Aquí teniu la segona part de la selecció de fragments del document 23, Els llibres bíblics dels profetes, de Joan Ramon Marín. En aquest enllaç podeu consultar la primera selecció.
Ezequiel
- «La mà del Senyor es va apoderar de mi». “La mà del Senyor” s’ha de considerar un atribut de la immanència de Déu que acompanya a la seva transcendència. La mà del Senyor empeny el profeta en moments cabdals, normalment coincidint amb alguna visió.
- La glòria del Senyor és el «pes» que el Senyor té en la vida del poble. Molt o poc? Més aviat sembla que poc!(…) Tradicionalment, la glòria del Senyor es manifestava en el temple de Jerusalem. Ara el profeta veu com la glòria del Senyor marxa, fuig, del temple (Ez 10; 11,22-25). Finalment, però, la glòria del Senyor retornarà al seu santuari renovat i l’omplirà (Ez 43,1-9). El poble gaudirà novament de «la seva glòria».
- La predicació d’Ezequiel vol remoure consciències i esperonar els exiliats a Babilònia. No valdrà com a excusa per no fer res escudar-se en la culpa dels avantpassats o dels qui han quedat a Jerusalem.
Isaïes II
Isaïes s’adreça a un poble exiliat, a Babilònia, sumit a la desesperança al que recorda que Déu és el seu salvador i salvaguarda del seu honor.
- El Déu salvador és també el Déu creador, l’acció del qual sosté el món físic, històric i humà.
- El profeta demana un poble que se senti servent, en el sentit d’escollit per iniciativa de Déu, i instrument en mans de Déu. I evoca la seva lluita interior entre l’aparent inutilitat de la seva tasca i la seva crida interior. La seva missió és animar els cansats amb la paraula que Déu li dona mitjançant un diàleg i proximitat constants.
Ageu
- El problema que es troba el profeta és que el poble no pensa en el Senyor. A més, i potser no està deslligat, la gent s’ha afanyat a fer-se cases ben luxoses.
- Critica el paper dels sacerdots perquè no han aconseguit que primi la visió positiva de les coses sobre la negativa.
- La crítica va acompanyada d’una promesa de benedicció, ja que el profeta insisteix en recuperar la confiança en el Senyor.
Zacaries I
- El profeta reclama la pràctica de la justícia i de la misericòrdia, tant en sentit religiós com en sentit social i polític.
- El món nou que neix es nota en la reacció de tots els pobles de la terra; tots conflueixen en el Senyor, que és al costat del seu poble.
Isaïes III
Isaïes enfronta el poble exiliat que ha de reorganitzar la seva vida un cop ha retornat definitivament a Judà; i es planteja la qüestió de l’admissió dels estrangers a la comunitat: «Us diu el Senyor: el meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”»
Els israelites se senten decebuts. Judà segueix sent políticament irrellevant i vassall de l’imperi persa. El profeta reclama al poble un examen de consciència: «El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, (…) deixa lliures els oprimits (…). Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, (…). No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, (…); quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!”
Reitera així la promesa de benedicció quan s’estableix una nova relació entre el Senyor i el seu poble. I també segueix ampliant-se a tots els pobles.
Abdies
Se situa en el segle V aC. La profecia és un atac furibund contra els edomites. No ha de ser pres com el nucli del missatge. Només serveix d’excusa per a mostrar que Israel serà definitivament restaurat quan aparegui i actuï el Senyor Déu.
Malaquies
Data més enllà del 520 aC en que va acabar la reconstrucció del temple. No ées un profeta original, no fa més que repetir el missatge de tots els profetes anteriors.
La missió de Malaquies s’inscriu en un temps en que semblava que la Llei havia de “solucionar” la vida del poble de Déu. En lloc d’això es troba amb un poble desencisat i, sobretot, indiferent, que viu d’esma i no està perquè ningù l’importuni massa.
De fet comença el seu oracle referint-se al mateix pare que tots tenim, al mateix Déu que a tots ens ha creat. També entén la vinguda del Senyor i el judici com una reconciliació. El contrari de la “reconciliació” és el “frau” a la persona. Aquesta reconciliació humana és símbol de la reconciliació amb Déu, ja que anteriorment ha preguntat: “¿No tenim tots nosaltres un únic pare?”
Joel
La conversió del cor ha de permetre respondre la pregunta que molts es fan, i que als altres pobles els serveix com a burla: “On és el vostre Déu?”
Jonàs
El profeta representarà molt probablement el punt de vista més estès (millor no involucrar-se) i Déu representarà el punt de vista més nou (encara que ben tradicional: el Senyor és misericordiós).
L’autor no diu que es convertissin al Déu veritable. Simplement cadascú es converteix “de la seva malvada conducta i de la violència de les seves mans”.
Zacaries II
La irrupció del Senyor es farà de manera humil, malgrat totes les aparences.
