Teologies utòpiques i distòpiques a les Jornades de les teòlogues espanyoles
Els dies 8 i 9 de novembre, han tingut lloc a Madrid, les XXIII Jornadas de la Asociación de Teólogas Españolas, sota el suggerent tema «Espacios habitables y tiempos de mujeres. Teologías utópicas y distópicas». Dissabte 8, durant la presentació de les Jornades, la presidenta de l’ATE, Montserrat Escribano Cárcel, va recordar que fa un any, ni ella ni unes altres companyes de València no van poder participar-hi presencialment, a causa de la dana. Un exemple molt recent de com el canvi climàtic està alterant el medi i la vida de les persones i de la necessitat de treballar plegades per minorar les dramàtiques conseqüències que provoca. I ser capaces d’elaborar “teologies incòmodes” que ajudin a fer de les nostres ciutats espais segurs i de convivència, amb ulls de dones. A continuació, va presentar la primera ponent de les Jornades, la professora Carmen Román, de la Universitat Loyola de Granada. En la seva ponència, «Ellas en la ciudad: rehabilitando el espacio y el tiempo», va plantejar com els processos d’urbanització ràpids i radicals, porten a la necessitat d’una reflexió teològica i ètica urgent i amb perspectiva de gènere. Va fer un paral·lelisme entre el paper de les dones a l’Església del s. I, citant a Prisca i Lídia, i la lluita les dones d’un barri perifèric de Sevilla, per transformar un espai mancat de recursos i serveis en un espai de convivència i acollida, que em va recordar la història del meu barri perifèric de Badalona. Prisca i Lídia apareixen als Fets dels Apòstols, ajudant a la missió evangelitzadora, fent de casa seva i de les seves comunitats espais hospitalaris i de cura, de reflexió i canvi. En aquest procés de transformació, trobem uns elements molt importants que són: Com a conclusió, Carmen Román va situar el paper de la teologia urbana en el marc de la sinodalitat, de l’acolliment als exclosos, dels migrants… situada “des d’on neix la vida”. La segona ponència, va estar a càrrec de la professora Sofia Nikitaki, de la Universitat de Lovaina. Sota el títol, «Viviendo una vida no religiosa: Reimaginando la Teología a través de voces marginales», va parlar des de la seva pròpia experiència, presentant-se com a teòloga no creient, defensant que la teologia ha de nodrir-se també de les aportacions de les persones no-religioses. Diu que si la Teologia i els estudis religiosos han d’apropar-se a les realitats de les societats contemporànies, aquestes veus s’han de tenir en compte, i creen a més, nous qüestionaments sobre divisions binàries clàssiques: creença/incredulitat, religió/secularitat, espiritualitat/racionalisme… Per argumentar-ho, la professora Nikitaki va explicar la seva investigació doctoral respecte d’aquest tema, basada en un estudi sobre l’experiència de 64 joves mil·lenials, no religiosos, en tres països: Grècia, Noruega i Bèlgica (Flandes). L’estudi reflecteix la dificultat que tenen de definir-se com a “no-religiosos”; les connotacions negatives que els suggereix el terme “espiritualitat”, o la imatge negativa de les esglésies majoritàries que juntament amb el concepte de “religió”, es relaciona amb poder, imposició, control, manca de respostes a les seves situacions vitals… Un element a subratllar en tot l’estudi és la importància fonamental del context sociocultural que marca diferències notables entre els resultats recollits: a Grècia, la religió és central a nivell sociocultural i polític i és residual a Noruega i Flandes. La tarda del dissabte, es va fer un homenatge a un grup de teòlogues molt importants, algunes d’elles fundadores de l’ATE i unes altres, grans col·laboradores: Mercedes Navarro, Carmen Bernabé, Isabel Gómez Acebo, Roser Solé i María José Arana. En un diàleg molt ben portat per la periodista Ester Calderón, van parlar dels inicis, amb l’objectiu de fer teologia des del punt de vista de les dones i