Prova de fe
“Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?” (Jn 14,1-2). Aquesta és una de les cites de l’Evangeli que posen a prova la nostra fe, tot i que cada vegada que pronunciem el credo afirmem que esperem “la resurrecció dels morts i la vida de la glòria”. Aquest inici ve a tomb de les significatives i doloroses pèrdues d’amics i amigues que hem sofert els darrers mesos, algunes de més properes com la Remei Ramírez o l’Óscar Muñoz, d’altres físicament més llunyanes, però ben pròximes de cor, com el papa Francesc. Al darrer llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo, es reflecteix una cerca obsessiva per què hi ha de veritat en aquesta creença d’una millor vida perdurable al costat de Déu i dels que ens han precedit en aquesta partença. La perseverança d’un autor que s’autodefineix com a “ateu i anticlerical” ajuda a obtenir un punt de vista potser més pur ja que ens enfronta a algunes contradiccions com a persones de fe. I, com era d’esperar, el llibre de Cercas presenta també un dels millors retrats de la personalitat “humana” del papa Francesc, una figura que sovint els catòlics acostumem a revestir de característiques “sobrehumanes”. El testimoni honest i esperançat dels missioners que evangelitzen a Mongòlia i, sense anar més lluny, el de tants militants i persones de bé, ja siguin creients o no, que ajuden des del dia a dia a construir “un cel nou i una terra nova” (Ap 21,1), ens ajuden a encarnar aquesta fe i a practicar-la aquí i ara. Aquesta revista, humil servidora en aquest propòsit i que ha celebrat els seus primers deu anys de vida, és una eina més de què disposem en aquest camí. Els que la fem agraïm les aportacions generoses de tots els qui ens ajudeu des que es pensa fins que s’imprimeix la darrera pàgina. Óscar, company en el Consell Editorial d’aquesta publicació i en altres aventures, t’agraïm el camí compartit, sabem i creiem que continues acompanyant-nos! Recordeu que podeu valorar aquest número i els anteriors en l’enquesta que tenim activa.
A collibè de gegants
El somriure murri, agraït i serè de la Pilar Malla ens rep en aquest nou número de la revista Salillum. La Pilar és un símbol viu de tants militants veterans que ens han precedit en aquest trajecte de 71 anys d’un moviment que té per senyes d’identitat dues fidelitats: a Jesucrist i a la classe obrera o treballadora… com li vulguem dir. Però que els noms no ens confonguin del propòsit: “No ens mirem el melic. El lema d’aquest curs “Aixeca’t i camina!” (Lc 5,23) ens convida a mirar la realitat, som enviats al món, en el nostre cas als treballadors, a portar la Bona Nova de Jesucrist”, va recordar Dèlia Viedma en una de les aportacions que es van fer a la darrera Jornada General. Precisament en aquest número hem volgut recuperar la ponència “On és la classe treballadora?” que va fer la Patrícia Castro el 12 d’octubre passat i que publiquem íntegrament. La jove sociòloga va dedicar la seva exposició a la situació i els reptes de la classe obrera avui, l’extensió de la desigualtat i les diferents cares de la precarietat, uns arguments que va sustentar amb diversos exemples i gràfiques. La Patrícia ens va fer conscients que les dinàmiques del procés de neoliberalització han portat “a una falta d’identitat dels individus, a l’atomització que ens desvincula els uns dels altres i a una trencadissa del sistema social anterior”. Com a antídot, va insistir en el concepte de “fer món, treballar el món”, en el sentit que, de manera organitzada i col·lectiva, un món injust pot transformar-se. Precisament, a això ens convida el Pla de curs d’enguany: “L’expressió ‘Aixeca’t i camina’ apareix diverses vegades a l’Evangeli i implica un doble moviment: d’una banda, que ens posem en el lloc del paralític i sentim com Jesús ens convida a pensar quines situacions de paràlisi tenim i a posar-nos en camí; i de l’altra, que, com a deixebles enviats, posem en el centre les persones que estan en situació de prostració i les convidem, ajudem i animem a posar-se en camí”, ens recorda el consiliari general, Pepe Rodado. Ara més que mai, en un context de creixement dels neopopulismes i extensió d’ideologies d’ultradreta que manipulen les tradicions religioses i espirituals per justificar i legitimar el seus discursos d’odi i, a més, que pretenen (i de fet, ja ho estan fent!) conquistar les voluntats de les classes treballadores i les poblacions més desprotegides, convé rebatre amb honestedat que un altre món és possible, si el fem i el treballem… el del Regne. PS. Recordeu que podeu valorar aquest número i l’anterior en l’enquesta que tenim activa: https://ja.cat/43OQI
Joan Guerrero, amic de la Pastoral Obrera, ja celebra la Pasqua
