Defensors dels drets humans al Salvador del president Nayib Bukele
Rudy Joya, advocat i Miguel Montenegro, director de la Comissió de Drets Humans del Salvador, tots dos defensors de drets humans al país van participar amb el jesuïta Xavier Alegre a la taula rodona «La fosca realitat darrere el fenomen Bukele» en format de Revisió de Vida que va fer-se el 12 de novembre passat a la parròquia de Sant Martí del Clot. Montenegro va explicar que la situació econòmica de les classes populars a un país amb set milions d’habitants és molt precària amb una cistella de la compra que està per sobre del salari mitjà, fet que provoca l’emigració principalment als Estats Units de molts joves. De fet, al veí del nord hi viuen dos milions de salvadorencs que envien regularment remeses al seu país. D’aquesta economia se’n ressenten serveis públics com la salut o l’educació, amb una capitana de l’exèrcit al capdavant del ministeri. Pel que fa a la política, el jove advocat Rudy Joya va lamentar que els drets humans estan en retrocés des de la vigència de l’estat d’excepció (més de tres anys i continua) amb més de 80.000 detinguts acusats de pertànyer a les maras o bandes juvenils i 400 morts a la presó. Certament, al Salvador s’han reduït dràsticament els homicidis (abans de l’estat d’excepció van augmentar les desaparicions), però ha estat a partir que l’Estat va pactar amb les bandes. Aquest advocat s’ha vist obligat a demanar l’asil polític a Espanya. Xavier Alegre va destacar que les ferides per la guerra civil (1980-1992), que va ocasionar 80.000 assassinats i més de 7.000 desapareguts, continuen obertes. També l’impacte que van significar les experiències d’Òscar Romero i Ignacio Ellacuría, tots dos martiritzats. El Salvador és un país profundament religiós però que està evolucionant del catolicisme a les esglésies evangèliques (principalment luterana i episcopaliana), que van tenir el seu origen en les petites esglésies i sectes evangèliques finançades pel president nord-americà Ronald Reagan. L’advocat Joya va lamentar la falta de consciència i de memòria històrica d’un dels pobles «més treballadors i bondadosos», en paraules de Xavier Alegre, d’Amèrica Llatina. Montenegro va insistir en la necessitat d’enfortir el sistema de justícia per combatre la impunitat i la corrupció i tornar a la separació de poders. La taula rodona va ser organitzada pels Comitès Òscar Romero, la Taula Catalana pels Drets Humans i la Pau a l’Amèrica Central i Huacal; i el moderador va ser el periodista i militant de l’ACO, Joan Andreu Parra. A l’enllaç podeu consultar l’entrevista a Miguel Montenegro que se li va fer al programa «Paraules de vida», de Catalunya Ràdio. I l’article de Lucas López Pérez al blog de Cristianisme i Justícia.
Si et preocupa el dret a l’habitatge digne, suma’t al grup de treball
Com es va informar, l’ACO farà aquest curs una acció profètica sobre la qüestió de l’habitatge. Per tal de definir la proposta s’està formant un grup de treball integrat amb el màxim nombre de militants de les diferents zones i diòcesis. Previsiblement, un cop el grup estigui constituït es començarà a reunir telemàticament a partir de febrer. Si vols formar-ne part, pots enviar-nos un correu electrònic a coordinacio@acocat.org. A la darrera revista Salillum dediquem el Dossier central a «El dret a un habitatge digne, vulnerat» (pp. 16-23), elaborat per Francina Planas, de la Comissió d’Habitatge de Justícia i Pau.
“Llevat dins la pasta”: els programes de desembre i gener
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel en la setena temporada (cada dimecres a les 18.20, atenció amb canvi d’horari). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, el podeu trobar a la plataforma Ivoox i a Ràdio Estel. · Joan Mate Panzano i la Cooperativa d’Habitatges del Sagrat Cor de Jesús · Abraham Canales i la Trobada Mundial de Moviments Populars a Roma · Editorial Nova Terra 1958-1978 · Maria Iglesias, comissionada de la Conferència Episcopal Tarraconense · Cristina Sánchez, fent feina al sindicat de docents de religió JUNTS-SDRC · Alejandro Rosado, viure la precarietat laboral des de la JOC
Entrevista a la consiliària i presidenta de la Fundació TRESC, Montse Cardona
La Fundació TRESC porta 32 anys treballant per la inclusió laboral de persones amb discapacitat intel·lectual i problemàtica de salut mental i s’ha reconegut la seva trajectòria als darrers Premis Piñol que lliura Acció Solidària contra l’Atur. Anualment atenen unes 300 persones, la meitat de les quals treballen en empresa ordinària. Per la Montserrat Cardona, presidenta de la Fundació i consiliària de l’ACO a la diòcesi de Girona, l’eina clau de l’acompanyament són els professionals de la Fundació. La seva mirada és integrar en l’entorn laboral ordinari des dels entorns comunitaris. A banda de l’àrea laboral també tenen tres altres àrees: l’orientació-formació, la part social i la vida independent. Podeu escoltar l’entrevista que li han fet al programa «Àngels», de Ràdio Estel.
