«Llevat dins la pasta»: els programes de gener i febrer
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel durant gener i la primera setmana de febrer (cada divendres a les 17.30 h o bé els dissabtes a les 18 h). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, a banda d’estar disponibles a la secció Ràdio a la carta del web de Ràdio Estel, també estan a la plataforma Ivoox. Joan Mestres, veu dels qui pateixen l'atur a Catalunya: https://www.ivoox.com/joan-mestres-veu-dels-qui-pateixen-l-atur-a-audios-mp3_rf_64918923_1.html Tània Gómez Rivera, infermera en primera línia de la pandèmia: https://www.ivoox.com/tania-gomez-infermera-reivindicar-i-continuar-treballant-audios-mp3_rf_64155997_1.html Roberta Bacic, arpilleres per als drets dels infants: https://www.ivoox.com/roberta-bacic-arpilleres-per-als-drets-dels-infants-audios-mp3_rf_64151878_1.html Lourdes Ponce Noria, xarxa Nou Barris Acull: https://www.ivoox.com/lourdes-ponce-pitusa-nou-barris-acull-audios-mp3_rf_63411778_1.html
«Històries d’amor d’un capellanet obrer», nou llibre d’Emilià Almodóvar
L'Emilià Almodóvar, capellà obrer i consiliari de moviments de Pastoral Obrera, publica amb el CPL aquest llibre, Històries d'amor d'un capellanet obrer, amb 38 testimonis de dones «que ens hem trobat al llarg del camí per aquesta vida i que m'han estat carícia de Déu i que jo he procurat correspondre-hi».
Señor, ¿vienes de compras conmigo?
[Oración que fue leída en el último encuentro de Navidad de la zona Besòs, es un fragmento de Señor, ¿vienes de compras conmigo?, de Michel Quoist (Caminos de oración)] Tengo que salir a hacer unas compras imprescindibles, Pero una vez más lamento el tiempo que empleo que me parece malgastado. ¡Tiempo tiránico, Esposo impuesto, Compañero implacable De mis días y de mis años, Que fracciona mi vida, Me empuja y me manda, Obligándome a correr, Él que corre tan aprisa! ¿No soy su esclavo? Pero esta mañana, Señor, Tú me avisaste recordándome que estás aquí disponible, apacible, inmóvil. Entonces decidí dominar el tiempo, Tomarme tiempo, abandonar el coche Y salir a pie. Y te dije, Señor: ¿Vienes de compras conmigo? Las hicimos juntos Y quiero agradecerte esta noche el haberme acompañado, Porque he visto lo que sin ti ni siquiera Habría entrevisto. He visto la vida que corría a raudales Por las calles de mi barrio, Los coches circulando Y los conductores que se impacientaban, La gente apresurada Y la que callejeaba. Y te decía: Mira, Señor, Mira a éste, mira a aquél, Diles que les quieres, díselo, viven sin saber que les acompañas paso a paso, cada día. Y a mí, tú me prestabas, Señor, tu mirada y les veía un poco como tú, como tú los ves. A través de ti, Les veía hermanos y hermanas, Llamados a decir juntos, un día: «Padre nuestro, que estás en el cielo». En algunos momentos Ya no pensaba que tú estabas conmigo… La culpa no es mía, Señor, ¡estás tan silencioso con frecuencia! Sabes que te lo reprocho, Porque me hace sufrir tanto… Pero afortunadamente ahora Estoy seguro de que los mayores amores No son los más clamorosos Y creo en tu amor. Al regresar a casa, había vencido al tiempo, no había perdido el tiempo, Y tú estabas contento, Tú también, estoy seguro, Porque aunque hay Sabios que dicen, Señor, Que para rezarte es preciso pararse, aislarse, ponerse de rodillas o estar bien firme, los brazos así y las manos allá, cerrar los ojos para verte mejor, los oídos para oírte mejor, y comenzar por… y seguir con… y terminar con… sin embargo, olvidan decir, Señor, que de vez en cuando Es necesario salir a hacer las compras contigo, Y contemplar el mundo, Y contemplar a los hombres, Y contemplar la vida, Para acoger las alegrías De todos y sus secretas penas, Y hacer que cargues con ellas, Tú que quieres cargar con los fardos más pesados Mientras que a nosotros nos dejas los paquetes más livianos. Señor, Que diste vista a los ciegos y oído a los sordos, Te lo suplico, una vez más, Ábreme los ojos, Ábreme los oídos, Porque con frecuencia me ronda la tentación De cerrarlos, Y cuando salga de compras de cosas, contigo, haré mis compras para el corazón. Y al regresar Volveré rico no de lo que haya comprado, Sino de lo que haya mirado, acogido, cargado. Al caer el día abriré mi bolso delante De nuestro Padre para ofrecerle las compras de vida, y —perdóname, Señor— si encuentro algunos frutos dañados, con los que me había encandilado creyéndolos comestibles, te los daré a ti para que los quemes en la hoguera de tu amor.
