abril 03/Joan Andreu Parra/
(Jaume Ribas García) Deia en Tano que si no fos per “uns quants, el moviment no existiria”.
Hi ha militants que han pres aquesta consciència: es senten corresponsables amb el moviment.
Les motivacions d’estar al moviment no són iguals per a tothom: hi ha qui ve al grup a resoldre els seus problemes, o a buscar amics, i no per a l’evangelització de la classe treballadora.
Com a militants tenim la responsabilitat que Déu arribi a la classe treballadora, i aquesta responsabilitat és de tots. I com arribarà Déu a la classe treballadora si no és per la mateixa classe treballadora, per quin mitjà, si no?
Quan nosaltres vam començar en el moviment hi havia els butlletins, vivències, influències d’altres companys militants, que eren mitjans per a l’evangelització.
Els consiliaris que estaven a les parròquies ajudaven. Ara molts d’ells ja no hi són.
Si tenim clar que la nostra missió és evangelitzar, això vol dir que hem de sortir de nosaltres mateixos per posar els altres pel davant nostre. No sempre ho fem.
Què és el que fa que es vagi més enllà d’un mateix? La responsabilitat i el compromís d’arribar a uns altres joves.
Per què costa? Perquè no es fa de la corresponsabilitat una forma de viure que pugui anar d’acord amb l’evangeli, amb les benaurances, és a dir, un estil de vida.
La vida i les idees han d’anar de la mà. Seguir Jesús no és una moda, no són moments, per això fem Revisió de vida: per veure si la nostra vida està d’acord amb l’evangeli.
Això et planteja si vivim coherentment amb el que pensem. Perquè el que transforma a la gent és la vida. No es pot parlar d’allò que no es viu.
Ser de la JOC, de l’ACO, dels moviments, és costós, però dona una gran felicitat, perquè t’enriqueix, et fa persona i així estàs més a la vora de Déu. Una vida no és vida sinó s’ofereix i es dona.
Avui en dia costa tot molt més: hi ha menys generositat, la paraula solidaritat està devaluada. L’esforç actual és molt més gran ara que abans”.