difondre-la, per “mostrar i demostrar” que la veu de les dones té valor també dins del món eclesiàstic, on no hi comptava. Ja hi havia cert moviment: Mujeres y teología, el Col·lectiu de Dones a l’Església… Van comentar les dificultats amb les que es van trobar: I van enumerar les aportacions que han anat fent: Malgrat les dificultats, animen a l’esperança: Crec que el seu missatge encoratjador es pot resumir amb les paraules d’Isabel Gómez Acebo: “Somos templos del Espíritu Santo y tenemos mucho que decir”. Després va haver l’assemblea de sòcies. Diumenge 9 al matí, vam tenir la tercera ponència: «Teología urbana en tiempos de crisis climática» de la professora Martina Bär de la Universitat Graz (Àustria). Partint de Jeremies, 29, 7: “Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre” i des del record de la dana, va reclamar ciutats més justes per les dones. Si la ciutat prospera, la gent prospera, com diu Jeremies. La professora Bär defensa que encara que la societat estigui secularitzada, és necessària una ètica cristiana contemporània que transformi l’espai urbà; respectant el medi i buscant la convivència i la pau, estem transmetent la Bona Nova de l’Evangeli; és un discurs urbà sobre Déu. Per a definir quin és el benestar de les ciutats, va fer referència a les recomanacions de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, a l’àgape cristià i a l’ètica de la cura de Kant. Una espiritualitat en una ciutat post-secular ha de basar-se en la inclusió social, en la sostenibilitat i en la pau. Va recordar també com la Laudato Si’ proposa una economia verda per respondre a la crisi antropològica actual. L’objectiu 11 de l’Agenda 2030, i les propostes sobre sociologia i planificació urbana de Seül en 1990, són el referent per fer les ciutats sostenibles i inclusives, des d’una perspectiva de gènere que promogui la igualtat i acabi amb la pobresa i la vulnerabilitat de les dones que són les que més pateixen la manca d’habitatges i d’infraestructures adients, un insuficient accés als recursos i al poder. Martina Bär va assenyalar la necessitat que les esglésies fomentin l’empoderament cristià de les dones i de la comunitat, de les ciutats. Va citar el valor de la no-violència de Judith Butler i
Creients i feministes!!
El diumenge 2 de març de 2025 les dones d’Alcem la Veu i qui va voler acompanyar-nos ens vam trobar a la plaça de la catedral de Barcelona per reivindicar un cop més, en el marc de la jornada del 8 de març, el feminisme dins l’església catòlica. Celebrant que som dones creients i feministes, perquè totes dues coses no es contraposen, ans al contrari, es recolzen mútuament. Perquè no podem viure la nostra fe en una església que no sigui una comunitat d’iguals, on les dones ens sentim menystingudes o invisibilitzades. Per això, ens vam presentar com hereves de moltes generacions de dones que ens han precedit en aquesta lluita pel reconeixement de la nostra dignitat a l’església. Seguint el nostre model, Jesús, “el primer feminista” com ens agrada dir, que va formar la seva comunitat aplegant homes i dones en igual dignitat, amb els mateixos drets i responsabilitats, amb la mateixa exigència. En la nostra història més recent, trobem entre aquestes lluitadores, el Col·lectiu de Dones a l’Església. Van començar fa més de quaranta anys la lluita feminista dins d’una església on era molt difícil, molt més que ara, fer aquesta mena de reivindicacions. Vam tenir un record molt especial, per “la monja del carrer”, Viqui Molins, que ens ha deixat fa pocs dies, exemple de compromís amb la cura dels més pobres. I també vam tenir el goig de comptar amb la presència de la Mari Pau Trayner i Vilanova, amb els dos cognoms com a ella li agrada, per no invisibilitzar les mares!! Un dia molt especial perquè a més, era el seu aniversari, 89 anys!! Va ser una alegria que pogués venir i felicitar-la donant gràcies per la seva vida. En un