Acolliu
Acolliu, Senyor, les nostres pors i transformeu-les en confiança. Ateneu els nostres sofriments i transformeu-los en creixement. Escolteu el nostre silenci i transformeu-lo en adoració. Admeteu les nostres crisis i transformeu-les en maduresa. Accepteu les nostres llàgrimes i transformeu-les en pregària. Rebeu la nostra decepció i transformeu-la en fe. Compreneu la nostra soledat i transformeu-la en contemplació. Oïu les nostres amargueses i transformeu-les en pau interior. Ateneu les nostres esperes i transformeu-les en esperança. Assossegueu la nostra mort i transformeu-la en resurrecció. Arnaldo Pangrazzi
Agraïment d’una germaneta de l’Assumpció
[Teresa Miquel i Torrents, Grup Guineueta] Benvolgudes/ts grups d'ACO: Ja podeu pensar que el meu sincer desig és que tot vagi endavant; reso que aviat tinguem una presidenta. Fa uns dies vaig trucar a la Secretaria per comunicar la meva situació actual: fa uns set mesos vaig caure en la comunitat i es va trencar el fèmur de la cama esquerra i amb bastant mala fortuna. A córrer a la Vall d'Hebron, i ni tan sols tenir temps per dir el que m'havia passat, que ja vaig sentir em feien la famosa prova que després s'ha repetit vuit vegades més (tot un rècord). Als nou dies de l'operació em col·loquen un senyor clau. Passats deu dies, ingresso a un sòcio-sanitari romanent 35 dies dels quals guardo bastant mal record, no de les malaltes, que vam fer un bon grup d'entre-ajuda i ho vam passar tan bé com va ser possible. Ah!, oblidava dir-vos que acabo de complir els meus 89 anys; sort la meva de sentir-me feliç Germaneta i desitjar ser cada dia més fidel apòstol entre els nostres, que són els més amics de Jesús. Per fi arribo a la meva nova Comunitat de Sarrià (no a l'infermeria) de les Germanetes de l'Assumpció on romandré sent com sempre germaneta apòstol. Aquest nou destí és també la vostra casa i confio que ens trobarem algun dia. Ja podeu pensar que aquest canvi era el que menys imaginava i seria una mentida si dic que ho he acceptat amb alegria. Perquè m'està costant una mica després dels divuit anys de conviure i intentar passar la Bona Nova, amb els seus encerts i no, que Jesús ens va deixar anunciat en l'Evangeli, viscuts en l'estimat barri de Sant Andreu de Palomar (juntament amb la parròquia del nostre inoblidable Pep Soler). El mateix es conserva encara poble i famílies obreres. Com a tot arreu, trobem els problemes, més o menys semblants, sobretot dels nostres adolescents i joves que no troben treball per a independitzar-se i poder orientar la seva vida com millor ho desitgin. Tenim la sort que encara no han arribat les nits de botellons, gamberrisme… La cultura catalana i els costums festius estan molt arreladas i serà per això que es coneix aquest barri per ser molt treballador i festiu. D'això en dono fe i ho he gaudit en la meva llarga convivència amb tots els estimats veïns, bé sigui en els temps lúdics, igual que en les moltes reivindicacions. Sento no poder continuar amb el grup de Revisió de Vida on tant hem compartit revisant les nostres vides diàries a la llum de l'Evangeli. Encara que el mateix ho formem persones ja respectables, hem estat sempre responsables de la trobada mensual i intentant correspondre al que ens demanàveu el petit Comitè. Seria un error per part meva no agrair a Josep Hortet, el nostre consiliari, amb la seva gran atenció i escolta sàvia trobar l'Evangeli i sempre dir la paraula oportuna. Moltes gràcies Pep i també a l'Antoni que ha practicat la paciència en grans dosi. Encara que he rebaixat la quota trimestral, seguiré rebent la documentació i la revista. Estaré sempre amb vosaltres demanant que el Crist us vagi guiant els