Pregàries d’Advent i de Nadal de la zona Montserrat
La zona de Montserrat ens comparteix les pregàries d’Advent i Nadal que elabora la Carme Gomà, a qui dediquem la secció «Vides que són llevat», de la propera revista Salillum. També us recomanem l’entrevista que han fet al consiliari d’aquesta zona, Jaume Grané, a CatalunyaReligió.cat.
«L’espiritualitat de la bicicleta», de Madeleine Delbrêl
Us compartim la pregària amb què es va iniciar la reunió online de consiliaris de Zona i Comissions d’ACO que es va fer el 22 de novembre passat:
Per una pau real i duradora a Gaza… i aquí
[El consiliari Isidre Ferreté va fer aquesta reflexió en la pregària per la pau a Gaza que es va fer al monestir de les clarisses de la Divina Providència, de Badalona, el 15 d’octubre passat] Hi ha un eslògan de les manifestacions per Gaza que jo mai he cridat: “Des del riu fins al mar, Palestina vencerà” (o “Israel vencerà”). El sentit és esborrar els altres. Vencedors i vençuts. Més odis, més destrucció, més inhumanitat. La solució no és aniquilar sinó entestar-nos a conviure. En aquest cas, a respectar-se com a dos estats. Impossible? Així la pau serà impossible. Però els cristians i cristianes no creiem que sigui impossible. Déu en Jesús, s’hi ha compromès Què podem fer nosaltres per Gaza? Fonamentalment dues coses: 1. Recuperar la lògica del que és evident (ho he tret de la Reflexió de Cap d’Any 2023 de Cristianisme i Justícia). Quan diem “tot és molt complicat”, ens quedem perplexos, sense saber què fer, i acabem no fent res. “Però no ens enganyem. La indiferència perplexa forma part de l’estratègia d’aquest sistema que ens embolcalla subtilment, que ens satura els sentits, que ens embena els ulls amb la “bena de la complexitat”… i ens fa dubtar dels fets mateixos”. (“No vaig anar a la manifestació perquè tot és molt complicat…”) Hamas va assassinar brutalment 1.400 persones. Però Israel n’ha bombardejat 70.000, molts d’ells nens, deixats morir de fam. “Tot és molt complicat”. Segur que sí, però el que és evident, en aquest cas, és la mort de milers de civils palestins sota les bombes d’un exèrcit que, en nom d’una suposada “legítima defensa” actua contra el dret internacional humanitari. Per tant, “recuperar el que és evident”: on son les víctimes innocents. A Gaza, i també a l’assentament d’immigrants del B9 de Badalona. Això és ja un primer pas per superar la indiferència que ens afebleix els sentiments. No ens deixem embenar el cor i l’enteniment amb la “bena de la complexitat”. 2. Veure que Gaza també és aquí, entre nosaltres Som en una societat, la nostra, d’aquí, cada dia més fragmentada, més de ghetos, de col·lectius culturals i religiosos. Una societat autòctona que es creu amb uns drets que nega als “no-nosaltres”. Suportem i ens acontentem amb la coexistència, pacífica, per ara. Deixant les coses així, al seu aire, no anem a un futur integrat i integrador sinó a futurs enfrontaments, d’imprevisibles conseqüències (recordem els conflictes de les “banlieus” de París, de fa pocs anys). Tots veiem com creix l’extrema dreta. Amb el discurs simplista però afalagador que a “problemes complexos respostes simples”; lògicament falses. Què podem fer? (Parlo a cristians i cristianes) 1-Comprometre’ns a crear convivència, a no rebutjar ningú. A atrevir-nos a mirar-los als ulls i dir-los, secretament: “A tu, Déu t’estima tant com a mi”. Els cristians diem que tots som fills i filles de Déu. 2-Abans de recolzar-nos en els nostres “drets”, posem-nos en les seves necessitats: “cada vegada que ho feu a un d’aquests petits, a mi m’ho vau fer». Compte amb els «nostres drets!». Què hem pagat cadascun de nosaltres per néixer aquí? Què han pagat ells per morir-se de gana, inseguretat, indefensió? 