Entrevista a Pilar Malla, pionera de l’assistència social
“La Fe, l’Esperança i la Caritat és la tríada que genera energia” Per Daniel JoverFotografies: Joan Andreu Parra. Vídeo: Mercè Solé Tenim el gust de retrobar-nos amb la Pilar Malla i Escofet (El Pont d’Armentera, 1931) després d’haver acceptat que li fem una entrevista no formal ni convencional per a la revista de l’ACO. Volem que sigui una conversa sincera, un diàleg espontani i natural, sobre alguns aspectes significatius en la seva trajectòria i les seves motivacions. Paulo Freire deia que reflexió sense acció era verbalisme, però que acció sense reflexió era activisme. Pilar Malla simbolitza la síntesi integradora entre una acció conscienciada i una praxi en l’acció directa… Des d’aquesta perspectiva i fent balanç, qui és realment Pilar Malla? I tot el que has fet en la teva trajectòria, per què ho has fet? Per a què? La vida m’ha portat a fer moltes coses una darrere l’altra. És veritat que sempre he tingut una tirada cap a les persones més necessitades i, certament, tota la meva vida s’ha anat desenvolupant en aquest món d’ajuda i solidaritat amb les persones desafavorides. Sempre hi ha factors imprevistos, circumstàncies i persones que et van conduint pel camí de la vida i t’ajuden a perfilar la vocació de servei. Per exemple, quan era joveneta, en el grup de revisió de vida de la JOC on participava van demanar una infermera que anés a França a treballar amb els emigrants. Jo hi vaig anar com a assistent social, perquè ja havia fet les pràctiques a Bèlgica (on també servia a ca una mestressa francesa, culta i educada), conexia la llengua francesa… Però quan vaig arribar-hi, no hi havia lloc d’assistent social i aleshores vaig fer de minyona. Explico això perquè m’ha marcat moltíssim França, la seva cultura, la seva organització. I vaig anar a viure amb els emigrants espanyols en un barri que en deien “la petita Espanya”, que era Saint Denis, a la banlieue parisina. Allà vivia en una caseta petita, amb unes condicions molt precàries amb una altra amiga i en el dispensari sanitari feia d’intèrpret i tot el que calia. La teva vocació de servei en el món, de compromís pels pobres va vinculada a la teva fe cristiana (la Pilar forma part de l’Institut de Missioneres Seculars, IMS)? Tot això ho feia moguda per l’esperit de l’evangelització, per l’amor de Jesucrist, amb un bon sentit religiós i, sens dubte, moguda per la fe. Estar uns anys a França vivint en diferents llocs em va servir de molt per enfortir la vocació: l’any 1957 vaig ser enviada per l’Institut a París per treballar amb els immigrants espanyols, on vaig viure fins la Revolució del Maig de 1968. Allí vaig aprendre moltes coses, referents al treball, a la vida, als valors de les persones. Els barris i llocs on teníem presència eren bastant pobres. A la darrera etapa em van demanar si volia anar a fer de traductora a alguns serveis francesos on anaven molts espanyols i vaig anar-hi. Vaig estar-hi un temps i em van dir que treballava bé i llavors em vaig quedar d’assistent social. Allà vaig aprendre bé l’ofici, entre altres coses, el valor i l’eficàcia de formar equip. Quan vaig tornar a Barcelona, en sabia, de fer de treballadora social i vaig començar a fer coses. D’aquí va venir la meva trajectòria inesperada de fer una opció pels més desafavorits, que ha estat molt fecunda des del punt de vista cristià i humà. El teu estil és posar les persones al centre, pensar inspirant-te en les demandes i les necessitats de la gent. També saps aglutinar persones i crear equip des de la senzillesa i la naturalitat però, al mateix temps, amb una visió estratègica. Això t’ha portat a assumir responsabilitats des de ben jove? S’ajudava la gent necessitada que venia a Càritas, però em semblava que tenia més drets que rebre el que li donàvem, ja que eren recursos limitats i no podíem atendre totes les necessitats. Per exemple, qualsevol persona que venia i que no tenia feina per guanyar-se la vida, la vèiem amb capacitats i possibilitats de sortir-se’n. Així, a través de Càritas i una estructura com el Servei d’Atur, que els donava més força, vam començar a fer diferents cooperatives que es van anar fent grans. Es tractava de crear coses que no fossin solament de caràcter assistencial (que poden cronificar la