passos que siguin més necessaris i més encara en aquest temps difícil de la pandèmia mundial, economia, etc. Però com som persones creients i amb esperança, que hem d'intentar contagiar, tenim la seguretat que Déu no ens deixarà i sortirem de les maneres més inesperades que sap fer-ho Ell i tirarem tots endavant. No deixem de pensar i posar creativitat que podrem treure profit de tot aquest temps i sobretot que els desfavorits no siguin els més perjudicats. Aprofito per felicitar la recent revista Salillum, començant per la coberta fins al final: articles molt ben triats, notícies que s'agraeixen, fotografies boniques i clares en tots els sentits. En fi, és una nova edició que agraeixo a tot l'equip i penso que serà molt ben acceptada per amics i d'altres persones en les quals pot despertar una cosa adormida a causa de l'ambient que respirem. Una abraçada especial a Pep Baena, Maria, Cèlia… i als moltíssims noms incrustats en el meu cor on us recordo i no oblido en la pregària i Eucaristia. Per molts anys a l'ACO i que creixi en militants obrers, de joves parelles i altres persones, i mai es trenqui la cadena que van començar els nostres germans i germanes grans en un temps difícil i de dictadura molt forta. Molts d'aquests militants ja gaudeixen de la companyia de Déu i des d'allà ens recorden i ajuden. Servidora, durant aquest llarg camí, he pogut gaudir-ho durant 30 anys i n'estic molt agraïda en moltíssims sentits. Gràcies. Visca l'ACO.
Madrid nevado: Hilo sin fin
[Por Noelia Sánchez Berilio, diócesis de Madrid] "En una tarde helada, en un pequeño pueblo frío, donde todo lo que se veía alrededor era un manto de nieve blanca o el hollín negro de las chimeneas, Anabel encontró una caja de hilos de lana de todos los colores. Se fue a su casa y se tejió un suéter para ella y también para su perro Nic, y aún así le sobraba hilo. Tejió un suéter para sus compañeras y compañeros (de clase) y para su profesor, el señor Norman y todavía tenía hilo de sobra. Hizo un gorro para el señor Martín que no quería ningún suéter y cuando terminó, todavía tenía hilo de sobra. Tejió suéteres para perros, gatos y otros animales e incluso para cosas que no lo necesitaban (una casita de pájaros, una papelera o una camioneta) Y el pequeño pueblo comenzó a cambiar…" Fragmentos del álbum ilustrado Hilo sin fin, de los autores: Mac Barnett y Jon Klassen y de la Editorial Juventud. Este magnífico cuento, tanto por su narración como por su ilustración, es una bella metáfora. Las metáforas y los símbolos han ayudado desde la Antigüedad a comprender mejor el mundo. Y así, muchos relatos de los Evangelios están cargados de simbolismo y metáforas. En Hilo sin fin, Anabel y su caja de hilos de colores inacabable, nos ayudan a comprender mejor el concepto de generosidad y cómo las personas se reinventan y hacen posible lo imposible, en situaciones de crisis. Jesús de Nazaret, en Galilea, hace más de dos mil años, con cinco panes y dos pescados da de comer a cinco mil hombres y todavía sobran doce cestos de pedazos (Mc 6,30-44). Releo de nuevo Hilo sin fin, curiosamente ambientada en un pueblo nevado y, de repente, me doy cuenta de que me ayuda a interpretar de qué manera hemos asumido los retos que nos ha traído esta nevada en Madrid. Los medios de comunicación informaron, una y otra vez, de las consecuencias del temporal Filomena en este inicio de año 2021, pero muchos de ellos: . Se olvidaron de poner la atención en las personas y barrios más vulnerables y vulneradas: en la Cañada Real llevaban ya tres meses sin electricidad y sin una respuesta de la Administración frente al corte de la energía y el temporal vendría a agravar la situación