Encara tinc molt present el record del moment en què el papa Lleó XIV va entrar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dimarts 9 de juny passat. Érem unes 40.000 persones, però per a nosaltres, la cinquantena de persones militants de l’ACO que hi érem presents, no era un simple acte de masses ni una celebració litúrgica més. Era una cita compromesa. Veníem de viure de prop la precarietat en els nostres àmbits, amb nombroses persones que no poden accedir a un habitatge digne ni a una feina estable.
L’ambient ja s’havia anat escalfant des de la tarda amb una primera part musical molt potent, amb les actuacions de grups de gòspel, la versió rumbera de “Boig per tu” a càrrec de Sabor de Gracia i artistes com Siloé, Beret, Conchita i la complicitat d’Alfred García i Álvaro Soler cantant junts.
Mentre esperàvem, mirava al voltant i m’adonava que allà dins i a les cues que vam fer per esperar per entrar hi coexistien ideologies i sensibilitats molt diferents. Des dels sectors més conservadors de l’Església fins a moviments progressistes i de base com el nostre, passant per gent que potser s’ho mirava des d’una distància purament cultural. No tothom entenia la fe de la mateixa manera, però precisament aquesta pluralitat feia que el moment fos més intens.
L’estadi va esclatar literalment quan va aparèixer el papamòbil. Veure’l recórrer la pista de l’estadi, tan a prop de la gent, saludant mentre tothom aplaudia i l’aclamava, ens va unir a tots i totes per uns instants en una mateixa aclamació.
Quan Lleó XIV va prendre la paraula, el seu discurs no va ser de complaença, sinó que va connectar de ple amb la fe i la justícia social. Va denunciar l’economia que mata, però també va escoltar el testimoni d’una noia amb un pare que havia maltractat la seva mare. Llavors el Papa va alçar la veu contra la xacra dels feminicidis, qualificant-los de “ferida oberta en el cor de Déu i una vergonya per a la humanitat”. El Sant Pare també va parlar obertament d’una “joventut ofegada per la manca de futur, l’ansietat de l’èxit i l’aïllament digital”, i va exigir colpejar les consciències davant de l’augment de les depressions i els suïcidis entre els joves.
Però si el discurs va sacsejar, el tram final de l’acte a l’Estadi va acabar d’emocionar. Per tancar la vigília, l’Escolania de Montserrat va cantar el Virolai i després el cantant Sergio Dalma s’hi va unir a l’escolania per interpretar Em dones força, divuit anys després de la primera versió que van cantar plegats en català. Escoltar el vers “Em dones força per superar els obstacles, em dones força per creuar l’oceà” sota el cel de Montjuïc va semblar una pregària col·lectiva, una injecció d’esperança per a totes les nostres lluites diàries i per continuar sent, des de l’ACO, apassionats i apassionades per fer el bé.