dependència), sinó donar el que necessitava la gent en el moment i lloc oportú perquè fossin autònoms i responsables de la seva situació, cercant sortides col·lectivament. Calia ser pràctics i intentar donar respostes àgils, estant alerta del que feia falta i decidint com es podien afrontar situacions d’atur en persones de gran vulnerabilitat: cooperant amb altres institucions públiques i privades que tenien més recursos i competències… Però, bé, ja s’ha acabat aquesta llarga etapa per a mi, perquè no he tingut una concepció patrimonialista dels projectes i accions. De vegades, la vida és començar i deixar marxar, prendre i deixar anar… i això em sembla que és molt important. Vas assumir diferents funcions i responsabilitats durant tots aquests anys que vas ser a Càritas, com a directora, secretària general… Sí, penso que es va fer bastant de feina des de Càritas, tant a serveis socials com a suport emocional i personal, a més a més de recursos ocupacionals i formatius. També teníem els beneficiaris del FAS (Fons d’Assistència Social), que eren els vells que cobraven uns diners bàsics però insuficients (6.000 pessetes o menys). Vaig prendre la decisió de fer emergir el problema de la pobresa i visibilitzar una situació social tan greu. No ho podíem fer sols. Calia cercar la col·laboració d’una entitat financera arrelada i amb reputació com la Caixa de Pensions… Van ajudar-nos a fer un estudi per diagnosticar bé la complexitat del problema i proposar solucions. Davant d’uns resultats esfereïdors, l’Obra Social de la Caixa de Pensions va incrementar les aportacions perquè es poguessin cobrar 13.000 pessetes. Així van millorar les condicions de vida de les
Entrevista a Itziar González, arquitecte social
Mitja tarda, dia de Sant Jordi enmig de la Rambla. Itziar González Virós (Barcelona, 1967) arriba amb retard, ve d’Olot on l’ha portat el seu nou projecte professional: la rehabilitació del nucli antic de la capital de la Garrotxa. De seguida es posa en solfa. Tot i que en principi es deixa fer fotografies a contracor, després ens atén pacientment al fons d’un restaurant on la coneixen i li deixen una taula perquè parlem una estona. Tot, a “casa seva”, al districte de Ciutat Vella de Barcelona, on ha viscut gairebé tota la vida i d’on va ser regidora (2007-2010) fins que va dimitir abans d’acabar el mandat en destapar i denunciar un cas de corrupció funcionarial. D’abans i després d’aquesta curta etapa de política institucional, té un llarg currículum i bagatge d’activisme i professional en diferents llocs i projectes que la fan definir-se com a arquitecta social. La seva vocació d’arquitecta social devia començar just en acabar la carrera d’arquitectura quan va fer “un jurament hipocràtic” que mai faria obra nova. Jurament fet en els anys d’ebullició constructiva que vivia la ciutat de Barcelona els anys previs als Jocs Olímpics de 1992. Explica’ns, per començar, què és això que anomenes arquitectura social. És tornar a dotar l’urbanisme de tot allò que cal perquè les persones generin vincles entre elles en els seus espais, en els seus barris, en les seves ciutats. He anat desenvolupant una metodologia i he anat col·laborant amb diferents agents institucionals i socials que em demanaven processos de deliberació i mediació entre les parts. Donat que tinc experiència de veïna, d’activista, de tècnica municipal i de regidora, conec una mica totes les casuístiques i m’és fàcil “empatitzar” amb totes les parts. Faig com de mediadora entre agents diversos. Miro de generar projectes comunitaris, i a vegades faig de reforç en temes de qualitat democràtica i participació amb diferents ajuntaments. Treballes sola o en equip? Sola, però quan vaig als llocs ─he treballat a Euskadi, al Priorat, a França, a Suïssa…─, miro de crear un equip amb la gent jove d’allà, faig planter. Sempre em comparo amb aquells artesans de l’edat mitjana que eren experts a fer vitralls, estaven a Tolosa, després anaven a la catedral de Girona, després a Barcelona i treballaven compartint els seus coneixements amb la gent dels llocs. I ara estàs a Olot… Sí, però no hi he anat com un arquitecte que va a fer obres, sinó com un arquitecte que va a refer la comunitat, perquè conjuntament, privats, Administració i societat en general, veïns, entitats, defensin el nucli