3-Ser conscients que els pensaments xenòfobs acaben esdevenint assassins: si tolerem el “no els volem aquí» en el fons estem cridant “des del riu fins al mar, els “no-nosaltres” fora”; que s’enfonsin al mar”… però que no ho veiem? I per justificar-nos falsament es diu que “venen a delinquir, a viure del cuento”. Per què no pensem una mica, sis plau? Recordem la cançó d’en Raimon que diu “Mans dels que maten, brutes; mans fines que manen matar…” 4-No hem de caure en el “bonisme” sinó en la misericòrdia humana. N’hi ha de bons i de no tan bons, com entre nosaltres (paràbola del blat i el jull. Mt 13,24-39). «Mestre, voleu que anem a arrencar les males herbes? « No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a la sega i llavors serà la separació». Una versió actual d’aquesta paràbola seria: “Papa, si matem a tots el dolents, quedaríem només els bons? «No, fill. Quedaríem només els assassins”. …La Guerra Civil espanyola, 80 anys després, encara crema d’odis i de vencedors i vençuts”. -En resum: Què podem fer per Gaza, aquí, avui? Juramentar-nos tots els que som avui aquí. No ficar pals a les rodes de la convivència; no llençar llenya al foc dels prejudicis; millor callar abans de dir mentides tendencioses. I, sobretot, trencar barreres personals; quan ens anem coneixent i apreciant, les barreres cauen: entre palestins i jueus, o entre “nosaltres i els no-nosaltres”. A mida que ens anem coneixent de debò, en la diversitat, en el respecte, en l’estima, va apareixent un nosaltres més ric, més plural, més humà, més cristià. Una pau veritablement duradora. Aquest dissabte de 10 a 21, a la Plaça del carrer Provença (Rambla Floridablanca), estarem fent la festa d’Els colors de la convivència. És un signe pràctic de tot això. Pregària des de l’ACO És difícil o impossible d’imaginar, les peripècies que ha de fer una mare o un pare defamília treballador per mirar de portar aliments a una llar que estigui a Gaza o a Cisjordània. Quan les feines i les empreses on es treballava per obtenir un salari han deixat d’existir, quan de casa teva només queda runa, quan l’urpa de la guerra t’ha ferit un familiar o, directament, te l’ha arrabassat, l’ordre de les prioritats de vida es modifica radicalment. I la primera de les prioritats passa a ser sobreviure a la barbàrie, a l’infern que han creat altres persones, germans de la mateixa espècie, fills d’un mateix Pare, es digui Abbà, Yahvé o Al·là. Senyor, et demanem perquè aquests treballadors i treballadores palestins, pares i mares de família, artesans, comerciants, guies turístics, sanitaris, assistents socials i treballadors socials, mestres, transportistes i tants i tants altres oficis, recuperin una mínima estabilitat des d’on poder començar a reconstruir les seves vides. Senyor, ofereix-los
La dona geperuda
[Adaptació del text d’Antonia Vallejos, publicat al blog «Tras las huellas de Sophia»] Com cada dia, em vaig despertar esperant alguna cosa nova, una oportunitat, un sentit diferent per la meva vida. Però com sempre també, una realitat carregada de lleis que no comprenia, m’esclafava i m’angoixava. Cada dia, tornava a sentir-me insignificant i, com que soc dona, tenia ben après el que això significa: el que puc i no puc fer: callar, obeir, ser bona filla, bona mare, bona esposa… Com cada dia, caminava amb el cap cot, silenciant el que a crits voldria expressar, sense poder mirar els ulls de ningú, i complint… sempre complint!!! No era només el gep que portava sobre les espatlles, el que em feia amagar-me de mi mateixa, dels altres, fins i tot de Déu. No podia suportar ser jutjada només em veien; les arrugues marcaven el meu rostre fastiguejat de tanta esclavitud patriarcal, de tanta amargor. I de cop i volta, vaig veure un grup gran de gent que anava cap al temple, seguint algú, un nou profeta, un altre profeta que farien callar com a tants altres. Havia perdut la fe, ja res no em commovia. Però, se’m va passar pel cap com un llamp, la idea de seguir-los. Jo… anar al temple? El lloc on habita el mateix Déu i propietat gairebé exclusiva dels homes?