«Gaudete et exsultate!», Alegreu-vos-en i celebreu-ho!
El tema d’aquesta exhortació del Papa Francesc és la santedat. Com ens sona això de “santedat”? Segons com es miri pot semblar quelcom de ranci però, ras i curt, la crida a la santedat és una altra manera de dir que som cridats a viure l’Evangeli en profunditat tot seguint Jesucrist. Us proposo dos textos de l’Antic Testament que ens fan aquesta crida: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gènesi 1,27). I també: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant” (Levític 19,2). Dues crides per tant: a ser imatge de Déu i a ser sants com Ell. Els cristians en món obrer tenim algunes referències «oficials» de santedat, començant per Joseph Cardijn, de qui s’ha iniciat el procés de beatificació, el beat Marcel Callo, jocista francès mort al camp de concentració de Mauthausen, i Guillem Rovirosa, fundador de la GOAC, també en procés de beatificació. Tenim, però, a més, un llarg núvol de testimonis que podríem considerar sants i santes (cfr. Hebreus 12,1) i que han lliurat la seva vida al servei de la justícia i de la dignitat del poble treballador, des d’una clara consciència de seguidors i seguidores de Jesucrist, per qui se sentien cridats a seguir-lo vivint coratjosament el seu Evangeli. El Papa Francesc, en el fons, ens proposa una llarga Revisió de Vida, amb una gran riquesa de breus textos bíblics que ens ajuden a enamorar-nos de Jesucrist i ens inviten a seguir-lo. El Veure seria el capítol primer: Crida a la santedat, això és, com estem vivint en el dia a dia la crida a encarnar l’Evangeli en la nostra vida. En el Jutjar, capítols segon, Dos subtils enemics de la santedat, i tercer, A la llum del mestre, Francesc ens adverteix que no podem arribar a ser com Jesucrist (la santedat) només amb un estudi més o menys «acadèmic», ni amb el nostre propi i únic esforç. Ens cal acollir el regal de Déu que se’ns dóna, i descobrir el seu rostre i el rostre dels germans, especialment dels petits, fràgils i indefensos. I ens ofereix dos textos de referència: les Benaurances (Mateu 5,1-12; Lluc 6,20-26) i els criteris del Judici Final (Mateu 25,31-46): tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat, estava malalt, era a la presó… i em vau ajudar. En l’Actuar, capítols quart, Algunes notes de la santedat en el món actual, i cinquè, Combat, vigilància i discerniment, el Papa insisteix en alguns temes de sempre, de calaix, diríem, com la humilitat, el sentit de l’humor, la comunitat (no som cristians en solitari), la pregària, i com a contrastat jesuïta, ens recorda el discerniment, fet sempre en l’escolta de Déu. Espero haver despertat el vostre interès per llegir aquest text, curt i gens pesat, amb només dues paraules rares, però molt ben explicades. Josep Jiménez Montejo
Jornada de consiliaris: L’acompanyament dels militants
En aquesta Jornada de Consiliaris de 2017, tinguda a la casa Betània de Cornellà de Llobregat, el 24 i 25 de febrer, preteníem recordar, recuperar, passar revista al que sempre hem anomenat acompanyament. Es tractava de rescatar i tornar a prendre consciència de la importància d’aquest aspecte de la nostra tasca que consisteix en desvetllar, acompanyar i tenir cura de les diferents vocacions dels militants, de manera que puguin descobrir, dur a terme i contemplar la pròpia vocació. I això fer-ho amb ells, tot sent al seu costat, i fer-nos presents quan convingui i sigui oportú, per tal que la inclinació natural a implicar-se en una acció o altra, pugui ser viscuda com una crida de Déu. Una crida que consistirà a fer present l’Evangeli allà on són i s’hi impliquen. En el fons es tracta d’acompanyar-los perquè es descobreixin i es contemplin com la mà estesa de Déu que es fa present i acaricia el seu poble més pobre i precari, el més dèbil i menystingut. Ras i curt, es una invitació a aprofundir en l’espiritualitat militant, de forma que l’acció sigui viscuda com una participació en l’acció de Déu, i que aquesta acció sigui la continuació de l’Eucaristia, la implicació en la donació de Jesucrist per amor. Sí, es tracta d’acompanyar el fet de treballar amb Jesús i amb el Pare: El meu Pare continua treballant, i jo també treballo (Jn 5,17). Sí, i els militants amb ells. A fer aquesta feina, i reflexió, ens van ajudar en Joan Ramon Marín, divendres, 24 de febrer, al vespre, amb un Estudi d’Evangeli sobre la vocació de Jesús, resseguint el capítol 6 de Marc. Dissabte 25, al matí, ens va acompanyar en Josep Hortet, consiliari de llarg recorregut, que va aportar-nos la seva experiència, ben destil·lada pels anys i pels molts militants que ha acompanyat. A tots dos, moltes gràcies. Van ser amb nosaltres en Jesús Jiménez, divendres, i la Maria Martínez, dissabte, president i presidenta de l’ACO.