antic com un bé comú. Si no hi ha la comunitat que el reivindica, no es pot fer la feina bé. He anat a viure allà, a una altra ciutat vella. Dius que les ciutats han de bategar al ritme de la gent, a Barcelona passa això? A Barcelona hi ha petits espais molt autèntics que resisteixen, però és veritat que la realitat global i sobretot la del mercat immobiliari han impedit que aquesta ciutat es pugui conjugar en primera persona. Fa la sensació que el diagnòstic és clar, gentrificació, massificació turística…, però no es toquen o no es volen tocar les tecles de fer canvis. A veure, hi ha dos fenòmens. Un és la gentrificació; l’altre, la turistització. La turistització és pitjor que la gentrificació, perquè amb la gentrificació, tot i que és la substitució de població de classes populars d’un lloc per la de classes més benestants, segueixen vivint-hi persones. Per tant, hi ha esperança. Però la turistització és realment letal, perquè bàsicament el que fa és garantir que en un territori no hi hagi cap veí i, per tant, no hi hagi vida política. La turistització funciona de la manera següent: buidem un territori de veïns i hi instal·lem un dispositiu d’oci per a persones que van i venen. D’alguna manera convertim les ciutats en contenidors. Els pisos són fixos, la part material, són el contenidor, i la càrrega canvia tota l’estona. I és un gran negoci… Sí, la turistització és el gran negoci perquè permet que l’economia blanquegi capital amb el parc immobiliari, la droga, el tràfic de persones…, i tot plegat en una marea de turisme queda ben justificat. Hi ha molta gent que consumeix coses i, per tant, tu pots obrir negocis que no són realment negocis, que no tenen realitats o no hi viu ningú i pots anar blanquejant. Sempre dic que el turisme massiu és la coartada de l’economia criminal. Això és la veritable economia que està funcionant en molts llocs d’Europa i, malauradament, també a Barcelona. Es poden fer coses per revertir la situació? Quan vaig guanyar el concurs de rehabilitació de la Rambla juntament amb l’UTE KmZERO, professionals de Ciutat Vella, vam proposar una solució per a la gentrificació. Vam dir que cada vegada que l’Ajuntament urbanitzés o millorés un espai públic, escripturés en el registre de la propietat una afectació. Has de dir al privat a qui es millora el valor urbanístic del seu edifici, que com que aquesta millora l’hem produït amb rendes públiques, l’hem de recuperar. Tu pots inscriure les finques que són contigües a l’espai millorat i posar-los una afectació, que vol dir, vostè si s’ho ven, la diferència de preu ens la dona, i si no s’ho ven i ens vol retornar això, posi-ho quinze anys de lloguer a tal preu i considerarem que està fent un retorn social. Hi ha maneres per cooperar amb el privat i fer-lo sensible, que no pot ser simplement una actitud d’extractivisme i que una ciutat com tot ecosistema necessita ser circular. Per tant, el que no pot ser és que les rendes dels que hi vivim, les rendes públiques, es portin a les privades i que les privades no facin un retorn social. Tot passa perquè els que manen tinguin voluntat política de fer canvis? Tot passa perquè el polític deixi de practicar la política clientelar i de favoritismes i es posi realment al servei dels contribuents i de la
Entrevista Joan Martínez Alier, economista I ecòleg
«Les alternatives per poder canviar el capitalisme vindran dels moviments socials» La ment de Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939) continua ben activa. Aquest insigne català de les ciències socials, reconegut amb els premis Balzan (2020) i Holberg (2023), el desembre publicarà un llibre en anglès (Land, Water, Air and Freedom: the Making of World Movements for Environmental Justice), del qual ens mostra orgullós les galerades. El seu currículum acadèmic no hi cap en aquest espai modest, però destacaríem que és un dels precursors de l’economia ecològica i l’ecologia política des de la seva càtedra a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborant amb Oxford, Stanford, Yale, Berlín, Equador i Brasil. Algunes de les seves obres són L’ecologisme i l’economia (1984), De l’economia ecològica a l’ecologisme popular (1992), Economia ecològica i política ambiental (2001, amb Jordi Roca) i L’ecologisme dels pobres: conflictes ecològics i llenguatges