juliol 14/Joan Mercader/
Acabem de celebrar un Consell, l’XIè en la història de l’ACO. Hi hem arribat en un curs trepidant, on semblava que el Moviment s’havia de renovar o ens anàvem morint irremissiblement.
D’on venia aquesta sensació desesperada? Sens dubte, del Comitè Permanent, i no els faltava raó! Quan estàs al comandament d’un vaixell de vela que navega enmig de forts vents i corrents contraris a la direcció assenyalada i disposes de pocs mariners a càrrec de les veles, és molt normal que temis anar a la deriva i amb moltes probabilitats de sotsobrar.
Tota aquesta angoixa va arribar a les Zones i en molts casos no va ser compresa. Què els passa a Tapioles? Per què posen en qüestió la manera que tenim de treballar? Els grups funcionen amb la cadència acostumada, fem Revisió de Vida, Estudis d’Evangeli, organitzem trobades de Zona... Fem el que s’ha fet sempre; de què es queixen?
Mentre, els grups van rebent informacions, publicacions, correus, la possibilitat d’accedir a un web actualitzat i fent present el Moviment, tant a nivell nacional com internacional, sense parar-se a pensar que tota aquesta moguda és fruit de tota una feinada que només la duen a terme quatre persones.
Quan rasques una mica te’n pots adonar de tot això, oi? Ja no ens ha d’estranyar tant la visió apocalíptica que en poden tenir els qui tenen la responsabilitat del Moviment.
Parlant de responsabilitat, en quin moment està el Moviment? Sembla que el Comitè Permanent no anava tan desencaminat.
Ja van començar a saltar les alarmes en el relleu de l’anterior president. Per primera vegada en la història no hi havia cap candidat en el Consell extraordinari de la Jornada General, trigant gairebé mig any a presentar-se un voluntari per ocupar la plaça. Pitjor va passar en el relleu del càrrec de presidenta, que va costar gairebé un any. Tot això anava posant més pressió i a la vegada desesperació al Comitè Permanent; es pot entendre, oi?
De la mateixa manera passa en les diferents responsabilitats, de Zona; hi ha alguna zona que fa anys que no té responsable, comissions i fins i tot el responsable de grup costa que surti, funcionant una pila de temps sense un cap visible.
Per què passa tot això?
Hi ha qui diu que això és el mal del moment, que passa a la majoria d’entitats, no hi ha relleus i no es troben responsables. Però nosaltres, som una entitat més?
L’essència del compromís cristià, que diem que volem viure, no dóna un valor afegit? No es tracta de voler ser elitistes, ni de creure’ns millor que els altres, sinó de voler ser una mica coherents. Si ens comparem amb una entitat més, ja podem plegar i no ens ha d’estranyar que algun militant s’adreci a la secretaria del Moviment amb exigències, com si es tractés d’una empresa de serveis.
Val a dir que tal com està avui el mercat de treball no ajuda gens: els joves treballadors no tenen cap tipus de seguretat, ni de jornada, ni d’horaris, ni de salut, ni de la mateixa feina. Això explicaria que no es poguessin comprometre, si més no, pel que fa a president/a, ja que són responsabilitats que requereixen una dedicació important.
Per què no es valora el servei al Moviment?
Actualment sembla que el nostre Moviment estigui morint d’èxit. M’explico, és tan eficaç a promoure, estimular i potenciar el compromís en els seus militants, que la majoria d’ells estan duent a terme compromisos força importants i interessants arreu on es troben: empresa, sindicats, A.VV., escoles, entitats, partits polítics..., i ningú té temps per dedicar-lo a l’organització que alimenta aquest servei.
Un altre aspecte, és que el Moviment està nedant a contra corrent, allò que dèiem del vaixell de vela. En una societat cada dia més tancada i individualitzada, el militant queda tancat en el seu grup, l’entorn que coneix i s’hi sent còmode. No li vinguis amb “milongas” de la riquesa d’un moviment, ell no el necessita, ja en té prou amb el seu grup. Sí que valora les publicacions que rep de fulletons, butlletins i el treball que es proposa en les prioritats de cada curs, però això és com un mannà que cau del cel, no n’és conscient de l’esforç que suposa elaborar-lo.
L’esquizofrènia del Moviment.
Volem que el Moviment tingui veu pròpia i estigui a tot arreu, i ens dol posar-hi mitjans.
Volem que el Moviment sigui evangelitzador i no ens fa gràcia que creixi tant i arribi a més gent, perquè necessita més persones dedicades a nodrir-lo.
Sort que en aquest últim Consell ha sortit, com prioritària, la línia de ser coresponsables, de que el Moviment és de tots i l’hem de tirar endavant entre tots.
A veure com entén cadascú aquest concepte.
Que Déu hi faci més que nosaltres.
Joan Mercader
Responsable de la Comissió d’economia