… Nooo!!! Què podria fer jo en un lloc com aquest, si no ser un cop més el centre de les mirades que m’acusaven i m’avergonyien? I no sé com, m’hi vaig arribar; vaig amagar-me en el racó més fosc, on ningú pogués veure’m; hauria volgut acostar-me a escoltar-lo, a veure què deia, a veure què explicava… De cop i volta, se’m va acostar, a mi, a una dona, a una malalta deforme, dient que em volia ajudar, que volia guarir-me, entre crits dels rabins que clamaven al cel perquè era dissabte i no era lícit fer-ho. Volia sortir corrents, quan vaig sentir les seves mans a les meves espatlles. I en aquell moment, amb el gep, van desaparèixer totes les càrregues que tant m’havien angoixat. Era lliure; m’havia tornat la vida, l’esperança, la dignitat… ens miràvem als ulls i en la seva mirada, descobria la tendresa de Déu. I així, sentint-me lliure, sense cap jou que em lligués, lliure de l’opressió, de tant patiment… em vaig quedar contemplant, gustant, mirant, olorant tot el que m’envoltava i que feia tant de temps havia perdut.
Pregària d’acció de gràcies per l’enviament missioner
[Aquesta pregària va ser llegida pel consiliari de l’ACO, Jordi Espí Vives, en l’Eucaristia missionera que es va fer el 3 de juliol passat a la Catedral de Barcelona. Jordi farà a partir d’aquest novembre una experiència missionera de suport al Pradó de Mèxic] Senyor Jesús, Tu que ens has escollit com a apòstols de la teva bona notícia adreçada a tots els pobles, et donem gràcies per la crida que ens has adreçat. Ajuda’ns a ser fidels a aquesta crida totalment gratuïta, dona’ns un cor agraït que busqui cada dia donar fruit al servei dels més pobres del nostre món. Senyor Jesús, Tu qui reveles el rostre amorós del Pare, que vols fer justícia fent costat als petits, als febles, als oprimits, als exclosos, als qui no compten. Et demanem: dona’ns un cor de fills i de germans, per tal que sapiguem estimar amb fets i de veritat; purifica la nostra fe, fortifica la nostra esperança, augmenta el nostre amor. Ens volem unir a Tu en la teva pregària exultant que dona gràcies al Pare, el qual s’ha complagut en revelar-se als petits, als humils i als pobres. Senyor Jesús, Tu que has vingut a portar la bona nova als pobres i a alliberar els captius, Tu que has curat, Tu que has ofert el perdó dels pecats; Tu que has nascut pobre, has viscut pobre i has mort pobre. Tu que has estat conegut com el fuster de Natzaret i has cridat uns humils pescadors a esdevenir apòstols; Tu que ens has deixat en herència el manament d’estimar-nos els uns als altres com tu ens has estimat, fins a morir a la creu. Et demanem: obre el nostre cor a la teva presència, allunya de nosaltres les ambicions que ens aparten de tu; dona’ns coratge i amor per ser un bon pa a favor dels nostres germans, com tu vas ser-ho. Senyor Jesús, Tu que has promès l’Esperit Sant a aquells que et segueixen i t’estimen, envia’l avui i sempre als nostres cors. Que Ell ens ensenyi a escoltar la teva Paraula, a guardar-la fidelment i a caminar amb confiança en les proves de cada dia. Et demanem que el teu Esperit Sant reanimi en nosaltres el foc de l’amor; que posi llum en els nostres dubtes, sostingui la nostra esperança i ens doni fortalesa per ser coherents amb el teu Evangeli; que ens comuniqui el do de la pau i ens aplegui entorn de la unitat; que el seu buf renovi la nostra vocació i ens cridi sempre a ser fidels al nostre ministeri de pastors al servei del poble de Déu. Senyor Jesús, Com els teus apòstols que van ser enviats per portar la Bona Nova de l’amor de Déu als més pobres; et confiem els nostres camins, els nostres dubtes, les nostres febleses, els nostres pecats, les nostres esperes. Mostra’ns com viure amb agraïment i responsabilitat la crida a servir, a estimar, a construir el teu Regne en el nostre món que Tu tant estimes; i dona’ns llum, coratge i amor per posar-los en practica en la vida de cada dia. Amen.
