La Jornada General passada va tenir un moment especialment emotiu quan Pepe Rodado va portar a la taula de l’Eucaristia el nom dels fundadors de l’ACO i tot seguit vam poder sentir el nom d’alguns dels militants que han mort en el decurs de les darreres set dècades, recordats per tots aquells que, espontàniament, els van mencionar. “Que l’esperança us ompli d’alegria”, el lema d’aquest curs, va prendre tot el sentit.
Prèviament, la benedictina Teresa Forcades ens va donar pistes per a aquest curs en desentrellar el capítol 12 de la carta als Romans (d’on surt el lema): l’alegria és esperança, no es pot ser cristià sense estar alegre (tot i que pot haver-hi tribulació) i parlem no de l’alegria del qui té, sinó del qui no té i espera. Forcades també ens va desvelar com sant Pau parla de la caritat fraterna i que en l’amor la sinceritat és essencial.
“El cor de la fe i de l’Evangeli, l’ACO enmig de moltes dificultats, sofriments i vacil·lacions, l’ha sabut anar tirant endavant tots aquests anys”, ens deia Josep Hortet. Però no volem que aquest 70è aniversari del moviment sigui per treure pit, al contrari, ha de servir per refermar-nos en l’agraïment (als que ens han precedit) i en la responsabilitat (per continuar en la missió de portar l’Evangeli a la classe obrera). “L’acció i el compromís és el que revela què és la persona”, deia Oriol Garreta en un diàleg entre consiliaris que es va gravar en vídeo. I, certament, és així, la carta de Jaume (2,14-17) ens ho recorda i per això l’actuar en les nostres revisions de vida és tan revelador.
És cert, com diu el consiliari Jaume Duch, que “la lletra i la música són diferents”, la societat que ens toca viure és ben diferent de la de la dècada dels 50 i 60, quan l’ACO feia els primers passos. La clau, abans i ara, és “arrelar-se en la realitat”. I això ens ha de portar a fer-nos preguntes de gruix, com plantejava Imanol Zubero en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia: el sociòleg basc ens feia veure l’error de representar el capitalisme com una escala meritocràtica. “Això ens fa estar tranquils per la sensació que tothom pot pujar els esglaons dels privilegis. Però més aviat es tracta d’una piràmide sense graons: els de dalt només ens aguantem si tenim una gran base a sota.”
Si ens diem seguidors del Crist i un tret de la fe és que “desinstal·la” (com va dir la Teresa), haurem de fer cas als nostres consiliaris veterans quan conviden l’ACO del segle XXI a implicar-se més radicalment en el món del treball, en el de la immigració i dels refugiats, en definitiva, en aquells àmbits en què els nostres germans s’ho estan passant més malament. “Si algú està en una estructura capitalista on pot començar a fer canvis, que ho faci”, ens va reptar Zubero.
