«Les causes de l’Óscar», una vida partida, repartida i compartida
L’ACO va retre homenatge al militant de la zona Nou Barris i periodista Óscar Muñoz coincidint amb el primer aniversari de la seva mort en la Jornada de comunicació que es va celebrar el dissabte 25 d’abril a la parròquia de Sant Bernat de Claravall, a Ciutat Meridiana, on el grup de l’Óscar, Pedraforca, es reuneix habitualment. La jornada, que portava per títol «Les causes de l’Óscar» i que va convocar una trentena de militants, va ser un acte de memòria agraïda pel compromís amb els barris i les classes treballadores, per dignificar l’ofici del periodisme i pels valors que van fonamentar la vida de l’Óscar. En primer lloc, el compromís amb els barris perifèrics es va concretar amb l’Associació 50×20, una petita entitat de proximitat que procura atendre les necessitats socioeducatives d’alumnes dels barris de Vallbona, Ciutat Meridiana i Torre Baró a través de les demandes que fan els educadors dels propis centres. L’Associació va néixer l’any 2010, a conseqüència de la crisi financera del 2008, amb l’empenta d’un grup de persones, entre les quals el grup Pedraforca i integra a cinquanta famílies que aporten 20 € cada mes. Als joves que reben aquesta ajuda se’ls demana un retorn en forma de col·laboració comunitària per fer més fort el teixit associatiu dels barris. De fet, aquesta entitat va rebre l’aportació solidària de l’ACO l’any 2023 després d’haver estat proposada per la zona Nou Barris «L’Associació és una expressió de la militància de l’Óscar, ell hi va estar vinculat des de la generació i la fundació», agraïa Manu Quero. L’onada de solidaritat que va suscitar la mort de l’Óscar va permetre crear les beques Óscar Muñoz per acompanyar el camí educatiu de joves migrants, en coherència amb la importància que l’Óscar donava a la formació dels joves i el benefici que aporta a la seva comunitat. «L’ajuda de 600 € m’ha permès centrar-me en els estudis i no estar pendent de com pagar el material de les pràctiques i altres despeses. Aquestes beques ens donen oportunitats als joves i, de cara al futur, m’anima amb la idea de continuar formant-me i avançar», va expressar l’Ayman, una jove estudiant 4t d’Odontologia i que també està treballant. A la web Migranodearena hi ha un repte per dotar econòmicament la segona edició d’aquestes beques amb el qual es pot col·laborar. La perspectiva de la professió periodística la va aportar Jordi Ortiz Lombardía, company d’estudis i amic de l’Óscar, que agraïa com l’Óscar li havia mostrat la seva militància a la Pastoral Obrera. En Jordi va destacar diferents aspectes de l’Óscar com la seva anticipació als canvis que provocarien algunes xarxes socials com Twitter tot i que, lamentablement, «el que ens pensàvem que ajudaria a l’horitzontalitat i la democratització, en realitat ha portat a la vanitat i a la banalitat, exactament l’antítesi de l’Óscar periodista». En efecte, l’Óscar tenia la voluntat de ser «intermediari i no el centre, per posar a l’abast del públic una informació» i «apostava pel rigor, per aprofundir i posar context en els temes, en aquest sentit era un cable tensor que ens obligava a no relaxar-nos». En Jordi també va destacar que per a l’Óscar «el periodisme és una eina de construir comunitat i fer créixer una consciència col·lectiva, una responsabilitat molt alta». Per la seva banda, el grup Pedraforca va oferir un testimoni coral després d’haver viscut en primera persona tantes causes de l’Óscar, entre altres, el matrimoni amb la Marta, la paternitat, el comitè d’empresa a La Vanguardia o la malaltia. «El tarannà que l’Óscar tenia ho encomanava a tot. La seva vida militant a la JOC i a l’ACO ha estat molt marcada pel compromís, la coherència i la fe, sense buscar protagonisme, l’important era la comunitat i acompanyar i viure la fe com una experiència quotidiana en el barri, en la feina, en la família…», va remarcar en Fran Saborit. En el testimoni es va poder veure l’evolució personal de l’Óscar implicat a Ràdio Bronka, en la insubmissió al servei militar i l’objecció de consciència, en la implicació a les colònies i menjadors d’estiu i en l’aportació beneficiosa de capellans oberts i arrelats als barris com Josep M. Puxan. «Vivia i vivim el grup no com un lloc de trobada, sinó com una manera de viure on donem valor a la importància de la comunitat i del col·lectiu. El grup ens aportava una mirada profundament crítica i transformadora