octubre 08/Montse Ribas/
Vaig anar a la jornada de fi de curs de la zona Besòs a la casa de colònies Mogent, de Llinars del Vallès, el 29 de juny passat. El Justo m’hi va portar i va marxar a la jornada de fi de curs del Baix Llobregat, que coincidia el mateix dia. Li agraeixo que m’hi acompanyés.
L’acollida va consistir en una xocolatada. L’Andrés Viedma, responsable de la zona, ens va donar la benvinguda. Va ser una celebració de fi de curs presidida pel bon ambient d’acolliment, amistat, bona conversa, bona convivència, vida de comunitat cristiana. Érem unes trenta-quatre persones, aproximadament de tres generacions: una de molt gran, una altra de més veterana i una altra de més jove.
Es va fer una dinàmica de grups que consistia a compartir el que havíem treballat de la prioritat del curs i sintetizar-ho en les preguntes següents: Què m’ha aportat? Què m’ha fet sentir? Què em demana? Tot seguit ho vam comentar en plenari.
Va ser emotiu veure donar el pas als militants d’un grup que han acabat una etapa d’iniciació de tres anys. Van aportar el que havia representat aquest procés i se’ls va donar la benvinguda com a zona.
Cap a les 12 h es va valorar el curs i els nous reptes, a partir d’un resum de la vida de la zona d’aquest curs realitzat pel petit comitè i l’aportació dels assistents.
Després vam encetar el debat entre tots de la nova prioritat de curs: LA FE EN JESUCRIST, UN MOTOR PER VIURE I COMPARTIR.
El dia no acompanyava per anar a la piscina. Els infants, sobretot, es van quedar amb les ganes de banyar-se. Per tant, vam dedicar aquella estona a passejar i a fer petar la xerrada.
A l’hora de dinar, vaig compartir el menjar amb un grup de dones. Moltes d’elles al voltant dels 74 anys. Dones que malgrat l’edat estan compromeses, fent servei al barri, a la família, a Càritas, a les parròquies, etc. És sorprenent com, obertes a Déu, continuen traient forces per estar atentes i ser útils a les persones, com va dir una. Aquella taula es va convertir en la taula del Regne: diferents plats fets per elles i compartits amb els altres. Les persones sorprenen si hi estem atents.
A les 16 h vam celebrar l’eucaristia amb l’Isidre Ferreté, gaudint d’alguns testimonis de persones en etapa d’iniciació. Em va cridar l’atenció una de les pregàries:
Y cuando todo va bien, vamos a la iglesia más cercana y al pie de un santo que sea de nuestra devoción te explicamos algunos méritos y en el cofre de enfrente colocamos algun céntimo. Nosotros pedimos, pedimos, pedimos... Pero nunca preguntamos cómo estás.
Oh Dios! Prometo que voy a rezar de otra forma, voy a parar de pedir, y de cambiar milagros por céntimos. Tal vez yo aun te pida una gracia, pero antes voy a ver qué estoy haciendo bien y, si nada bueno encuentro, mucho me voy a avergonzar y todavía voy a pedir, pero perdón.
Fa pensar...
