«Decir haciendo. Crónicas de periferias», de Pepa Torres Pérez

[A la darrera revista Salillum vam tenir el goig de publicar l'article «Pregar des de la densitat de la realitat» de Pepa Torres Pérez. En aquesta ocasió, publiquem una ressenya del seu llibre Decir haciendo. Crónicas de periferias (San Pablo, 2017)] 

De vegades llegir un llibre d’algú que coneixes no sembla una bona idea. Tens el risc de decebre’t, perquè no hi ha coherència entre les paraules i qui hi ha darrere… I això sempre defrauda.

Però en aquest cas, qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, veiem que aquesta obra és “molt ella”. Ella i les seves múltiples causes.

Pepa Torres Pérez és una religiosa, educadora social i teòloga feminista... I activista pels drets i la justícia: manters, dones, qualsevol violència, immigrants, sense papers, sanitat universal, barri, habitatge... i em deixo moltes altres reivindicacions. Però sobretot és amiga, algú que es planta en les lluites des de l’estimació, la pregària, l’amistat.

En les aproximadament tres-centes pàgines del llibre, l’autora recull articles i entrades en la revista Alandar i en el bloc de Cristianisme i Justícia (Fundació Lluís Espinal) i entreParéntesis. Dialogar en las fronteras (Companyia de Jesús). Els presenta dividits en quatre capítols de títols suggeridors: “Allò que és personal es polític”, “Moviments socials i lluites migrants”, “Ens volem vives i felices” i “Espiritualitat i religions”.

A través d’ells ens va desvetllant camins de compromisos, àmbits que sovint moltes de nosaltres tenim de lluny. Opta per unir espiritualitat, teologia, política i vincles humans. Inseparables.

Des del seu Lavapiés multicolor i multicultural, com un microcosmos des del que agafar perspectiva del món, recorrem vivències i experiències, pròpies i d’altri, de Melilla, Calais, Senegal, Porta del Sol, Bangladesh...

I van obrint-se davant dels nostres ulls noms i rostres de víctimes, i d’activistes i entitats, ambdós grups amb la mateixa dignitat: els CIEs, la PAH, Sanidad Universal, Carre, Maite, Débora, Modou, Territorio Doméstico, Samba Martine, Lucrecia Pérez...

I al llarg de la lectura es fa inevitable (o al menys a mi) sentir-se interpel·lada per tantes esferes que hauria d’incorporar a la meva vida, com acció o en qualsevol cas com a pregària. Dur a la meva pregària cares, històries, entitats que pateixen davant la injustícia, el capitalisme, el patriarcat, la securitització, la soledat, la prepotència... Només en contacte amb algunes realitats, el cor s’esponja, res del que és humà ens és aliè, la política és construcció del Regne...

Per si aquestes aportacions no fossin prou, la generositat de Pepa ens porta a descobrir-nos o redescobrir-nos passatges de la Bíblia encarnats avui. Pau, Nicodem, Xifrà i Puà, Sara, Agar, Maria, la sirofenícia, Jesús, passegen pels nostres carrers, pels CIEs, pels estancs, per les manifestacions contra la violència de gènere...

I també ens obre a múltiples recursos: cançons de Macaco o de Jorge Drexler; poemes de Hadewijch d’Anvers o de Laura Casielles; relats de Gioconda Belli; testimonis de Dorothy Day, Óscar Romero, Madeleine Delbrêl, Etty Hillesum o Berta Cáceres; teologies com les de Moltmann, Mercedes Navarro, Schussler-Fiorenza; obres com Víctimas de la Iglesia. Relato de un camino de sanación de José Luis Segovia o Trincheras permanentes. Intersecciones entre política y cuidados de Carolina León...; l‘economia feminista; textos musulmans... Una font inesgotable a la que anar a beure per aclarir la mirada, despertar sensibilitats, aguditzar l’esperit crític...

Quan em plantejava aquesta breu ressenya només pretenia que qui la llegís desitgés fer l’exercici de deixar-se interpel·lar... Quelcom hauria de canviar en nosaltres a mida que anem recorrent les planes de “Decir haciendo”… per apuntar-nos a la teologia del crit que defensa Pepa Torres, per alimentar aquella alegria que hauria de néixer en els cristians i cristianes, per mantenir l’esperança, per proclamar un sí a l’Evangeli, l’amistat, la dignitat i un no rotund a tot allò que ens condueix a la mort, la injustícia, a generar víctimes.

Apa, ànims i a buscar el llibre… I a la Pepa, gràcies!

Maria Antònia Bogónez Aguado