El 14 de gener passat va morir el capellà obrer Romà Fortuny. Podeu consultar els obituaris publicats a Catalunya Cristiana i Catalunya Religió. També el podeu trobar a les fotografies del reportatge sobre els Drapaires d’Emaús de Sabadell, que es va publicar a la revista Salillum n. 13 (veure pp. 30-33).
Així mateix, el 18 de gener va morir el teòleg Ramon Prat, un extraordinari testimoni de Jesucrist a la diòcesi de Lleida i per als moviments especialitzats.
Us compartim escrit del militant de Lleida, Amadeu Bonet:
La família de l’ACO, i de tota l’Església lleidatana, hem acomiadat recentment mossèn Ramon Prat i Pons (Lleida, 18 de desembre 1945- 18 de gener de 2026), un home que, des de la seva Lleida estimada, va saber teixir una complicitat profunda amb els moviments de laïcat compromès de tot Catalunya i més enllà de les nostres fronteres. Per a molts de nosaltres, el Ramon no era només el consiliari, el teòleg o el prevere, sinó el company de camí que posava paraules a la nostra intuïció de Fe enmig del món.
En la comunitat de l’ACO i en el conjunt del laïcat compromès, la notícia de la partida del Ramon Prat no ha estat rebuda com un adéu, sinó com la culminació d’una ofrena a la causa del Regne de Déu enmig del món. El Ramon no va ser només un gran teòleg a la Facultat de Teologia de Catalunya o a l’IREL o en les moltes tasques eclesials en les que va participar (Concili Provincial Tarraconense, Càritas, Sant Joan de Déu, com a pastoralista aportant la seva expertesa en moltes diòcesis d’arreu de l’estat, … ) sinó que va ser, per damunt de tot, un acompanyant de vida, un teòleg de la proximitat i mestre de la nostra militància cristiana enmig del món que ens va ensenyar a fer un bon lligam entre la fe i la vida.
Des de la perspectiva dels moviments cristians de base, el Ramon va entendre millor que ningú què l’Església no s’acaba a les parets del temple. Va viure al llarg de la seva vida com a pastor, primer en la pastoral de joves de la que en va ser delegat molts anys i ens va acompanyar des de la JOC i el MUEC, i després com consiliari dels moviments d’adults, com a vicari de pastoral o com a prevere de diferents parròquies (des de la de Sant Pere de Fraga on va iniciar la seva tasca, fins a la Unitat Pastoral Agermanada de la Mare de Déu del Pilar i Santa Maria Magdalena de LLeida on ha acabat el seu pelegrinatge) , un veritable compromís amb el laïcat. Per a ell, els laics i les laiques no som uns ajudants del capellà, sinó els protagonistes de l’evangelització en les perifèries, a la feina, al barri, al poble, a la política i a l’escola. I per allà on va passar va fer equip amb el laïcat, generant un estil d’Església que ara en diem Sinodal, per portar l’evangeli al cor de cada comunitat humana, de cada dona i cada home del nostre voltant.
Va creure fermament en la mística de la lectura creient de la realitat, aquella capacitat de mirar la realitat amb els ulls de Jesús per descobrir-hi el sofriment, però també l’esperança. Ens va ensenyar que la fe s’ha de treballar i ens va ajudar a fer-ho amb el mètode de la Revisió de Vida: fent un Veure amb l’honestedat de qui no gira la cara davant la injustícia i sobretot mira les persones amb la tendresa de Déu; un Jutjar a la llum de l’Evangeli com a brúixola que orienta la nostra mirada; i finalment l’Actuar, amb el compromís transformador de qui se sap enviat.
Per als moviments de l’Església en el món obrer, el Ramon, com el Jaume Rubió i el Ventura Pelegrí, va ser un referent. En moments de desànim o de dubte, que ens podrien haver portat a un tancament, ell sempre obria finestres. La seva visió d’una Església en sortida (molt abans que el Papa Francesc popularitzés el terme) ens feia sentir a casa. Era un home de diàleg sincer amb la cultura contemporània, amb l’agnosticisme i amb les lluites socials i sobretot amb cadascuna de les persones que s’atansaven al seu costat. Per a l’ACO, el seu llegat és una crida a l’esperança activa. En un món que sovint ens vol resignats, el Ramon ens parlava del compromís esperançat per fer de la nostra vida servei a l’estil de Jesús.
Com a director de l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida), el Ramon va democratitzar el pensament cristià i va construir molts ponts entre la fe i la cultura contemporània. Va obrir les portes de la formació teològica a tothom. Ell parlava amb la mateixa passió davant d’intel·lectuals que davant d’un grup de militants de barri. Tenia el do de la proximitat. Sabia que en les lluites per l’habitatge, per la dignitat del treball precaritzat o en l’acollida al migrant, s’hi jugava la veritat del Regne de Déu. Va fugir sempre de les abstraccions buides. La seva era una teologia de l’encarnació. Ens deia que per parlar de Déu, primer calia escoltar l’home i la dona del nostre temps. Ens va ensenyar que ser cristià en el món d’avui no és una càrrega, sinó una joia que ens esperona a ser els més solidaris, els més lliures i els més compromesos possible.
En els seus darrers temps, marcats per la fragilitat de la malaltia, el Ramon va seguir sent mestre. Ens va ensenyar que la fragilitat (que ell va viure amb molta dignitat al final del seu camí) no és un obstacle, sinó el lloc on Déu actua amb més força. Ens va ensenyar a viure el pas de Déu també en la feblesa. El seu llegat a l’ACO i als grups de cristians de base de Lleida i de tot Catalunya queda gravat en la frase que va guiar la seva vida: Compartir la joia de la fe des del servei.
Avui, des de la militància cristiana, no plorem la seva mort, sinó que celebrem la seva Pasqua. El Ramon ja descansa en aquell Amor que ens va intentar explicar durant tota la seva vida, fent-lo vida. El seu esperit seguirà viu en cada Revisió de Vida, en cada gest de solidaritat i en cada esforç per fer una Església més humana, més oberta, més crítica, més transformadora, més sinodal, en definitiva més evangèlica i més de totes i tots.
I recordant una frase que ell sempre citava de la 1a carta de Sant Joan (3,14): sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els germans, avui sabem que ell ja ha passat de la mort a la vida perquè ha estimat, i molt.
Gràcies, Ramon, per haver estat llum que ens ha mostrat el Camí, veu que ens ha fet oients de la Paraula i aliment amb el pa compartit de l’Eucaristia. Tot el teu treball ha de ser per a nosaltres un compromís per continuar fent-lo vida. Que les llavors que has posat als nostres cors les continuem fent créixer i fructificar.
També podeu consultar la notícia i els obituaris publicats a Catalunya Cristiana i Catalunya Religió.
