Carta apostòlica «Patris corde» del papa Francesc
El bisbe de Roma Francesc ha dictaminat que l'any 2021 serà l'Any de Sant Josep. El motiu és que fa 150 anys que el pare de Jesús va ser declarat patró de l'Església Universal. D'aquesta manera Francesc reivindica la figura de l'espòs de Maria a partir de de la Carta Apostòlica Patris corde (cor de pare). Podeu llegir-la a l'enllaç.
Joves farts
«Farts de tant i de tot, menystinguts per l’adultocràcia i exclosos en una societat on el seu projecte vital no encaixa, els nadius digitals troben al carrer el que manca en l’entorn virtual, un sentiment de pertinença presencial a una mateixa classe d’edat, entre iguals. Units per una causa comuna.» Us recomanem l'article La rebel·lió de la púber generació de Quim Pastor i publicat al digital Catalunya Plural. Aporta també elements històrics que ens poden ajudar a entendre millor les protestes al carrer. I com a complement, l'article El cas Hasél és l’espurna que fa cremar la resignació dels joves publicat al digital CatalunyaReligió i amb el testimoni d'una militant de la JOC.
Josep Otón: «La clau per donar fruit i no caure en la supèrbia és estar unit al cep»
«Aturar-nos, escoltar la Paraula de Déu, escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Per què? Per a donar fruit.» D’aquesta manera va sintetitzar Josep Otón el propòsit del Recés de l’ACO, que portava per títol «Vida espiritual, èxode constant d’un/a mateix/a», i que va convocar unes 90 persones (entre els quals militants de Còrdova i simpatitzants de Madrid) en format telemàtic el dissabte 6 de febrer passat. Otón, que és catedràtic d’institut, va explicar de manera molt didàctica la tensió que trobem als Evangelis entre les imatges de la barca o el ramat, que Jesús fa servir per referir-se a la comunitat dels seus seguidors, i les de ser llum, sal de la terra o ferment, en definitiva «ser una minoria que dona gust a la realitat». «Aquestes dues imatges ens parlen de com estem empeltats en Jesús i com donem fruit», va assegurar. L’acompanyant del recés va anotar algunes temptacions que dificulten: per un costat, les tres tendes al cim del Tabor, «com si fos per al gaudi personal», per un altre, separar-se del cep, del nucli que és Jesús: «Llavors no donem fruit, ens sequem. Les nostres comunitats no haurien de ser com una peixera, som un riu, un llac.» I també va alertar de la «temptació d’apropiar-nos a Déu, pensar que ens mereixem la gràcia, quan és un do gratuït». Davant aquestes temptacions «el camí passa per l'èxode d'un mateix. Ex, cap a fora; ode, camí o mètode per fer un camí. L'èxode és la sortida. La clau està a saber viure aquest èxode: quan surts no saps què et trobaràs», segons Otón. I va convidar a estar atents ja que, «a vegades la manera que Déu ens treu de nosaltres mateixos és fer-nos preguntar qui tinc al costat i què necessita, des d'un punt de vista realista». I va fer servir la metàfora associada al lema d’aquest curs: «Sent un sarment som un canal, un camí de pas pel qual circula la sàvia fins al fruit. La nostra vida ha de ser un canal, una canonada: hem d'alimentar-nos de la vida del cep per donar-la als altres.» Un trànsit, per cert, de doble sentit: «No només des de la comunitat i l'Església ho transmeto al món, sinó que també l'experiència de Déu la tinc en el món i la porto a la comunitat.» Un text de Simone Weil, a qui va dedicar Otón la seva tesi doctoral, sobre l’amor al proïsme va servir per enfocar el treball personal. A l’enllaç podeu consultar el llibret del recés i el vídeo. El recés es va poder seguir a través de Twitter amb l’etiqueta #OtónRecésACO.