Jornada de consiliaris: L’acompanyament dels militants
En aquesta Jornada de Consiliaris de 2017, tinguda a la casa Betània de Cornellà de Llobregat, el 24 i 25 de febrer, preteníem recordar, recuperar, passar revista al que sempre hem anomenat acompanyament. Es tractava de rescatar i tornar a prendre consciència de la importància d’aquest aspecte de la nostra tasca que consisteix en desvetllar, acompanyar i tenir cura de les diferents vocacions dels militants, de manera que puguin descobrir, dur a terme i contemplar la pròpia vocació. I això fer-ho amb ells, tot sent al seu costat, i fer-nos presents quan convingui i sigui oportú, per tal que la inclinació natural a implicar-se en una acció o altra, pugui ser viscuda com una crida de Déu. Una crida que consistirà a fer present l’Evangeli allà on són i s’hi impliquen. En el fons es tracta d’acompanyar-los perquè es descobreixin i es contemplin com la mà estesa de Déu que es fa present i acaricia el seu poble més pobre i precari, el més dèbil i menystingut. Ras i curt, es una invitació a aprofundir en l’espiritualitat militant, de forma que l’acció sigui viscuda com una participació en l’acció de Déu, i que aquesta acció sigui la continuació de l’Eucaristia, la implicació en la donació de Jesucrist per amor. Sí, es tracta d’acompanyar el fet de treballar amb Jesús i amb el Pare: El meu Pare continua treballant, i jo també treballo (Jn 5,17). Sí, i els militants amb ells. A fer aquesta feina, i reflexió, ens van ajudar en Joan Ramon Marín, divendres, 24 de febrer, al vespre, amb un Estudi d’Evangeli sobre la vocació de Jesús, resseguint el capítol 6 de Marc. Dissabte 25, al matí, ens va acompanyar en Josep Hortet, consiliari de llarg recorregut, que va aportar-nos la seva experiència, ben destil·lada pels anys i pels molts militants que ha acompanyat. A tots dos, moltes gràcies. Van ser amb nosaltres en Jesús Jiménez, divendres, i la Maria Martínez, dissabte, president i presidenta de l’ACO.
Volem posar Evangeli i criteris evangèlics allà on som
Homilia 12 octubre 2015. Eucaristia de la Jornada General de l’ACO Passem de la indignació a l’acció alliberadora, passem de la indignació a l’amor, passem de la indignació a la misericòrdia. Cal que ens felicitem tots plegats per haver arribat a aquest punt d’aprofundiment en el misteri de Déu i de l’home en la tercera de les prioritats del darrer Consell de l’ACO. Hem pres consciència de la dignitat de la persona, hem redescobert en la fe en Jesucrist el motor que ens empeny a viure amb sentit i a compartir, a la vegada que ens compartim, i a la vegada que compartim l’amic retrobat, Jesucrist. Compartir el goig de creure en Jesucrist és el que dóna sentit a l’ACO, i és per això que ens diem un moviment evangelitzador en món obrer. Déu s’indigna perquè estima, i aquest amor és també la font de la nostra indignació. Jesucrist s’indigna, com podem contemplar en diverses pàgines de l’Evangeli, perquè està a favor de les persones i dels més petits, i s’implica a fons en la defensa del projecte de Déu sobre el món. Jesús s’indigna contra la manca de misericòrdia, Jesús s’indigna quan els més pobres no tenen en la societat i en l’Església el lloc que els pertoca en quant a preferits de Déu, Jesús s’indigna quan no adorem el seu Pare present en tots els homes i dones, temples vivents de Déu. Aquest curs tindrem l’oportunitat d’aprofundir en l’acció alliberadora com a resposta a la nostra indignació. Una indignació que no és només visceral, sinó que, com dèiem abans, és fruit del nostre amor i de les nostres opcions evangelitzadores. Sí, volem posar Evangeli i criteris evangèlics allà on som, per tal que els nostres germans més dèbils, els qui pateixen de forma més flagrant les conseqüències de les injustícies del nostre món, i tothom, puguem experimentar ja ara el cel nou i la terra nova que Déu ens promet, un món nou