El dimecres de Pasqua, a 84 anys, el fotoperiodista colomenc que fotografiava amb els ulls dels empobrits, Joan Guerrero Luque (Tarifa, 1940), “el vell guerrer” com ell firmava, va morir. Des d’aquest espai volem fer públic l’agraïment per la seva proximitat i generositat envers la Pastoral Obrera: sense anar més lluny, el dossier “Recuperem la bellesa de la vellesa” que es va publicar al darrer número de Salillum tenia una selecció de fotos on es mostrava la tendresa de la vellesa en diferents llocs del món, que el Joan mateix va cedir a l’ACO (com havia fet en ocasions anteriors per a aquesta mateixa publicació o bé participant en una premonitòria Jornada de Comunicació del 2018 dedicada a la postveritat, amb David Fernàndez). “A la fotografia és molt important captar el moment del gest o la mirada que emociona al qui la veu… Les perifèries són l’entorn dels més febles. Allà hi ha la bellesa. Quantes vegades he anat a la Mina i no m’ha passat res! Que content d’haver fet aquesta feina”, ens deia el maig del 2022 quan el vam entrevistar a l’espai Llevat dins la pasta, de Ràdio Estel. I recordava els seus inicis com a obrer manual. Al codi QR del peu podeu recuperar l’entrevista: https://www.ivoox.com/juan-guerrero-fotografiant-amb-els-ulls-dels-pobres-audios-mp3_rf_87768551_1.html En efecte, la Pasqua (que acabem tot just de sobrepassar) és una lluita per l’esperança, proveïts de la perseverança, la paciència i la confiança que el gra de blat fructificarà. Com ens deia la ponent de la Setmana Santa passada de l’ACO, Maite Valdivieso, “ser Església avui passa per perllongar en el món i en la història l’afany de Jesús: portar la Bona Nova a tots els ambients de la humanitat”, amb una atenció curosa pels més desfavorits i amb una “espiritualitat que aprecia les coses petites i no ambiciona les coses grans”. Tal com va testimoniar amb la seva vida humil en Joan i tantes i tants militants que ens han precedit en les set dècades de vida del nostre estimat moviment. Finalment, voldríem subratllar un esdeveniment al qual dediquem el Dossier de la revista: els 30 anys del document La Pastoral Obrera de tota l’Església, que, entre les seves principals virtuts, té el tret d’haver estat elaborat sinodalment per tots els agents implicats en la pastoral del treball. Que aquest alto en el camí sigui una oportunitat per fer més nostre aquest document, per actualitzar-lo i reivindicar-lo, perquè (com podem llegir a l’apartat III) “tota l’Església ha de sentir-se i ha de mostrar-se corresponsablement unida, també en el testimoniatge cristià, en el servei evangèlic als treballadors i també a la voluntat transformadora d’aquestes condicions socials que tan directament afecten el món obrer”.
70 anys, oportunitat per desinstal·lar-se
La Jornada General passada va tenir un moment especialment emotiu quan Pepe Rodado va portar a la taula de l’Eucaristia el nom dels fundadors de l’ACO i tot seguit vam poder sentir el nom d’alguns dels militants que han mort en el decurs de les darreres set dècades, recordats per tots aquells que, espontàniament, els van mencionar. “Que l’esperança us ompli d’alegria”, el lema d’aquest curs, va prendre tot el sentit. Prèviament, la benedictina Teresa Forcades ens va donar pistes per a aquest curs en desentrellar el capítol 12 de la carta als Romans (d’on surt el lema): l’alegria és esperança, no es pot ser cristià sense estar alegre (tot i que pot haver-hi tribulació) i parlem no de l’alegria del qui té, sinó del qui no té i espera. Forcades també ens va desvelar com sant Pau parla de la caritat fraterna i que en l’amor la sinceritat és essencial. “El cor de la fe i de l’Evangeli, l’ACO enmig de moltes dificultats, sofriments i vacil·lacions, l’ha sabut anar tirant endavant tots aquests anys”, ens deia Josep Hortet. Però no volem que aquest 70è aniversari del moviment sigui per treure pit, al contrari, ha de servir per refermar-nos en l’agraïment (als que ens han precedit) i en la responsabilitat (per continuar en la missió de portar l’Evangeli a la classe obrera). “L’acció i el compromís és el que revela què és la persona”, deia Oriol Garreta en un diàleg entre consiliaris que es va gravar en vídeo. I, certament, és així, la carta de Jaume (2,14-17) ens ho recorda i per això l’actuar en les nostres revisions de vida és tan revelador. És cert, com diu el consiliari Jaume Duch, que “la lletra i la música són diferents”, la societat que ens toca viure és ben diferent de la de la dècada dels 50 i 60, quan l’ACO feia els primers passos. La clau, abans i ara, és “arrelar-se en la realitat”. I això ens ha de portar a fer-nos preguntes de gruix, com plantejava Imanol Zubero en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia: el sociòleg basc ens feia veure l’error de representar el capitalisme com una escala meritocràtica. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis. Però més aviat es tracta d’una piràmide sense graons: els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota.” Si ens diem seguidors del Crist i un tret de la fe és que “desinstal·la” (com va dir la Teresa), haurem de fer cas als nostres consiliaris veterans quan conviden l’ACO del segle XXI a implicar-se més radicalment en el món del treball, en el de la immigració i dels refugiats, en definitiva, en aquells àmbits en què els nostres germans s’ho estan passant més malament. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ens va reptar Zubero.