i, alhora, humanitzadora. L’Óscar es difuminava i es repartia en tots i ajudava a sostenir processos col·lectius des de la discreció i la humilitat», van dir des del grup. El grup també va voler destacar l’actitud vital i positiva de l’Óscar davant la malaltia: «Lluny de tancar-se, va compartir el procés i va permetre que féssim amb ell aquest camí, creiem que es nodria d’aquest intercanvi. Han estat uns darrers anys viscuts amb intensitat i amb sentit.» Després d’un espai d’intervencions, les religioses concepcionistes Josefina Ramos i Encarna Luna van fer aquest testimoni-pregària d’agraïment amb què va finalitzar la jornada: Podeu consultar l’àlbum de fotografies a continuació:
La Pasqua de l’ACO, «Apassionats per/amb/en Jesucrist»
Una Pasqua que abrusa i transforma el cor de tots aquells que hi participen, aquest és el principal fruit de la #PasquaACO que un any més s’ha celebrat a la granja-escola Can Bajona, al costat de Solsona, en un ambient fratern, intergeneracional, espiritual i formatiu. Enguany, entre Dijous Sant i Diumenge de Ressurecció hi han participat en diferents moments unes 120 persones entre adults i infants i adolescents, aquests últims acompanyats per monitors. Els organitzadors observen que s’està consolidant la participació de no militants que acompanyen a militants o de persones i parelles que no són del moviment, un fet que celebren i que serveix per anar orientant aquesta Pasqua a una celebració per al conjunt de moviments de la Pastoral Obrera, exceptuant la JOC, que té una celebració pròpia. L’acollida a la Pasqua de l’ACO es fa Dijous Sant a la tarda amb la celebració del Sopar del Senyor. Divendres Sant va comptar amb l’aportació de M. Lluïsa Geronès Estrada, cofundadora de l’Associació Àkan, de Girona, amb la ponència «Vivint en temps d’urgència, i ara què fem?». Aquí podeu consultar un resum de la xerrada, un testimoni molt vivencial i amb molta força, a la qual es va poder assistir per streaming i que no es va gravar respectant la seva voluntat. El mateix Divendres Sant al vespre es va celebrar la Vetlla de la Creu i també es va emetre en streaming. La matinal de Dissabte Sant es va dedicar als diferents tallers amb temàtiques socials, bíbliques, espiritualitat, el fet comunitari, la dona a l’Església… que van tenir una gran participació i valoració. El de Quim Cervera, «Una mirada al poble jueu des de l’Antic Testament al conflicte Israel-Palestina», també es va oferir en format presencial i telemàtic. La tarda de dissabte es va dedicar a una visita guiada al santuari del Miracle, molt imaginatiu que portava per títol «Tastet de silenci, art, natura i espiritualitat al Miracle», a càrrec de Mercè Solé. El dia va culminar amb la Vetlla Pasqual en un ambient festiu. Finalment, s’han recollit una cinquantena de valoracions dels participants que la Comissió Pasqua de [Re]volta ja ha analitzat i ha condensat en un document amb propostes a aplicar de cara a la Pasqua del 2027. Podeu consultar l’àlbum de fotografies a continuació:
M. Lluïsa Geronès: «En els petits actes hi ha la salvació del món»
«Vivint en temps d’urgència, i ara què fem?», aquest va ser el títol de la xerrada de Divendres Sant a la Pasqua de l’ACO que es va fer a Can Bajona a càrrec de M. Lluïsa Geronès Estrada. La M. Lluïsa va ser professora de Literatura i considera l’escolarització fonamental, quelcom que va més enllà dels continguts, «l’important és donar eines als infants i adolescents per poder viure el que els tocarà viure, que serà molt dur». També va ser cofundadora fa vint anys de l’Associació Àkan, amb el jesuïta Santi Thió, amb el propòsit d’acompanyar persones migrades sense recursos i també experimenta des de fa anys precarietats de salut cròniques. Actualment, també fa classes a 24 dones migrades «profundament analfabetes» i forma part d’un equip de Justícia i Pau de Girona. Des d’aquesta realitat dolorosa, la M. Lluïsa va constatar que «sempre estem vivint un Divendres Sant continu i llarg i no sabem com pot acabar la resta d’anys que ens queden per viure». Però, després de mostrar una sèrie de rostres d’infants de diferents llocs del món, va dir que, «malgrat el nostre desgast, ells ens interpel·len i ens diuen que hem de fer alguna cosa, que hem de tirar endavant». Aquest moviment de tirar endavant es correspon amb la cerca del sentit de la vida i aquí va citar Virgínia Woolf: «Quin sentit té la vida? Això era tot: una senzilla pregunta; que amb els anys