Actualitat

[Carme Ballús] Del 22 al 26 d’agost d’enguany, una bona colla de militants de l’ACO i simpatitzants vam participar en el recés d’espiritualitat de l’ACO, conduït aquesta vegada per l’Emilià Almodóvar, capellà obrer i membre del Pradó.

Després d’instal·lar-nos i decidir els horaris, vam acordar fer cap al final de l’estada una celebració del Perdó i una Eucaristia. La primera proposta de l’Emilià va ser que penséssim en aquells moments de la vida que ens hem sentit petits i fràgils, per preparar-nos per a la primera xerrada de l’endemà.

EL MAGNIFICAT

Un cop fets aquests primers deures, els de constatar les pròpies petiteses, vam elaborar el nostre Magnificat personal, ajudats pel llibre de l’Emilià Històries d’amor d’un capellanet obrer i per la seva exposició matinal. Amb el Magnificat prenem consciència del que estem vivint, per redescobrir que –malgrat les contradiccions personals i col·lectives–  Déu s’ha fet present en la nostra història. Vista la nostra petitesa, assumim que els creients no donem respostes a preguntes que ningú no es fa, sinó que hem de crear preguntes sobre el compromís i la justícia, lluny del voluntarisme i gaudint dels processos que fem i acompanyem.

EL CREDO

Després del Magnificat, l’endemà ens centrem en la complexitat de les persones, per veure que és important escoltar molt i respectar el ritme de cadascú, donant temps al procés. Si anem de “salvadors” de l’altre el situem com víctima o necessitat i ens podem equivocar molt, potser ens perdrem les seves aportacions. Acollim l’altre, compartim, patim amb ell, però amb respecte, sense provocar dependència. En l’àmbit col·lectiu, l’Emilià ens fa veure que segur que perdrem o hem perdut ja algunes lluites o reivindicacions, però que és important el camí fet i l’aprenentatge, que ens apropa als altres. Acabem amb un altre encàrrec de feina personal, l’elaboració del propi Credo, per formular la nostra relació amb Déu, aquest Déu que camina amb nosaltres: els deixebles d’Emmaús van trobar Jesús perquè estaven en camí. Si ens estanquem, perdem la nostra essència.

EL BON PA

De quina manera serem nosaltres facilitadors de la presència de Déu? Reflexionem sobre el fet de la nostra nuesa i fragilitat, veiem que som creïbles quan estem a peu pla amb l’altra gent, patint amb ells, sabent que com ells vam néixer nus i així seguim, despullats i fràgils, però compartint des de la petitesa i l’amor.

A la tornada a la vida quotidiana, esperem ser bon pa per als altres. Un pa fet amb la millor flor de farina, amb aigua (símbol de vida), amb un punt de sal (alegria de viure), amb llevat per fer-lo créixer i, sobretot, amb un temps llarg de cocció, temps per estar al costat dels altres sabent que tots, les dones i els homes, som petites obres d’art perquè som fetes a la imatge de Déu. 

GRÀCIES

Gràcies a l’Emilià per la seva profunditat, senzillesa i sentit de l’humor. I pel seu llibre, que ens enduem cap a casa per seguir treballant i gaudint-lo. Gràcies a la Casa d’Espiritualitat Santa Maria de Lavern per l’acollida. Malgrat la precarietat de les habitacions, la calorada i el soroll constant de l’entorn, l’amabilitat del Melcior i la bona cuina de l’Elisabeth van fer que ens sentíssim prou bé. Gràcies a tots els qui vam participar del recés compartint el que podíem oferir: el ioga, la música, la preparació de les pregàries, les converses enriquidores, els qüestionaments incisius i els testimonis sincers, sovint corprenedors. Crec que ens en vam anar del Penedès sentint l’amistat i l’escalfor de dones i homes que, des de la pròpia petitesa, volem ser bon pa per als altres.

Podeu consultar l'àlbum de fotografies a l'enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjA4Xgw