de valoració (2004) o el seu llibre de memòries Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política (2019). És director de la revista Ecología política (https://www.ecologiapolitica.info/). Vostè neix a Barcelona l’any 1939, un any, com diu, “fatídic”. Com determina la seva biografia aquest temps i lloc de naixement? La determina perquè és l’any que acaba la guerra, entra Franco a la ciutat i comença la Segona Guerra Mundial. És un temps de molt de franquisme, amb les escoles nacionalcatòliques i tot en castellà. En el meu cas, que vinc de família burgesa, vaig anar als escolapis de Sarrià. Cantàvem el Cara al sol un dia a l’any, el día del estudiante caído. Recordo alguns capellans catalans i que eren feixistes o un professor lletraferit que traduïa obres i ens en llegia alguns fragments, com El paradís perdut, de [John] Milton, que em va influir molt. Aquell any van marxar 300.000 persones de Catalunya, altres van morir, i va ser un gran buit. El març passat el Parlament de Noruega li va concedir el premi Holberg, que vindria a ser el Nobel de les ciències socials. Considera que és profeta a la seva terra? A aquestes alçades no m’interessa si tinc èxit aquí o no. Però sí que aquests premis internacionals em fan molta il·lusió perquè puc invertir la dotació en l’Atles de la Justícia Ambiental. Penseu que l’economia ecològica demana una mica de decreixement econòmic, la despesa d’energia i de materials s’ha d’abaixar pel canvi climàtic i cap govern fa cas d’això. El número 8 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides diu “creixement econòmic”, ni tan sols “desenvolupament sostenible”, que és un eufemisme. És incompatible creixement econòmic i evitar el canvi climàtic. Vostè és cofundador del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) que fa més de 30 anys va promoure el projecte Residu Mínim. Quines alternatives ha proporcionat? CEPA és part dels moviments ecologistes, en els anys 80 una part estàvem contra l’energia nuclear i altres eren més conservacionistes. Vam posar sobre la taula els residus, els abocadors i les incineradores (que produïen dioxines), després que al Baix Llobregat hi va haver un accident en què van morir dos treballadors i vam fer diverses campanyes. Com valora l’acció social dels grups ecologistes més globals com ara Greenpeace en relació amb els grups més locals com Ecologistes de Catalunya o els seus socis? Són complementaris i sovint van junts. Greenpeace es va crear cap als 80 a Vancouver amb dos temes: les proves militars amb bombes atòmiques a Oceania i la lluita contra la pesca de balenes. Hi ha un altre ecologisme global, WWF, que són més conservacionistes i aquests, a vegades, no s’entenen tant amb els grups locals. En alguns àmbits com ara el científic pot estar mal vista la militància social? Cada vegada hi ha més col·laboració i amb l’amenaça del canvi climàtic molts científics estan disposats a sortir al carrer i participen en grups com Extinction Rebellion. Per exemple, si la incineradora de Sant Adrià de Besòs està produint dioxines o no, és un tema d’investigació que fan científics que simpatitzen. Emergència climàtica i justícia ambiental Yayo Herrero en una conferència recent parlava de la falsa dicotomia: primer les persones, l’ocupació i el creixement i, després, la Terra. No hem entès que som éssers ecodependents? Hi ha antropòlegs com Philippe Descola que consideren que els animals i les plantes són éssers vius que tenen les seves opinions, que diuen coses en els seus llenguatges… És el que en etologia es diu ‘animisme’. Al Perú o als Andes diuen que s’han de cuidar els apus, les muntanyes que tenen neu, perquè són divines i, si s’enfaden, ho passarem malament. Això no és una cosa primitiva, és ben normal, per exemple, a vegades vaig a posar una espelma a la Verge del Remei, que tinc més a prop. A l’Índia hi ha llocs que els diuen bosc sagrat (sacred groves), una extensió que deixen sense conrear i hi posen imatges dins. Catalunya té molts reptes ambientals. Quins són els punts calents que ens amenacen? A l’Atles surten uns vint casos, no en podem posar gaires. Per exemple, tenim un ecologisme urbà, com va ser la planta asfàltica que hi havia a Nou Barris de Barcelona l’any 1975 on ara hi ha l’Ateneu Popular, que va ser fruit d’una lluita