de las familias. Os animo a investigar sobre el tema. . Tampoco mostraron los hechos cotidianos, sencillos, creativos y generosos de las personas, de los colectivos, en los barrios de la gran ciudad. Podemos traer algunos de ellos y sacarlos del anonimato: Las noticias hablan de 550.000 árboles afectados en la Casa de Campo, uno de los pulmones madrileños, pero nadie hace referencia a Silvia, una profesora de instituto, a su pareja y a sus dos hijos, que la misma mañana del domingo se fueron por Carabanchel a "salvar árboles”. Iban retirando la nieve que sus ramas y copas estaban soportando, para evitar que su peso hiciera que se partieran y cayeran. Igual salvaron 20 árboles. Al día siguiente estaban agotad@s y baldad@s por el trabajo, con “poco cuerpo” para tirarse en trineo o lanzarse unas bolas. Sin embargo, algunos olivos y pinos habían sobrevivido a la nevada. Los hospitales se quedaron sin el 50 % de la plantilla en la mañana que siguió a la nevada, pero en ningún periódico las protagonistas fueron mis compañeras del hospital: Julia, Pepa, Arancha, Esther… Ellas se ofrecieron a doblar turnos, para cubrir a aquellas que no tenían forma de llegar al trabajo esos días, por no disponer de un metro cercano. Además, algunas de ellas salieron dos y tres horas antes de sus casas para poder llegar al trabajo a tiempo, caminando con la nieve hasta las rodillas. Durante los días que siguieron a la nevada, no había pan en las tiendas, sin embargo, nadie se ha hecho eco de que una de las panaderías del barrio donó 250 roscones de Reyes a la parroquia para que los repartiera entre familias del barrio. Se formó una cadena de brazos grandes y pequeños, de vecinas y vecinos del barrio para trasladarlos desde la panadería a la parroquia para que unas cuantas familias tuvieran algo para desayunar. El centro de salud de Lucero, el lunes después de la nevada no pudo abrir sus puertas porque la nieve acumulada a la entrada no permitía la apertura de la puerta corredera de entrada. No llegó a nuestro barrio la respuesta de la Administración. Tuvo que ser, esa misma tarde, el grupo de cuidados del barrio (asociación de vecinos, colectivo de jóvenes…) el que, a través de las redes sociales, convocara y organizara al vecindario para hacer una brigada de limpieza y así, conseguir, que al día siguiente estuviera abierto y dando servicio al barrio. Hubo poca previsión por parte de las administraciones municipal y autonómica hacia el temporal y también hubo una respuesta insuficiente y tardía después. Son los servicios públicos los que tienen la responsabilidad de gestionar las crisis, pero ante la inoperancia de éstos en estas situaciones, una vez más, surge la generosidad en forma de tiempo, esfuerzo, creatividad, coordinación y organización, por parte de las colectividades e individualidades en los barrios y en los espacios de trabajo. La mayoría de las veces con pocos y sencillos recursos. ¡Cuántas "Anabeles" que siguen tejiendo suéteres sin que se les acabe el hilo! ¡Cuántos cestos con pedazos sobrantes de acción! Porque, en realidad, no había máquinas quitanieves, ni asambleas presenciales para tomar decisiones. Sólo había palas, espaldas y brazos, whatsapp y redes sociales, empatía, compasión y generosidad… Y, sobre todo: hilo sin fin. Como militantes, poder contemplar y trascender los pequeños-grandes hechos, así como gritarlos en nuestros ambientes, se hace imprescindible para poder seguir evangelizando y construyendo el mundo obrero y cristiano. [La fotografía la tomó la autora del artículo en uno de los días que salió; la rosa había estado enterrada bajo la nieve y se iba poco a poco descubriendo con todo su esplendor].