Salari digne per a una vida decent: nou INFOR MMTC
«No podem parlar de treball decent si els treballadors i treballadores no reben una remuneració justa ni si les seves condicions laborals no respecten la seva salut ni la seva integritat física i moral.» Això se’ns recorda al pòrtic del darrer INFOR de l’MMTC on es presenta una anàlisi sobre les recomanacions de l'OIT, particularment pel que fa al pensament social de l'Església, així com testimonis de membres dels moviments de l’MMTC en els quatre continents. Podeu consultar-lo a l’enllaç. També us enllacem els testimonis de migrants que venen al nostre país, fonamentalment amb el propòsit de treballar, i que són detinguts al CIE de la Zona Franca. «Em guanyo la vida, saps? No depenc de ningú, guanyo diners amb la ferralla, no robo a ningú, no em fico en problemes… tot el que vull és viure» (El Fekri, 25 anys. Algèria). Formen part del llibretó de la Vetlla de Pregària que es va fer al CIE el 30 de gener passat i a la qual es va adherir l’ACO.
«Llevat dins la pasta»: els programes de gener i febrer
Aquests són els darrers programes Llevat dins la pasta emesos a Ràdio Estel durant gener i la primera setmana de febrer (cada divendres a les 17.30 h o bé els dissabtes a les 18 h). Aquest programa ideat i produït per la Pastoral Obrera de Catalunya, a banda d’estar disponibles a la secció Ràdio a la carta del web de Ràdio Estel, també estan a la plataforma Ivoox. Joan Mestres, veu dels qui pateixen l'atur a Catalunya: https://www.ivoox.com/joan-mestres-veu-dels-qui-pateixen-l-atur-a-audios-mp3_rf_64918923_1.html Tània Gómez Rivera, infermera en primera línia de la pandèmia: https://www.ivoox.com/tania-gomez-infermera-reivindicar-i-continuar-treballant-audios-mp3_rf_64155997_1.html Roberta Bacic, arpilleres per als drets dels infants: https://www.ivoox.com/roberta-bacic-arpilleres-per-als-drets-dels-infants-audios-mp3_rf_64151878_1.html Lourdes Ponce Noria, xarxa Nou Barris Acull: https://www.ivoox.com/lourdes-ponce-pitusa-nou-barris-acull-audios-mp3_rf_63411778_1.html
«Històries d’amor d’un capellanet obrer», nou llibre d’Emilià Almodóvar
L'Emilià Almodóvar, capellà obrer i consiliari de moviments de Pastoral Obrera, publica amb el CPL aquest llibre, Històries d'amor d'un capellanet obrer, amb 38 testimonis de dones «que ens hem trobat al llarg del camí per aquesta vida i que m'han estat carícia de Déu i que jo he procurat correspondre-hi».
Señor, ¿vienes de compras conmigo?
[Oración que fue leída en el último encuentro de Navidad de la zona Besòs, es un fragmento de Señor, ¿vienes de compras conmigo?, de Michel Quoist (Caminos de oración)] Tengo que salir a hacer unas compras imprescindibles, Pero una vez más lamento el tiempo que empleo que me parece malgastado. ¡Tiempo tiránico, Esposo impuesto, Compañero implacable De mis días y de mis años, Que fracciona mi vida, Me empuja y me manda, Obligándome a correr, Él que corre tan aprisa! ¿No soy su esclavo? Pero esta mañana, Señor, Tú me avisaste recordándome que estás aquí disponible, apacible, inmóvil. Entonces decidí dominar el tiempo, Tomarme tiempo, abandonar el coche Y salir a pie. Y te dije, Señor: ¿Vienes de compras conmigo? Las hicimos juntos Y quiero agradecerte esta noche el haberme acompañado, Porque he visto lo que sin ti ni siquiera Habría entrevisto. He visto la vida que corría a raudales Por las calles de mi barrio, Los coches circulando Y los conductores que se impacientaban, La gente apresurada Y la que callejeaba. Y te decía: Mira, Señor, Mira a éste, mira a aquél, Diles que les quieres, díselo, viven sin saber que les acompañas paso a paso, cada día. Y a mí, tú me prestabas, Señor, tu mirada y les veía un poco como tú, como tú los ves. A través de ti, Les veía hermanos y hermanas, Llamados a decir juntos, un día: «Padre nuestro, que estás en el cielo». En algunos momentos Ya no pensaba que tú estabas conmigo… La culpa no es mía, Señor, ¡estás tan silencioso con frecuencia! Sabes que te lo reprocho, Porque me hace sufrir tanto… Pero afortunadamente ahora Estoy seguro de que los mayores amores No son los más clamorosos Y creo en tu amor. Al regresar a