popular, o les protestes per la incineradora del Besòs. També hi ha un ecologisme més rural: les mines de carbó al Berguedà (als anys 40 a Gósol van morir de cop trenta persones), la contaminació de l’aigua per la població excessiva de porcs, la perillositat de les centrals nuclears i els seus residus, o Salau (a Alòs d’Isil), a cavall de França i Catalunya, on han trobat tungstè i wolframi que vol extreure una empresa australiana i la gent està protestant. S’estima que hi ha 250 plataformes o coordinadores a Catalunya els darrers 30 anys. A Catalunya hi ha un moviment ecologista molt viu, que està una mica barallat entre ell (no se sap ben bé per què) i que mai ha aconseguit fer un partit polític, però
Entrevista a Remedios Zafra, escriptora i investigadora de l’Institut de Filosofia del CSIC
«Reprendre els llaços col·lectius i l’autoconsciència són els únics remeis capaços de capgirar aquesta situació» A l’últim assaig de Remedios Zafra Alcaraz (Zuheros, 1973), El bucle invisible (Ediciones Nobel, 2022), s’hi trasllueix part de la seva vida: el treball agrícola al seu poble de Còrdova, la llar i la convivència, l’elecció ciències/lletres del batxillerat, les dificultats per explicar als pares el seu ofici, els mals físics i de l’ànima, la degeneració de la professió vocacional… Tot això permet connectar amb l’autora i, probablement, com en llibres precedents suscitar tot un corrent de vivències compartides amb els lectors. Ens rep cordialment (amb pantalla interposada) al seu despatx del CSIC. Ets filla d’un poblet de Còrdova. Aquest origen rural, què t’aporta? Té molt a veure amb les oliveres: aquesta idea de l’arbre arrelat i que descobreix el que hi ha fora; com diu Virginia Woolf: “Tinc arrels, però flueixo”. Es pot habitar en aquesta contradicció, tot i que integrar-ho és complicat: uns orígens que acotxen (i de vegades estrenyen) però que també permeten volar. A més, són part imprescindible de la meva escriptura; m’interessa l’observació del món per a comprendre’l, però una observació des del punt de vista biogràfic, ja que els estudis basats en les dades en massa no aprofundeixen en les persones. Aprofundir vol dir conèixer el valor que dona la reflexió escoltant l’altre i aprofundint en un mateix. Un dels aprenentatges que per ser de poble he tingut l’explico a Lo mejor (no) es que te vayas (Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí del Govern d’Espanya, 2007). Són històries de dones en què narro les diferents posicions que una persona es troba en un poble petit des que neix: el que més se’t repeteix és que “el millor que pots fer és anar-te’n”, per formar-te, per no repetir una herència de desigualtat… El descobriment de la llibertat que implica aquest consell va implicar, en el meu cas, prendre distància del poble per a ser lliure. És la metàfora de l’el·lipse transformadora dels antropòlegs Edith i Victor Turner, és a dir, inicies un pelegrinatge i tornes transformat o no tornes, perquè alguns consideren que el lloc d’origen els ha oprimit. En el pas cap a la maduresa, amb quina part essencial de tu estàs connectant? Estic just en aquest moment vivencial de presa de consciència de recuperació de la materialitat del cos, ja que en els últims temps semblava que volava sense cos, quan hi ha un cos propi i cossos que cal cuidar. En els treballs intel·lectuals i abstractes sembla que amb la veu i la presència ja hi és tot. Però complir anys et sacseja, et porta les malalties dels qui són a prop teu i les pròpies, l’envelliment dels pares. En el meu cas, el cos s’ha fet sentir radicalment i ha demanat atenció. ¿Era incapaç de frenar en aquesta vida-treball que ens caracteritza? La meva voluntat anava per una banda, i el cos ha reclamat aturar-se. Els treballs vocacionals que neixen amb passió per un fer, que tenen a veure amb la creativitat, amb allò social, amb la idea de millorar les coses, els vius com un tresor. Però en els últims quinze o vint anys, allò que donava sentit ha quedat sepultat per estrats de rutines, d’exigència, de compromisos, de pressions per aconseguir una estabilitat econòmica. Ho he patit moltíssim. L’única manera de calmar aquesta mena d’angoixa és amb tips de poesia, ha estat un retorn a aquesta espiritualitat, un pou per descobrir aquesta sensibilitat amb allò humà i allò