on, com llegim al llibre de l’Apocalipsi, Déu “eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat” (Ap 21,4). Sí, aquesta és la nostra esperança, la qual motiva el pas de la nostra indignació a la nostra acció alliberadora. A dur a terme aquest bon propòsit ens hi ajuden les dues lectures que hem escoltat. D’una banda sant Jaume ens convida a ser pràctics en les nostres opcions per tal que la nostra fe no sigui morta. No es tracta de fer esforços heroics, i fins i tot inhumans, sinó de viure la fe amb el cor ben obert a l’Esperit de Déu i de deixar-nos amarar pels mateixos sentiments i actituds de Jesucrist que “prengué la condició d’esclau” per lliurar-se totalment al nostre servei. Sant Jaume ens invita a practicar les obres, però a practicar les obres de Jesucrist i com Jesucrist. I farem aquestes obres allà on estem implicats, o allà on ens sentim cridats a implicar-nos, conscients de que la seva riquesa i varietat farà més humana i divina alhora la nostra societat, perquè tot sembrant llavors del Regne, llavors alliberadores, anirem alliberant el nostre propi jo de tot el que el manté lligat a una fe estèril. Aquesta tasca, perquè es tracta d’una tasca, i de vegades molt dura, la portem a terme empesos per l’Esperit del Senyor que ens envia amb la seva benedicció, i amb el seu poder i amb la seva autoritat, per lluitar contra tot tipus de mal. Com diu el text de Lluc que hem llegit, els Dotze reben poder i autoritat per treure tots els dimonis i guarir malalties, i Jesús els envia a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. És la mateixa missió que rebem avui per posar remei als mals que ens toca viure, als mals que viu el nostre poble treballador, el poble que viu la xacra de l’atur, els marginats de tot tipus que trobem al carrer o a les portes de les nostres parròquies o a les cues de l’atur, o a les cues per rebre l’ajut de Càritas. És el poble que es veu obligat a emigrar, els refugiats, els exiliats. En l’encíclica Laudato si’ el bisbe de Roma, el papa Francesc, ens diu aquestes paraules clares i contundents: És tràgic l’augment dels migrants fugint de la misèria empitjorada per la degradació ambiental, que no són reconeguts com a refugiats en les convencions internacionals i porten el pes de les seves vides abandonades sense cap protecció normativa (n. 25). Segons com, ens podria sorprendre que Jesús enviï els Dotze amb la pobresa de mitjans que apareix en el text: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Així com Jesucrist s’ha rebaixat fins prendre la condició d’esclau, fent-se pobre entre els pobres, així ens envia a nosaltres, armats amb les nostres misèries i precarietats, amb les nostres limitacions, amb les nostres resistències, ja que, com Moisès, també nosaltres és possible que diguem: Qui sóc jo? Et demano que m’excusis. Jo no sé parlar. No n’he sabut mai. No em surten les paraules. Els apòstols van tornar de la seva missió explicant a Jesús el que havien fet. És la crida que ens fa també a nosaltres d’explicar-nos davant Jesús: passar l’acció alliberadora que haurem fet pel sedàs de l’Evangeli, de la RdV, de la pregària, per donar gràcies, per demanar que Jesús ens acompanyi en la nostra acció, per acollir l’escalf de l’Església a través del grup de RdV, per enriquir els companys i companyes i per acollir amb un cor convertit les indicacions i correccions que ens facin en l’equip. No és petit, ni molt menys, l’actuar que ens proposem amb la prioritat d’aquest any. Només la podrem realitzar amb goig, i enriquint-nos com a persones i com a cristians i cristianes, si la duem a terme amb els mateixos criteris de Déu, és a
L’ACO que volem, l’ACO que ens cal
