M. Lluïsa Geronès: «En els petits actes hi ha la salvació del món»

«Vivint en temps d’urgència, i ara què fem?», aquest va ser el títol de la xerrada de Divendres Sant a la Pasqua de l’ACO que es va fer a Can Bajona a càrrec de M. Lluïsa Geronès Estrada. La M. Lluïsa va ser professora de Literatura i considera l’escolarització fonamental, quelcom que va més enllà dels continguts, «l’important és donar eines als infants i adolescents per poder viure el que els tocarà viure, que serà molt dur». També va ser cofundadora fa vint anys de l’Associació Àkan, amb el jesuïta Santi Thió, amb el propòsit d’acompanyar persones migrades sense recursos i també experimenta des de fa anys precarietats de salut cròniques. Actualment, també fa classes a 24 dones migrades «profundament analfabetes» i forma part d’un equip de Justícia i Pau de Girona. Des d’aquesta realitat dolorosa, la M. Lluïsa va constatar que «sempre estem vivint un Divendres Sant continu i llarg i no sabem com pot acabar la resta d’anys que ens queden per viure». Però, després de mostrar una sèrie de rostres d’infants de diferents llocs del món, va dir que, «malgrat el nostre desgast, ells ens interpel·len i ens diuen que hem de fer alguna cosa, que hem de tirar endavant».

Aquest moviment de tirar endavant es correspon amb la cerca del sentit de la vida i aquí va citar Virgínia Woolf: «Quin sentit té la vida? Això era tot: una senzilla pregunta; que amb els anys es feia més apressant. Mai no s’havia produït la gran revelació. La gran revelació potser no arribaria mai. Al seu lloc hi havia els petits miracles quotidians, les il·luminacions, petites llums que de sobte il·luminaven la foscor.»

En aquest punt, la M. Lluïsa va recordar la importància dels mitjancers, totes aquelles persones que ens han acostat a Jesús i ens han portat fins aquí, en el seu cas, primer la fe transmesa per la mare i, a continuació, uns capellans implicats socialment, la van portar a militar en l’evangeli des de l’adolescència. La seva vida també ha estat determinada per la maternitat: primer uns fills biològics i després «uns altres que la vida ha anat portant» i de diferents orígens.

Per l’Associació Àkan hi han passat persones que fugien de guerres, víctimes polítiques, dones víctimes de la tracta… amb un únic propòsit: oferir acollida i escolta. «Les persones que hi arriben és perquè algun cercle s’ha tancat, ja sigui a la persona o a la seva família, i s’ha de prendre la decisió de marxar i acarar-se a un destí del qual s’ignora tot i gairebé sempre sol. Aquí s’obren qüestions referides al viatge: De qui es pot fiar?, Es compta amb recursos o no?, Hi haurà companys en el camí?», relatava M. Lluïsa. Totes aquestes vivències, moltes associades a la pèrdua (veure morir a companys en el trajecte, el trauma de la guerra…), porten unes factures psicològiques i haver d’atendre «persones traumatitzades, amb el sistema en alerta i sempre passant el radar per detectar amenaces i en qualsevol moment pot esclatar aquest volcà».

Acompanyar els sofrents transforma

Acollir tot això significa «escoltar, compartir i intentar buscar sortides», d’una banda, i «eixamplar el teu món, guanyar horitzó i canviar personalment», de l’altra. «Quan marxes d’un lloc que has vist el dolor, no ets el mateix i si t’has quedat igual, insensible, demana ajuda», va dir. En aquest compartir, hi ha persones que ho fan per pura humanitat i altres ho fan des de Déu: «Déu parla per mitjà de cada cosa que ens trobem i que veiem. Hauríem de preguntar-nos: Per què Déu m’ha posat aquesta persona en el camí? Què espera Déu de mi?»

I és precisament en aquest context de caos, dolor i desesperació creixents que descobrim «la grandesa de les petites coses: compartir un got, seure amb algú a casa, rentar un plat… Això és la salvació de vida. Quan tot es trenca, aquests petits actes prenen el valor de tot el món», va defensar. Aquí tenen centralitat les cures, que són complexes, i va recordar que «Jesús no tendia a cuidar les persones més maques o més fàcils. Déu ens envia a cuidar els que són més difícils: els que no ens respondran o ho faran de males maneres… El que poso a prova quan cuido els altres són els meus valors, la meva opció de vida. Des del meu interior em pregunto: Per què estic fent el que faig? I aquesta donació no es fa en funció de la resposta que s’obtingui». I va desgranar:

· D’heroïcitats, en podem fer, però la quotidianitat és el dia a dia, anar-la salvant. Constantment hi ha gent que salva la vida del món, des dels petits actes.

· Estimem la quotidianitat, amb calma, tranquil·la, valors càlids.

· Reafirmem-nos en el camí de Jesús: buscar-lo, comprendre’l, viure’l per dins, una vegada i una altra. És l’única solució davant el desastre que vivim.

· En aquestes experiències, inevitablement ens preguntem: Per què ho fas? Recordem l’impuls, el motiu, el compromís i estar preparat perquè els dubtes i les frustracions vindran.

· El discerniment continu és la brúixola davant les tempestes successives.