Les expresidentes de l’ACO animen les dones del moviment a fer aquest servei
«Ser presidenta de l’ACO és un servei a una comunitat de vida amb fe (i viceversa), i també un servei a l’Església i al món obrer», va afirmar Rafi Cáceres (presidenta en el període 2007-2011) en el Comitè General del 23 de gener passat. Davant la vacant d’una dona en la presidència de l’ACO des de l’octubre passat es va convidar les tres darreres presidentes del moviment perquè diguessin una paraula entorn aquest servei. «Si el moviment era tan decisiu en la meva vida, si l’estimava, el testimoni que Jesús ens demana està obert. Faig que creixi la Paraula de Déu en els demés o la guardo a la caixa forta?», es preguntava Montse Ribas, que va ser presidenta en el període 2011-2015. La Montse no va dubtar a indicar que ser presidenta de l’ACO «m’ha significat un abans i un després» i va observar que «potser ens hem posat uns llistons massa alts a l’ACO i, en canvi, prenem responsabilitats fora del moviment». La darrera presidenta, Maria Martínez (2016-2020) va posar l’accent en que l’ACO «com a moviment democràtic i participatiu va decidir que la presidència fos d’un home i una dona» i va subratllar «la importància de la presència i del compromís de la dona en tots els àmbits de la vida, a l’Església també». Les tres van coincidir que aquest període va passar molt ràpidament i que les va permetre conèixer moltes persones, sentir-se estimades i valorades i sentir el recolzament proper dels equips (Comitè Permanent, Comitè General, grup de Revisió de Vida…). Amb posterioritat a aquests tres testimonis, que podeu consultar en aquest vídeo, es va fer un Estudi d’Evangeli proposat pel consiliari general, Pepe Baena, a partir de la paràbola dels talents (Mt 25,14-30). Alguns dels aspectes que van sorgir a partir de les preguntes van ser: els dons són gratuïts, no hi ha un mèrit. el talent, si no s’exerceix, es perd. és bo tenir consciència de ser un instrument de Déu, una mera eina. a vegades paralitza la por a no saber respondre a una crida i no creure suficientment en els propis talents. Per això, a vegades va bé una empenta i deixar-se empentar. els talents s’han de fer produir, és a dir, posar-los al servei de la comunitat. Amagar el talent és una pèrdua, és no deixar entrar Déu en el nostre cor. la clau és obrir el cor i deixar entrar a Jesús, veure-ho com un gest d’amor i de servei. quan diem no, ens hauríem de preguntar què tractem de conservar, què és el que no volem perdre. quan s’assumeix una responsabilitat són importants el compromís i la il·lusió, no viure-ho com una càrrega. costa aturar-se en la responsabilitat, valorar-la, fer Quadern de Vida… a l’hora de discernir una responsabilitat són molt importants els testimonis, descobrir què és el que Déu vol de tu a través d’ells. qualsevol responsabilitat implica compromís, disponibilitat i deixar de fer altres coses. quan faig la meva voluntat, tinc una sensació de buit. Si faig la voluntat del Pare, tinc una sensació de pau. Aprovació dels comptes de l’ACO La millora dels ingressos previstos (especialment per la via de les subvencions) i una reducció de les despeses considerable (ha estat un exercici singular, amb menys desplaçaments per causa de la pandèmia) han permès tancar l’exercici 2020 amb un petit resultat positiu, quan la previsió havia estat -7.300 €. Pel que fa al pressupost 2021, també s’ha plantejat un resultat 0 amb un equilibri entre ingressos i despeses. Aquests van ser els comptes que va presentar Joan Comella, responsable de la Comissió d’economia, i que van ser aprovats per unanimitat al Comitè General. Durant el febrer s’enviarà a la militància un informe més detallat. Des de la Comissió van recordar la conveniència de fer la Revisió de Vida d’economia periòdicament als grups i començar a treballar la proposta de Carta Econòmica. Igualment, es va remarcar el caràcter solidari del moviment en referència a aquells militants o grups que puguin estar passant per dificultats econòmiques. En aquests casos, cal notificar-ho a la Secretaria del moviment per continuar mantenint els drets com a militant encara que no es pugui cotitzar. I, per últim, ara que s’acaba de presentar la declaració de donants a Hisenda (aproximadament un 65% dels militants), es va recomanar donar al moviment la totalitat o part de la desgravació fiscal. Al Comitè General del 13 de març proper es votarà el projecte o projectes als quals es destinarà l’aportació solidària de l’ACO (1.000 €) i que són proposats per les diferents zones i diòcesis. Vetllar pels i les militants més grans En la trobada de dissabte també es va anticipar que el moviment vol vetllar perquè la militància de més edat i amb dificultats per seguir les trobades de manera telemàtica pugui ser acompanyada. En aquest sentit, es va recordar que els propers actes són el Recés (6 de febrer), obert a tothom i la Jornada de consiliaris (27 de febrer), a la qual també es convida a participar els i les responsables del moviment. Pel que fa a la Setmana Santa, no se celebrarà de manera presencial a Can Bajona, tot i que des del Comitè Permanent s’està treballant per tal que es pugui oferir algun espai de pregària i formació en format telemàtic. A banda, també s’està veient si es poden establir sinergies amb altres entitats. Ja en temps de Pasqua, la diòcesi de Madrid està preparant una jornada formativa, Intercambio, que portarà per títol Històries de mort i resurrecció. Per últim, es van fer dues crides per tal que hi hagi un/a representant de l’ACO a la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants i a Dones Alcem la Veu, plataforma que aplega dones de diferents moviments i comunitats de l'Església amb l'objectiu de reivindicar la igualtat i la dignitat de les dones a l'Església.