casa, había vencido al tiempo, no había perdido el tiempo, Y tú estabas contento, Tú también, estoy seguro, Porque aunque hay Sabios que dicen, Señor, Que para rezarte es preciso pararse, aislarse, ponerse de rodillas o estar bien firme, los brazos así y las manos allá, cerrar los ojos para verte mejor, los oídos para oírte mejor, y comenzar por… y seguir con… y terminar con… sin embargo, olvidan decir, Señor, que de vez en cuando Es necesario salir a hacer las compras contigo, Y contemplar el mundo, Y contemplar a los hombres, Y contemplar la vida, Para acoger las alegrías De todos y sus secretas penas, Y hacer que cargues con ellas, Tú que quieres cargar con los fardos más pesados Mientras que a nosotros nos dejas los paquetes más livianos. Señor, Que diste vista a los ciegos y oído a los sordos, Te lo suplico, una vez más, Ábreme los ojos, Ábreme los oídos, Porque con frecuencia me ronda la tentación De cerrarlos, Y cuando salga de compras de cosas, contigo, haré mis compras para el corazón. Y al regresar Volveré rico no de lo que haya comprado, Sino de lo que haya mirado, acogido, cargado. Al caer el día abriré mi bolso delante De nuestro Padre para ofrecerle las compras de vida, y —perdóname, Señor— si encuentro algunos frutos dañados, con los que me había encandilado creyéndolos comestibles, te los daré a ti para que los quemes en la hoguera de tu amor.
Acolliu
Acolliu, Senyor, les nostres pors i transformeu-les en confiança. Ateneu els nostres sofriments i transformeu-los en creixement. Escolteu el nostre silenci i transformeu-lo en adoració. Admeteu les nostres crisis i transformeu-les en maduresa. Accepteu les nostres llàgrimes i transformeu-les en pregària. Rebeu la nostra decepció i transformeu-la en fe. Compreneu la nostra soledat i transformeu-la en contemplació. Oïu les nostres amargueses i transformeu-les en pau interior. Ateneu les nostres esperes i transformeu-les en esperança. Assossegueu la nostra mort i transformeu-la en resurrecció. Arnaldo Pangrazzi
Agraïment d’una germaneta de l’Assumpció
[Teresa Miquel i Torrents, Grup Guineueta] Benvolgudes/ts grups d'ACO: Ja podeu pensar que el meu sincer desig és que tot vagi endavant; reso que aviat tinguem una presidenta. Fa uns dies vaig trucar a la Secretaria per comunicar la meva situació actual: fa uns set mesos vaig caure en la comunitat i es va trencar el fèmur de la cama esquerra i amb bastant mala fortuna. A córrer a la Vall d'Hebron, i ni tan sols tenir temps per dir el que m'havia passat, que ja vaig sentir em feien la famosa prova que després s'ha repetit vuit vegades més (tot un rècord). Als nou dies de l'operació em col·loquen un senyor clau. Passats deu dies, ingresso a un sòcio-sanitari romanent 35 dies dels quals guardo bastant mal record, no de les malaltes, que vam fer un bon grup d'entre-ajuda i ho vam passar tan bé com va ser possible. Ah!, oblidava dir-vos que acabo de complir els meus 89 anys; sort la meva de sentir-me feliç Germaneta i desitjar ser cada dia més fidel apòstol entre els nostres, que són els més amics de Jesús. Per fi arribo a la meva nova Comunitat de Sarrià (no a l'infermeria) de les Germanetes de l'Assumpció on romandré sent com sempre germaneta apòstol. Aquest nou destí és també la vostra casa i confio que ens trobarem algun dia. Ja podeu pensar que aquest canvi era el que menys imaginava i seria una mentida si dic que ho he acceptat amb alegria. Perquè m'està costant una mica després dels divuit anys de conviure i intentar passar la Bona Nova, amb els seus encerts i no, que Jesús ens va deixar anunciat en l'Evangeli, viscuts en l'estimat barri de Sant Andreu de Palomar (juntament amb la parròquia del nostre inoblidable Pep Soler). El mateix es conserva encara poble i famílies obreres. Com a tot arreu, trobem els problemes, més o menys semblants, sobretot dels nostres adolescents i joves que no troben treball per a independitzar-se i poder orientar la seva vida com millor ho desitgin. Tenim la sort que encara no han arribat les nits de botellons, gamberrisme… La cultura catalana i els costums festius estan molt arreladas i serà per això que es coneix aquest