Llibre de ruta del Comité Permanent

Enmig d'un ambient de Conferència Episcopal, que suposa la presència de 40 bisbes i sacerdots i una petita representació de la vida religiosa femenina a Espanya, juntament amb prop de 600 laics compromesos del territori nacional, l'Esperit ens ha fet tornar a experimentar la força de la Comunitat, de ser un poble en camí com ho va ser el poble d'Israel, i de ser un poble acompanyat amb aquella representació tan evocadora de la “tenda de trobada” en què Déu mateix baixava a parlar estones llargues amb Moisès i indicar-li el camí.

He descobert que en aquest vaixell impulsat per l'Esperit (que tants cops ens dibuixa Fano, que també ens va acompanyar en aquest Congrés) ens trobem persones, grups i moviments molt diversos, a l'estil de l'Arca de Noè. Molts no hi tenim res a veure, fins i tot podríem no entendre'ns pel tipus de carisma o maneres de viure o entendre l'evangeli. És una cosa que em costa de comprendre de Déu, però Ell ens ha volgut portar en aquest mateix vaixell i en aquests moments tan complexos de la societat i de l'Església ens demana calma, confiança, escolta i feina.

M'he trobat al Congrés persones referents a la meva història de fe, fins i tot “pares i mares” de Salamanca, de Valladolid, de Madrid... tots llocs on vaig fer el pas d'una fe vívida i transmesa en família a una fe adulta i viva, d'opcions i seguiment amb aquest mateix tarannà o caire social i dels pobres que en vaig rebre. Potser els he vist més cansats o sense aquell foc de l'inici perquè no ha estat fàcil mantenir les inclemències socials i arribar fins aquí. Tornar-los a veure en aquest vaixell, em va omplir de joia: “És el Senyor”, segueixes aquí, no m'has abandonat. Les nostres vides són referents de lliurament i sostenen els altres. Encara que faci 30 anys que no et trobes amb ells, les seves lluites et sostenen i viceversa.

Aquest Congrés també m'ha servit per prendre la temperatura de la nostra Església actual. Sota el meu pobre punt de vista i sentint-me profundament d'una Església de base, pertanyent sempre a moviments nascuts del Concili Vaticà II, i actualment a un moviment obrer, Acció Catòlica Obrera, he sentit que la vela que empeny el vaixell o la direcció que estem agafant sí que és aquest PRIMER ANUNCI o la predicació de l'EVANGELI sense anar-no per les branques. I que és un PRIMER ANUNCI que cada grup, associació, moviment i congregació ha de repensar i plasmar al seu carisma, portar-lo a la pràctica com pugui i amb la seva realitat.

Primer anunci i acompanyament de processos personals era una cosa que fa anys quedava a l'àmbit vocacional, de congregacions o moviments religiosos. Que ens plantegem que aquest procés és per a tots els cristians és molt important.

He gaudit dels tallers i testimonis de les persones compromeses que s'estan deixant la vida a barris conflictius, que estan donant hores de les seves vides per crear espais per a adolescents i joves... M'ha arribat molta VIDA.

Però també he observat i no en allò que se'ns ha compartit, sinó en els diàlegs de passadís amb altres laics i sacerdots participants, que no som gaire conscients del que està passant al carrer a nivell espiritual i de l'estat d'INCREÈNCIA SOCIAL TAN FORT. Ens veig encara innocents i amb una gran necessitat de formació tant en la transmissió de la fe com en acompanyament personal. Ens veig allunyats de la realitat i de la missió que Jesús ens va encomanar: que tots estiguem a l'Església, que tornem a unes formes, moralitat, a resar el rosari, a compliments que em recorden l'Església preconciliar fins i tot dels anys 60, 70...

Si ja costa portar el missatge a la societat actual en què les ments s'han alliberat dels compliments, els fariseismes i la doble moral, com tornarem a alguna cosa que no va ser bona per a ningú i del que va costar vides i sang sortir? L'Església de la qual sortim no pot ser mai la porta d'arribada... No és bo anar enrere! Sortim de COMPLIR, no hi podem tornar! Perquè ha buidat l'home d'una veritable espiritualitat i de la trobada amb Jesús. No era bo perquè no es pot tornar a una cosa que ha fet mal i no va ajudar a construir una societat en veritat i lliure.

No podem dir que el pas de molts religiosos d'haver deixat l'hàbit per acostar-se al poble fa 40 anys no ha servit de res. És clar que ha servit i aquella era la bufada o la intuïció que l'Esperit ens va donar per acostar-se al poble. Hem d'estimar la nostra història i la nostra recerca com a poble i amb un respecte sacramental: Déu mateix ens ho va fer intuir i així ho vam fer.

Què ens fa intuir ara aquest Esperit? Seguir endavant, proposar amb força l'Evangeli, però no imposar una religió, no voler tornar a portar a tots l'Església amb grups, rosaris, sopars, o el que sigui que inventem. Poble en sortida no és per portar-ne molts a l'Església. Poble en sortida és per estar presents en totes les realitats sense por de perdre'ns. Hi ha molts cristians de base a la societat, desconeguts, anònims, i molts altres que també ho són i no ho saben.

Primer Anunci SÍ, però als nostres ambients i amb la nostra gent.

Acompanyar SÍ, però potser no sigui de moment acompanyar processos vocacionals ni cap a grups o moviments, sinó més aviat reconstruccions personals o acompanyament en les situacions que les persones viuen, que ja no són fàcils.

Perdre's i barrejar-se no ha de ser dolent, ans al contrari, és l'olor d'ovella que ens recorda contínuament el papa Francesc. Confiem que l'Esperit ens continua parlant i ens empeny a les perifèries i als marges, del quals es va parlar poc en aquest Congrés.

Hi ha molts cristians amagats a casa perquè no s'identifiquen amb l'Església oficial d'avui. Caminem cap a aquestes perifèries perquè tants cristians amb por de manifestar-ho SÍ S'IDENTIFIQUEN AMB L'ESGLÉSIA DE JESÚS, i sí que vulguin “pertànyer” i identificar-se amb l'Evangeli.

Agraïda d'haver participat al Congrés, de pertànyer a l'Església de base, agraïda de tots els que han estat els meus referents i segueixen al vaixell i endavant amb aquest Primer Anunci, però al carrer i amb els meus germans.

“Fidels” de Maite López, resumeix aquest moment de Congrés i alhora personal.

Lucía Brenlla González, responsable d'Iniciació a l'ACO