Ressons d’algunes trobades d’Advent i Nadal
Durant el temps d’Advent i de Nadal diverses zones i diòcesis han fet trobades de la militància. Us compartim alguns dels recursos que s’han generat en aquests espais: · Els militants d'ACO del Vallès Occidental van participar en aquest vídeo inspirador d’Advent fruit de la jornada “Què faig jo per ser llavor d’esperança?”. · Full de treball personal que van preparar l’ACO del Vallès Oriental. · Guió i pistes que es va fer servir a la trobada de Nadal de la diòcesi de Còrdova i que portava per títol “¡Cómo cansa nadar contracorriente! Dotarnos de esperanza para la lucha”. · Proposta de treball a la zona Barcelona Nord. · ‘Deu Minuts de Silenci per escoltar el Nadal’, zona Maresme. Es va fer el dijous 24 de desembre, a les 7 de la tarda, a la plaça Santa Anna de Mataró i comptava entre els organitzadors a la revista Valors i les entitats Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món-Mataró i l’ACO. En aquesta 21a edició l’autor del manifest ha estat el jesuïta Xavier Melloni · Aquí teniu algunes imatges de la Comunitat de Nadal que van celebrar els i les companyes de la zona Nou Barris el 19 de desembre passat. · Trobada d'Advent de la zona Montserrat (crònica de Bernat Oró): VIDEOFÒRUM sobre el capellà que va fundar les Cooperatives de Mondragón El passat 19 de desembre la zona Montserrat va celebrar la seva Trobada d’Advent, amb una pregària i un videofòrum del documental “Arizmendiarrieta. El hombre cooperativo”. José María Arizmendiarrieta, un capellà destinat a Arrasate (Mondragón) un poble de l’interior de Guipúscoa dominat per l’atur i la pobresa, va decidir crear, juntament amb els joves de la JOC i de l’Acció Catòlica del poble, un grup de cooperatives que amb el temps ha esdevingut el Grup Cooperatiu més gran del món, amb empreses tant populars com Eroski o Caja Laboral, entre altres. El documental va permetre conèixer a través de molts testimonis i fets, les clares intuïcions i fonaments d’Arizmendiarreta i com va posar tota la confiança en uns quants joves sense experiència ni formació per què ho lideressin. Així, va aconseguir crear un model de cooperativa transformadora, competitiva, solidària i amb una clara prioritat envers l'educació, que ha fet que actualment on estan ubicades aquestes cooperatives sigui la zona amb menor desigualtat d'ingressos del món. Aquests i molts altres aspectes es van posar en comú amb la tertúlia que es va obrir després del visionat del documental, amb una gran participació, acollida, profunditat i experiències compartides per part de totes i tots els militants. La trobada d’advent de la zona Montserrat habitualment té un caràcter formatiu i el format de videofòrum va permetre celebrar-la per videoconferència, reunint uns 40 militants de tots els grups, sent tot un èxit de convocatòria i va acabar amb un brindis virtual molt emotiu i impregnat de l'esperança de l'advent.