altre moment de la presentació, vam pregar també per la salut del papa Francesc, molt delicada i que el fa estar ingressat fa dies. Hem de reconèixer, que a més del seu gran testimoni envers els més pobres i la seva preocupació per la pau i la cura del planeta, ha obert moltes escletxes per fer possible la presència de les dones en càrrecs de responsabilitat, que teníem vetats fins ara, com el nomenament, des del mateix hospital, a Raffaela Petrini com a “ governadora” del Vaticà i fa poc també, a Simona Brambilla com a Prefecta del Dicasteri per a la Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Després de la presentació, vam fer una celebració de la Paraula, recordant el fragment de l’evangeli de la curació de la dona amb pèrdues de sang. Va ser molt emocionant escoltar l’homilia que va fer la Neus Forcano, interpretant aquest text tan significatiu per nosaltres, les dones. Escoltar una dona predicant des del davant de la catedral de Barcelona, plena de turistes fent fotos i curiosos que s’hi acostaven… va ser tot un testimoniatge de que el canvi és possible. Neus Forcano va fer una aproximació al text i al seu context històric per situar-lo, però a la vegada, va fer una molt bona actualització d’aquella dona marginada de la societat, no només per la manca de salut, sinó a més a més, també impura des del punt de vista religiós. Així, va anar citant a tantes dones que ara són víctimes de violència, dones malaltes, dones migrades, dones pobres… Jesús ens envia a sanar-les com feia ell, a empoderar-les. Com diu l’Elisabeth Johnson, quan Jesús guaria una dona li tornava la salut al seu cos i al seu esperit i la incorporava de nou a la societat. Si l’any passat vam repartir panets recordant els àpats que Jesús compartia amb molts homes i dones que establien així un nou vincle amb ell, que es convertien en una nova família, enguany l’element triat ha estat l’aigua. Hem recordat la simbologia del Baptisme, sagrament que ens iguala, que ens porta a tots i totes la mateixa dignitat, que no distingeix home ni dona, ni esclau, ni lliure… com ens recorda Pau i com cantaven en un himne els qui es batejaven a les primeres comunitats. Així, dotze dones de diferents generacions i procedències, recordant el baptisme, van donar-se aigua i van imposar-se les mans, beneint-se una a l’altra. Mentre, una ballarina feia una preciosa dansa de l’aigua, representada per unes teles en moviment. Com diu la companya Núria Jiménez, del Col·lectiu i de l’ACO, ha estat un signe de la presència de la Ruah en el sagrament que ens iguala en l’església. Era palpable l’emoció que moltes vam sentir en aquells moments. Com sempre, vam fer la lectura del manifest que aplega les nostres reivindicacions i ens solidaritza amb la resta de dones d’Alcem i de la Revuelta de Mujeres en la Iglesia. Creiem que és molt important difondre’l tant com sigui possible entre les nostres comunitats, moviments i grups. Enguany també vam explicar la proposta del Catholic Women’s Council de fer una vaga de dones durant la Quaresma, temps de dejuni, també de sexisme i patriarcat com diu la convocatòria. Com Alcem la Veu fem una sèrie de propostes per portar-la a terme i vam repartir un tríptic explicatiu. Bàsicament, passen per la manera de presentar-nos (o no) a les celebracions, o als nostres treballs diocesans, a les tasques que se’ns hi encomanen, i a redirigir els nostres recursos econòmics, cap a campanyes adreçades a temes de justícia envers les dones, per exemple. Vam acabar l’acte convocant-nos a la manifestació feminista del dissabte 8 de març a les 18 h a la Plaça Universitat. I vam marxar a celebrar la força que ens ha donat aquesta celebració per continuar la nostra lluita, confortades amb la sororitat compartida i empoderades per la Ruah que ens acompanya. També us recomanem aquesta entrevista a tres representants d’Alcem la Veu al programa “Catalunya nit” de Catalunya Ràdio.
