novembre 10/Admin/
Què dura ha estat la teva mort, Ramon! Encara ara, que han passat uns dies, sembla impossible que no hi siguis. Una immensa buidor acompanya el teu record. No era hora de marxar, ho diu tothom. Però quina és aquesta hora oportuna en la que una persona desapareix del món? Per els que l'estimem, mai és l'hora.
Ens has donat un exemple com mai, assumint la teva malaltia i preparant-te per la mort. Endinsar-te en la pregària, en la meditació, en el silenci, en la contemplació. Quantes revisions de vida compartides amb nosaltres, a partir de les teves vivències i les de la Paquita. Recordo com vam preparar a casa el recés sobre la mort que férem a Castellterçol. D'una manera o una altra t'hem acompanyat en tot aquest llarg camí: amb por, amb respecte, amb silencis, amb molta estimació. Tu com tots nosaltres hem crescut i madurat en aquest camí.
A casa teva hi ha el que en gran part va ser el teu món: llibres, fotos, música, mapes d'excursions... tot en el seu lloc de sempre. Segueix com si tu també hi fossis, com si haguessis marxat per un viatge d'estudis, una temporadeta fora. Però, cada dia, la buidor de la teva absència és més colpidora i sentida pels teus estimats: la Paquita, l'Andreu, el Xavier, la Mariona.
Avui nosaltres, com a grup d'ACO, també sentim la teva absència i presència a la vegada. Has deixat un solc molt profund i llarg en tots nosaltres. No solament per les revisions de vida compartides, sinó per tantes estones d'amistat viscudes al voltant de la taula, per tants camins fresats per les muntanyes, per tantes vegades que vam unir les veus amb tu per cantar a Déu, a la vida, a la natura...
Mai acabem d'aprendre que la mort és un fet de tots els dies. Ho sabem, encara que, normalment d'altres. Quan ens toca a prop ve el desconcert, el refús, quedem com aturats sense poder dir ni un mot. I si, com ara, és una persona estimada, amiga, plena de simpatia, de saviesa i de vida, un dolor molt profund ens envaeix, ens fa plorar i posa un mur a qualsevol paraula de consol.
No som ningú per jutjar-vos, oh Déu, Pare estimat. Fóra una estupidesa absurda. Ja sabem que Vós no envieu la fi de la gent o les malalties i accidents. Però, avui, a la pregària volem compartir amb Vós el nostre dolor, aquest torbament anguniós de que el Ramon hagi marxat. Som molts els que ho lamentem, els que voldríem tornar a escoltar la seva veu, i a ser mirats pels seus ulls. Inútil. Mai més en aquesta vida. Potser ara ens adonem de quin tresor teníem i, per això, ara, és quan ens disposem a acomboiar i guardar aquest tresor en els nostres cors.
Recull, Senyor, aquestes llàgrimes. Si poguéssim físicament experimentar la vostra presència recolzaríem els nostres caps en Vós, Pare nostre, i sentiríeu humanament com patim pel traspàs del Ramon, que tant es feia estimar. L'estimem ara també, i més que mai. Ara en Vós. A on, sinó, el podríem retrobar?
En aquests moments ens omplen de pau i serenor les paraules de Jesús: "Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tothom. Vaig a preparar-vos-hi estada. I tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic" (Jn 14, 1-3).
Que la seva mort hagi estat aquesta trobada amb Jesús, el vostre Fill, que us l'ha dut a casa vostra per sempre.
Guardeu-nos de tot mal. Amén.
GRUP POBLENOU III
Nota de la redacció. Adjuntem el llibret que Ramon Companyó va preparar per la seva celebració de comiat. Gràcies a la Paquita per donar-nos-en permís per publicar-lo: http://acocat.org/sites/default/files/llibret_comiat_ramoncompanyo.pdf.