Sexualitat: diversitat i dignitat
“Visibilitzar la diversitat de formes de família que tenim a l’ACO”, va ser un dels objectius que la Comissió de Comunicació ens vam marcar per aquest curs. Per això, en aquest número de Salillum publiquem el dossier “De la família heterocentrada a la diversitat de models”, fet a quatre mans per la Quiteria Guirao i en Joan Manel Mayordomo. És una qüestió de la qual no n’hem parlat explícitament a l’ACO, però que està integrada en la realitat de la diversitat de vides dels nostres militants, que als nostres grups de revisió de vida se senten acceptats i lliures de continuar i aprofundir en les seves opcions. Els nostres fills també són agents educadors que ens ajuden a ampliar aquesta mirada. Això no obsta perquè tinguem molts reptes amb el col·lectiu LGTBIQ+, per exemple, les dificultats i restriccions que molts d’ells, per raó de la seva condició, es troben en el món laboral. No és fàcil l’encaix entre les opcions de vida i la doctrina de l’Església que, malauradament i tot sovint, queda en fora de joc i obliga els fidels a fer un discerniment de consciència (pensem, per exemple, en l’encíclica Humanae Vitae i tot el que s’hi diu de la contracepció). No en va, aquesta moral sexual que emana de la doctrina, hem de reconèixer que a vegades ha impregnat la nostra visió i l’ha carregat d’un judici injust respecte a col·lectius amb un comportament sexual diferent del normatiu, com l’LGTBIQ+. L’Església (cadascú al seu nivell de responsabilitat) encara hem de fer un camí per reconèixer el sofriment, l’ocultació, la victimització i la violència que hem causat en moltes persones que, sexualment, s’apartaven de la norma convencional i que consideràvem pecadores. Per anar-nos desprenent d’aquestes adherències no hi ha un altre camí, per als que ens diem creients, que seguir Jesús, un model en l’acollida del diferent i no normatiu, en la misericòrdia vers els que estan marginalitzats, en l’amor lliure i sense etiquetes… Preguntem-nos si en els nostres grups, comunitats, feines, entitats…, som prou acollidors d’aquestes persones i les seves famílies, si hi tenen espai i els reconeixem, si els oferim obertament el missatge de salvació, si creiem que Déu també està en elles… La teòloga Montse Escribano hi reflexiona en aquest vídeo (https://youtu.be/VimyDhfD3iw) en què parla d’esperança audaç i creativitat, com a eines necessàries per fer aquest camí. Ens hi atrevim?
No ha estat un consell més
El XII Consell de l’ACO ja és història. Les sensacions dels dos dies viscuts a Veciana encara vibren perquè entre tots vam aconseguir crear un espai de fraternitat, d’escolta, de comunió, de construir plegats, sinodalment, una manera de fer que al nostre moviment (com admetia el bisbe Sergi Gordo a l’eucaristia de la Jornada General) no és nova. Certament, quan Jesucrist i el seu Esperit ens convoquen, d’allà en pot sortir alguna cosa nova, encara que hi haguem arribat molt justos de forces. És cert, ho van dir els presidents de l’ACO, ens hem posat uns objectius molt (massa) ambiciosos per a aquest Consell i això ha provocat algunes disfuncions: pocs grups han pogut treballar tots els documents plantejats, els grups de treball dels documents han hagut de discernir una quantitat ingent de propostes, s’ha hagut de diferir una part de la feina a la Trobada de Responsables del febrer, les treballadores del moviment han estat amb molta tensió… De tot això, n’hem d’aprendre: calibrar els recursos, prioritzar, tenir cura els uns dels altres. I és que el Consell de Veciana no ha estat un més de la llista: hem pogut actualitzar el Document d’Identitat i la Carta Econòmica als nous temps que ens toca viure i ens hem marcat unes línies d’actuació per als tres anys vinents per poder aprofundir en el sentit de pertinença al moviment, en la nostra espiritualitat i en la nostra acció militant, amb una atenció preferent cap aquells que queden al marge del camí. És una autèntic sacsejada que ara ens toca pair, cadascú al seu ritme. Aquest Consell ens ha fet sentir que l’ACO (un moviment de 69 anys que vol presentar Jesucrist a la classe treballadora) està viva, que té ganes de transformar i de ser llavor. Perquè, com encertadament va dir el nou consiliari general, Pepe Rodado, «els grans de mostassa som nosaltres mateixos. I ens hem d’enterrar per donar fruit. La nostra espiritualitat és l’encarnació, enterrant-nos i compartint amb els nostres companys». Per enterrar-nos s’entén ser llevat (dins la pasta), comprometre’s, no caure en el desànim ni en la indiferència davant uns temps difícils, com certifica el pensador Manuel Reyes Mate a l’entrevista que li fem: «Som capaços de destruir el planeta i som incapaços d’impedir-ho». Comptem amb els millors antídots: Jesucrist i la comunitat. Valorem-ho.
