octubre 16/Josep Jiménez/
Homilia 12 octubre 2015. Eucaristia de la Jornada General de l’ACO
Passem de la indignació a l’acció alliberadora, passem de la indignació a l’amor, passem de la indignació a la misericòrdia. Cal que ens felicitem tots plegats per haver arribat a aquest punt d’aprofundiment en el misteri de Déu i de l’home en la tercera de les prioritats del darrer Consell de l’ACO. Hem pres consciència de la dignitat de la persona, hem redescobert en la fe en Jesucrist el motor que ens empeny a viure amb sentit i a compartir, a la vegada que ens compartim, i a la vegada que compartim l’amic retrobat, Jesucrist. Compartir el goig de creure en Jesucrist és el que dóna sentit a l’ACO, i és per això que ens diem un moviment evangelitzador en món obrer.
Déu s’indigna perquè estima, i aquest amor és també la font de la nostra indignació. Jesucrist s’indigna, com podem contemplar en diverses pàgines de l’Evangeli, perquè està a favor de les persones i dels més petits, i s’implica a fons en la defensa del projecte de Déu sobre el món. Jesús s’indigna contra la manca de misericòrdia, Jesús s’indigna quan els més pobres no tenen en la societat i en l’Església el lloc que els pertoca en quant a preferits de Déu, Jesús s’indigna quan no adorem el seu Pare present en tots els homes i dones, temples vivents de Déu.
Aquest curs tindrem l’oportunitat d’aprofundir en l’acció alliberadora com a resposta a la nostra indignació. Una indignació que no és només visceral, sinó que, com dèiem abans, és fruit del nostre amor i de les nostres opcions evangelitzadores. Sí, volem posar Evangeli i criteris evangèlics allà on som, per tal que els nostres germans més dèbils, els qui pateixen de forma més flagrant les conseqüències de les injustícies del nostre món, i tothom, puguem experimentar ja ara el cel nou i la terra nova que Déu ens promet, un món nou on, com llegim al llibre de l’Apocalipsi, Déu “eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat” (Ap 21,4). Sí, aquesta és la nostra esperança, la qual motiva el pas de la nostra indignació a la nostra acció alliberadora.
A dur a terme aquest bon propòsit ens hi ajuden les dues lectures que hem escoltat. D’una banda sant Jaume ens convida a ser pràctics en les nostres opcions per tal que la nostra fe no sigui morta. No es tracta de fer esforços heroics, i fins i tot inhumans, sinó de viure la fe amb el cor ben obert a l’Esperit de Déu i de deixar-nos amarar pels mateixos sentiments i actituds de Jesucrist que “prengué la condició d’esclau” per lliurar-se totalment al nostre servei. Sant Jaume ens invita a practicar les obres, però a practicar les obres de Jesucrist i com Jesucrist. I farem aquestes obres allà on estem implicats, o allà on ens sentim cridats a implicar-nos, conscients de que la seva riquesa i varietat farà més humana i divina alhora la nostra societat, perquè tot sembrant llavors del Regne, llavors alliberadores, anirem alliberant el nostre propi jo de tot el que el manté lligat a una fe estèril.
Aquesta tasca, perquè es tracta d’una tasca, i de vegades molt dura, la portem a terme empesos per l’Esperit del Senyor que ens envia amb la seva benedicció, i amb el seu poder i amb la seva autoritat, per lluitar contra tot tipus de mal. Com diu el text de Lluc que hem llegit, els Dotze reben poder i autoritat per treure tots els dimonis i guarir malalties, i Jesús els envia a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. És la mateixa missió que rebem avui per posar remei als mals que ens toca viure, als mals que viu el nostre poble treballador, el poble que viu la xacra de l’atur, els marginats de tot tipus que trobem al carrer o a les portes de les nostres parròquies o a les cues de l’atur, o a les cues per rebre l’ajut de Càritas. És el poble que es veu obligat a emigrar, els refugiats, els exiliats.
En l’encíclica Laudato si’ el bisbe de Roma, el papa Francesc, ens diu aquestes paraules clares i contundents: És tràgic l’augment dels migrants fugint de la misèria empitjorada per la degradació ambiental, que no són reconeguts com a refugiats en les convencions internacionals i porten el pes de les seves vides abandonades sense cap protecció normativa (n. 25). Segons com, ens podria sorprendre que Jesús enviï els Dotze amb la pobresa de mitjans que apareix en el text: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Així com Jesucrist s’ha rebaixat fins prendre la condició d’esclau, fent-se pobre entre els pobres, així ens envia a nosaltres, armats amb les nostres misèries i precarietats, amb les nostres limitacions, amb les nostres resistències, ja que, com Moisès, també nosaltres és possible que diguem: Qui sóc jo? Et demano que m’excusis. Jo no sé parlar. No n’he sabut mai. No em surten les paraules.
Els apòstols van tornar de la seva missió explicant a Jesús el que havien fet. És la crida que ens fa també a nosaltres d’explicar-nos davant Jesús: passar l’acció alliberadora que haurem fet pel sedàs de l’Evangeli, de la RdV, de la pregària, per donar gràcies, per demanar que Jesús ens acompanyi en la nostra acció, per acollir l’escalf de l’Església a través del grup de RdV, per enriquir els companys i companyes i per acollir amb un cor convertit les indicacions i correccions que ens facin en l’equip.
No és petit, ni molt menys, l’actuar que ens proposem amb la prioritat d’aquest any. Només la podrem realitzar amb goig, i enriquint-nos com a persones i com a cristians i cristianes, si la duem a terme amb els mateixos criteris de Déu, és a dir, des de l’amor, i no des de la ràbia o la reacció visceral. I cadascú ho farà amb els dons amb què ha estat adornat per Déu. Recordem aquest text de la primera carta de Pere: Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut, com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu. Si algú parla, que sigui per comunicar paraules de Déu; si algú presta un servei, que sigui amb les forces que Déu concedeix. Així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist (1Pe 4,10-11).
Per acabar, us invito a acollir la benaurança que Déu ens regala per boca del profeta Isaïes: Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu ja regna!» (Is 52,7). Benaurats nosaltres, missatgers de la bona nova de l’alliberament, de la pau i de la felicitat, per al nostre poble.
