maig 12/Àngela Rodríguez/
Aquests sis primers mesos com a coordinadora de l’ACO m’han fet descobrir molts aspectes del moviment que desconeixia, tot i portar com a militant ara ja fa 18 anys, en els quals he tingut diverses responsabilitats, la darrera de les quals va ser responsable de la Zona del Baix Llobregat, però també he passat per la responsabilitat de grup i per la Comissió de Comunicació, entre d’altres serveis. Com a coordinadora, he descobert (i continuo descobrint) molts aspectes de gestió d’una entitat però també de tracte, escolta i acollida a tota la militància de l’ACO, tot i que encara no conec a tothom perquè porto poc temps, però espero poder anar teixint lligams amb els i les militants de totes les zones i diòcesis.
Ja pensava abans d’incorporar-me a la coordinació del moviment que aquesta és una peça essencial per garantir-ne un bon funcionament i ho continuo pensant ara des del rovell de l’ou; tant la coordinació com tots els membres del Comitè Permanent contribueixen a què l’ACO tiri endavant, amb pluralitat d’idees i d’opinions, però precisament això és el que fa gran al moviment i, per descomptat, amb la implicació i el compromís de tota la militància de base, les persones responsables de zones i diòcesis, de comissions i de grups... Tothom fa una feina molt important tant a dins com a fora del moviment. Tothom fem créixer i avançar el moviment!
Continuo amb la mateixa il·lusió desenvolupant les meves funcions que al mes de novembre, quan hi vaig començar. També he après moltes coses noves, he pres més consciència encara de com de necessària és la cotització dels i de les militants perquè el moviment sigui autosuficient i pugui portar a terme totes les activitats, jornades i trobades, recessos, Setmana Santa, etc. A més, la cotització resulta essencial per contribuir a ajudar a qui ho necessita; penso sobretot ara en els i les militants que poden estar passant dificultats econòmiques. I també en el moviment germà, la JOC, que no travessa un bon moment econòmic, però que ha estat tan important per a molts de nosaltres que estem cridats a garantir-ne el seu futur i apostar perquè creixi.
He hagut d’invertir molt de temps també en el desconegut camp de la sol·licitud i justificació de subvencions, que poden contribuir a donar un petit suport al moviment però que no representen, ni de bon tros, tots els recursos que necessitem. I això que, en aquests moments, no tenim tantes despeses perquè no fem tants viatges ni actes presencials però mantenim viva l’espurna del moviment i ens continuem trobant i fent comunitat a través de la pantalla. No és el mateix que trobar-nos cara a cara, però ens permet continuar en moviment. Tant de bo puguem tornar aviat a veure’ns en persona, tot i que hagi de ser en un primer moment amb totes les mesures de seguretat a les quals ens obliga el moment actual.
Vivim un temps estrany i inèdit, marcat per la pandèmia, en el qual anem molt al dia a dia decidint de quina manera organitzar cada trobada, que fins ara estan sent online. També tot això és nou. I qui ens havia de dir que hauríem d’escollir nova presidenta en un Consell Extraordinari amb eines de votació telemàtiques! Això no estava previst a les Normes de Funcionament de l’ACO, però ho hem hagut de d’organitzar i amb molt de goig, per cert!
Al moviment ens estem reinventant cada dia i ens hem d’adaptar a la nova situació. Les pantalles no poden suplir la importància de trobar-nos tots i totes plegats, d’acollir-nos mútuament, de relacionar-nos i de comunicar-nos, de conèixer-nos més de prop, però almenys tenim aquestes eines per continuar fent camí, de manera diferent, però fent camí.
A banda d’aquesta situació, treballar pel moviment està representant per a mi, com ja m’imaginava, un avenç importantíssim pel que fa al meu compromís amb l’ACO, amb la classe treballadora i amb el missatge de Jesús, que han estat els principals motors de la meva acció al llarg dels anys, tant des de l’àmbit laboral com personal.
Coincideixo plenament amb tot el que ens expressava l’anterior presidenta de l’ACO, Maria Martínez, sobre el que li ha aportat aquesta responsabilitat, tot i que a un nivell molt més humil. Estic vivint aquest servei com una riquesa, no exempta de dificultats, és cert, però on no trobem dificultats i obstacles? A més, com ens deia la Maria, estic aprenent i em sento interpel·lada, però també acompanyada, valorada i estimada. I espero continuar aprenent i estimar, valorar i acompanyar alhora a totes les persones que m’envolten i, en especial, a la família de l’ACO.
Àngela Rodríguez