Pregàries d’estiu (Cicle C)
Gracias Gracias, Señor, por todo lo que, con tu ayuda, he realizado durante el curso. Gracias por las personas que más he tratado y conocido. Gracias por todo lo que he aprendido de los demás. Gracias porque, contigo y para Ti, puedo vivir mi compromiso cristiano. Y de todo aquello que no he realizado bien o he dejado de hacer, te pido perdón, Señor! En iniciar les vacances Marc 6, 30-32: En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Oració: Senyor i Pare nostre: ens heu fet la mercè de poder fruir d’uns dies de vacances. Feu que els passem contemplant les vostres obres i compartint amb els altres els dons de l’alegria i de la pau. Us ho demanem per Crist, germà nostre. Amén. Nuevas relaciones Al encender esta lámpara, te pido Señor por todas las personas que encontraré durante el verano: En acabar les vacances Carta als Colossencs 3, 16-17 Germans: agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. Oració: Preguem. Déu i Pare nostre: havent arribat al final dels dies de vacances, us donem gràcies per totes les coses bones que hi hem experimentat i us demanem que sapiguem tornar a les nostres activitats ordinàries amb joia i esperit de servei. Per Crist, Senyor i germà nostre. Amén. Breve Orar es ponerse al sol del Amor de Dios y dejar que vaya penetrando en tu piel. M’abandono a Tu Pare, em poso a les teves mans, fes de mi el que vulguis. Per tot el que facis, te’n dono gràcies. Estic disposat/da a tot; tot ho accepto per tal que la teva voluntat es faci en mi i en les criatures: no desitjo res més. Poso el meu esperit en les teves mans i te’l dono de tot cor perquè t’estimo; vull donar-me a Tu sense mesura amb una confiança total, ja que ets el meu Pare. Perdó Senyor, t’ofereixo tot el que avui he fet de bo, i, de tot cor, et demano perdó per les ofenses que t’he fet a Tu i a tots els meus germans i a totes les meves germanes. Buen humor Señor, concédeme una buena digestión, y, naturalmente, algo que digerir. Concédeme la salud del cuerpo y el buen humor necesario para conservarla. Concédeme un espíritu sano, para que mis ojos se fijen siempre en lo que es bueno; y, ante el pecado, en vez de escandalizarme, busque un remedio eficaz. Concédeme un espíritu que desconozca el aburrimiento, que no proteste ante todo, ni se lamente continuamente. No permitas que me apegue a eso tan lioso que se llama “yo” Dame, Señor, el sentido del humor. Haz que me ría de un chiste o de una historia graciosa; para que pueda sacar algo de alegría de la vida y la pueda compartir con los demás.