El Comitè Permanent de l’ACO fa seu l’«apassionats per fer el bé»
El 10 de gener passat es va fer un recés del Comitè Permanent de l’ACO a la Casa d’Espiritualitat Maria Reina, al Peu del Funicular de Vallvidrera. El títol del recés, «Apassionats per fer el bé? Apassionats per fer el bé!!!» pretenia situar-nos en el Pla de curs i trobar raons per fer nostra aquesta afirmació a partir de la situació del món, social, eclesial, del propi Comitè Permanent i personal. La trobada va començar amb una pregària d’Antoni Chevrier i amb uns subratllats sobre la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14), de la qual prové el lema d’aquest curs. A continuació es va fer un recorregut primer per l’evangeli de sant Mateu per anar descobrint com Jesús viu aquest amor, aquest bé i, a continuació, per les cartes de sant Pau. Finalment, hi havia unes preguntes per al treball personal a partir de les descobertes fetes en els textos de l’Evangeli. Us compartim el guió de la trobada que va preparar el consiliari general, Pepe Rodado, i que pot ser útil per fer bé personalment o en el marc del grup de Revisió de Vida.
Moren dos preveres far: Romà Fortuny i Ramon Prat
El 14 de gener passat va morir el capellà obrer Romà Fortuny. Podeu consultar els obituaris publicats a Catalunya Cristiana i Catalunya Religió. També el podeu trobar a les fotografies del reportatge sobre els Drapaires d’Emaús de Sabadell, que es va publicar a la revista Salillum n. 13 (veure pp. 30-33). Així mateix, el 18 de gener va morir el teòleg Ramon Prat, un extraordinari testimoni de Jesucrist a la diòcesi de Lleida i per als moviments especialitzats. Us compartim escrit del militant de Lleida, Amadeu Bonet: La família de l’ACO, i de tota l’Església lleidatana, hem acomiadat recentment mossèn Ramon Prat i Pons (Lleida, 18 de desembre 1945- 18 de gener de 2026), un home que, des de la seva Lleida estimada, va saber teixir una complicitat profunda amb els moviments de laïcat compromès de tot Catalunya i més enllà de les nostres fronteres. Per a molts de nosaltres, el Ramon no era només el consiliari, el teòleg o el prevere, sinó el company de camí que posava paraules a la nostra intuïció de Fe enmig del món. En la comunitat de l’ACO i en el conjunt del laïcat compromès, la notícia de la partida del Ramon Prat no ha estat rebuda com un adéu, sinó com la culminació d’una ofrena a la causa del Regne de Déu enmig del món. El Ramon no va ser només un gran teòleg a la Facultat de Teologia de Catalunya o a l’IREL o en les moltes tasques eclesials en les que va participar (Concili Provincial Tarraconense, Càritas, Sant Joan de Déu, com a pastoralista aportant la seva expertesa en moltes diòcesis d’arreu de l’estat, … ) sinó que va ser, per damunt de tot, un acompanyant de vida, un teòleg de la proximitat i mestre de la nostra militància cristiana enmig del món que ens va ensenyar a fer un bon lligam entre la fe i la vida. Des de la perspectiva dels moviments cristians de base, el Ramon va entendre millor que ningú què l’Església no s’acaba a les parets del temple. Va viure al llarg de la seva vida com a pastor, primer en la pastoral de joves de la que en va ser delegat molts anys i ens va acompanyar des de la JOC i el MUEC, i després com consiliari dels moviments d’adults, com a vicari de pastoral o com a prevere de diferents parròquies (des de la de Sant Pere de Fraga on va iniciar la seva tasca, fins a la Unitat Pastoral Agermanada de la Mare de Déu del Pilar i Santa Maria Magdalena de LLeida on ha acabat el seu pelegrinatge) , un veritable compromís amb el laïcat. Per a ell, els laics i les laiques no som uns ajudants del capellà, sinó els protagonistes de l’evangelització en les perifèries, a la feina, al barri, al poble, a la política i a l’escola. I per allà on va passar va fer equip amb el laïcat, generant un estil d’Església que ara en diem Sinodal, per portar l’evangeli al cor de cada comunitat humana, de cada dona i cada home del nostre voltant. Va creure fermament en la mística de la lectura creient de la realitat, aquella capacitat de mirar la realitat amb els ulls de Jesús per descobrir-hi el