Si hi ha sants d’aquells que el papa Francesc en deia dels de la porta de davant, o de peu pla, la Pilar n’era una. Algú que la coneixia i estimava molt, en una ocasió li deia que el seu camí de santedat era viure estimant els pobres. Aquest va ser el fonament del seu actuar en les diverses actuacions i responsabilitat en les que va invertir la seva vida.
En aquesta vida hi ha un moment que podríem dir-ne fontal que la marcarà en aquest estil de fer. Va ser la seva estada a París en el món del treball i participant de la JOC. Aquí ja hi trobem els dos pilars fonamentals de la seva vida: Jesús i els pobres. Això va configurar la seva personalitat de dona profundament senzilla, lliure, realista, oberta i compromesa.
Com a professora de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona va ser una mestra, en el millor sentit de la paraula, si Pau VI deia que la gent d’avui no necessita mestres sinó testimonis, la Pilar mestra i testimoni, igual que ho feia el seu mestre: “Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mt 7,28-29). I la prova és que fins als finals de la seva vida rebia sovint alumnes que l’havien tingut com a mestra.
La Pilar confessava que no tenia vocació política, i si hi va tenir un paper i una aportació important va ser perquè els polítics l’hi demanaven, precisament perquè veien en ella la seva honradesa, el seu realisme i la seva creativitat. En un món on les competències, els personalismes i els interessos són tant abundants, a ella se li pot aplicar d’alguna manera aquella exhortació que Jesús feia als seus seguidors: “Quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre”. (Mt 10,19-20). I certament hi aportava la preocupació per tot el que fa referència als serveis socials, però remarcant de posar la dignitat de la persona i la seva promoció en el centre, ja sigui en el seu pas com a diputada en el Parlament i en el breu pas en el del govern de la Generalitat. És significatiu del seu tarannà dialogant i honrat, el fet que aconseguís el consens de tots els partits, a l’hora d’encarregar la creació de la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.
En tota aquesta etapa de compromís en l’àmbit temporal la Pilar va saber concretar la seva capacitat de no entrar en l’esperit dels personalismes, els honors, les medalles… ja que tot i rebre’n més d’una mai en va lluir. I pel que fa a la seva fe, des de la seva opció militant la va saber encarnar, tal com ens ensenya Jesús: “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en soc” (Jn 10,14-16).
Segurament que allà on la Pilar va poder ser més ella, amb els seus valors, motivacions, estil i creativitat va ser a Càritas. Allí va saber posar en marxa serveis realistes per diferents realitats de pobresa, buscant que responguessin a la seva realitat, que fossin promotors de les seves vides i autonomia. Va saber crear un bon equip professional on reflexionar, compartir i revisar. Va saber fer de Càritas la cara visible més favorable de l’Església. Una realització concreta del seu pas per Càritas va ser la creació del Centre Català de Solidaritat (CECAS). Subratllaria del seu saber fer un equilibri no sempre fàcil de mantenir entre els principis i el concret, o entre el cap i el cor. Com a anècdota, en el seu equip d’ACO, cada vegada que sortia el tema de com actuar quan un es troba amb un pobre, ella insistia en que calia orientar-lo als serveis socials. Un dia surt que havia trobat un pobre a la parròquia i li havia donat uns diners. Evidentment tots li varen retreure els seus principis, i ella es va haver d’excusar dient que li havia tocat el cor. Vol dir que acceptava les contradiccions perquè no era una persona radical. Tenia molt present el criteri evangèlic de: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix” (Mt 22,37-39)
I si ja hem dit des d’un principi la importància fonamental de la fe en tota la seva vida, diguem-ne algunes coses sobre com la entenia i la vivia. Era una que alimentava totalment en la Paraula de Déu que coneixia a fons i era el fonament de la seva pregària. Una dimensió important era la vivència comunitària que concretava en la participació en la seva parròquia, en les celebracions dominicals, com a catequista, i com a membre del Consell Pastoral. Una altre concreció important que la va acompanyar tota la vida fou l’Institut Missioner Secular (IMS) on podia compartir la seva vida personal i la seva vida i compromís en les diferents realitats que hem vist, i finalment en el nostre moviment d’Acció Catòlica Obrera (ACO). I com a participació important i puntual va ser la seva participació en el Concili Tarraconense, on juntament amb alguns altres membres varen aportar la dimensió de la pobresa.
Vivia intensament la preocupació per la vida de l’Església i vivia l’esperit testimonial i evangelitzador, car no tenia res d’intimista. Això fa que visqués amb preocupació l’interès per portar Jesús al pobres, convençuda que l’Evangeli era per a ells en primer lloc. La feia patir el que les organitzacions caritatives de l’Església, que donaven ajudes, habitatge, orientació, aliments… no sabéssim també donar-los allò de millor que ens movia.
La seva fe era una fe oberta, que la portava a tenir clar que el Déu de Jesús és molt més gran que tots els que en fem. Una expressió que repetia cada vegada que sortia algun tema sobre realitats que d’alguna manera l’empetitien o el desfiguraven era aquesta: “Però Déu és més gran que tot això.” I la mateixa vivència de la fe va ser la que va marcar una qualitat difícil de mantenir en alguns dels ambients pels que es va moure, com és la senzillesa reconeguda per tots els qui la varen conèixer. Va viure l’exhortacio de sant Pau: “Viviu d’acord els uns amb els altres. Noaspireua grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis” (Rm 12,16)
Amb tota certesa, en el moment de la seva mort, podem trobar tot el consol de la fe que va animar la seva vida, en les paraules de l’Apocalipsi: “Escriu: “Feliços els morts que des d’ara moren en el Senyor! Sí, diu l’Esperit, que reposin del seu esforç, perquè les seves obres els acompanyen” (Ap 14,13)
