Els dies 8 i 9 de novembre, han tingut lloc a Madrid, les XXIII Jornadas de la Asociación de Teólogas Españolas, sota el suggerent tema «Espacios habitables y tiempos de mujeres. Teologías utópicas y distópicas».
Dissabte 8, durant la presentació de les Jornades, la presidenta de l’ATE, Montserrat Escribano Cárcel, va recordar que fa un any, ni ella ni unes altres companyes de València no van poder participar-hi presencialment, a causa de la dana. Un exemple molt recent de com el canvi climàtic està alterant el medi i la vida de les persones i de la necessitat de treballar plegades per minorar les dramàtiques conseqüències que provoca. I ser capaces d’elaborar “teologies incòmodes” que ajudin a fer de les nostres ciutats espais segurs i de convivència, amb ulls de dones.
A continuació, va presentar la primera ponent de les Jornades, la professora Carmen Román, de la Universitat Loyola de Granada. En la seva ponència, «Ellas en la ciudad: rehabilitando el espacio y el tiempo», va plantejar com els processos d’urbanització ràpids i radicals, porten a la necessitat d’una reflexió teològica i ètica urgent i amb perspectiva de gènere. Va fer un paral·lelisme entre el paper de les dones a l’Església del s. I, citant a Prisca i Lídia, i la lluita les dones d’un barri perifèric de Sevilla, per transformar un espai mancat de recursos i serveis en un espai de convivència i acollida, que em va recordar la història del meu barri perifèric de Badalona.
Prisca i Lídia apareixen als Fets dels Apòstols, ajudant a la missió evangelitzadora, fent de casa seva i de les seves comunitats espais hospitalaris i de cura, de reflexió i canvi.
En aquest procés de transformació, trobem uns elements molt importants que són:
- la proximitat: apropar les persones a un espai de seguretat; posar-nos en el lloc de qui pateix;
- la diversitat: oportunitat de relacionar-se amb tot tipus de persones; les dones ens obrim més a la diversitat, al diferent;
- l’autonomia: quan es parla del paper de Prisca en la comunitat, apareix com una dona autònoma, lideressa no pel seu estatus econòmic sinó per com pren les decisions, per ser col·laboradora de Pau en pla d’igualtat; Lídia, sent recordada pel seu nom, es troba a la mateixa situació;
- la vitalitat: les dones aporten vida realitzant diferents funcions: amfitriona, col·laboradora, autoritat…
Com a conclusió, Carmen Román va situar el paper de la teologia urbana en el marc de la sinodalitat, de l’acolliment als exclosos, dels migrants… situada “des d’on neix la vida”.
La segona ponència, va estar a càrrec de la professora Sofia Nikitaki, de la Universitat de Lovaina. Sota el títol, «Viviendo una vida no religiosa: Reimaginando la Teología a través de voces marginales», va parlar des de la seva pròpia experiència, presentant-se com a teòloga no creient, defensant que la teologia ha de nodrir-se també de les aportacions de les persones no-religioses. Diu que si la Teologia i els estudis religiosos han d’apropar-se a les realitats de les societats contemporànies, aquestes veus s’han de tenir en compte, i creen a més, nous qüestionaments sobre divisions binàries clàssiques: creença/incredulitat, religió/secularitat, espiritualitat/racionalisme…
Per argumentar-ho, la professora Nikitaki va explicar la seva investigació doctoral respecte d’aquest tema, basada en un estudi sobre l’experiència de 64 joves mil·lenials, no religiosos, en tres països: Grècia, Noruega i Bèlgica (Flandes). L’estudi reflecteix la dificultat que tenen de definir-se com a “no-religiosos”; les connotacions negatives que els suggereix el terme “espiritualitat”, o la imatge negativa de les esglésies majoritàries que juntament amb el concepte de “religió”, es relaciona amb poder, imposició, control, manca de respostes a les seves situacions vitals…
Un element a subratllar en tot l’estudi és la importància fonamental del context sociocultural que marca diferències notables entre els resultats recollits: a Grècia, la religió és central a nivell sociocultural i polític i és residual a Noruega i Flandes.
