[Marilia Sanz] El 6 de febrer del 2020, en el marc del curs de Cristianisme i Justícia «Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai», es va fer la sessió Barcelona i els llocs de culte: aproximació sociològica i de gestió pública. Va anar a càrrec de Lola López, antropòloga i ex-coordinadora de l’equip d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. La Lola començà dient que faria una xerrada des de la seva experiència personal, del que li va moure a voler agafar aquesta responsabilitat i de les seves conviccions sobre el fet religiós (es defineix com a agnòstica i la seva mirada és eminentment intercultural).
Encara que no sigui creient, va dir que a la ciutat de Barcelona hi una bona part dels ciutadans que ho són. Considera que el ser creient és part fonamental de la vida de les persones qui ho són, per tant, els gestors públics han de garantir que es pugui exercir aquest dret a tota persona. Al front d’Afers Religiosos va treballar per a la plena normalització del fet religiós. Per exemple, posem per cas, al barri, es parla d’un problema o situació on s’ha d’actuar, a la taula no només ha d’haver-hi els agents de sempre: educació, sanitat, serveis socials, administració, sinó que també ha d’haver la mirada del creient. Va fer una crida a que les associacions de base religioses es facin presents en àmbits fins ara només portats per gent no creient.
Hi ha una mirada de superioritat de l’ateu vers al creient. Es considera que el creient té una inferioritat en el camp intel·lectual, que el seu coneixement de la realitat no té validesa, que és poc evolucionat, s’ha quedat enrere, com infantilitzat per la creença. I s’ha de trencar això perquè ve a ser un supremacisme per part de la cultura dominant no creient. Quan un col·lectiu s’ha d’amagar, dona peu a rumors, estereotips, discriminació. Normalització és poder parlar obertament en qualsevol espai. Però la religió està apartada quan a la ciutat hi ha una presència enorme i diversa de les religions.
Hi ha un buit legal pel que fa als usos dels espais públics quant a la religió. No està escrit enlloc, no hi ha cap llei que prohibeixi fer actes religiosos en espais públics, com ara centres cívics i d’altres. Sempre que es respecti la diversitat religiosa i no es privilegiï una sobre d’altres. Però hi ha una tendència a mirar el fet religiós com quelcom que s’ha de mantenir al marge i es confon laïcitat amb laïcisme. S’ha de tenir una política religiosa que garanteixi el fet religiós. Que tothom pugui exercir el seu dret al culte i que tothom pugui expressar la seva fe. Totes les religions han de poder compartir l’espai públic igual que les activitats culturals o esportives ho fan amb tota la normalitat.
No és suficient donar una Instrucció per equiparar el tracte que es dona a aquestes activitats. Cal una Mesura de Govern. Va trigar vuit mesos poder aprovar una. La Normativa de l’ús de l’espai públic queda molt petita davant les necessitats de la gent creient. Per arribar aquí, s’havia de treballar des de la perspectiva intercultural, que té tres principis.