sofriment, però també l’esperança. Ens va ensenyar que la fe s’ha de treballar i ens va ajudar a fer-ho amb el mètode de la Revisió de Vida: fent un Veure amb l’honestedat de qui no gira la cara davant la injustícia i sobretot mira les persones amb la tendresa de Déu; un Jutjar a la llum de l’Evangeli com a brúixola que orienta la nostra mirada; i finalment l’Actuar, amb el compromís transformador de qui se sap enviat. Per als moviments de l’Església en el món obrer, el Ramon, com el Jaume Rubió i el Ventura Pelegrí, va ser un referent. En moments de desànim o de dubte, que ens podrien haver portat a un tancament, ell sempre obria finestres. La seva visió d’una Església en sortida (molt abans que el Papa Francesc popularitzés el terme) ens feia sentir a casa. Era un home de diàleg sincer amb la cultura contemporània, amb l’agnosticisme i amb les lluites socials i sobretot amb cadascuna de les persones que s’atansaven al seu costat. Per a l’ACO, el seu llegat és una crida a l’esperança activa. En un món que sovint ens vol resignats, el Ramon ens parlava del compromís esperançat per fer de la nostra vida servei a l’estil de Jesús. Com a director de l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida), el Ramon va democratitzar el pensament cristià i va construir molts ponts entre la fe i la cultura contemporània. Va obrir les portes de la formació teològica a tothom. Ell parlava amb la mateixa passió davant d’intel·lectuals que davant d’un grup de militants de barri. Tenia el do de la proximitat. Sabia que en les lluites per l’habitatge, per la dignitat del treball precaritzat o en l’acollida al migrant, s’hi jugava la veritat del Regne de Déu. Va fugir sempre de les abstraccions buides. La seva era una teologia de l’encarnació. Ens deia que per parlar de Déu, primer calia escoltar l’home i la dona del nostre temps. Ens va ensenyar que ser cristià en el món d’avui no és una càrrega, sinó una joia que ens esperona a ser els més solidaris, els més lliures i els més compromesos possible. En els seus darrers temps, marcats per la fragilitat de la malaltia, el Ramon va seguir sent mestre. Ens va ensenyar que la fragilitat (que ell va viure amb molta dignitat al final del seu camí) no és un obstacle, sinó el lloc on Déu actua amb més força. Ens va ensenyar a viure el pas de Déu també en la feblesa. El seu llegat a l’ACO i als grups de cristians de base de Lleida i de tot Catalunya queda gravat en la frase que va guiar la seva vida: Compartir
El repte de repolititzar la societat
El pensament de Paulo Freire va planar en la taula rodona “Educació política, més necessària que mai. Presentació Agenda Llatinoamericana 2026” que es va fer el 19 de novembre passat al monestir de les clarisses de la Divina Providència, de Badalona. Hi van participar Dani Jover Torregrosa, pedagog i impulsor de la Universitat Rural Paulo Freire i Rosa Cañadell Pascual, que va ser portaveu del sindicat USTEC·STEs (IAC) i és cofundadora del SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica), moderats pel periodista Joan Andreu Parra i en un format de revisió de vida. L’edició de l’Agenda 2026 està dedicada a l’educació política i els promotors proposen que «cal treballar en l’educació política de la gent, les comunitats, els pobles, de tots els sectors socials, deconstruint la concepció imposada pels poderosos, que la política es redueix a l’acció dels governants que ja no representen els interessos de la comunitat encara que tinguin programes socials o populistes». En un context de «difusa esperança», com sosté el periodista Enric Juliana, Jover va proposar «veure més enllà de les aparences per copsar la dimensió de misteri i adonar-se que, més enllà de la ideologia i de l’emotivisme banal, en la realitat palpita l’esperança». Per la seva banda, Rosa Cañadell va admetre que «el sistema ha fet el possible per despolititzar-nos» i va lamentar que «els partits i organitzacions d’esquerra no han donat resposta a les necessitats de les classes populars», i per això aquesta deriva als cants de sirena de les opcions populistes. Per Cañadell, el millor antídot és la formació política i la repolitització