barri per ser molt treballador i festiu. D'això en dono fe i ho he gaudit en la meva llarga convivència amb tots els estimats veïns, bé sigui en els temps lúdics, igual que en les moltes reivindicacions. Sento no poder continuar amb el grup de Revisió de Vida on tant hem compartit revisant les nostres vides diàries a la llum de l'Evangeli. Encara que el mateix ho formem persones ja respectables, hem estat sempre responsables de la trobada mensual i intentant correspondre al que ens demanàveu el petit Comitè. Seria un error per part meva no agrair a Josep Hortet, el nostre consiliari, amb la seva gran atenció i escolta sàvia trobar l'Evangeli i sempre dir la paraula oportuna. Moltes gràcies Pep i també a l'Antoni que ha practicat la paciència en grans dosi. Encara que he rebaixat la quota trimestral, seguiré rebent la documentació i la revista. Estaré sempre amb vosaltres demanant que el Crist us vagi guiant els passos que siguin més necessaris i més encara en aquest temps difícil de la pandèmia mundial, economia, etc. Però com som persones creients i amb esperança, que hem d'intentar contagiar, tenim la seguretat que Déu no ens deixarà i sortirem de les maneres més inesperades que sap fer-ho Ell i tirarem tots endavant. No deixem de pensar i posar creativitat que podrem treure profit de tot aquest temps i sobretot que els desfavorits no siguin els més perjudicats. Aprofito per felicitar la recent revista Salillum, començant per la coberta fins al final: articles molt ben triats, notícies que s'agraeixen, fotografies boniques i clares en tots els sentits. En fi, és una nova edició que agraeixo a tot l'equip i penso que serà molt ben acceptada per amics i d'altres persones en les quals pot despertar una cosa adormida a causa de l'ambient que respirem. Una abraçada especial a Pep Baena, Maria, Cèlia… i als moltíssims noms incrustats en el meu cor on us recordo i no oblido en la pregària i Eucaristia. Per molts anys a l'ACO i que creixi en militants obrers, de joves parelles i altres persones, i mai es trenqui la cadena que van començar els nostres germans i germanes grans en un temps difícil i de dictadura molt forta. Molts d'aquests militants ja gaudeixen de la companyia de Déu i des d'allà ens recorden i ajuden. Servidora, durant aquest llarg camí, he pogut gaudir-ho durant 30 anys i n'estic molt agraïda en moltíssims sentits. Gràcies. Visca l'ACO.
Madrid nevado: Hilo sin fin
[Por Noelia Sánchez Berilio, diócesis de Madrid] "En una tarde helada, en un pequeño pueblo frío, donde todo lo que se veía alrededor era un manto de nieve blanca o el hollín negro de las chimeneas, Anabel encontró una caja de hilos de lana de todos los colores. Se fue a su casa y se tejió un suéter para ella y también para su perro Nic, y aún así le sobraba hilo. Tejió un suéter para sus compañeras y compañeros (de clase) y para su profesor, el señor Norman y todavía tenía hilo de sobra. Hizo un gorro para el señor Martín que no quería ningún suéter y cuando terminó, todavía tenía hilo de sobra. Tejió suéteres para perros, gatos y otros animales e incluso para cosas que no lo necesitaban (una casita de pájaros, una papelera o una camioneta) Y el pequeño pueblo comenzó a cambiar…" Fragmentos del álbum ilustrado Hilo sin fin, de los autores: Mac Barnett y Jon Klassen y de la Editorial Juventud. Este magnífico cuento, tanto por su narración como por su ilustración, es una bella metáfora. Las metáforas y los símbolos han ayudado desde la Antigüedad a comprender mejor el mundo. Y así, muchos relatos de los Evangelios están cargados de simbolismo y metáforas. En Hilo sin fin, Anabel y su caja de hilos de colores inacabable, nos ayudan a comprender mejor el concepto de generosidad y cómo las personas se reinventan y hacen posible lo imposible, en situaciones de crisis. Jesús de Nazaret, en Galilea, hace más de dos mil años, con cinco panes y dos pescados da de comer a cinco mil hombres y todavía sobran doce cestos de pedazos (Mc 6,30-44). Releo de nuevo Hilo sin fin, curiosamente ambientada en un pueblo nevado y, de repente, me doy cuenta de que me ayuda a interpretar de qué manera hemos asumido los