social que seguia estant dins. De fet, El bucle invisible està escrit en una convalescència. Sorprenentment, molts lectors s’han identificat amb això, no hauria escrit el llibre si no hi hagués vacances, ja que la major part del nostre temps s’ocupa amb feines relacionades amb la burocràcia, amb la seva avaluació… Els temps de concentració estan reduïts a vacances i al descans, això és pervers. Fa uns dos anys em van fer una operació de retina, aquell repòs el recordo amb una gran nostàlgia. La salut em va obligar a frenar, vaig poder parar de debò i trencar aquest vincle amb la tecnologia. Aquest temps d’introspecció i entotsolament va ser un temps guanyat per a la lectura i per a gravar fragments de text. M’esglaia el que dic: és inadmissible que empenyem les persones a reduir els temps d’aquest descans i introspecció als de la malaltia. ¿En algun moment has rebut un tracte inhumà, és a dir, t’has sentit tractada com un instrument, com una força productiva o com qualsevol objecte d’ús i abús? Haver-ho sentit ha estat justament el motor dels meus últims llibres (El entusiasmo, Frágiles, El bucle invisible). No sé si hi ha un agent específic que faci aquest mal. Són caps que pressionen? Aquesta pressió avui està desdibuixada, té a veure amb la cosificació del subjecte que es deshumanitza, el fet de sentir-nos com engranatges d’una maquinària. Un dels signes dels temps és la manera com estem construint els treballs contemporanis, tolerant que aquests poders que són presents (forces tecnocapitalistes, difícils de personificar) s’apropiïn de la totalitat dels temps (vides-treball). La tecnologia ha permès la globalització de la pressió que tendeix a convertir les vides en vides-treball. Acostumes a comparar capitalisme i patriarcat. És pervers projectar en nosaltres la responsabilitat del que estem patint. Si ens mirem de prop el patriarcat veiem que és un sistema de poder que ha convertit les dones en mantenidores de la seva pròpia subordinació, l’obligació de reiterar un sistema que les oprimeix que, per exemple, promou l’enemistat entre dones (això té similitud amb la rivalitat entre treballadors competint entre ells). Hi ha una altra analogia: el capital simbòlic o el capital afectiu amb què el capitalisme paga com a pagament suficient, per exemple, sense entendre que les cures transversalitzen la nostra vida. En el treball hi pot haver un pagament simbòlic a través de la visibilitat o el prestigi que pots bescanviar amb una altra remuneració. Descobrir aquestes analogies em va
Entrevista a Manuel Reyes Mate, pensador
«El deure de memòria ens exigeix qüestionar la idea de progrés sobre la qual està construïda la política moderna» Costa d’imaginar els grans pensadors com a avis o atrafegats en allò quotidià i domèstic. La veritat és que abans d’atendre’ns per telèfon, escoltem (involuntàriament) una conversa deliciosa entre Manuel Reyes Mate Rupérez (Valladolid, 1942) i la seva néta. Setanta minuts al telèfon amb aquest professor ad honorem de recercadel CSIC a l’Institut de Filosofia donen molt de si i aquí en deixem constància. El 21 d’octubre passat va entrar en vigor la Llei de Memòria Democràtica (LMD). Aquest deure de memòria, com l’estan afrontant les administracions i els ciutadans? La LMD és una llei benvinguda, ja que la llei anterior de Zapatero (2007) tenia moltes llacunes: deixava a la responsabilitat dels familiars tot el procés d’exhumació de cadàvers i no es va atrevir a desqualificar els tribunals franquistes. Aquesta nova llei té molts aspectes positius respecte a la reparació de les víctimes (declara immorals i il·legals aquells judicis i sentències) i respecte a la persecució dels culpables, però és una llei fallida en el fons, ja que hi falta el que és fonamental. D’entrada, s’equivoca amb el títol: l’adjectiu democràtica vol dir que només afecta les víctimes que eren demòcrates? La víctima és un subjecte innocent a qui s’aplica una violència immerescuda, per això és tan víctima un bon mestre socialista assassinat pel franquisme, com la monja de clausura assassinada després del cop d’estat per uns malfactors anarquistes. En la figura de la víctima, la ideologia de la víctima i del victimari no hi juguen cap paper. El que importa és que és innocent. Per això dubto que el títol de “democràtica” sigui