de la societat, és a dir, «entendre què està passant al món i fer servir les eines per poder-lo millorar», no només des de les institucions, sinó «amb una societat informada, conscienciada». Certament, no hi ajuda el fet d’estar transitant d’una societat més comunitarista a una societat més individualista. En aquest sentit, Dani Jover va proposar «tornar als espais comunitaris de fraternitat, reivindicar el dret al silenci (davant l’estupidització col·lectiva) i a la bellesa». Per Cañadell, el repte és «com transmetre el goig de fer el bé als altres». En la secció del Jutjar, Cañadell va fer una crítica severa a un sistema educatiu que està limitant l’accés al coneixement a les classes populars en una carcassa «progressista»: «No estem transmetent coneixement i per això hi ha un escorament dels joves cap a la ultradreta. No oblidem que qui inspira totes aquestes reformes, l’OCDE, vol que l’escola formi treballadors competents i submissos». I va entrar en diversos aspectes fallits com la privatització educativa que segrega, l’aprenentatge per competències i per projectes, l’educació virtual i en pantalla o les condicions laborals del professorat. Finalment, Cañadell va demanar que l’educació política «es faci a tot arreu, no només a l’escola» i va explicar com al Seminari Ítaca d’Educació Crítica apleguen famílies i docents en desacord amb aquest sistema d’ensenyament. Davant les dades que aporta l’Informe Foessa sobre la fragmentació social, Dani Jover va apostar per anar transitant del ben-estar al ben-cuidar: «La cura no funciona sola, necessita de confiança, respecte i responsabilitat.» Tant la Rosa com el Dani van compartir com entrenen l’esperança, la primera viatjant sovint a Amèrica Llatina: «Hi ha una dimensió intel·lectual/racional de l’esperança i una altra més emocional/mística que m’ensenyen els militants del Moviment Sense Terra». Per la seva banda, en Dani va subratllar com són de necessaris els espais celebratius i que la «praxi de l’esperança és acció conscienciada. No hi ha una vareta màgica, cal el diàleg per arribar a decisions compartides». Podeu consultar la taula rodona al vídeo:
“Llevat dins la pasta”: els programes de novembre i desembre
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel en la setena temporada (cada dimecres a les 18.20, atenció amb canvi d’horari). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, el podeu trobar a la plataforma Ivoox i a Ràdio Estel. · Vanessa Torres i la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur. · Carme Gual, Jordi Pujadas i l’Agenda Llatinoamericana: · Miguel Montenegro: notícies fiables d’El Salvador: · Grego Belmonte i Abidin Bucharaya, amb el poble sahrahuí: · Quim Terré,La Sagrera es mou:
«20 anys no en són prou»: aniversari de la Plataforma d’entitats cristianes amb les persones migrants
El 20 de novembre passat es van celebrar els vint anys de la Plataforma d’entitats cristianes amb les persones migrants en un acte a l’auditori Blanquerna. En la taula rodona, entre altres, van participar el consiliari general de l’ACO, Pepe Rodado, que va formar part del grup promotor d’aquesta Plataforma i la investigadora del CIDOB, Blanca Garcés (recomanem aquesta entrevista recent que li han fet a Catalunya Plural). Podeu consultar la crònica que es va publicar a Catalunya Cristiana. I a continuació el manifest en els 20 anys de la Plataforma d’entitats cristianes amb les persones migrants: «Pel respecte a la Dignitat i els Drets de les Persones Migrants»:
25N, oportunitat per despatriarcalitzar l’Església
Un nou 25N, Dia Internacional per eliminar la violència masclista contra la dona, ha servit per tornar a posar a l’agenda la necessitat d’una major implicació política i social per eliminar aquest pecat estructural. A l’arxidiòcesi de Barcelona es va fer una vetlla de pregària convocada per Alcem la Veu a la parròquia de Santa Anna, prèvia a la participació a la manifestació unitària. Podeu consultar les fotos a continuació: També destaquem la conferència «Els marges que transitem les dones a l’Església. Dolors i esperances», que va fer la religiosa i teòloga Pepa Torres a Terol.