retos que nos ha traído esta nevada en Madrid. Los medios de comunicación informaron, una y otra vez, de las consecuencias del temporal Filomena en este inicio de año 2021, pero muchos de ellos: . Se olvidaron de poner la atención en las personas y barrios más vulnerables y vulneradas: en la Cañada Real llevaban ya tres meses sin electricidad y sin una respuesta de la Administración frente al corte de la energía y el temporal vendría a agravar la situación de las familias. Os animo a investigar sobre el tema. . Tampoco mostraron los hechos cotidianos, sencillos, creativos y generosos de las personas, de los colectivos, en los barrios de la gran ciudad. Podemos traer algunos de ellos y sacarlos del anonimato: Las noticias hablan de 550.000 árboles afectados en la Casa de Campo, uno de los pulmones madrileños, pero nadie hace referencia a Silvia, una profesora de instituto, a su pareja y a sus dos hijos, que la misma mañana del domingo se fueron por Carabanchel a "salvar árboles”. Iban retirando la nieve que sus ramas y copas estaban soportando, para evitar que su peso hiciera que se partieran y cayeran. Igual salvaron 20 árboles. Al día siguiente estaban agotad@s y baldad@s por el trabajo, con “poco cuerpo” para tirarse en trineo o lanzarse unas bolas. Sin embargo, algunos olivos y pinos habían sobrevivido a la nevada. Los hospitales se quedaron sin el 50 % de la plantilla en la mañana que siguió a la nevada, pero en ningún periódico las protagonistas fueron mis compañeras del hospital: Julia, Pepa, Arancha, Esther… Ellas se ofrecieron a doblar turnos, para cubrir a aquellas que no tenían forma de llegar al trabajo esos días, por no disponer de un metro cercano. Además, algunas de ellas salieron dos y tres horas antes de sus casas para poder llegar al trabajo a tiempo, caminando con la nieve hasta las rodillas. Durante los días que siguieron a la nevada, no había pan en las tiendas, sin embargo, nadie se ha hecho eco de que una de las panaderías del barrio donó 250 roscones de Reyes a la parroquia para que los repartiera entre familias del barrio. Se formó una cadena de brazos grandes y pequeños, de vecinas y vecinos del barrio para trasladarlos desde la panadería a la parroquia para que unas cuantas familias tuvieran algo para desayunar. El centro de salud de Lucero, el lunes después de la nevada no pudo abrir sus puertas porque la nieve acumulada a la entrada no permitía la apertura de la puerta corredera de entrada. No llegó a nuestro barrio la respuesta de la Administración. Tuvo que ser, esa misma tarde, el grupo de cuidados del barrio (asociación de vecinos, colectivo de jóvenes…) el que, a través de las redes sociales, convocara y organizara al vecindario para hacer una brigada de limpieza y así, conseguir, que al día siguiente estuviera abierto y dando servicio al barrio. Hubo poca previsión por parte de las administraciones municipal y autonómica hacia el temporal y también hubo una respuesta insuficiente y tardía después. Son los servicios públicos los que tienen la responsabilidad de gestionar las crisis, pero ante la inoperancia de éstos en estas situaciones, una vez más, surge la generosidad en forma de tiempo, esfuerzo, creatividad, coordinación y organización, por parte de las colectividades e individualidades en los barrios y en los espacios de trabajo. La mayoría de las veces con pocos y sencillos recursos. ¡Cuántas "Anabeles" que siguen tejiendo suéteres sin que se les acabe el hilo! ¡Cuántos cestos con pedazos sobrantes de acción! Porque, en realidad, no había máquinas quitanieves, ni asambleas presenciales para tomar decisiones. Sólo había palas, espaldas y brazos, whatsapp y redes sociales, empatía, compasión y generosidad… Y, sobre todo: hilo sin fin. Como militantes, poder contemplar y trascender los pequeños-grandes hechos, así como gritarlos en nuestros ambientes, se hace imprescindible para poder seguir evangelizando y construyendo el mundo obrero y cristiano. [La fotografía la tomó la autora del artículo en uno de los días que salió; la rosa había estado enterrada bajo la nieve y se iba poco a poco descubriendo con todo su esplendor].
