[Adaptació del text d’Antonia Vallejos, publicat al blog «Tras las huellas de Sophia»] Com cada dia, em vaig despertar esperant alguna cosa nova, una oportunitat, un sentit diferent per la meva vida. Però com sempre també, una realitat carregada de lleis que no comprenia, m’esclafava i m’angoixava.
Cada dia, tornava a sentir-me insignificant i, com que soc dona, tenia ben après el que això significa: el que puc i no puc fer: callar, obeir, ser bona filla, bona mare, bona esposa…
Com cada dia, caminava amb el cap cot, silenciant el que a crits voldria expressar, sense poder mirar els ulls de ningú, i complint… sempre complint!!!
No era només el gep que portava sobre les espatlles, el que em feia amagar-me de mi mateixa, dels altres, fins i tot de Déu.
No podia suportar ser jutjada només em veien; les arrugues marcaven el meu rostre fastiguejat de tanta esclavitud patriarcal, de tanta amargor.
I de cop i volta, vaig veure un grup gran de gent que anava cap al temple, seguint algú, un nou profeta, un altre profeta que farien callar com a tants altres. Havia perdut la fe, ja res no em commovia.
Però, se’m va passar pel cap com un llamp, la idea de seguir-los. Jo… anar al temple? El lloc on habita el mateix Déu i propietat gairebé exclusiva dels homes?… Nooo!!! Què podria fer jo en un lloc com aquest, si no ser un cop més el centre de les mirades que m’acusaven i m’avergonyien?
I no sé com, m’hi vaig arribar; vaig amagar-me en el racó més fosc, on ningú pogués veure’m; hauria volgut acostar-me a escoltar-lo, a veure què deia, a veure què explicava…
De cop i volta, se’m va acostar, a mi, a una dona, a una malalta deforme, dient que em volia ajudar, que volia guarir-me, entre crits dels rabins que clamaven al cel perquè era dissabte i no era lícit fer-ho.
Volia sortir corrents, quan vaig sentir les seves mans a les meves espatlles. I en aquell moment, amb el gep, van desaparèixer totes les càrregues que tant m’havien angoixat.
Era lliure; m’havia tornat la vida, l’esperança, la dignitat… ens miràvem als ulls i en la seva mirada, descobria la tendresa de Déu. I així, sentint-me lliure, sense cap jou que em lligués, lliure de l’opressió, de tant patiment… em vaig quedar contemplant, gustant, mirant, olorant tot el que m’envoltava i que feia tant de temps havia perdut.
