, ut aut reiciendis voluptatibus maiores alias consequatur aut perferendis doloribus asperiores repellat.