Dona’m ulls per veure el teu rostre en la pantalla i al carrer
[Aquesta pregària es va llegir en la trobada de consiliaris de zona i de comissions el 7 de juny passat] De l’evangeli segons sant Joan (20,19-23): 19 Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: –Pau a vosaltres. 20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: –Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: –Rebeu l’Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. PREGÀRIA: Oh Verbo eterno, que habitaste entre nosotros, y sigues susurrando en cada palabra, en cada rostro, en cada historia compartida. Tú, que cruzaste a la otra orilla, llévame contigo a los márgenes del mundo, a los rincones invisibles del barrio y la red, donde la soledad busca encuentro, donde la duda anhela sentido. Dame ojos para ver tu rostro en la pantalla y en la calle, en el obrero que lucha por la justicia, en la madre que cuida en silencio, en el joven que busca esperanza entre clics y algoritmos. Dame voz para anunciar la verdad sin ruido, sin arrogancia, sin miedo, sino con la dulzura de quien siembra y la certeza de quien confía. Dame manos para construir puentes, para tocar con ternura la herida abierta de este tiempo, para escribir palabras que sanen, que enciendan, que despierten. Espíritu de la novedad, enséñame a orar en lo pequeño, en el mensaje que consuela, en la imagen que despierte, en el silencio compartido. Que la tecnología no sea muro, sino viento que avive el fuego del Evangelio. Que las redes no sean jaula, sino redes de amor, de justicia y de encuentro. Hazme testigo en salida, discípulo en camino, voz en el desierto digital, y presencia viva en lo real. Amén. José Luis Iglesias Meilán
Senyor, Tu sempre hi ets
[Pregària preparada per la diòcesi de Lleida per al Comitè General de l’1/02/2025] LECTURA La tempesta calmada (Mc 4, 35-41) 35 Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: -Passem a l’altra riba. 36 Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. 37 Tot d’una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l’anaven omplint. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: -Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? 39 Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: -Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. 40 Jesús els digué: -Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? 41 Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: -Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen? REFLEXIÓ Nosaltres, deixebles del Crist, passem per pors i inseguretats immenses, cridem des de la por de la tempesta, però el Mestre ens ajuda, revelant així el poder de l’Evangeli. El Regne venç quan algú és capaç de dormir al cor de la tempesta. No ens acabem de creure que Déu va a la nostra barca. El missatge de Jesús és que hem de confiar, encara que sembli que Déu no es preocupa de nosaltres. No són les accions espectaculars de Déu les que ens han de portar a confiar en Ell. Déu està més a prop nostre del que nosaltres pensem. PREGÀRIA Senyor, no vull dubtar de la teva presència quan tot s’enfonsa, quan sembla que la vida és injusta amb mi. Tu sempre hi ets. PARENOSTRE
“Sebas, militante de la ACO”
[Esta oración fue leída en el Comitè General del 28/09/2024] Gracias Madre ACO, que un buen día me invitaste a formar parte de tu gran familia, sin dejar de ser de mi barrio. Gracias por ayudarme a sentirme lo que era: “un cura obrero”. Gracias por tu paciencia a educarme en la “sabiduría de la REVISIÓN DE VIDA” de cada encuentro. Gracias por el fruto de la confianza y la serenidad de tantos hermanos, compañeros de tarea. Gracias porque al final me han hecho ver y gozar que en cada hermano obrero ¡ENCUENTRE A JESUCRISTO! ¡GRACIAS para siempre a todos y por todo! ¡LA PAZ ESTÉ CON VOSOTROS! Sebas Heredia, 6/08/2024
Presente
[Pepe Baena Iniesta, consiliario de ACO] Por motivo de la reunión de ayer del grupo de ACO del Gra de Mostassa y de todas las reuniones de grupos de revisión de vida pasadas, presentes y futuras. Siempre acompañadas por la discreta presencia de Jesús Muerto y Resucitado. Presente en el momento de antes de comenzar. Presente en aquellos que les cuesta llegar. Presente en los otros que a la hora están. Presente en los ausentes que no pueden participar. Presente en la oración que se hace primordial. Presente en cada hecho de vida a revisar. Presente en la hoja de libreta sin miedo para estrenar. Presente en las informaciones con una mirada plural. Presente en los silencios que hacen pensar. Presente en los sentimientos que emergen sin rechistar. Presente en las palabras sutiles con ganas de liberar. Presente en el Evangelio amasado para con Jesús conectar. Presente en el amor compartido como prueba de comunidad. Presente en la acción de gracias de una reunión por continuar. Presente, siempre Presente, en un grupo que haces Tuyo, Amigo de Verdad, para evangelizar.