«Salillum» n. 12 amb l’abadessa Esperança Atarés
A partir d'avui es comença a distribuir per correu postal la darrera edició de la revista semestral de l’ACO, Salillum. Podeu consultar el número complert a la Mediateca del web. A l’Editorial d’aquest número de tardor-hivern, Llevadores d’un món nou, repassem algunes de les pistes que ens van donar la religiosa Pepa Torres i el consiliari Jordi Tres en les passades Jornada General i Jornada de formació, respectivament. La portada i l’entrevista corresponen a Esperança Atarés, abadessa de Sant Pere de les Puel·les. Amb la benedictina, que té ben clares les seves arrels obreres, vam mantenir un diàleg al monestir en què vam abordar qüestions relacionades amb la vida religiosa, les lluites socials i la fe, la pandèmia, la dona… Al dossier La gent gran en la cruïlla de la covid-19 abordem com hem de viure i ser cuidats en les últimes etapes de la vida, un debat que la pandèmia ha fet aflorar amb vigor. Ens hi ajuden els testimonis d’una religiosa que és cuidadora d’ancians, d’un militant que té cura de la seva mare i d’una parella de militants que viuen en una residència. El dotzè número de Salillum es completa amb molts altres temes, entre els quals destaquem un reportatge sobre la integració de migrants a través de fórmules cooperatives, amb el testimoni d’un jove guineà que viu entre nosaltres. La teòloga Neus Forcano, per la seva banda, reflexiona en un article d’opinió en tant que feminista i creient. També coneixerem el dia a dia de la classe treballadora a un país castigat per la crisi, el bloqueig econòmic i la pandèmia, com Veneçuela. L’espiritualitat, en aquesta ocasió, l’aprofundirem per mitjà d’un Estudi d’Evangeli que ens proposa M. Lluïsa Geronès Estrada, presidenta de l’Associació Àkan, i on desgrana el lema d’aquest curs «Jo soc el cep veritable». I coneixerem millor les dues entitats a què hem destinat l’aportació solidària de l’ACO el curs passat (projecte Sense Llar de Càritas de Sant Francesc d’Assís de Bellavista i El Llindar, de Cornellà de Llobregat) i els i les nostres germanes d’ACO França. Per últim, us proposem reflexionar al voltant del món rural de la mà de Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.
Maria Sallès: «Preparar-se com a consiliària et permet aprendre a obrir el punt de vista»
Després de tres anys de formació distribuïts en quatre blocs de cinc sessions cadascun (Bíblia, Teologia, Eines, Doctrina Social de l’Església – Pastoral Obrera de tota l’Església), tres militants de l’ACO ja són consiliaris laics: l’Àlex Pérez, la Rocío Elvira i la Maria Sallès i Gel. Avui parlem amb la Maria Sallès. Has completat un curs de gairebé tres anys per formar-te com a consiliària. Això per a què t’habilita? Quin és el proper pas que hauries de fer? No es tracta ben bé d'habilitar… El curs m'ha posat a l'abast temes que desconeixia, m'ha permès aprofundir en alguna capa de la història de la Bíblia. En realitat, sento que m'ha apropat a l'Església, en el sentit de la història del poble de Déu. I m'ha fet adonar que és extens, ric i desconegut! El proper pas ve en el dia a dia. Suposo que m'he d'obrir a la vida i deixar que l'Esperit em parli. La formació que has rebut a nivell personal per ser consiliari laic per a què t’ha servit? Què destacaries del que te’n portes a la motxilla? La formació de Consiliaris ha estat un espai de luxe, en el sentit de treballar i compartir sobre temes diversos de l'Església. Entenc que el fet de preparar-se com a consiliària et permet aprendre a obrir el punt de vista. Escoltar els fets i visualitzar-los en un passatge de l’evangeli, tenir més eines per obrir ulls i orelles i desxifrar-ne el contingut… És molt agosarat parlar així, disculpeu. Però potser com a metàfora pot servir. Suposo que és una eina per connectar amb més sentit allò que apareix en els fets de revisió de vida amb la Paraula de Déu. Quan hem fet el Veure, cal un Jutjar ple de sentit en el nostre cor que enllaci amb l’amor de Déu. M’imagino que aquesta formació pot ajudar en aquest aspecte. També hi ha una part molt interessant sobre la Doctrina Social de l’Església que personalment m’ha sorprès en positiu. Aporta una vessant de pensament eclesial, absolutament connectada amb la vida de Jesús. Aquesta veu que crida en el desert, ha de cridar també en els nostres cors, els nostres carrers i feines! De totes maneres també vull confessar que, malgrat sembli una contradicció, tinc la sensació que segueixo sense saber res de res. Que el camí de pobresa endins i enfora tot just l’acabo de començar.
