[ACO-Vic] A les 11 del matí del diumenge 9 de juny ens vàrem aplegar a l’església de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui per compartir l’eucaristia que va presidir Josep Maria Pujol, consiliari del grup d’Igualada de l’ACO. Allà els militants de l’ACO de la diòcesi de Vic (Igualada, Manresa i Ripoll) conjuntament amb membres de la Frater, moviment que ara feia temps que no fèiem cap acte conjuntament, però que esperem fer-ne molts més a partir d’ara, a més de la gent habitual dels diumenges a missa, vam donar per començada la trobada.
Seguint el títol de la trobada de formació que es va fer a Manresa sobre “Espiritualitat i Compromís”, feta pel Pepe Rodado ara tocava fer “Espiritualitat i Malaltia”, amb els ponents de la Frater, la Isabel Paredes i el Ciscu Montes. Amb unes 25 persones aplegades als locals parroquials de Sant Maure, després de presentar-nos tots, la Isabel va explicar la seva vida de malaltia ja de naixement. Una infantesa i adolescència marcades per la malaltia i la no acceptació de moltes persones. Però un pelegrinatge a Lourdes li va ajudar a obrir els ulls que en el món hi havia més gent malalta i que abans es preguntava: “Per què jo?” i a partir de llavors seria: “I jo també!!”. A Lourdes va conèixer la Frater i també es va produir el canvi o miracle personal de tirar cap endavant amb l’ajuda de la força de Déu. També la pregària i la Renovació carismàtica són punts d’ajuda a la seva vida de trenta anys dedicada al despatx interparroquial d’Igualada entre d’altres coses.
El Ciscu, en canvi, la malaltia es va començar a fer present cap a l’adolescència. Sortia amb els amics i no podia seguir el seu ritme, així com en el treball que només va poder fer durant dos anys. La seva mare va ser al seu costat i el va comprendre, en canvi el seu pare no va acceptar la malaltia d’ell, una insuficiència renal i des dels 18 anys amb diàlisi. Va buscar l’espiritualitat i un sentit de la vida amb llibres, persones, testimonis de Jehovà, espiritistes, renovació carismàtica, els viatges a Lourdes durant quatre o cinc cops. Però a la Frater es va trobar acollit, el varen tractar com un més de la gran família de la Frater. La pregària en els moments previs a les nombroses operacions, el saber que tenia gent pregant per ell i les seves vivències interiors de que hi ha alguna cosa més enllà de la mort, una força que ens empeny cap a la vida. La seva mare li va fer el regal més preciós en aquesta vida, un ronyó i la Fina, la seva dona amb els dos fills que tenen, va poder formar una família. Tres dies a la setmana ha de fer diàlisi, moments de baixada de salut com una parada cardíaca no fa gaire, però tot i així, la presència de Déu és ben viva a la seva vida, des de les petites coses de la natura o un nadó, ell veu la presència de Déu i li dona ànims per seguir cap endavant.
Amb aquestes dues xerrades ens adonem que en el món tots son germans i que hem d’agrair al Pare cada moment d’aquesta vida i hem d’acceptar la malaltia amb coratge i tirar cap endavant amb l’ajuda dels nostres estimats i del Pare que sempre està al nostre costat. Unes vivències de vida, de confiança, de malaltia però també de superació.
Després de compartir el dinar, com és habitual d’amanides i pollastres a l’ast amb la fruita com a postre, els amics de la Frater es van acomiadar i esperem no trigar gaire en tornar a retrobar-nos per compartir experiències i vivències de vida.
Per finalitzar la Trobada, el responsable diocesà va compartir amb tots, les últimes novetats a l’ACO, com el Pla de Curs de l’any que ve, la tasca per Setmana Santa i d’altres temes. Cada responsable de grup va parlar del seu grup i com estaven i cap a les 5 de la tarda ens vàrem acomiadar i fins a l’any 2025, que farem novament una altra trobada de fi de curs a la diòcesi de Vic.
Podeu consultar les fotografies a l’enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjBuNMT
[ACO-Lleida] L’1 de juny passat l’ACO de Lleida va celebrar l’assemblea de fi de curs a la parròquia de Santa Tereseta, amb l’assistència de setze militants i de Pepe Rodado, consiliari general. En l’assemblea s’ha compartit l’estat dels grups, s’ha aprovat la memòria d’activitats i el calendari del proper curs. També s’ha fet una reflexió interessant sobre la participació de l’ACO en les estructures i assemblees de la diòcesi. Teniu més informació i fotografies a l’enllaç: https://www.acolleida.org/assemblea-fi-curs-2023-2024
[ACO-Girona] Aquest primer cap de setmana de juny hem fet la trobada de final de curs de la zona de Girona. Una trobada que fem cada any a Arenys d’Empordà, és una jornada molt maca que tots ens esperem amb il·lusió. Ens trobem a mig matí i després de saludar-nos i parlar una estona, fem un Estudi d’Evangeli que ens prepara en Fèlix, consiliari i referent de la nostra zona. Després de l’Estudi d’Evangeli i el pica-pica, dinem tots junts acabant de passar una bona tarda i desitjant-nos a tots, un molt bon estiu.
Compartim amb vosaltres la joia de la trobada i una pregària que ens ha acompanyat aquest final de curs en motiu de l’elaboració de la monografia de zona de Girona compartida al Comitè general.
Molt bon estiu a tots i totes.
Aquest any es commemoren els 30 anys de la mort de Joaquim Vallmajó, missioner a l’Àfrica, Ruanda amb els “Pares blancs”. Joaquim Vallmajó va néixer a Navata (Alt Empordà) l’any 1941 i fou assassinat a Ruanda el 26 d’abril de 1994.
En Quim, gràcies a la seva fe, va ser capaç de donar el millor del seu ésser al servei de l’Església de Ruanda i al servei de les poblacions ruandeses en moments de pau i de guerra, lluitant contra les injustícies d’uns i altres, controvertint el poder de qui vol guanyar esclafant i matant.
Tant es va implicar, que va arribar la seva pròpia hora. Ja havia determinat que “s’havia casat amb un poble de pobres” que, en aquelles circumstàncies tan cruels, no podia fugir deixant els seus estimats desemparats. Feia temps també que havia escrit una frase que quedarà gravada per sempre: “Solidaritat ara, o mai!”.
Les joies i les penes de la gent les feia seves. No es va fer enrere de la seva vocació missionera i de la voluntat de Déu. El van matar perquè s’havia quedat entre els seus fins al final, perquè coneixia massa coses dels militars invasors i podia ser un testimoni nociu. De fet, els assassins no en varen deixar cap rastre ni cap mena de notícia.
Ara, 30 anys després, ens sentim orgullosos de tenir al cel un sant màrtir intercessor; un testimoni proper d’algú que ha sabut perdre i guanyar la vida estimant.
En aquest sentit:
Us ho demanem Senyor.