El ressò de la justícia social a l’Estadi Olímpic
Encara tinc molt present el record del moment en què el papa Lleó XIV va entrar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dimarts 9 de juny passat. Érem unes 40.000 persones, però per a nosaltres, la cinquantena de persones militants de l’ACO que hi érem presents, no era un simple acte de masses ni una celebració litúrgica més. Era una cita compromesa. Veníem de viure de prop la precarietat en els nostres àmbits, amb nombroses persones que no poden accedir a un habitatge digne ni a una feina estable. L’ambient ja s’havia anat escalfant des de la tarda amb una primera part musical molt potent, amb les actuacions de grups de gòspel, la versió rumbera de “Boig per tu” a càrrec de Sabor de Gracia i artistes com Siloé, Beret, Conchita i la complicitat d’Alfred García i Álvaro Soler cantant junts. Mentre esperàvem, mirava al voltant i m’adonava que allà dins i a les cues que vam fer per esperar per entrar hi coexistien ideologies i sensibilitats molt diferents. Des dels sectors més conservadors de l’Església fins a moviments progressistes i de base com el nostre, passant per gent que potser s’ho mirava des d’una distància purament cultural. No tothom entenia la fe de la mateixa manera, però precisament aquesta pluralitat feia que el moment fos més intens. L’estadi va esclatar literalment quan va aparèixer el papamòbil. Veure’l recórrer la pista de l’estadi, tan a prop de la gent, saludant mentre tothom aplaudia i l’aclamava, ens va unir a tots i totes per uns instants en una mateixa aclamació. Quan Lleó XIV va prendre la paraula, el seu discurs no va ser de complaença, sinó que va connectar de ple amb la fe i la justícia social. Va denunciar l’economia que mata, però també va escoltar el testimoni d’una noia amb un pare que havia maltractat la seva mare. Llavors el Papa va alçar la veu contra la xacra dels feminicidis, qualificant-los de “ferida oberta en el cor de Déu i una vergonya per a la humanitat”. El Sant Pare també va parlar obertament d’una “joventut ofegada per la manca de futur, l’ansietat de l’èxit i l’aïllament digital”, i va exigir colpejar les consciències davant de l’augment de les depressions i els suïcidis entre els joves. Però si el discurs va sacsejar, el tram final de l’acte a l’Estadi va acabar d’emocionar. Per tancar la vigília, l’Escolania de Montserrat va cantar el Virolai i després el cantant Sergio Dalma s’hi va unir a l’escolania per interpretar Em dones força, divuit anys després de la primera versió que van cantar plegats en català. Escoltar el vers “Em dones força per superar els obstacles, em dones força per creuar l’oceà” sota el cel de Montjuïc va semblar una pregària col·lectiva, una injecció d’esperança per a totes les nostres lluites diàries i per continuar sent, des de l’ACO, apassionats i apassionades per fer el bé.
20 anys d’un mar de fueguitos
Tots som “un mar de fueguitos”, en paraules d’Eduardo Galeano, i aquest va ser el lema del 20è aniversari de l’ACO a Còrdova. L’acte de celebració responia exactament a aquesta expressió: un acte molt senzill però ple d’emotivitat i de testimonis del què l’ACO ha representat per a la vida, el compromís i la fe de la militància de Còrdova. “El mundo es eso: un montón de gente, un mar de fueguitos donde cada persona brilla con luz propia entre todas las demás”. I així, en aquesta celebració tothom va brillar amb llum pròpia. Començant amb l’acte en sí, amb les paraules de Galeano i amb les lectures de l’Evangeli que conviden a ser la sal de la terra i a no amagar la nostra llum. Va seguir el vídeo commemoratiu dels 20 anys de l’ACO a Còrdova, on van sortir testimonis tan emotius com el de Paco Aguilera, que malgrat els seus impediments de salut també va assistir a l’acte, o de Fina Faidella, que va acompanyar i va contribuir tant en el naixement i consolidació del moviment en aquelles terres. Després es va deixar un espai perquè tothom pogués compartir el què havia representat l’ACO en les seves vides, ajudant a construir amb cada testimoni uns centres florals que van il·luminar la parròquia de les Santas Margaritas, en un dels barris més humils de Còrdova. I, per finalitzar, un aperitiu i dinar comunitari, on tothom va aportar alguna cosa, des del salmorejo de la Loli fins al perol de les dues cuineres que ho van preparar (jo hauria dit que van preparar un arròs o una paella, però a Còrdova es diu “hacer peroles”). En fi, que la senzillesa i emotivitat d’aquest 20è aniversari ens ha d’omplir de goig i d’esperança en una classe obrera compromesa en els seus àmbits i seguidora de l’estil de vida de Jesús. Moltes felicitats i llarga vida a l’ACO a Còrdova! Àngela Rodríguez Coordinadora de l’ACO