Esperança resistent

Tot seguit, la M. Lluïsa va confrontar optimisme i esperança: «Crec en l’esperança resistent, és una opció. Busco que aquesta història vagi bé, que els altres estiguin bé. Soc aquí per donar vida i fer la meva part, no deixar passar el temps sense més (molts no saben ni perquè viuen ni perquè moren). La vida té valor cada dia d’acord amb el que vivim, ser coherents i autèntics dins un mateix. Aquest ser tossuts en l’esperança no ens ho pot treure ningú.» I va fer alguns apunts sobre els nostres temps: les necessitats bàsiques (treball, habitatge, salut, educació), la fam, la pobresa, els conflictes, la desaparició de l’alteritat, l’ètica i els valors espirituals, fer-nos responsables de l’altre, les tensions i els enfrontaments, la vulnerabilitat del món, les mostres de poder a què assistim, les presses i les distraccions, les veus silenciades…

I tot això ho va portar a com ens posicionem:

· Set de plenitud, la vida ha de ser més del que jo visc,

· L’amor, com pots arribar a estimar?,

· Si tenim paraula, per què la fem servir? Hem perdut el costum de saludar, sembla com si haguéssim perdut l’afecte per l’altre, som estranys i aquest no és el camí,

· La pregària, cuidar la part interior, la contemplació, el silenci, el trobar-se amb un mateix per saber cap on vas,

· Posicionar-nos enfront de la violència,

· L’acompanyament mutu: cuidar-se un mateix (és una lliçó que un aprén poc a poc al llarg de la vida) i cuidar als altres,

· Experiències molt humils i senzilles,

· El sofriment a la vida, tots hem d’afrontar l’experiència del dolor físic i psíquic,

· El valor de la presència,

· El valor de la incomoditat que ens fa moure: la malaltia, la fragilitat, la necessitat de ser sostingut.

I preguntar-nos si podem anar a la perifèria de nosaltres mateixos, allà on el mal fa mal. «Som capaços de saltar aquest petit cercle?», va reptar la M. Lluïsa i va aportar diferents testimonis: Butros Nicola Bazia, un tossut de l’esperança; Irena Sendler, la persona que ha salvat més nens jueus; Dieudonné Nzapalainga, cardenal de la República Centreafricana, gran constructor de la pau i lluitador pels pobres; Sojourner Truth, esclava que, una vegada en llibertat, va lluitar sempre pels drets dels negres i de les dones; o sant Felip Neri, procedent de classe benestant, dona la seva vida als altres, apassionat de Déu, gran catequista. Tots podien haver fet altres camins i van optar per ajudar els altres i lliurar la vida..

I va finalitzar citant a José Antonio Pagola («despertar la fam de justícia i amor al món»), a Etty Hillesum («Hem d’assegurar-nos, Maria, que Déu estigui en bones mans, malgrat tot») i a Rachel Carson, per pensar on es la nostra font, d’on raja? «De vegades, un va tan ple de vida, de fets… No podem ser indiferents als altres, a la Terra, formem part del Tot, hi ha una profunda fraternitat en tot. L’únic sentit d’aquesta vida és el pas de Jesús de Natzaret, l’afirmació que viure val la pena si t’obres a la immensitat que és l’altre i tot el que l’envolta. Per poder arribar a dir en pau: He fet la meva part», va concloure.

A continuació es va produir un debat amb diversos militants de l’ACO on la M. Lluïsa va tornar a subratllar la importància de l’acompanyar-se els uns als altres i de tenir grups, «no podem ser illes». En aquest sentit, va valorar el fet que una família tan gran de militants celebressin plegats la Setmana Santa: «Això és un miracle, una proclamació de l’esperança, un retall de cel. Vosaltres sou l’esperança resistent. Cuidar el moviment i la vida del grup és essencial. Que ningú el posi en dubte, el moviment, amb les portes ben obertes per entrar i per sortir; si l’ACO ha arribat a la vostra vida és per algun motiu. En això heu de ser molt curosos: posar molta atenció en els llocs difícils on sou, la solitud és molt dura. En sou responsables i heu de cuidar aquest tresor que és l’ACO. Sense etiquetes, acceptem-nos, treballem-nos.» També va recórrer a sant Pau per explicar que és forta quan és feble: «Trec la força de la fragilitat i la defensa davant les injustícies. Com més fràgil ets, ets més fort, com més malalt, com més experimentes que ets coix, cada vegada ets més fort en la feblesa.»

A continuació podeu consultar la presentació de la xerrada Divendres Sant:

Treball dinamitzat a la tarda

En acabar l’exposició i el diàleg, cada persona va escollir una paraula d’aquesta llista:

Esperança, Fragilitat, Responsabilitat, Presència, Vincle, Cura, Justícia, Camí, Comunitat. A partir de la paraula escollida cada persona havia de pensar en un petit fet de vida que va servir per fer la presentació en el marc dels grups de treball (un per cada paraula). Abans de la trobada en el grup cada participant va rebre un full amb tres cercles concèntrics dibuixats, amb l’objectiu de situar-se en aquest “temps d’urgència”:

• El Nucli (Qui soc i on soc?): Al centre, escriu el teu nom. Respon breument: Enmig del soroll actual, on trobo el meu silenci o la meva “Font”?

• El Cercle Mitjà (Actituds): Escriu quines actituds dominen avui la teva vida (ex: por, espera, servei, cansament, esperança). Com em posiciono davant la fragilitat?

• El Cercle Exterior (Interessos): Quines realitats ocupen el teu pensament o el teu temps? (ex: família, gent gran sola, precarietat, canvi climàtic). Quina “injustícia” em crema més?

En l’estona de compartir es tractava de fixar-se en “Què m’ha sorprès en dibuixar els meus cercles?”. Tot seguit es tractava de destacar el més rellevant de la xerrada de la M. Lluïsa Geronès i quines crides sentim. A partir d’aquí, cadascú havia d’escriure una acció minúscula però real sota la frase: “I tu, què faràs?”. Que va servir per construir un mural col·lectiu: “I nosaltres, què farem?” i un debat final respecte si hi ha alguna acció que puguem fer com a grup o comunitat.