octubre 07/Pepe Baena/
La formació permanent, a l'ACO en particular i a l'Església en general, es pot entendre, partint del que diu Amedeo Cencini, com la disponibilidad constant per aprendre que s'expressa en una sèrie d'activitats ordinàries, i després també extraordinàries, de vigilància i discerniment, d'ascesi i oració, d'estudi i servei, de verificació personal i comunitària... que ajuden contínuament a madurar en la identitat creient i en la fidelitat creativa a la pròpia vocació en les diverses circumstàncies i fases de la vida. És, per tant, un procés que allarga en el temps la formació inicial i el camí de conversió contínua.
Podríem dir en síntesi amb Amedeo Cencini que la formació permanent és i constitueix el nucli central d'un cert camí de renovació de la vida religiosa en el pla personal i en el comunitari, a nivell de servei i d'expressió del propi carisma; que aquesta formació no consisteix essencialment en cursos i trobades extraordinaris, sinó que segueix el ritme dels dies i les ocupacions ordinàries, dels mesos i els anys; que la formació permanent és sobretot intervenció de Déu en nosaltres, i no tasca o esforç de la persona. Ve a ser, en definitiva, viure en disposició de deixar-se treballar pel Senyor perquè ell ens modeli i conformi a la seva imatge, i recreï així en nosaltres una criatura nova. Aquest és l'objectiu de la formació permanent i aquesta és alhora la tasca. Per això, la formació abarca tota la vida; no acaba mai. Es consuma en la trobada definitiva amb Déu en la vida eterna.
Així, i a manera d'exemple, ja l'Exhortació apostòlica de Joan Pau II «Christifideles Laici» afirmava el 1988 que la formació dels fidels laics s'ha de col·locar entre les prioritats de la diòcesi i s'ha d'incloure entre els programes de acció pastoral, de manera que tots els esforços de la comunitat concorrin a aquest fi. Es reafirma aquesta asseveració quan s'adverteix que no es tracta només de saber el que Déu vol de nosaltres, sinó que cal fer el que Déu vol. I es conclou dient que per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu cal ser capaç i fer-se cada vegada més capaç.
En aquesta dinàmica de formació adquireixen importància els elements personals i comunitaris que configuren la nostra vida: les experiències positives i les negatives, la posada en comú de l'oració, les vivències espirituals que compartim, el discerniment comunitari, el projecte comunitari, la correcció fraterna, la revisió de vida, l'estudi d'evangeli, els exercicis espirituals, la pregària, la celebració dels sagraments, el servei concret vers i amb els pobres, el temps d'oci que gaudim... És com si la vida tota estigués esquitxada d'innombrables ocasions formatives que ens ajuden a madurar i a ser capaços de millorar contínuament, que sostenen alta la tensió saludable del creixement i que conserven desperta la capacitat per apreciar les novetats i la bellesa de la vida a la llum de la Paraula de Déu.
Resulta llavors decisiu per a tota comunitat (parròquia, moviment eclesial, grup, col·lectiu...) i per a tot cristià/na definir amb detall un projecte de formació permanent l'objectiu prioritari del qual sigui acompanyar a cadascun/a amb un programa que abasti tota la seva existència. Cap cristià/na ha de sentir-se sol/a i abandonat/da pel que fa al seu creixement humà i espiritual. Cap fase de la vida pot considerar-se neutra o sense problemes particulars. El temps que a cada militant cristià li ha tocat viure mai s'ha de posar entre parèntesis pel desig de futur o per la nostàlgia del passat. Cap temps ha de sostreure's al seu propi ritme; a cap temps se li pot forçar a ser un altre. I sempre des de la missió apostòlica que està cridat a realitzar com, en el nostre cas, evangelitzar el món obrer.
Dimensions a conrear en la formació permanent
Formació humana i per a la vida fraterna
Formació espiritual
Formació apostòlica
Formació cultural, tècnica i professional
Formació del propi moviment ACO