Els sis primers mesos a la coordinació de l’ACO
Aquests sis primers mesos com a coordinadora de l’ACO m’han fet descobrir molts aspectes del moviment que desconeixia, tot i portar com a militant ara ja fa 18 anys, en els quals he tingut diverses responsabilitats, la darrera de les quals va ser responsable de la Zona del Baix Llobregat, però també he passat per la responsabilitat de grup i per la Comissió de Comunicació, entre d’altres serveis. Com a coordinadora, he descobert (i continuo descobrint) molts aspectes de gestió d’una entitat però també de tracte, escolta i acollida a tota la militància de l’ACO, tot i que encara no conec a tothom perquè porto poc temps, però espero poder anar teixint lligams amb els i les militants de totes les zones i diòcesis. Ja pensava abans d’incorporar-me a la coordinació del moviment que aquesta és una peça essencial per garantir-ne un bon funcionament i ho continuo pensant ara des del rovell de l’ou; tant la coordinació com tots els membres del Comitè Permanent contribueixen a què l’ACO tiri endavant, amb pluralitat d’idees i d’opinions, però precisament això és el que fa gran al moviment i, per descomptat, amb la implicació i el compromís de tota la militància de base, les persones responsables de zones i diòcesis, de comissions i de grups… Tothom fa una feina molt important tant a dins com a fora del moviment. Tothom fem créixer i avançar el moviment! Continuo amb la mateixa il·lusió desenvolupant les meves funcions que al mes de novembre, quan hi vaig començar. També he après moltes coses noves, he pres més consciència encara de com de necessària és la cotització dels i de les militants perquè el moviment sigui autosuficient i pugui portar a terme totes les activitats, jornades i trobades, recessos, Setmana Santa, etc. A més, la cotització resulta essencial per contribuir a ajudar a qui ho necessita; penso sobretot ara en els i les militants que poden estar passant dificultats econòmiques. I també en el moviment germà, la JOC, que no travessa un bon moment econòmic, però que ha estat tan important per a molts de nosaltres que estem cridats a garantir-ne el seu futur i apostar perquè creixi. He hagut d’invertir molt de temps també en el desconegut camp de la sol·licitud i justificació de subvencions, que poden contribuir a donar un petit suport al moviment però que no representen, ni de bon tros, tots els recursos que necessitem. I això que, en aquests moments, no tenim tantes despeses perquè no fem tants viatges ni actes presencials però mantenim viva l’espurna del moviment i ens continuem trobant i fent comunitat a través de la pantalla. No és el mateix que trobar-nos cara a cara, però ens permet continuar en moviment. Tant de bo puguem tornar aviat a veure’ns en persona, tot i que hagi de ser en un primer moment amb totes les mesures de seguretat a les quals ens obliga el moment actual. Vivim un temps estrany i inèdit, marcat per la pandèmia, en el qual anem molt al dia a dia decidint de quina manera organitzar cada trobada, que fins ara estan sent online. També tot això és nou. I qui ens havia de dir que hauríem d’escollir nova presidenta en un Consell Extraordinari amb eines de votació telemàtiques! Això no estava previst a les Normes de Funcionament de l’ACO, però ho hem hagut de d’organitzar i amb molt de goig, per cert! Al moviment ens estem reinventant cada dia i ens hem d’adaptar a la nova situació. Les pantalles no poden suplir la importància de trobar-nos tots i totes plegats, d’acollir-nos mútuament, de relacionar-nos i de comunicar-nos, de conèixer-nos més de prop, però almenys tenim aquestes eines per continuar fent camí, de manera diferent, però fent camí. A banda d’aquesta situació, treballar pel moviment està representant per a mi, com ja m’imaginava, un avenç importantíssim pel que fa al meu compromís amb l’ACO, amb la classe treballadora i amb el missatge de Jesús, que han estat els principals motors de la meva acció al llarg dels anys, tant des de l’àmbit laboral com personal. Coincideixo plenament amb tot el que ens expressava l’anterior presidenta de l’ACO, Maria Martínez, sobre el que li ha aportat aquesta responsabilitat, tot i que a un nivell molt més humil. Estic vivint aquest servei com una riquesa, no exempta de dificultats, és cert, però on no trobem dificultats i obstacles? A més, com ens deia la Maria, estic aprenent i em sento interpel·lada, però també acompanyada, valorada i estimada. I espero continuar aprenent i estimar, valorar i acompanyar alhora a totes les persones que m’envolten i, en especial, a la família de l’ACO. Àngela Rodríguez