Els passats dies 13 i 14 de març vam tenir la Jornada de Consiliaris anual de l’ACO. Hi vam participar una quinzena llarga de nosaltres. Vam treballar entorn del tema: L’ACO que volem, l’ACO que ens cal, i ho vam fer partint de dues reflexions. Divendres al vespre en Pep Soler ens va una reflexió inicial i després ens va presentar l’Evangelii Gaudium i les seves concomitàncies amb la tasca de l’ACO. Dissabte en canvi vam escoltar la ponència d’en Quim Cervera que duia per títol Riqueses i febleses de l’ACO. També us posem l’enllaç perquè la pugueu llegir amb calma, ja que és una mica més llarga. També us oferim els punts d’insistència del treball de grups que vam fer dissabte. Partim del text proposat en la reflexió d’en Quim Cervera: “Volem conèixer Jesús”. No és freqüent avui aquest interès explícit. Cal estar-hi atents i estar atents a la gent interessable. Aquesta atenció a gent nova sovint porta a un estat personal d’inquietud. Hi ha gent a l’ACO que no en té prou amb la RV i “volen conèixer Jesús” amb més pregària, més celebració, més intimitat. Tasca nostra de consiliaris és facilitar-los-ho. Hi ha gent que no diuen voler conèixer Jesús, però sí volen viure amb més humanitat, amb més entrega a la causa de la justícia, als barris, etc. Els consiliaris compartint les mateixes lluites i sense dir una paraula confessional, fem de fet, ponts i punts de referència vers Jesús. És complicat ser consiliari i a la vegada tenir la responsabilitat de ser rector de parròquia. Importància de que s’afavoreixi l’amistat en els grups i d’acompanyar els processos d’envelliment. Es podria fer una fitxa de RV per als militants grans per anar acceptant la seva situació. És important que els responsables tinguin el cens dels malalts que hi ha a cada grup. Cal promoure que els militants cuidin la fe dels seus fills adolescents i joves. Observem una forta influència contra la fe ens els Instituts. Hi ha militants que tenen cura d’introduir la fe als seus fills des de petits. Invitació a l’escolta i al coneixement de l’Evangeli. Ens cal insistir en la prioritat de Jesucrist com a motor. Ha de quedar clar que el motor és Jesucrist, no la nostra fe. Importància de la comunicació sincera en el grup, de trobar-se i parlar. Alguns diuen: és la millor estona de la setmana. Cal que els cristians trepitgem la terra, i com el gra de blat, anar morint donant fruit. Ens costa escoltar i acollir l’Esperit, la seva veu. I el que ens diu a través de les accions que ja es fan, no de les que s’haurien de fer. Importància d’oferir una espiritualitat seriosa i profunda als militants per poder deixar-nos configurar per Jesús. Importància del testimoni personal i col·lectiu. Josep Jiménez Montejo
La implicació a l’ACO i una proposta de síntesi
Un desig sempre present en els Comitès Permanent i General és que volem que tots els militants de l’ACO facin experiència del moviment, però el cert és que hi ha diferents graus d’aproximació i pertinença. Això em fa recordar el que vam viure alguns consiliaris en una visita a la JOC de França fa uns 35 anys. Ens va cridar l’atenció el fet que la gent convida als actes molta altra gent simpatitzant del moviment que no en forma part com a militant actiu. Això ho vam valorar molt positivament. En canvi, ells valoraven la nostra manera de fer i d’implicar els militants. La síntesi que en faig de tot això és que podem aprendre de les dues maneres de fer. No hem de ser intransigents, però sí que hauríem de proposar-nos l’exigència personal de viure l’ACO en profunditat. A Jesús el seguien els dotze apòstols, però també altres persones que no eren deixebles: un grup de dones, seguidors i altres que només hi anaven a menjar. Com veieu, tots amb diferents graus d’aproximació a Jesús. Sempre ens trobarem amb gent més implicada i que tira més el carro del moviment i gent menys implicada (no només en la participació dels actes que organitza el moviment, sinó en la vivència de l’ACO). Igualment, tenim militants que potser vindran a pocs actes del moviment, però que fan una gran tasca com a militants allà on són.