es feia més apressant. Mai no s’havia produït la gran revelació. La gran revelació potser no arribaria mai. Al seu lloc hi havia els petits miracles quotidians, les il·luminacions, petites llums que de sobte il·luminaven la foscor.» En aquest punt, la M. Lluïsa va recordar la importància dels mitjancers, totes aquelles persones que ens han acostat a Jesús i ens han portat fins aquí, en el seu cas, primer la fe transmesa per la mare i, a continuació, uns capellans implicats socialment, la van portar a militar en l’evangeli des de l’adolescència. La seva vida també ha estat determinada per la maternitat: primer uns fills biològics i després «uns altres que la vida ha anat portant» i de diferents orígens. Per l’Associació Àkan hi han passat persones que fugien de guerres, víctimes polítiques, dones víctimes de la tracta… amb un únic propòsit: oferir acollida i escolta. «Les persones que hi arriben és perquè algun cercle s’ha tancat, ja sigui a la persona o a la seva família, i s’ha de prendre la decisió de marxar i acarar-se a un destí del qual s’ignora tot i gairebé sempre sol. Aquí s’obren qüestions referides al viatge: De qui es pot fiar?, Es compta amb recursos o no?, Hi haurà companys en el camí?», relatava M. Lluïsa. Totes aquestes vivències, moltes associades a la pèrdua (veure morir a companys en el trajecte, el trauma de la guerra…), porten unes factures psicològiques i haver d’atendre «persones traumatitzades, amb el sistema en alerta i sempre passant el radar per detectar amenaces i en qualsevol moment pot esclatar aquest volcà». Acompanyar els sofrents transforma Acollir tot això significa «escoltar, compartir i intentar buscar sortides», d’una banda, i «eixamplar el teu món, guanyar horitzó i canviar personalment», de l’altra. «Quan marxes d’un lloc que has vist el dolor, no ets el mateix i si t’has quedat igual, insensible, demana ajuda», va dir. En aquest compartir, hi ha persones que ho fan per pura humanitat i altres ho fan des de Déu: «Déu parla per mitjà de cada cosa que ens trobem i que veiem. Hauríem de preguntar-nos: Per què Déu m’ha posat aquesta persona en el camí? Què espera Déu de mi?» I és precisament en aquest context de caos, dolor i desesperació creixents que descobrim «la grandesa de les petites coses: compartir un got, seure amb algú a casa, rentar un plat… Això és la salvació de vida. Quan tot es trenca, aquests petits actes prenen el valor de tot el món», va defensar. Aquí tenen centralitat les cures, que són complexes, i va recordar que «Jesús no tendia a cuidar les persones més maques o més fàcils. Déu ens envia a cuidar els que són més difícils: els que no ens respondran o ho faran de males maneres… El que poso a prova quan cuido els altres són els meus valors, la meva opció de vida. Des del meu interior em pregunto: Per què estic fent el que faig? I aquesta donació no es fa en funció de la resposta que s’obtingui». I va desgranar: · D’heroïcitats, en podem fer, però la quotidianitat és el dia a dia, anar-la salvant. Constantment hi ha gent que salva la vida del món, des dels petits actes. · Estimem la quotidianitat, amb calma, tranquil·la, valors càlids. · Reafirmem-nos en el camí de Jesús: buscar-lo, comprendre’l, viure’l per dins, una vegada i una altra. És l’única solució davant el desastre que vivim. · En aquestes experiències, inevitablement ens preguntem: Per què ho fas? Recordem l’impuls, el motiu, el compromís i estar preparat perquè els dubtes i les frustracions vindran. · El discerniment continu és la brúixola davant les tempestes successives. Esperança resistent Tot seguit, la M. Lluïsa va confrontar optimisme i esperança: «Crec en l’esperança resistent, és una opció. Busco que aquesta història vagi bé, que els altres estiguin bé. Soc aquí per donar vida i fer la meva part, no deixar passar el temps sense més (molts no saben ni perquè viuen ni perquè moren). La vida té valor cada dia d’acord amb el que vivim, ser coherents i autèntics dins un mateix. Aquest ser tossuts en l’esperança no ens ho pot treure ningú.» I va fer alguns apunts sobre els nostres temps: les necessitats bàsiques (treball, habitatge, salut, educació), la fam, la pobresa, els conflictes, la desaparició de l’alteritat, l’ètica i els valors espirituals, fer-nos responsables de l’altre, les tensions i els enfrontaments, la vulnerabilitat del món, les mostres de poder a què assistim, les presses i les distraccions, les veus silenciades… I tot això ho va
