Senyor,
Fer castells a la sorra
sempre m’ha agradat.
El vent i l’aigua se’ls emporten,
Hem de tornar a començar.
Il·lusions que es construeixen,
il·lusions que se'n van.
Aquesta és la condició humana,
la natura i jo.
Però,
nosaltres volem fer castells que aguantin
els vents i les aigües,
volem
dominar i forjar les nostres il·lusions,
i això està bé,
si no oblidem mai,
la nostra condició humana,
natura i jo.
Si això no és així,
si hem oblidat,
o no hem après encara,
la nostra condició:
Natura i jo,
un misteri tot plegat,
no sabrem què ens passa
quan el nostre castell
sigui emportat pels vents i les aigües.
Gràcies, Senyor,
Perquè amb Tu he après
totes aquestes coses,
Tu ets la roca que em sosté,
Tu ets el Misteri que em sobrepassa,
amb Tu reposa
la meva esperança.
Cesc Cónsola i Àlvar
Podem pendre uns minuts de silenci i reflexionar sobre com emprenem les nostres accions:
Ho fem amb fe, amb il·lusió, amb generositat, amb humilitat?
Som conscients de la nostra condició humana i que a voltes es traspassada per la transcendència del Senyor?