La tarda del dissabte, es va fer un homenatge a un grup de teòlogues molt importants, algunes d’elles fundadores de l’ATE i unes altres, grans col·laboradores: Mercedes Navarro, Carmen Bernabé, Isabel Gómez Acebo, Roser Solé i María José Arana. En un diàleg molt ben portat per la periodista Ester Calderón, van parlar dels inicis, amb l’objectiu de fer teologia des del punt de vista de les dones i difondre-la, per “mostrar i demostrar” que la veu de les dones té valor també dins del món eclesiàstic, on no hi comptava. Ja hi havia cert moviment: Mujeres y teología, el Col·lectiu de Dones a l’Església…
Van comentar les dificultats amb les que es van trobar:
- d’exclusió i invisibilització;
- no tenir seu pròpia;
- les dificultats de finançament que no han permès alliberar persones que es puguin dedicar a l’estudi;
- la formació que reben els seminaristes;
- no poder ensenyar en les universitats.
I van enumerar les aportacions que han anat fent:
- mantenir l’estructura de les jornades, l’estudi i l’edició de llibres;
- ser independents de l’eclesiàstic;
- la interdisciplinarietat;
- descobrir que Déu no és masculí, ni femení;
- connectar amb l’ecumenisme i amb el feminisme;
- la formació (aquí es va fer especial menció d’Efetá, l’escola de teologia feminista andalusa que va funcionar uns anys);
- connectar amb Europa; editar llibres que només estaven en anglès…
Malgrat les dificultats, animen a l’esperança:
- a seguir lluitant contra la invisibilització i la indiferència, fins i tot, la de moltes dones que no senten cap preocupació pel feminisme;
- a confiar que el nou Papa, si no obre camins a les dones, com a mínim no retalli la llibertat de paraula;
- treballar des de molts àmbits….
Crec que el seu missatge encoratjador es pot resumir amb les paraules d’Isabel Gómez Acebo: “Somos templos del Espíritu Santo y tenemos mucho que decir”.
Després va haver l’assemblea de sòcies.
Diumenge 9 al matí, vam tenir la tercera ponència: «Teología urbana en tiempos de crisis climática» de la professora Martina Bär de la Universitat Graz (Àustria). Partint de Jeremies, 29, 7: “Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre” i des del record de la dana, va reclamar ciutats més justes per les dones. Si la ciutat prospera, la gent prospera, com diu Jeremies.
La professora Bär defensa que encara que la societat estigui secularitzada, és necessària una ètica cristiana contemporània que transformi l’espai urbà; respectant el medi i buscant la convivència i la pau, estem transmetent la Bona Nova de l’Evangeli; és un discurs urbà sobre Déu.
Per a definir quin és el benestar de les ciutats, va fer referència a les recomanacions de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, a l’àgape cristià i a l’ètica de la cura de Kant. Una espiritualitat en una ciutat post-secular ha de basar-se en la inclusió social, en la sostenibilitat i en la pau. Va recordar també com la Laudato Si’ proposa una economia verda per respondre a la crisi antropològica actual.
L’objectiu 11 de l’Agenda 2030, i les propostes sobre sociologia i planificació urbana de Seül en 1990, són el referent per fer les ciutats sostenibles i inclusives, des d’una perspectiva de gènere que promogui la igualtat i acabi amb la pobresa i la vulnerabilitat de les dones que són les que més pateixen la manca d’habitatges i d’infraestructures adients, un insuficient accés als recursos i al poder.
Martina Bär va assenyalar la necessitat que les esglésies fomentin l’empoderament cristià de les dones i de la comunitat, de les ciutats. Va citar el valor de la no-violència de Judith Butler i la praxis política de Dorothee Sölle: pensament i acció són inseparables en la construcció de ciutats responsables, que compten amb l’emancipació de les dones i que constitueixen espais político-urbans oberts.
En els debats sobre les tres ponències gairebé totes les intervencions se centraven en demanar exemples de bones pràctiques pels objectius proposats. Són moltes les associacions de dones que lluiten per millorar les condicions de vida de les seves comunitats: llogateres, contra les violències masclistes, associacions de veïns i veïnes… però está clar que queda molt per fer en aquest camí.
La presidenta de l’ATE va clausurar les Jornades expressant la necessitat de repensar l’espai urbà des d’una teologia feminista.
Les Jornades van acabar amb una celebració preparada per Adsis, en la que vam poder compartir moments de silenci, pregàries i cançons, la lectura de la Paraula i també en unes paperetes de colors que vam anar col·locant al mig del cercle que formàvem, l’espai que volem obrir en nosaltres, les relacions que volem cuidar o sanar i el món amb el que somiem. Vam acabar beneint-nos unes a les altres amb una abraçada.