adequat. D’altra banda, aquesta llei com l’anterior se centra en la justícia, que és un moment substancial de la memòria, per això em pregunto si no caldria anomenar-la “llei de justícia històrica”. Però hi falta alguna cosa per ser una llei de “memòria” i no només de “justícia” històrica. La justícia, repeteixo, és un moment de la memòria, però la memòria és molt més, és mai més. L’objectiu últim de la memòria és crear les condicions perquè el passat no es repeteixi. En aquest cas, la llei hauria de tenir en compte altres dimensions absents com les del perdó, el dol, el penediment, la reconciliació… David Fernández observa que «hi ha una història que va per dalt (la de la dominació) i una història que va per baix (la de l’esperança)» . Per a vostè què és l’esperança? L’esperança, diu Walter Benjamin, ens és donada gràcies als desesperats. El desesperat és algú que viu la injustícia i s’hi rebel·la en contra; és el crit de qui viu l’absurd i no renuncia al sentit, perquè exigeix el dret a ser feliç que les circumstàncies li neguen. No és algú que es resigna a la seva sort i es deixa anar. Això és l’esperança, el que hi ha sota la rebel·lia del desesperat. Segons Benjamin, el progrés, com a motor d’Occident, «porta a la catàstrofe». Quin hauria de ser aquest motor vital? Aquest deure de memòria que exigeix repensar totes les peces de la història (política, ètica, dret, religió, estètica…), a partir de l’experiència de la barbàrie, ens obre a un futur diferent, en què la barbàrie no es repeteixi. Si aquest esquema l’apliquem a la política, caldria qüestionar l’eix de la política que va portar al desastre, és a dir, el progrés. La substància de la política és el progrés. Això era abans d’Auschwitz i ho continua sent avui. El deure de memòria ens hauria d’exigir de plantejar la política d’una altra manera, qüestionant precisament la idea de progrés sobre la qual està construïda la política moderna. Benjamin explica perquè el progrés porta a la catàstrofe. Diu que «progrés i feixisme coincideixen». Normalment identifiquem feixisme amb alguna cosa antiga, anacrònica, demodé i una mica bestial, però ens equivoquem ja que el feixisme és una expressió de la modernitat; una cosa, doncs, molt del nostre temps que casa bé amb el progrés. I això és molt perillós. En què coincideixen progrés i feixisme? En la naturalitat amb què, per aconseguir metes, l’un i l’altre sacrifiquen el que calgui, en vides o món, per aconseguir l’objectiu. Segons un informe de l’ONU de fa uns anys, el preu que ha de pagar la humanitat per satisfer les mesures econòmiques que prenen els grans organismes financers del món suposa el sacrifici d’uns setze milions de víctimes cada any. Així entenem per què feixisme i progrés coincideixen. Ara veiem com el canvi climàtic, conseqüència de la nostra idea de progrés, està amenaçant el planeta. Si diem que el canvi climàtic és un efecte d’estratègies feixistes, ens diran que exagerem; si diem que és l’efecte d’una estratègia de progrés, ho acceptem, però quina és la diferència? Estem en un context de retorn de governs autocràtics. Què sosté aquests règims? Per què l’estat de dret i la democràcia són tan fràgils? Una onada d’autoritarisme recorre el món de la mà del neoliberalisme econòmic. La Xina ha trobat la fórmula perfecta: absolut control polític i capitalisme salvatge. Una organització de l’economia que té per únic objectiu el benefici més gran. Aquesta fórmula és tan competitiva que tempta les democràcies occidentals: per què no autoritarisme en política i millora de la competitivitat econòmica? L’extrema dreta no és un producte marginal perquè és vista com una condició eficaç per a la competitivitat econòmica, per això té tanta complicitat a l’òrbita del poder. Perquè l’autoritarisme prosperi políticament recorre a tòpics que enlluernen els sectors més desprotegits socialment: que si els emigrants s’aprofiten dels nostres recursos, que si Europa ens roba… Però l’autoritarisme no pensa en els pobres per protegir-los sinó perquè ells, el poble, el legitimin a ell, una força anònima que serveix a pocs. Hi ha una generalització de la indiferència entre la ciutadania? És veritat que l’autonomia de la lògica econòmica fa que cada cop tinguin menys importància les decisions polítiques, perquè allò que d’alguna manera
